fou una filòsofa, humanista, escriptora i activista política francesa.
De personalitat complexa, ha estat considerada l'única filòsofa que va viure de primera mà la «condició obrera». De pares jueus no religiosos, es va adherir a l'anarcosindicalisme i es va convertir al cristianisme. Tot i que mai no va batejar-se, va viure una vida marcada per l'espiritualitat, i fou reconeguda com una mística cristiana. També fou una excel·lent hel·lenista, comentarista de Plató, de grans textos literaris d'autors grecs (filosòfics i religiosos) i d'escriptures sagrades hinduistes. Els seus escrits, on la raó es barreja amb les intuïcions religioses i els elements científics i polítics, malgrat l'aparent caràcter dispar, formen una obra amb unitat i coherència.
La seva ideologia, que es caracteritza per un constant aprofundiment, sense canvis de direcció, és la recerca per amor de la veritat, filosòficament reconeguda com una i universal, i que ella defineix com la necessitat més sagrada de l'ànima humana.
Morí en un sanatori anglès, de tuberculosi, el mes d'agost de 1943, amb 34 anys. Era germana del matemàtic André Weil.
Biografia Infantesa Simone Weil va néixer el 3 de febrer de l'any 1909 a París, en una família d'origen jueu alsaciana per part paterna i instal·lada a París des de feia generacions. Simone Weil tenia tres anys menys que el seu germà gran, André Weil (1906-1998), qui seria un matemàtic de prestigi internacional fins al punt de ser considerat un dels grans matemàtics de la seva generació. André, durant la Segona Guerra Mundial, va viatjar a Finlàndia fugint del nazisme, per ser la seva família d'origen jueu. Ja a Finlàndia fou empresonat i acusat d'espiar per a la Unió Soviètica, fet que va marcar Simone els últims anys de la seva vida.
La seva mare, Salomea Renherz, era nascuda a Rostov del Don, una ciutat de Rússia. El pare de Simone Weil, Bernard Weil, era cirurgià militar. Per aquest motiu i atès que treballava per al Servei de Salut, en el marc de la Primera Guerra Mundial, la família es va haver de traslladar a diferents indrets: Neufchâteau, Menton i Mayenne (entre l'abril de 1915 a l'agost de 1916), Algèria, Chartres i Laval (d'octubre de 1917 a gener de 1919). La feina del pare situava la família dins de la classe benestant, en termes econòmics. Simone no es va sentir mai fortament identificada amb els seus avantpassats, ja que pensava que no eren ells qui havien determinat qui era ella com a persona. A causa de l'antisemitisme (que havia de desembocar en l'Holocaust) que s'instaurava a Europa, la família de Weil no va transmetre la religió jueva als fills ni va rebre cap ensenyament religiós, com ella mateixa en dona testimoni: «He estat educada pels pares i pel germà en un agnosticisme complet».
La família Weil donava molta importància als estudis. Així, Simone Weil, sovint es veia superada pel germà, fet que va marcar molts dels seus escrits i que ella exposa en diverses cartes en parlar de si mateixa. Un dels trets essencials de la seva vida és un amor compassiu pels desgraciats: a l'edat de cinc anys, havent descobert la misèria dels soldats durant la Primera Guerra Mundial, refusa de prendre un terròs de sucre a fi d'enviar-lo al front. La seva experiència, havent estat educada en un entorn totalment agnòstic, i juntament amb l'experiència personal adquirida durant els viatges, va forjar tota una personalitat com a base de la seva filosofia.
Estudis i formació Entre 1924 i 1925, assisteix a uns cursos de filosofia de René Le Senne al Liceu Victor-Duruy de París, i aconsegueix d'entrar, al mes de juny de 1925, al batxillerat de filosofia als setze anys. Entra a estudiar el batxillerat de filosofia al Liceu Henri IV, a l'octubre de 1925, on hi passa tres anys. Durant aquesta etapa té de professor Alain (Émile Chartier), que influencia fortament la seva personalitat, i fa de tutor d'estudis de la jove. Coneix Simone de Beauvoir, un any més gran, de camí un dia a la Sorbona, acompanyada d'antics alumnes d'Alain, amb un exemplar de L'Humanité a la butxaca. Simone de Beauvoir en diu: «Em va intrigar, a causa de la seva reputació i del seu abillament estrany... Una gran fam venia de devastar la Xina, i m’havien dit que, en conèixer aquesta notícia, s'havia posat a plorar: les seves llàgrimes van forçar el meu respecte més encara que no els seus dons filosòfics».
El 1927 no pot entrar a la universitat a causa de les seves notes. Un any més tard, l'any 1928 hi accedeix i acaba convertint-se en una de les primeres dones a graduar-s'hi del grau de Filosofia. Treu la millor nota a l'examen de Filosofia i Lògica general, i la segona la treu Simone de Beauvoir. Durant la seva etapa universitària, per la seva forta moral, opinions radicals i un actiu rol reivindicatiu, és anomenada pels companys «verge roja», «l'imperatiu categòric en faldilles» o «marciana».
La seva memòria (el que ara s'anomena treball de final de grau) de 1930 tracta de «ciència i percepció en Descartes». Finalment, obté plaça de professora de filosofia, l'any 1931, amb 22 anys, i comença una carrera docent en diversos instituts arreu de la França rural.
Activitats polítiques Durant l'hivern de 1932 a 1933, a Lo Puèi de Velai, se solidaritza amb sindicats obrers i s'uneix al moviment de vaga contra l'atur i els baixos salaris, cosa que provoca un escàndol. Decidida a viure amb cinc francs al dia, com els aturats de Lo Puèi de Velai, sacrifica la resta dels seus honoraris de professora a la caixa de solidaritat dels minaires. No sols decideix donar la seva paga addicional al moviment obrer, sinó que ofereix els seus coneixements als obrers i, així, de nits els feia classes de franc. Això escandalitza la societat burgesa francesa —era llavors molt estrany que una dona es gradués i, encara més, si a sobre s'oferia a ensenyar als obrers gratuïtament.
Com a sindicalista de l'ensenyament es mostra favorable a la unificació sindical i escriu a les revistes L'École Émancipée i La Révolution Prolétarienne. Es considera comunista però no del bàndol estalinista, ans més aviat anti-estalinista. Sense militar en cap partit participa -a partir de 1932- al cercle comunista democràtic de Boris Souvarine, a qui va conèixer per mediació de l'anarcosindicalista Nicolas Lazarévitch.
Passa unes quantes setmanes a Alemanya, l'estiu de 1932, amb l'objectiu de comprendre les raons de l'apogeu del nazisme. Al seu retorn, amb molta lucidesa, exposa en molts articles, entre d'altres a La Révolution Prolétairenne, la probable victòria d'Adolf Hitler, que hi ha el risc que s'esdevingui a les eleccions federals alemanyes de març de 1933.
Amb 25 anys, Weil abandona la docència i la ciutat de París, i s'endinsa en la vida laboral en diferents empreses, fet que l'ajuda a comprendre de primera mà la lluita obrera. Aquesta condició d'obrera la pren amb la finalitat de tenir una consciència real de la desgràcia. Des del 4 de desembre és obrera a la fàbrica Alstom, al 15è districte de París, després treballa a Forges de Basse-Indre, a Boulogne-Billancourt i, finalment, fins al mes d'agost de 1935, de fresadora a la Renault. Coneix la fam, la fatiga, els desaires, l'opressió del treball en cadena a ritme forçat, l'angoixa de l'atur i l'acomiadament. Tot això ho recull en el seu Journal d'usine (Diari de fàbrica).
La prova supera les seves forces. La seva dèbil salut li impedeix de continuar la feina a la fàbrica. Simone Weil pateix particularment terribles mals de cap que li duraran la resta de la seva vida.
Pacifisme i experiència a la guerra d'Espanya miniatura|Weil a Barcelona vestida de mecànica amb les inscripcions de la CNT cosides al pit Fa classes en un lycée de Bourges i, davant l'esclat de la Guerra Civil espanyola, el 9 d'agost del 1936, decideix anar-hi com a corresponsal de guerra. Es troba amb els dirigents del Partit Obrer d'Unificació Marxista: Andreu Nin, Julián Gorkín i Wilebaldo Solano. Entra a formar part de la columna Durruti,Composició del Grup internacional de la Columna Durruti on un accident la força a tornar a França. Més acostada als anarquistes, rebutja la posició dels estalinistes, defensa la no-intervenció francesa i l'oposició a tota mena de guerra. Davant l'anexió nazi d'Àustria, al principi defensa una solució negociada i el desarmament. Escriu l'article «Lettre à Bernanos», en resposta al llibre de Georges Bernanos Els grans cementiris sota la lluna. Visita Itàlia. S'intensifiquen les seves vivències religioses. És durant aquesta etapa que es relaciona amb el dibuixant José Luis Rey Vila, qui possiblement adoptarà el pseudònim Sim en homenatge a Simone.
Simone Weil s'arrenglera amb el bàndol republicà, tot i haver-se declarat pacifista, ja que considera que el conflicte és prou rellevant: «No m’agrada, la guerra, però el que sempre més me n'ha horroritzat és la situació dels qui es troben a la rereguarda. Quan vaig comprendre que, tot i els meus esforços, no podia evitar de participar moralment en aquesta guerra, és a dir, de desitjar cada dia, a tota hora, la victòria dels uns i la desfeta dels altres, em vaig dir que París era per a mi la rereguarda, i vaig agafar el tren cap a Barcelona amb la intenció de comprometre-m'hi» (Lletra de 1938).
S'uneix a un grup de voluntaris internacionals que van primer a Barcelona i després a l'Aragó. Hi és del 10 d'agost al 25 de setembre, quan se n'ha d'anar per una cremada accidental al campament de la seva unitat. Mentre hi és, escriu la seva experiència en quaderns. En un projecte d'article hi afirma que odia la coacció militar, la policial i la del treball, i les mentides que es difonen per la premsa i la ràdio, i que justament aquestes quatre condicions es donen en el bàndol que defensa. Tot i que a la Generalitat de Catalunya hi ha membres de la FAI, criden a files, afusellen presumptes insurrectes i els alts càrrecs de l'administració i de les empreses ordenen hores extres als seus treballadors, a més de manipular la informació sobre la guerra.
Exili i religiositat Simone Weil critica el govern francès del Front Popular, liderat per Léon Blum, a qui acusa de tenir un discurs que no es correspon amb els seus actes, i diu que França hauria d'ajudar el bàndol republicà, ja que, segons ella, els interessos del poble espanyol estan estretament lligats als del poble francès. Tot i que reconeix que si no s'ha fet no és pas per manca de convicció, sinó per no voler crear un conflicte a nivell europeu. Aprofita aquest escrit per a criticar també la postura de no intervenció de les potències aliades després que Hitler ocupés el territori dels Sudets.
Quan les tropes alemanyes entren a França, ella i la seva família fugen a Marsella. Hi coneix el poeta Jean Tortel, a més de Jean Lambert i Lanza del Vasto. Hi escriu bona part de les notes que després es publicaran com a Cahiers i l'article, entre d'altres, de Le Génie d'Oc. S'interessa pels temes religiosos, i escriu sobre l'atenció com a mitjà per a rebaixar el mal, la contemplació i la intuïció amb les coses sensibles, la poesia, la religió, la diferència entre el treball enriquidor i el deshumanitzat, etcètera.
Ja a Amèrica, l'any 1942, pensa a tornar a Europa per a contribuir a limitar-hi els patiments de la guerra. El novembre de 1942, s'embarca cap a Londres, on l'acullen a France Libre com a redactora. Escriu un gran nombre d'articles i el text L'arrelament, on tracta de la necessitat humana d'arrelament. Afeblida i esgotada, en part per una dedicació excessiva a la feina, mor el 24 d'agost de 1943. Tot i la brevetat de la seua vida, 34 anys, són prou coneguts els seus escrits sobre la guerra, on es barreja el misticisme amb una gran clarividència i originalitat.
Misticisme