La memòria a llarg termini és l'etapa final del model de funcionament de la memòria humana proposat per Atkinson i Shiffrin, en la qual les dades d'informació resten emmagatzemades durant llargs períodes. A diferència de la memòria a curt termini o la memòria de treball, que són uns tipus de memòria en què les dades només romanen uns 20 o 30 segons, en la memòria a llarg termini les dades poden romandre indefinidament.
Segons Mazur (2006), la memòria a llarg termini es pot anomenar també memòria de referència, perquè una persona pot recuperar dades d'aquesta memòria com a referència per fer gairebé qualsevol tasca.
Aquesta teoria subdivideix la memòria a llarg termini en dos tipus principals: la memòria explícita o declarativa, que inclou tres subtipus: la memòria episòdica la memòria semàntica la memòria autobiogràfica la memòria implícita o procedimental No tots els psicòlegs entenen l'existència de la memòria a llarg termini com una part d'un sistema dual: per exemple, el model de memòria associativa la interpreta com formant part d'un únic sistema de memòria.
Els models de memòria dual En psicologia hi ha hagut diversos models explicatius sobre el funcionament de la memòria, els quals parteixen de la idea que existeixen dos nivells de funcionament: un que emmagatzema dades a curt termini i un altre que emmagatzema dades per fer-les servir a llarg termini.
George Armitage Miller va ser un dels primers a parlar d'aquesta dualitat i, el 1956, va proposar basant-se en alguns estudis que la memòria a curt termini estava limitada a un determinat nombre de chunks d'informació, mentre que la memòria a llarg termini és un arxiu sense límit de capacitat.
Atkinson i Shiffrin van començar proposant un model de tres nivells (1968), el primer dels quals era la memòria sensorial. Anys més tard Shiffrin va rectificar passant a un model dual incloent els registres sensorials dins de la memòria a curt termini.Segons la seva proposta els records estan en la memòria a curt termini durant un breu temps i allà un regulador ("buffer") decideix si cal passar les dades a l'arxiu de la memòria a llarg termini on s'enforteixen els enllaços neuronals amb altra informació ja existent. Quan els ítems són presentats per primera vegada, entren dins la memòria a curt termini, però a causa de la seva capacitat limitada, cada nou ítem que arriba desplaça els anteriors, els quals poden ser expulsats, és a dir, desapareixen de la memòria, si no és que es reactiven i s'usen. Amb la pràctica i l'ús dels records els enllaços es reforcen i en lloc de desaparèixer el regulador els envia cap a la memòria a llarg termini. Com més temps estan a la memòria a curt termini més probable és que passin a formar part de la memòria a llarg termini.
El 1974 Baddeley i Hitch van proposar un altre sistema dual per explicar el funcionament de la memòria. Segons la seva teoria, la memòria a curt termini es divideix en diversos sistemes encadenats tenint en compte els diferents tipus de dades i un control executiu supervisa quins ítems entren i surten d'aquests sistemes basant-se en allò que és útil a cada individu per a fer un treball. Els sistemes encadenats a la memòria de treball són: un bucle fonològic, el sistema d'esbossos de representació visoespacials i el regulador episòdic.
Codificació de la informació Baddeley, entre altres investigadors, afirma que la memòria a llarg termini codifica la informació semànticament per poder-la emmagatzemar. Pel que fa a la visió, la informació ha de passar per la memòria de treball abans que pugui ser emmagatzemada en la memòria a llarg termini. Això es pot demostrar pel fet que la velocitat amb què la informació és emmagatzemada en la memòria a llarg termini ve determinada per la quantitat d'informació que pot anar bé a cada un dels passos que realitzem durant una tasca visual amb la memòria de treball. En altres paraules, com més gran sigui la capacitat de treball de la memòria en relació amb determinats estímuls, més ràpidament s'aprendrà o memoritzaran les dades.
La consolidació sinàptica és el procés pel qual les dades són transferides des de la memòria a curt termini cap a la memòria a llarg termini. En els primers minuts o hores després d'adquirir continguts nous, el rastre de la memòria passa a ser codificat amb sinapsis, fent-se resistent, però no immune, a la interferència d'altres dades externes.
Per tal d'evitar el defalliment o la desaparició dels records de dades en la memòria a llarg termini, cal fer activitats de manteniment, recuperant les dades de tant en tant. Aquests exercicis han de consistir en el fet que la persona recuperi dades de la seva memòria amb intervals de temps que aniran augmentant d'acord amb el principi de la repetició espaiada. Això pot passar de manera natural amb una reflexió o esforçant-se per recordar dades de manera deliberada (un procés també anomenat recapitulació), i sovint depenent de la importància que cada individu doni a les dades que es volen fixar en la memòria.
El son Algunes teories consideren el son un factor important per a establir records ben organitzats en la memòria a llarg termini i en la consolidació de nous records.
Segons la teoria proposada per E. Tarnow, els records a llarg termini són emmagatzemats en format somni (sobre la base dels descobriments fets per Penfield i Rasmussen, que l'excitació elèctrica del còrtex cerebral dona lloc a experiències similars als somnis). Mentre estem desperts, una funció executiva interpreta i comprova si la memòria a llarg termini és consistent amb la realitat (Tarnow, 2003). La informació desada a la memòria, no importa com s'hagi aprés, pot afectar la realització d'una tasca en particular sense que el subjecte sigui conscient que fa servir la memòria. Es creu que els rastres de les noves adquisicions de la memòria declarativa són reactivats durant la fase NREM del son per promoure la seva transferència de l'hipocamp al neocòrtex per formar part de la memòria a llarg termini. Les dades de la memòria declarativa es recorden millor si la recuperació de la memòria es fa després de la fase II del son (sense moviment ràpid dels ulls). La reactivació de la memòria mentre es dorm pot portar a canvis sinàptics duradors en determinades xarxes neuronals. És el darrer pic en l'oscil·lació de l'encefalograma, durant l'activitat baixa i les ones delta durant la fase NREM, quan el cervell està enfeinat en la consolidació de la memòria declarativa. Quan els aprenentatges es fan després de dormir, s'observa que els pics en l'encefalograma estan redistribuïts, ja que l'activitat neuronal es manté dins les oscil·lacions lentes. Es creu que aquests pics que marca l'encefalograma mentre es dorm reflecteixen el moment en què hi ha canvis sinàptics, els canvis que contribueixen a la consolidació de la memòria.
La funció de dormir en relació amb les tasques de reconeixement d'objectes és una activitat comparable a les tasques que típicament s'apliquen per avaluar la memòria declarativa en els humans: és una activitat d'un sol intent, depenent de l'hipocamp, no causant d'estrès mental i pot repetir-se dins del mateix animal.La privació del son redueix els nivells d'alerta o capacitat d'atenció, afectant l'eficiència de determinades funcions cognitives, com ara l'aprenentatge i la memòria.
Divisions de la memòria a llarg termini El cervell no emmagatzema records en una única estructura. Es creu que hi ha regions del cervell especialitzades en l'emmagatzematge de diferents tipus de memòria. La memòria a llarg termini se subdivideix en dos grans tipus: la memòria explícita i la memòria implícita. La memòria explícita miniatura|Dibuix del còrtex entorrinal (ento = 'interior', rhino = 'nas', entorrinal = 'interior al solc rinal'), on es codifica la memòria declarativa La memòria explícita o memòria declarativa es refereix a tots aquells records als quals s'accedeix de manera conscient. Aquests estan codificats a l'hipocamp, al còrtex entorrinal i al còrtex perirrinal, però poden ser consolidats i emmagatzemats en qualsevol altre lloc del cervell. Encara que la localització precisa d'aquest emmagatzematge és desconeguda, s'ha proposat el còrtex temporal com a lloc més probable. Les investigacions de Meulemans i Van der Linden (2003) van trobar que els pacients amnèsics amb lesió al lòbul medial temporal obtenien pitjors resultats en les proves d'aprenentatge explícit que els subjectes sans. En canvi, aquests pacients amnèsics obtenien el mateix nivell de resultats que els subjectes sans quan s'aplicaven tests per avaluar l'aprenentatge implícit.
La memòria declarativa té tres subdivisions principals: La memòria episòdica Es refereix al record de fets específics que van passar en un moment concret. Alguns exemples de memòria episòdica seria recordar el nom d'algú o recordar el que va passar la darrera vegada que et vas trobar amb aquella persona coneguda. Els experiments fets per Spaniol i els seus col·laboradors indiquen que els adults de més edat tenen una pitjor memòria episòdica que els adults més joves i el motiu és que la memòria episòdica requereix recordar, a més, el context.
La memòria semàntica Es refereix al coneixement d'informació objectiva, com ara el significat de les paraules. La memòria semàntica és una informació independent, com la informació que es demana quan es fa un examen. En contrast amb la memòria episòdica, els adults de més edat i els adults més joves no mostren gaire diferència pel que fa a la memòria semàntica, probablement perquè la memòria semàntica no depèn de la memòria contextual.
La memòria autobiogràfica Es refereix als records d'experiències personals relacionats amb la vida de cadascú. Encara que semblant a la memòria episòdica, en difereix en el fet que conté només aquelles experiències que pertanyen directament a l'individu i s'han acumulat al llarg de la seva vida. Conway i Pleydell-Pearce (2000) opinen que aquest és un component del sistema d'automemòria.
La memòria implícita miniatura|El cos estriat, en taronja el tàlem i el putamen amb el nucli caudat en lila; les regions del cervell relacionades amb la memòria procedimental La memòria implícita o procedimental es refereix a l'ús d'objectes o moviments del cos, com ara la manera exacta de fer servir un llapis, conduir un cotxe o muntar en bicicleta. Aquest tipus de memòria es codifica, i potser també s'emmagatzema, al cos estriat i altres regions dels ganglis basals. Es creu que els ganglis basals són mediadors entre la memòria procedimental i altres parts del cervell i que és força independent de l'hipocamp. Les investigacions realitzades per Manelis, Hanson i Hanson (2011) van trobar que la reactivació de les regions parietal i occipital estaven associades amb la memòria implícita.La memòria procedimental és considerada una memòria no declarativa o memòria inconscient, i inclou diverses capes d'aprenentatge no associatiu. Alguns autors distingeixen entre la memòria procedimental i el condicionament.
Altres distincions Entre altres categories de memòria que s'han proposat com a relacionades amb la memòria a llarg termini cal esmentar:
La memòria emocional, una memòria que es fa servir per a evocar emocions particularment intenses. El seu abast implicaria processos pertanyents tant a la memòria declarativa com a la memòria procedimental. Els records emocionals es poden evocar de manera conscient, però provoquen fortes reaccions en l'inconscient. Les investigacions indiquen que l'amígdala està molt activa durant situacions emocionals i actua juntament amb l'hipocamp i el còrtex prefrontal en la codificació i consolidació d'esdeveniments emocionals.
Trastorns de la memòria