miniatura|Terminal d'Internet públic miniatura|Cibercafè a la Xina
Laccés a Internet connecta terminals d'ordinador, ordinadors, dispositius mòbils, i xarxes informàtiques individuals a Internet, permetent als usuaris l'accés als seus serveis, com són l'email i el World Wide Web. Els proveïdors d'Internet (Internet service provider o ISP en anglès) ofereixen accés a Internet a través de diverses tecnologies d'un ample rang de velocitat de senyalització de dades (velocitats).
L'ús del consumidor d'Internet es va fer popular a través connexions per línia commutada (dial-up Internet access en anglès) en la dècada de 1990. A la primera dècada del , molts consumidors de les nacions desenvolupades van utilitzar tecnologies d'accés a Internet de banda ampla més ràpides. En 2014 la banda ampla era omnipresent a tot el món, amb una velocitat de connexió mitjana global superior a 4 Mbit/s.
Història
L'Internet fou desenvolupat de l'ARPANET, que va ser finançat pel govern estatunidenc per recolzar projectes entre govern i a les universitats i els laboratoris de recerca als EUA – però va créixer al pas del temps per incloure les universitats més grans i departaments de recerca de moltes empreses de tecnologia del món.Réseaux IP Européens (RIPE) L'ús d'una audiència més ample no va venir fins al 1995 quan es van llevar les restriccions de l'ús d'Internet per donar lloc al trànsit comercial."Retiring the NSFNET Backbone Service: Chronicling the End of an Era", Susan R. Harris and Elise Gerich, ConneXions, Vol. 10, No. 4, April 1996
De principis a mitjans de la dècada de 1980, la major part de les connexions a Internet eren des d'ordinadors personals i estacions de treball directament connectats a local area networks o connexions telefòniques utilitzant mòdems i línies telefòniques. Les LANs típicament han operat a 10 Mbit/s i va créixer per donar suport a 100 i 1000 Mbit/s, mentre que el trànsit de dades per mòdem van créixer de 1200 i 2400 bit/s en la dècada de 1980s, a 28 i 56 kbit/s de mitjans a finals de la de 1990. Al principi, les connexions per línies commutades van ser fetes per terminals o ordinadors executant programari d'emulació de terminal a servidors de terminals en LANs. Aquestes connexions per línies commutades no donaven suport d'ús d'extrem a extrem dels protocols d'Internet i només la terminal proporcionava les connexions. La introducció dels network access servers (NASs) donant suport del Serial Line Internet Protocol (SLIP) i més tard el point-to-point protocol (PPP) han ampliat els protocols d'Internet i va fer que tota la gamma de serveis d'Internet a disposició dels usuaris d'accés telefònic, subjectes únicament a les limitacions imposades per les velocitats de dades més baixes disponibles mitjançant l'accés telefònic.
L'accés d'Internet de banda ampla, sovint abreujat simplement banda ampla i també conegut com a accés a Internet d'alta velocitat, són serveis que proporcionen taxes de bits considerablement més grans que les disponibles usant un mòdem de 56 kbit/s. En el US National Broadband Plan de 2009, la U.S. Federal Communications Commission (FCC) va definir l'accés de banda ampla com "accés a Internet que està sempre encès i més ràpid que el tradicional accés telefònic", tot i que la FCC ho ha definit de manera diferent al pas dels anys. El terme banda ampla que originalment era una referència a la comunicació multi-freqüència, al contrari de banda estreta o banda base. La banda ampla és ara un terme de màrqueting que les companyies de telèfon, cable i altres utilitzen per vendre els seus productes més cars d'alt trànsit de dades. Les connexions de banda ampla són normalment muntades utilitzant les capacitats de xarxa Ethernet dels ordinadors, o utilitzant una targeta d'expansió NIC.
La majoria de serveis de banda ampla proporcionen una connexió contínua "sempre encesa"; no cal cap procés de marcatge d'entrada, i no utilitza línies telefòniques. La banda ampla proveeix un accés millorat als serveis d'Internet, així com: Navegació més ràpida de la world wide web Descàrrega més ràpida de documents, fotografies, vídeos, i altres fitxers grans Telefonia, ràdio, televisió, i videoconferència Xarxes privades virtuals i administració remota del sistema Joc en línia, especialment videojocs de rol jugats massivament en línia que són d'interacció intensiva
En la dècada de 1990, la iniciativa de la National Information Infrastructure als EUA va fer de l'accés a Internet de banda ampla un tema de política pública. En la dècada de 2000, la majoria de les connexions a Internet a les llars era mitjançant accés telefònic, mentre que moltes empreses i escoles estaven usant connexions de banda ampla. El 2000 hi havia poc menys de 150 milions de subscripcions d'accés telefònic als 34 països de l'OECDEls 34 països de l'OECD són: Austràlia, Àustria, Bèlgica, Canadà, Xile, la República Txeca, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, França, Alemanya, Grècia, Hongria, Islàndia, Irlanda, Israel, Itàlia, Japó, Corea, Luxemburg, Mèxic, Països Baixos, Nova Zelanda, Noruega, Polònia, Portugal, la República d'Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Suècia, Suïssa, Turquia, el Regne Unit i els Estats Units. OECD members, consultat el 31 abril 2012 i menys de 20 milions de subscripcions de banda ampla. Per a l'any 2004, la banda ampla havia crescut i l'accés telefònic havia disminuït de manera que el nombre de subscripcions eren més o menys iguals a 130 milions cada un. En 2010, en els països de l'OECD, sobre el 90% de les subscripcions d'accés a Internet utilitzaven banda ampla, on havia crescut a més de 300 milions de subscripcions, i les d'accés telefònic s'havien reduït a menys de 30 milions.The Future of the Internet Economy: A Statistical Profile, Organization for Economic Co-Operation and Development (OECD), juny 2011
Les tecnologies de banda ampla en ús més ampli són ADSL i l'accés d'Internet per cable. Les tecnologies més recents inclouen VDSL i fibra òptica s'han estès més a prop de l'abonat tant en plantes de telèfon i de cable. La comunicació de fibra òptica, mentre és només recentment utilitzat en esquemes de locals i voltants, ha tingut un paper crucial en permetre l'accés de banda ampla a Internet, fent la transmissió d'informació a altes velocitats de dades a majors distàncies molt més rendible que la tecnologia de cable de coure.
En àrees no servides per ADSL o cable, algunes organitzacions de la comunitat i els governs locals estan instal·lant xarxes Wi-Fi. L'Internet sense fils i per satèl·lit s'utilitza sovint en les zones rurals, sense desenvolupar, o altres zones de difícil accés per servir àrees on l'Internet per cable no està fàcilment disponible.
Les noves tecnologies que s'estan desplegant accés de banda ampla fix (estacionari) i mòbil s'inclouen WiMAX, LTE, i la tecnologia sense fils fixa, p. ex., Motorola Canopy.
A partir de més o menys 2006, l'accés de banda ampla mòbil és cada vegada més disponible a nivell del consumidor utilitzant tecnologies "3G" i "4G" com l'HSPA, EV-DO, HSPA+, i LTE.
Disponibilitat A més d'accedir des de la llar, l'escola i el lloc de treball, l'accés a Internet pot estar disponible a partir d'espais públics com serien biblioteques i cibercafès, on els ordinadors amb connexió a Internet estan disponibles. Algunes biblioteques ofereixen estacions per a la connexió dels portàtils dels usuaris a local area networks (LANs).
Els punts d'accés a Internet sense fil estan disponibles en llocs públics com les sales d'aeroports, en alguns casos només per a ús breu mentre s'està a l'espera. Alguns punts d'accés també poden proporcionar ordinadors que funcionen amb monedes. S'utilitzen diversos termes, com ara "quioscs d'Internet públics", "terminals d'accés públic", i "telèfon públic web". Molts hotels també tenen terminals públics, generalment basats en tarifes.
Cafeteries, centres comercials i altres llocs ofereixen cada vegada més l'accés sense fil a xarxes d'ordinadors, conegudes com a hotspots, per als usuaris que porten els seus propis dispositius sense fil habilitats com ara portàtils o PDA. Aquests serveis poden ser gratuïts per a tothom, lliure per només els clients, o basat en tarifes. Un hotspot no ha de limitar-se a un lloc confinat. Tota una escola o parc, o fins i tot es pot activar en una ciutat sencera. Els esforços de Grassroots han donat lloc a wireless community networks.
Addicionalment, l'accés a la banda ampla mòbil permet als telèfons intel·ligents i altres dispositius digitals per connectar a Internet des de qualsevol ubicació des que es pot fer una trucada de telèfon mòbil, subjecte a les capacitats d'aquesta xarxa mòbil.
Velocitat + Unitats de taxa de dades (SI) Unitat Símbol Bits Bytes Kilobit per segon (103) kbit/s 1.000 bit/s 125 B/s Megabit/s (10⁶) Mbit/s 1.000 kbit/s 125 kB/s Gigabit/s (10⁹) Gbit/s 1.000 Mbit/s 125 MB/s Terabit/s (1012) Tbit/s 1.000 Gbit/s 125 GB/s Petabit/s (1015) Pbit/s 1.000 Tbit/s 125 TB/s Unitat Símbol Bits Bytes Kilobyte per segon (103) kB/s 8.000 bit/s 1.000 B/s Megabyte/s (10⁶) MB/s 8.000 kbit/s 1.000 kB/s Gigabyte/s (10⁹) GB/s 8.000 Mbit/s 1.000 MB/s Terabyte/s (1012) TB/s 8.000 Gbit/s 1.000 GB/s Petabyte/s (1015) PB/s 8.000 Tbit/s 1.000 TB/s
Les taxes de bits per a mòdems per via telefònica varien de 110 bit/s a finals de la dècada de 1950, a un màxim de 33 a 64 kbit/s (V.90 i V.92) a finals de la dècada de 1990. Les connexions telefòniques generalment requereixen l'ús dedicat d'una línia telefònica. La compressió de dades pot augmentar la velocitat de transmissió efectiva per a una connexió amb un mòdem de marcatge directe a partir de 220 (V.42bis) fins a 320 (V.44) kbit/s. No obstant això, l'eficàcia de la compressió de dades és molt variable, depenent del tipus de dades que s'envien, la condició de la línia telefònica, i tot un seguit d'altres factors. En realitat, la velocitat de dades global poques vegades excedeix els 150 kbit/s.
El subministrament de tecnologies de banda ampla tenen unes taxes de bits considerablement més altes que les basades en telefonia, generalment sense interrompre l'ús del telèfon regular. Diverses velocitats de dades a mínimes i màximes latències s'han utilitzat en les definicions de banda ampla, que van des de 64 kbit/s fins a 4,0 Mbit/s. En 1988 el cos dels estàndards de CCITT va definir "servei de banda ampla" que exigeix canals de transmissió capaços de suportar taxes de bits majors que la taxa primària que anaven des d'aproximadament 1,5 a 2 Mbit/s. Un informe de la Organization for Economic Co-operation and Development (OECD) en 2006 va definir l'amplada de banda tenir taxes de transferències de dades de descàrrega igual o més ràpides que 256 kbit/s. En 2015, el Federal Communications Commission (FCC) dels Estats Units va definir "Banda Ampla Bàsica" com a velocitats de transmissió de dades d'almenys 25 Mbit/s de baixada (des d'Internet a l'ordinador de l'usuari) i 3 Mbit/s de pujada (de l'ordinador de l'usuari a Internet). La tendència és elevar el llindar de la definició de banda ampla com a serveis de major velocitat de dades estiguin disponibles.
Els mòdems de més alta velocitat de dades d'accés telefònic i molts serveis de banda ampla són "asimètrics"—amb el suport de velocitats de dades molt més altes per a baixar (cap a l'usuari) que per pujar (cap a Internet).