Hludana era una antiga deessa germànica, el nom de la qual ha arribat fins a nosaltres a través de cinc inscripcions.Consultables a l'Epigraphik-Datenbank de la Universitat d'Eichstätt-Ingolstadt. En aquestes inscripcions el nom de la deessa hi revesteix les formes <Hluθena> (inscripció d'Iversheim, Bad Münstereifel), <Hludana> (inscripció de Xanten-Birten), <Hlucena> (inscripció de Monterberg, Kalkar, també coneguda amb el nom d'inscripció de Burginatium) (si la c no hi és un error de lectura per θ: *<Hluθena>), <Hludena> (inscripció de Nimega) i <Hludana> (inscripció de Beetgum). El seu centre principal d'adoració es trobava, així i doncs, a la zona de la província romana de la Germania Inferior i el seu entorn. S'ha intentat de relacionar-la d'una banda amb la Frau Holle del conte homònim dels germans Grimm, i de l'altra, amb la deessa norrena Hlóðyn o Hlǫðyn, la mare del déu Tor, però tots els intents, tant en una direcció com en l'altra, han quedat com a especulacions. Una identificació amb Hlóðyn o Hlǫðyn implicaria que el nom d'aquesta deessa s'hauria de llegir amb o breu: * Hloðyn, cosa perfectament possible.
El nom de la deessa norrena està atestat:Les traduccions dels textos norrens són del Prof. Macià Riutort, URV.
a la Vǫlospá, on el déu Tor hi és esmentat com a mǫgr Hlóðynjar ‘el fill de la Hlóðyn’ a l'estrofa 56. Snorri Sturluson cita a la Gylfaginning, capítol 51, aquesta mateixa estrofa, però aquí el nom de la deessa hi apareix com a mǫgr Hlǫðynjar:
Þá kømr enn mæri mǫgr Hlóðynjar gengr Óðins sonr við orm vega, drepr af móði Miðgarðs véur; munu halir allir heimstǫð ryðja; gengr fet níu Fjǫrgynjar burr neppr frá naðri, níðs ókvíðnum.Llavors hi arriba l'ínclit fill de la Hlóðyn, avança el fill de l'Odin a lluitar amb el drac, [i aquest] mata, ple de fúria, el defensor de Miðgarðr: Tots els homes hauran de deixar la gran llar! Camina nou passes el fill de la Fjǫrgyn, mor lluny de l'escurçó a qui tant li fa el deshonor.orm] úlf Gg. véur] véurr Gg. Font 1: Vǫluspá , estrofa 56, Font 2: Vǫluspá, estrofa 56, Font 3: Vǫluspá , estrofa 56. Remarques: 1] tota l'estrofa adquireix ple sentit si la traduïm mantenint les lliçons del text original, és a dir, si no ens entestem a esmenar l'acusatiu véur del text original en un nominatiu véurr ni el datiu ókvíðnum en un nominatiu ókvíðinn: l'estrofa aleshores ens presenta la mort del déu Tor: el déu escomet el drac i aquest el mata; com a conseqüència, la humanitat es queda sense el seu protector i ja res no la protegeix de l'hecatombe final. 2] l'escurçó = el drac serpentiforme que ha mort el déu Tor. 3] el deshonor = el níð, l'acte inic i ignominiós que el drac acaba de cometre.
La versió d'aquesta mateixa estrofa a la Gylfaginning és la següent:
Gengr inn mæri mǫgr Hlǫðynjar neppr af naðri níðs ókvíðnum. Munu halir allir heimstǫð ryðja, er af móði drepr Miðgarðs véorr.Moribund, l'ínclit fill de la Hlǫðyn s'allunyarà de l'escurçó, no preocupat per la infàmia [que acaba de cometre]. Tots els herois abandonaran el vast estatge quan el defensor de Midgard mati, colpint-lo amb fúria, [el drac].véurr] véur Vs. Font 1: Edda de l'Snorri Font 2: Gylfaginning, edició del Guðni Jónsson Font 3: Vǫluspá, edició del Sophus Bugge. Remarques: 1] Una de les diferències que hi ha entre aquesta versió i la que ofereix la Vǫlospá és que la versió de la Gylfaginning empra el substantiu véurr en nominatiu en comptes de l'acusatiu véur del text de la Vǫlospá, de manera que aquí, a la Gylfaginning, és el Tor el qui mata el drac còsmic. La lliçó de la Vǫlospá, al nostre entendre, dona més sentit al passatge que no pas la lliçó de la Gylfaginning: el drac còsmic mata Tor, el protector de la humanitat, i aquesta, en quedar-se sense el seu protector tradicional, ja no té res que la protegeixi de l'hecatombe final. 2] l'escurçó = el drac serpentiforme que ha mort el déu Tor. 3] la infàmia = el níð, l'acte inic i ignominiós que el drac acaba de cometre.
en els Skáldskaparmál de l'Snorri, el nom de la deessa hi apareix en una cita que Snorri hi fa de l'escalda islandès del Vǫlu-Steinn (font: Skáldskaparmál). En aquesta cita, el nom de la deessa forma part de la kenning “grœnnar Hlǫðynjar myrkbein” ‘els ossos foscos de la verda Hlǫðyn’ = ‘els ossos de la terra’ = ‘les roques’. Aquesta kenning, al seu torn, apareix integrada dins una kenning encara major que designa l‘or’: grœnnar Hlǫðynjar myrkbeina Danar orð ‘les paraules (orð) del danès (Danr) de les roques’, on el ‘danès de les roques’ o ‘Berg-Danr’ = ‘bergrisi’els ‘Berg-Danir’ són els ‘ètuns’ (un bergrisi és un gegant de les roques) = ‘les paraules del gegant de les roques’ = l'“or”:<ref>La kenning les paraules del ‘bergrisi’ per a or és una kenning força comuna. El mateix Snorri ens en dona l'explicació a la Gylfaginning: els tres fills de l'Ǫlvaldi, possessor de grans riqueses, en Þjazi, l'Iði i en Gangr, es reparteixen el tresor de son pare enduent-se'n tot el que són capaços de ficar-se'n dins la boca. Els ètuns porten la boca plena d'or. Com que el que se sol "portar amb la boca" són les paraules, "les paraules del gegant" es converteix en sinònim poètic d'"or"</ref>
(Estrofa 315:)Hver eru jarðarheiti? Hon heitir <...> Hlǫðyn, sem kvað Vǫlu-Steinn:‘quins són els sinònims poètics de terra? Es diu <...> Hlǫðyn, tal com va dir en Vǫlu-Steinn:’
Mank, þat's jǫrð við orða endr myrk Danar sendi grœnnar grǫfnum munni gein Hlǫðynjar beina.La resolució habitual dels hipèrbatons d'aquesta estrofa fóra: “mank, þat's jǫrð gein endr grǫfnum munni við sendi orða grœnnar Hlǫðynjar myrkbeina Danar”.També és possible, emperò, d'interpretar l'estrofa com a “: mank, þat's myrk jǫrð gein endr grǫfnum munni við sendi orða grœnnar Hlǫðynjar beina Danar”.
Me'n recordo que la terra va badar la seva boca feta a pic i pala a l'enviador (sendir)l'enviador d'or és una kenning per a ‘senyor generós’. de paraules de danès d'ossos foscosel danès d'ossos de la terra és un Berg-Danr o bergrisi, un gegant dels penyasegats o gegant de les roques. Aquí, el mot bergrisi hi fa de sinònim poètic d'ètun. de Hlǫðyn verda.La Hlǫðyn verda = la terra (perquè sempre està verda a causa de l'herba i la vegetació). Els ossos de la terra = les roques.
El significat de l'estrofa fóra: “me'n recordo del dia que vam enterrar el meu fill [de cor generós]”. L'estrofa formava part d'una drápa, composta en llaor del seu fill finat, Ǫgmundr Vǫlusteinsson, i coneguda amb el nom d'Ǫgmundardrápa.Com assenyala el Prof. Macià Riutort (URV), la gènesi de la composició d'aquesta drápa presenta una gran ressemblança amb la del Sonatorrek de l'Egill Skallagrímsson: en ambdós casos ens trobem davant una volguda i conscient verbalització del dolor com a remei per a superar-lo. Cf. Landnámabók: “Gestr Oddleifsson sótti haustboð til Ljóts; þá kom þar Egill Vǫlusteinsson ok bað Gest at hann leggði ráð til, at fǫður hans bœttist helstríð, er hann bar um Ǫgmund, son sinn: Gestr orti upphaf Ǫgmundardrápu” “en Gestr, fill de l'Oddleifr, va anar a un convit de tardor que oferia en Ljótr [el savi]; l'Egill, fill d'en Vǫlusteinn, hi anà i va pregar al Gestr que l'aconsellés sobre com posar remei a l'agonia que consumia l'ànima de son pare per la mort de l'Ǫgmundr, son fill: en Gestr li va compondre l'inici de l'Ǫgmundardrápa”.
A les þulur de l'Edda de l'Snorri, la Hlóðyn o Hlǫðyn també hi apareix en el grup de sinònims poètics per a terra (Skáldskaparmál, þulur):
(þula 501:)
Jǫrð, fjǫrn, rufa, eskjaLit.: “La coberta de freixes” ok Hlǫðyn, gyma, Sif, Fjǫrgyn,El nom d'aquesta deessa es podria adaptar al català amb la forma Fergúnia. grund, hauðr ok rǫnd. fold, vangr ok *Fíf, frón,De la mateixa arrel que frjór: “la fèrtil” hjarlSegons Bugge 1889b, aquest mot és un préstec de l'irlandès antic. Segons ell, representa l'adaptació a la fonètica norrena de l'irlandès antic ferann “land, domain, territory, of a definite area, large or small; gen. of land possessed or occupied by an individual, tribe or nation”. Amb paraules de Sophus Bugge 1889, pàg. 10-12: “Jeg har allerede nævnt, at Kormak i en ænigmatisk Betegnelse af Titel Hlaðajarl anvender Ordet hjarl »Land«. Dette Ord forekommer ogsaa i en anden Strophe af samme Drappa (Sn. E. I, 414): hjǫrr fær hildibǫrrum / hjarl Sigurði jarli. [Pàg. 11] Det er ligeledes brugt af Einar skálaglamm i Vellekla Hkr. Ól. s. Tr. Kap. 50; af Øyjulv dáðaskáld i Bandadrápa Hkr. Ól. s. Tr. 96,₄; 97,₃; af Thord Kolbeinsson Hkr. Ól. s. h. 23,1; af Hallarstein i Rekstefja 7,₈; i et Vers om Magnus Barfods Kamp i Bretland Hkr. Magn. s. barf. 11,₂, og i endnu flere, senere Digte. Tidligst forekommer Ordet hos Kormak. Derimod er det aldeles ukjendt i den gamle mythisk-heroiske Digtning og i Prosa. Det findes blot hos islandske Skalde, ikke hos norske. Der er intet Spor af det i andre nordiske Sprog eller i nulevende nordiske Dialekter, og etymologisk synes det ikke med nogen Rimelighed at kunne forklares af nordiske Sprog. Heraf er det klart, at hjarl udelukkende tilhører den islandske kunstige Skaldedigtning, hvori det, saavidt vi kan se, først ved Kormaks Digtning har vundet Hævd. Efter hvad her forøvrigt er oplyst om Ordet, ligger det nær at formode, at hjarl er et Fremmedord, og det maa da være laant enten fra Irsk eller Engelsk. I Irsk betyder ferann »Land«, navnlig en særlig Del af et Land eller Territorium¹). Dette Ord blev allerede i Gammelirsk udtalt fearann. Men f i ferann bliver aspireret efter oprindelig vokalisk Udlyd i visse dermed nær sammenhørende Ord. Aspireret f er i Nyirsk stumt og har allerede i det gamle Sprog været dette²). Det er f. Ex. nu stumt i en Mængde Stedsnavne, hvis andet Led dannes af ferann. Ved Siden af fearann hørtes altsaa i visse Forbindelser earann. Inden det aspirerede f fuldstændig forstummede, hørtes det sandsynlig som h, og det synes antageligt, at dette h i visse Forbindelser (hvor der ellers vilde være Hiatus) endnu hørtes i 9de eller 10de Aarhundrede. Fra en irsk Udtaleform hearann »Land« stammer efter min Formodning [Pàg. 12] Skaldesprogets hjarl. Synkope af Vokalen efter r er i Dat. hjarli regelret, og derfra kan den være overført til de andre Casus. Derimod gaar n ikke over til l uden særegen Anledning, men denne har her været tilstede. I alle de ovenfor nævnte syv Vers, hvori hjarl forekommer, danner det Stavelserim med jarl. Der er en naturlig logisk Forbindelse mellem Betegnelsen for »Land« og for »Landshøvding«. Jeg tror derfor, at Indflydelse af jarl har bevirket, at det fra Irsk laante Ord for »Land« har faaet Formen hjarl med l, hvorved mulig ogsaa Trang til at skille Ordet fra oldn. hjarn »haard Sne« virkede med.” 1) Joyce Irish Names of Places, Second Series, p. 359. 2) Jfr. Zeuss-Ebel Gramm. Celt. 55; Zimmer i Kuhns Zeitschr. XXX S. 21-25. ok *barmr,