Bultaco fou una empresa catalana fabricant de motocicletes des de 1958 fins a 1983. La seva raó social era Bultaco Compañía Española de Motores S.A., abreujat Bultaco Cemoto. Tenia la fàbrica a Sant Adrià de Besòs, al Barcelonès.
El maig de 2014, tres dècades després del seu tancament, s'anuncià el retorn de la marca de mans de l'empresa Bultaco Motors, que es dedicà a la fabricació de motocicletes elèctriques en una nova fàbrica a Montmeló (Vallès Oriental) amb professionals provinents de Derbi. La nova empresa va fer fallida el 2019.
El 2026, va iniciar un nou projecte de rellançament impulsat pels germans Marc i Jordi Llorens, fundadors de Leonart Motors, mitjançant l’empresa Bultaco Next, a partir de nous models dissenyats específicament per a Bultaco des de Mataró, mentre que la fabricació de les peces i el muntatge es mantindrien a la regió xinesa de Chongqing.
Història miniatura|La Tralla 101 125cc de 1959, el primer model fabricat per l'empresa L'origen de l'empresa de motocicletes Bultaco es remunta al maig de 1958. Francesc Xavier (Paco) Bultó era aleshores director i copropietari de Montesa, empresa de motocicletes que havia fundat amb Pere Permanyer el 1944. Després d'uns anys de creixement sostingut i d'èxit a les curses de velocitat, Montesa es va traslladar el 1957 a unes instal·lacions més grans. El trasllat fou complicat i es va interrompre un temps la producció. A més, va coincidir amb una recessió en l'economia espanyola. Això va causar tensions entre Bultó i Permanyer, l'accionista majoritari, qui considerava que l'empresa s'havia de retirar de la competició per encarar millor la crisi. Bultó, l'ànima de la política esportiva de l'empresa i responsable de gran part de les seves innovacions tècniques, s'hi va oposar violentament. En no arribar a un acord, Bultó va decidir deixar Montesa per concentrar-se en els seus altres negocis. Tal com era d'esperar, la majoria del departament de competició de Montesa va plegar poc després.Herreros 1998: «1945: Cataluña» p. 94-103
La idea de crear una nova empresa la va tenir Bultó al cap de pocs dies, quan va ser convidat a una reunió per alguns ex-treballadors del departament de competició de Montesa. Impacient per tornar a la competició, es va convèncer que la millor manera de fer-ho era amb una empresa nova de trinca. Les coses es varen desenvolupar ràpidament i l'empresa es va constituir el 17 de maig de 1958, començant en condicions molt precàries en una masia de Sant Adrià de Besòs, el Mas Casellas.
Els primers treballadors de Montesa a seguir Francesc Xavier Bultó en la nova aventura varen ser els següents:
NomCàrrec Rafael Ariño i Sancho Control de Qualitat Fèlix Arsequell Oficina Tècnica Marcel Cama i Marquès Pilot i Dissenyador Joan Chalamanch i Noguer Gestió Industrial John Grace Pilot i Dissenyador Francisco López Quesada Banc de proves Jaume Mas i Puigventós Cap de mecànics de Curses Josep Maria Nogué i Tutor Coordinador de Producció Albert Nomen i Segarra Recerca i Competició Josep Nomen i Segarra Gestió de Fabricació Joan Prat i Pla Auditoria Econòmica Tomàs Salafranca i Siguan Secretari de Direcció Josep Sol i Sol Qualitat de Producte
Més tard, a mesura que Bultaco es posava en marxa, d'altres tècnics i directius varen canviar també a la nova empresa, fins a un nombre total de 60 segons algunes fonts.
El 24 de març de 1959 Bultaco va celebrar una roda de premsa i va llançar la seva primera moto, la Bultaco Tralla 101 de 125 cc. Tot just dos mesos més tard Bultaco va participar en el seu primer Gran Premi del campionat espanyol de velocitat, ocupant set dels deu primers llocs i encetant així una carrera d'èxits que duraria fins al dia del seu tancament.
El nom de l'empresa i el logotip
BULTACO prové de la combinació de les quatre primeres lletres del cognom del seu fundador, BULTó, amb les tres darreres del seu sobrenom, pACO. La marca va tenir força èxit i va explotar comercialment la seva semblança amb la frase anglesa Built to go (traduïble per "construït per anar, per funcionar"). CEMOTO és la sigla de Compañía Española de Motores.
L'altra part del logotip de l'empresa, el símbol del "dit rampant", el va idear Paco Bultó després de veure el motociclista britànic David Whitworth fent aquest senyal al seu equip de boxes per indicar que tot anava bé. Aquell gest, aleshores no gens comú, l'havia après Whitworth de la seva estada a la RAF, on els pilots d'avions el feien servir abans d'envolar-se per tal d'indicar al personal de terra que estaven a punt i ja els podien treure les falques de les rodes.
Els inicis i el creixement dels 60 L'empresa anà creixent lentament. Entre març i agost de 1959, es va passar de produir dues motocicletes diàries a cinc, arribant a set al setembre. Un mes després del llançament al mercat de la primera Tralla n'aparegué una versió esportiva: la Tralla 101 Sport.
Seguint la màxima de Francesc Xavier Bultó, «El mercat segueix la bandera de quadres», es creà un equip de competició (que anomenaren "Escudería Dos Tiempos") format per Paco González, Marcel Cama, John Grace i Ricardo Quintanilla. També es començaren a provar aquell mateix any, 1959, modalitats fora d'asfalt com ara el motocròs, tot participant en una cursa a Manresa amb una Tralla 101 modificada per a l'ocasió.
El gener de 1960 es presentà al Palau Municipal d'Esports de Barcelona la nova 155, amb un parell motor modificat per a un millor rendiment. Al març, la 101 i la 155 s'exhibiren al "Saló de l'Automòbil, la Moto i la Bicicleta de Ginebra". Aquell any, la producció total de l'empresa arribà a les 4.171 unitats i es desenvolupà el prototipus anomenat "Cazarécords", amb motor de 175 cc, amb el qual es varen batre cinc rècords mundials de velocitat al circuit de Montlhéry. Fou també l'any de l'aparicio de la Sherpa S de motocròs (amb el motor de la tralla 101) i la Sherpa N per a l'entorn rural (amb el de la 155).
El 1961 es posava a la venda una moto més barata i senzilla, sense perdre qualitat i robustesa, la Mercurio. Per tal de demostrar-ne la fiabilitat s'hi circulà durant 11 dies sense parar, recorrent 14.000 km per la península Ibèrica. Era una moto senzilla, sense cromats, amb el càrter sense polir i el tub d'escapament pintat. La Mercurio inicià una etapa dedicada bàsicament als models de carretera, seguida per la Metralla 62 el 1962 i per la Tralla 102 el 1963.
El fora d'asfalt miniatura|La Lobito MK3 125cc de 1969 Paral·lelament, Bultaco progressava en motocròs i començava a provar l'enduro (aleshores anomenat Tot-Terreny) i el trial, amb èxits com ara les medalles d'or aconseguides als ISDT de 1962 o la primera participació de la marca als Sis Dies d'Escòcia, el 1963. En vista d'aquestes experiències, aquell any Paco Bultó decidí que el futur de l'empresa era el fora d'asfalt: tots els models de carretera es deixaren de fabricar tret de la Metralla, la Mercurio i la TSS de velocitat. Aquell any, d'una producció total d'11.836 unitats se n'exportaren 885, la majoria als EUA.
Amb l'aparició de la Sherpa T de trial el 1965, Bultaco encetà una llarga era de domini d'aquesta disciplina. Aquell any sortí també la Matador d'enduro i el 1967 la Pursang de motocròs, model que donà moltes satisfaccions a la marca.
El mercat americà i la crisi del 73 El mercat dels EUA s'havia consolidat com al més important per a l'empresa, fins al punt que hi tenia quatre distribuïdors: un a Nova York, un altre a Santa Clara i dos més a Califòrnia (un al nord i l'altre al sud). El 1966, any d'aparició de la Metralla Mk2, s'hi exportaren 7.199 motos d'un total de 20.042 produïdes. Per tal de consolidar-s'hi, es tragueren models exclusius per al gust americà, com ara El Bandido per a curses pel desert o l'Astro per a Flat track.
Tot i que el 1973 havia començat amb un gran èxit esportiu, la victòria de Jim Pomeroy amb la Pursang al , aquell fou un mal any per a Bultaco, ja que la forta crisi que patiren els EUA provocà l'augment del preu del petroli i l'afebliment de l'economia americana. Això, unit a l'entrada de les marques japoneses en el mercat motociclista nord-americà, provocà un gir fatídic en les vendes de la marca catalana, que començaren a baixar força en aquell país. Calia, doncs, tornar a fabricar motos d'asfalt. D'acord amb aquesta nova política, al Saló de l'Automòbil de Barcelona de 1974 es presentà la nova Metralla GT amb engegada elèctrica, però la moto no tingué gaire èxit.
Problemes i vagues Les convulsions socioeconòmiques esdevingudes després de la mort del general Franco deixaren l'empresa tocada de mort. L'abril de 1976, pocs mesos abans de traslladar-se a una nova fàbrica (a Sant Adrià mateix), l'empresa patí la seva primera vaga i hagué de tancar durant 90 dies (57 segons altres fonts). Aquests problemes interns serien la causa que la marca no fos capaç de treure al mercat les grans novetats que s'esperaven per al Saló de l'Automòbil de Barcelona d'aquell any. L'única novetat fou la Mercurio 175 GT. Poc després, la marca anuncià el final de la Mercurio i la Metralla i el llançament de noves motos de carretera: la Streaker i la Metralla GTS (la "groga", amb 6 velocitats).
Mentrestant, la situació de l'empresa anava empitjorant. Malgrat que el 1977 Bultaco era el primer fabricant del sector a l'estat espanyol i el segon a Europa, amb un nivell d'exportació del 44,55% d'una producció anual de 22.000 unitats i unes vendes de 1.500 milions de pts (uns 9 milions d'euros al canvi), a la memòria anual presentada aquell any Cemoto reconeixia que s'havien comès molts errors, traduïts en importants baixes de producció, entre els quals «manca de visió de futur, previsions errònies, seqüència desordenada en les sèries produïdes, manca de gestió d'estocs, absència de departament d'investigació i desenvolupament i manca d'informació comptable i financera». El maig de 1978 començaren els problemes laborals seriosos. El 7 d'agost, el diari La Hoja del Lunes publicà que l'austríaca Puch volia absorbir Cemoto, però les negociacions fracassaren. A partir d'aquest moment, els fets es precipitaren i diversos problemes comercials, financers, laborals i de tota mena acabaren provocant la fi de l'empresa.
Final de l'empresa miniatura|esquerra|La Sherpa T 350 199B de 1981 fou el darrer model fabricat per Bultaco Malgrat la seva popularitat i rendibilitat econòmica inicial, a causa de la forta crisi industrial i les pressions del mercat Bultaco va haver de tancar el 1979. La família Bultó cedí l'empresa als treballadors, els quals es constituïren en cooperativa laboral i intentaren aconseguir crèdits de l'administració sense èxit. Un cop represes les activitats el 1980, es varen muntar i vendre alguns models amb les peces que havien quedat a la fàbrica i després es malvengueren els recanvis a preu de pes, es desballestà la maquinària i utillatges amb igual finalitat i fou venuda fins i tot la col·lecció de motos de competició històriques de la marca. La realitat es va imposar i Bultaco va tancar definitivament el 1983. Uns anys més tard, el 1987, es varen desballestar les naus de la fàbrica i es va vendre tot com a ferralla.
De fet aquesta crisi va afectar tot el sector, provocant el tancament d'OSSA i Mototrans (fabricant català de les Ducati per al mercat espanyol). Altres marques com Montesa, Puch Avello i Sanglas foren absorbides per l'arribada al mercat de marques japoneses com Honda, Suzuki i Yamaha, respectivament.