La campanya de l'Adriàtica va ocórrer a la mar Adriàtica durant la Primera Guerra Mundial i es va iniciar l'11 d'agost de 1914 amb la declaració de guerra entre França i Àustria-Hongria.

Amb l'immediat bloqueig del canal d'Òtranto per l'armada francesa (Marine Nationale) i per unitats de la Royal Navy, les forces navals de l'Imperi Austrohongarès (kaiserliche und königliche Kriegsmarine, k.u.k.K) es van veure obligades a operar només dins de les aigües de la mar Adriàtica sense ser capaços de sortir a la mar Mediterrània. A més, van haver de protegir els seus ports, drassanes i divisions navals d'un enemic amb superioritat numèrica.

Inicialment, el pes de les operacions de la Triple Entesa va caure sobre l'armada francesa; Itàlia va declarar la seva neutralitat quan va esclatar el conflicte, mentre que l'Imperi Britànic estava ocupat contra l'armada de l'Imperi Alemany (Kaiserliche Marine) a la mar del Nord i escortant el trànsit mercant a la Mediterrània.

La k.u.k.K va començar a utilitzar submarins i vaixells lleugers. Els seus aliats alemanys els van ajudar amb accions similars; a l'agost de 1914 ja havia enviat els primers submarins al port de Pula i van operar sota la bandera de l'Imperi Austrohongarès. La situació va canviar el 23 de maig de 1915, el dia en què Itàlia (degut als compromisos assumits amb el Tractat de Londres) va declarar la guerra a Àustria-Hongria. La Royal Navy es va embarcar aviat per a assumir la càrrega d'emprendre i gestionar la guerra al front de l'Adriàtica durant tot el curs del conflicte.

El confrontament va deixar un ampli espai per a les emboscades dels submarins, atacs aèris i posteriorment a les atrevides incursions de naus d'assalt com el MAS (Motoscafo Armato Silurante). Els comandants suprems de cada bàndol, l'almirall italià Paolo Thaon di Revel i l'almirall austríac Anton Haus (que més tard va ser reemplaçat per Maximiliano Njegovan i després per Miklós Horthy) no van voler córrer el risc d'enviar grans vaixells de guerra en aigües estretes, i es van centrar en atacs ràpids, el bloqueig dels ports principals i l'estratègia de la «flota de dissuasió» per part de la flota austrohongaresa.

Durant la campanya no es va veure un clar predomini d'un dels contendents i no va ser fins a l'entrada en vigor de l'Armistici de Villa Giusti al 4 de novembre de 1918 quan l'armada italiana (Regia Marina) va iniciar una sèrie d'ocupacions amfíbies a les principals ciutats enemigues costaneres.

Situació general En els anys anteriors al conflicte, la creixent hostilitat entre la Triple Aliança i l'Imperi Britànic havia ficat a l'armada italiana en una situació difícil: les flotes combinades austrohongareses i italianes podien fer front als francesos, però no als francesos junt amb els britànics. La convenció naval signada al 23 de juny de 1913 com a part de la Triple Aliança garantia a Itàlia el suport de la flota austrohongaresa, però això només servia per a protegir la costa nacional i no al trànsit mercant; conscients que la continuïtat d'aquest trànsit vital estava en mans de la Mediterranean Fleet de la Royal Navy, Itàlia va decidir elegir la neutralitat quan va esclatar la Primera Guerra Mundial a l'estiu de 1914.

Les forces en el camp de batalla La Triple Entesa 20px|Bandera d'Itàlia (1861-1946) Regia Marina (Regne d'Itàlia)miniatura|Luigi Amadeo di Savoia-Aosta, comandant en cap de la Regia Marina La flota de combat de la Regia Marina estava formada per sis vaixells monocalibre moderns de classe dreadnought amb canons de 305 mm/46: el prototip del Dante Alighieri, el Giulio Cesare, el Conte di Cavour, el Leonardo da Vinci (classe Cavour), l'Andrea Doria, el Caio Duilio (classe Doria) i el Benedetto Brin (classe Regina Margherita). També comptava amb sis vaixells de classe predreadnought, tots ells amb peces de 305 mm. A aquests s'afegeixen els cuirassats de classe Giuseppe Garibaldi, de classe San Giorgio i els parcialment obsolets de classe Pisa, a més d'altres unitats més petites usades en segona línia en les colònies. Completaven la flota vint submarins i al voltant de seixanta destructors, principalment de les classes Indomito, Soldato i Rosolino Pilo; desenes de torpediners obsolets i els Motoscafo Armato Silurante (MAS) van augmentar el seu potencial ofensiu.

Les principals bases de la Regia Marina estaven a La Spezia, Tàrent i Nàpols, amb forces menors a Bríndisi, Augusta, Messina, Palerm i Venècia. Tàrent es va esdevenir el centre neuràlgic de les operacions navals italianes, mentre que els vaixells lleugers es van concentrar a Bríndisi. Es va protegir Venècia dels atacs de l'Imperi Austrohongarès però mai es va formar una flota d'atac a causa de l'amenaça dels submarins enemics.

Itàlia va ser testimoni amb gran preocupació de l'entrada de la flota francesa a la mar Adriàtica als primers mesos del conflicte, que va perdre un cuirassat i un creuer en un curt període tot i que el seu objectiu era bloquejar els ports de la flota d'Àustria-Hongria sense buscar la confrontació. La decisió de l'entrada en la guerra al costat de les potències de l'Entesa va ser rebut amb alleujament perquè la Regia Marina es va convertir així en el principal protagonista de la guerra a l'Adriàtica.

20px|França Marine Nationale (França)miniatura|Auguste Boué de Lapeyrère, comandant de la 1ere Armée Navale La Marine Nationale va distribuir al començament de la guerra 4 vaixells monocalibre de la classe Courbet, 17 vaixells pluricalibre, 22 cuirassats, 13 creuers protegits, 35 destructors, 160 torpediners i 50 submarins. D'aquesta flota, es va desplegar a la Mediterrània la 1ere Armée Navale comandada per l'almirall Auguste Boué de Lapeyrère: 21 creuers de batalla (sis predreadnought de la classe Danton), 15 destructors, 43 torpediners i 15 submarins.French Navy

La flota va augmentar la seva força al desembre de 1916 després de la captura de la flota grega en el Pireu fins al retorn dels vaixells a Grècia el 1917. Al començament de la guerra, la seva base d'operacions estava a Malta, però quan Itàlia va entrar en guerra diverses unitats lleugeres es van situar a Bríndisi i a Corfú.

border|20px|Royal Navy Royal Navy (Imperi Britànic)miniatura|Archibald Berkeley Milne, comandant de la Mediterranean Fleet La presència britànica a la Mediterrània es va centrar en la Mediterranean Fleet, amb bases a Malta i a Gibraltar. De les tres unitats originals de creuers de batalla de classe Invencible que van entrar en servei al primer semestre del 1908, dos (el HMS Inflexible i el HMS Indomitable) es van unir a la flota mediterrània el 1914. Al costat del HMS Indefatigable, van formar el nucli de la flota britànica a l'inici de la guerra, quan les forces de la Royal Navy es dedicaven a la cacera del Goeben i del Breslau.

Les Potències Centrals 20px|Pavelló de la K.u.K Marine. kaiserliche und königliche Kriegsmarine (Àustria-Hongria)miniatura|Anton Haus, comandant en cap de la k.u.k. Kriegsmarine La k.u.k.K. no estava equipada per a una guerra ofensiva. Encara que els seus quatre cuirassats moderns monocalibre de la classe Tegetthoff eren el centre d'una poderosa flota de combat, juntament amb diversos pre-dreadnought de la classe Habsburg (tres unitats) i naus de defensa costanera de la classe Monarch (tres unitats), dotats amb canons de calibre 240 mm, no podien competir en igualtat de condicions amb els vaixells de la Regia Marina, molt més nombrosos. Estaven acompanyats pels creuers cuirassats SMS Kaiserin und Königin Maria Theresia, SMS Kaiser Karl VI i el SMS Sankt Georg (tots ells exemplars únics), un creuer lleuger de la classe Helgoland, catorze destructor de la classe Huszár, sis de classe Tatra, així com desenes de torpediners i trenta submarins. Els principals ports on operaven eren Trieste, Pula i Kotor.

La neutralitat italiana Durant els mesos de neutralitat, la diplomàcia italiana havia treballat intensament i amb gran secret tant amb els seus aliats germànics com amb els països de l'Entesa, tot i que el govern estava constantment pressionat pels «neutralistes» representats principalment per Giovanni Giolitti. Paral·lelament, l'exèrcit i l'armada es preparaven per a la guerra, ja que començava a ser preocupant la situació a Albània, sobretot al sud, on hi havia bandes gregues simpatitzants amb Àustria-Hongria; es temia, en particular, perdre la capacitat de controlar el canal d'Òtranto, porta d'entrada a la mar Adriàtica. Les autoritats italianes van decidir llavors ocupar Sazan i Vlorë, fet que no van plantejar cap objecció per part de les altres potències europees, especialment de les bel·ligerants; la intervenció es presentava com una mesura temporal per a combatre i prevenir el contraban d'armes a la regió d'Albània. L'armada es va fer càrrec de l'operació: primer va ser ocupada Sazan mentre Vlorë va ser objecte d'una missió humanitària, semblant a les que es van fer en Shkodër i Durrës. esquerra|miniatura|500x500px|Territoris promesos a Itàlia segons el Tractat de Londres (línia vermella) i de la frontera definitiva després les negociacions del període d'entreguerres (1924-1941) (línia verda) Les converses diplomàtiques van continuar fins que va quedar clar que no era convenient posar-se del costat dels antics aliats, sobretot pel que fa als possibles guanys territorials en la zona de la costa balcànica de l'Adriàtica. El domini d'aquest mar va esdevenir el primer objectiu de les operacions i en el punt de referència de la política i de les aspiracions de l'armada italiana; una part directa de la signatura del Tractat de Londres de 26 d'abril de 1915 aprovava el programa d'adquisició de territoris d'Ístria i Dalmàcia. No és sorprenent el fet que aquesta guerra es va dur a terme amb un total desinterès per part de l'exèrcit italià; mai havien planejat una campanya dirigida a la conquesta de Dalmàcia, ja que es suposava que havien de garantir la seva defensa en condicions molt difícils. L'armada italiana tenia tradicionalment un paper polític més dinàmic en l'exèrcit (en part a causa de la seva estreta relació amb la indústria pesant) i estava vinculada a la dreta nacionalista; van actuar amb rapidesa per a assegurar-se el futur de la imediata dominació militar i política de l'Adriàtica, en plena harmonia amb la política exterior de Sidney Sonnino. Alhora, l'interès de l'armada en la política mediterrània i colonial era escassa; la seva participació en la guerra fora de les aigües nacionals es va reduir a la defensa de la marina mercant contra els submarins, amb la renúncia de participar en operacions generals al costat dels britànics i dels francesos.

Amb la convenció naval de Londres del 10 de maig de 1915, que descriu la col·laboració entre la flota italiana i les de l'Entesa, l'armada va buscar i va obtenir la plena responsabilitat de les operacions a l'Adriàtica, així com el comandament de les unitats aliades que va cooperar per a bloquejar el canal d'Òtranto. Aquest acord es va defensar posteriorment amb fermesa durant tot el conflicte, però amb la negativa italiana d'acceptar un comandament únic per la Meditarrània el 1918.

La reacció de l'imperi austrohongarès

Quan va esclatar la guerra, l'almirall Anton Haus era comandant en cap de la k.u.k Kriegsmarine i Cap de la Secció de l'Armada, dependent del Ministeri de la Guerra des de febrer de 1913. Al principi, la monarquia dual només va entrar en guerra amb Sèrbia, però quan el conflicte va esdevenir una guerra general contra la Triple Entesa, Haus (que segons els acords havia de comandar les forces combinades d'Alemanya, Àustria, Itàlia i Alemanya) es va trobar amb la declaració de neutralitat d'Itàlia, i per tant, a una reducció del seu paper de comandant d'una gran flota i es va veure obligat a romandre a la defensiva.