La convergència tecnològica és la tendència de diferents sistemes tecnològics en l'evolució cap a la realització de tasques similars. Convergència pot fer referència a tecnologies prèviament separades com la veu (telefonia), dades (i aplicacions de productivitat) i vídeo que ara comparteixen recursos i interactuen entre si sinèrgicament, creant noves possibilitats. La convergència es defineix com la interconnexió de tecnologies de la computació i informació, contingut multimèdia i xarxes de comunicacions que han arribat com a resultat de l'evolució i popularització d'internet, tant com d'activitats, productes i serveis que han emergit des de l'espai digital.
Avui dia estem envoltats per un món multimèdia convergent en molts nivells, amb nodes de comunicació i informació contínuament adaptant-se per satisfer a demandes creades per la mateixa tecnologia i canviant la forma de crear, consumir, aprendre i interactuar unes amb unes altres.Jenkins, Henry (2006) Convergence Culture, New York University Press, New York
Molts experts veuen tot això com la punta de l'iceberg, ja que totes les facetes de la vida social o institucional com a negocis, govern, art, periodisme, salut o educació porten amb si un increment dels espais digitals a través de xarxes creixents de dispositius TICs.
La base de la convergència tecnològica tal com es planteja, xoca amb una societat en la qual preval el consumisme com a expressió de l'ésser humà. Per això, i malgrat que es pugui apreciar la conversió de dispositius tecnològics (cel·lulars, telèfons intel·ligents, readers, tauletes…), la seva producció no s'ha vist reduïda, sinó tot el contrari, ja que respon a la premissa consumista imperant.
Per al teòric Henry Jenkins, la convergència tecnològica és un fenomen que es configura mitjançant la interacció de tres elements indissolubles: les tecnologies, les plataformes mediàtiques i el comportament de les audiències. Per Jenkins, convergència es refereix: "Al flux de continguts a través de múltiples plataformes mediàtiques, la cooperació entre múltiples indústries mediàtiques i el comportament migratori de les audiències mediàtiques, disposades a anar gairebé a qualsevol part a la recerca del tipus desitjat d'experiències d'entreteniment".
Antecedents L'origen del concepte de convergència en les tecnologies es remunta a la invenció de l'ordinador, un instrument que va trencar amb la dependència històrica i la diferenciació que fins al moment existia entre el receptor, el dispositiu, els continguts i el servei. En altres paraules, la televisió podia sintonitzar-se únicament en un televisor; la ràdio només podia escoltar-se via un aparell ràdio receptor; les trucades telefòniques tan sols podien realitzar-se mitjançant dispositius telefònics, i la premsa i els llibres només podien llegir-se mitjançant textos impresos.Jenkins, H. (2006). Convergence Culture: Where Old and New Media Collide. NYU Press.
En l'última meitat de , el desenvolupament de les tecnologies d'emmagatzematge va fer possible la diversificació de dispositius d'àudio i vídeos. Així, era possible l'enregistrament de discos i cintes que posteriorment podien reproduir-se fàcilment mitjançant gravadores de veu o videogravadores. Malgrat aquesta evolució, continuava existint una relació independent entre receptor, dispositiu, contingut i servei.
Seria en la dècada dels anys 70 i 80 amb la invenció de l'ordinador personal que es produiria la integració de tots els serveis comunicacionals ja esmentats en un únic dispositiu. Era la primera vegada en la història en què en un sol artefacte era possible veure la televisió, llegir la premsa, escoltar la ràdio o música, entre d'altres funcions.
Fins a arribar a la convergència tecnològica actual també es va produir un canvi substancial en les tecnologies de les comunicacions. D'aquesta manera, va tenir lloc una conversió dels dispositius analògics als digitals. La telefonia fixa es basava en els cables com a mitjà de difusió i els senyals de ràdio i televisió es produïen mitjançant l'aire. Amb la seva evolució, es va permetre que les línies fixes de telèfon poguessin connectar-se a l'ordinador mitjançant el mòdem, o modulador-demodulador, per tal d'iniciar la trasnmisión de bits per mitjà del telèfon i connectar-se a un Internet naixent. D'altra banda, a finals de la dècada dels anys 80 es va iniciar l'expansió de l'Internet i la televisió va iniciar també la seva retransmissió per cable. En aquesta dècada també van començar a aparèixer els telèfons mòbils.
Ja en la dècada dels 90 es va començar la substitució de les xarxes de cables lligats a la telefonia fixa per la fibra òptica, el que també va incrementar la capacitat de transport de la informació i els missatges en forma de bits. En aquest sentit, va néixer el fenomen de la convergència directament relacionada amb l'espai quotidià, el que permetia la integració de serveis i continguts en un mateix aparell, acabant amb la dependència històrica entre aparells i serveis. Aquest fenomen va estar des del principi lligat a una qüestió industrial en el moment en què les companyies tecnològiques van començar a integrar en els seus productes parts fabricades per diferents empreses, el que amb el pas dels anys permetria, a més de disposar d'incomptables serveis en un únic dispositiu, produir un artefacte de mides reduïdes i, per tant, més còmode per a la seva utilització per tal de satisfer millor les demandes dels usuaris.
El impacte en la lògica cultural En l'obra de Henry Jenkins Convergence culture. La cultura de la convergència dels mitjans de comunicació l'autor afirma que la societat es troba en "el moment de la convergència de cultures, en què conviuen els nous i els antics mitjans en què les grans corporacions i els petits mitjans de recent creació competeixen per les audiències. Estem en el moment en què el poder dels grans productors de continguts i el poder dels consumidors intereactúen de forma impredictible ".Jenkins, Henry (2008). Convergence culture: la cultura de la convergencia de los medios de comunicación. Barcelona: Paidós. Això es refereix al fet que la convergència representa un profund canvi cultural en els consumidors dels mitjans, els quals ja no busquen informació només en un canal, sinó que pretenen generar connexions entre els diferents mitjans, el que acaba configurant la seva pròpia opinió i percepció de la realitat o bé dels continguts d'entreteniment.
El 1984, l'acadèmica Sola Pool a la seva obra Technologies for freedom, ja va adoptar el terme de convergència per caracteritzar un procés en què "un sol mitjà físic (tant si es tracta de cables o d'ones) pot transmetre serveis que en el passat es proveïen per camins separats. Inversament, un servei proveït en el passat per un mitjà determinat (ja sigui la ràdio, la televisió, la premsa o la telefonia) avui pot oferir-se per diversos mitjanes físics diferents ".Sola Pool, I. (1984). Technologies of Freedom. The Belknap Press. En altres paraules, un aspecte important de la convergència a nivell mediàtic és l'existència d'una independència del contingut respecte al medi físic del qual originàriament va sorgir. Actualment, és possible veure en els smartphones la televisió, sense necessitat d'utilitzar un televisor. De la mateixa manera, les anomenades televisions intel·ligents permeten la navegació per internet I l'accés a tot tipus d'aplicacions, com Spotify i Netflix.
Segons la investigadora Lisa Gitelman, no només es produeixen canvis en els formats, sinó que a més, això comporta canvis en la manera de produir i consumir continguts: "Ofereix un model de mitjans que funciona a dos nivells: en el primer, un mitjà és una tecnologia que possibilita la comunicació; en el segon, un mitjà és un conjunt de protocols associats o pràctiques socials i culturals que s'han desenvolupat al voltant de l'esmentada tecnologia. Els sistemes de distribució són única i exclusivament tecnologies; els mitjans són també sistemes culturals. Les tecnologies de distribució venen sense parar, però els mitjans persisteixen com a capes dins d'un estrat d'informació i entreteniment cada vegada més complicat ".Gitelman, L. (2006). Always Already New. Media, History, and the Data of Culture. The MIT Press.
En aquest sentit, les vides de les persones flueixen mitjançant els canals de comunicació digital, de manera que les grans empreses mediàtiques estan aprenent a accelerar el procés de comunicació per tal d'aconseguir noves oportunitats de negoci que girin al voltant de comunitats virtuals. Malgrat aquest fet, els usuaris estan començant a tenir tant poder mediàtic com del què disposen les grans companyies, el que configura una lluita entre dues forces que està traçant un nou panorama social. Tot aquest nou panorama mediàtic i tecnològic porta al fet que els ciutadans estiguin cada vegada més informats, bé mitjançant la cultura popular bé a través de les corporacions mediàtiques. De fet, la cultura popular ha adquirit noves responsabilitats enfocades a educar el públic i l'anima a participar en diversos processos socials, en la participació política o en la interactivitat amb diferents persones.
D'aquesta manera, aquests canvis han suposat un profund canvi en la manera que tenen les persones de relacionar-se amb els mitjans, el que comporta una nova forma de participar i d'aprendre, el que Jenkins anomena el transmèdia, una mena de relat en què la història es comunica mitjançant diversitat de mitjans i plataformes amb la finalitat que els espectadors assumeixin un paper participatiu al seguir la història. D'aquesta manera: "La convergència no té lloc mitjançant aparells mediàtics, per sofisticats que aquests puguin arribar a ser. La convergència es produeix en el cervell dels consumidors individuals i mitjançant les seves interaccions socials amb altres ". Aquest canvi en la manera en què l'usuari es relaciona amb els mitjans de comunicació i la possibilitat que té de vincular-se a ells a través de diferents plataformes respon al fet, segons Jenkins, de què el poder es troba en gran manera en mans de l'usuari. És en aquest punt on Jenkins reconeix com a fonts directes de la seva teoria a autors clàssics de la teoria de la comunicació, com Marshall McLuhan i Neil Postman, els quals van realitzar grans aportacions als estudis sobre les TIC i el seu impacte cultural.
És en aquest sentit que ja no només es tracta de l'evolució dels mitjans, sinó que ara l'usuari cobra cada vegada més rellevància en la producció i circulació de continguts, desplaçant la centralitat de les grans companyies mediàtiques. La teoria de Jenkins posa la lupa en el paper dels usuaris, però de manera distinta a com ho havien fet anteriorment els estudis sobre la recepció de continguts per part dels usuaris: actualment ja no importa únicament quins sentits els donin aquests al missatge dels mitjans, sinó el paper que juguen en la construcció de noves significacions i la manera en què les posen en circulació.
Recepció i convergència: l'usuari en el panorama mediàtic Els anteriors estudis sobre la recepció de la informació per part dels usuaris ja van trencar amb el paradigma lineal en l'àmbit de la comunicació, que es basava en el model de Broadcasting, o la transmissió d'un a molts, i afirmaven que cada receptor del missatge li donava els seus significats particulars a partir del marc cultural en què aquest es trobava. Però, aquest fet no acabava amb la transmissió lineal de la informació. Així, amb la irrupció dels blogs i la proliferació d'internet i les seves contínues evolucions i innovacions, es va iniciar un nou panorama mediàtic, en el qual els receptors tenen veu i poden fer-se escoltar. Aquesta interactivitat va permetre passar a un model de transmissió de "molts a molts", i el model lineal va evolucionar a una immensa xarxa de relacions.