Paul Bley (Mont-real, 10 de novembre de 1932 - 3 de gener de 2016) http://pitchfork.com/news/62729-jazz-pianist-paul-bley-has-died/ va ser un pianista i compositor quebequès de jazz, conegut sobretot pels seus treballs dins del camp del free jazz.
Historial Amb onze anys obté la seva llicenciatura de piano en el McGill Conservatory i immediatament, passa a dirigir l'orquestra del seu liceu, i a tocar regularment amb el seu propi quartet en clubs de la ciutat. En 1949 substitueix a Oscar Peterson en diversos locals, després marxa als Estats Units. En 1950 es trasllada a Nova York i estudia en la Juilliard School.
En 1953, grava el seu primer disc, acompanyat per Charles Mingus i Art Blakey. Es trasllada després a Califòrnia, on toca amb Chet Baker. Després forma un trio al costat de Billy Higgins i Charlie Haden, amb el qual tocarà amb Ornette Coleman, el bateria Al Levitt i Don Cherry (1958) i amb Scott LaFaro (1959). Ja en la dècada de 1960, tocarà en els grups de Mingus, Eric Dolphy, George Russell i Bill Evans, i formant trios avantguardistes amb Steve Swallow i Jimmy Giuffre (1962), i amb Gary Peacock i Don Ellis (1963).
Col·labora amb la Jazz Composers Guild, juntament amb la seva esposa Carla Bley, separant-se d'ambdues en 1964, encara que participa en el manisfiesto del free jazz que es plasma en la "revolució d'octubre de 1964", juntament amb Cecil Taylor i Archie Shepp. A partir de 1968 comença a interessar-se pels teclats electrònics i els sintetitzadors, treballant al costat de la cantant Annette Peacock, encara que des de mitjan dècada de 1970 torna al piano acústica en format de sol. Ja en els anys 1980, torna a tocar en quartet, amb John Surman, Paul Motian i Bill Frisell.
En 1999 es publica la seva autobiografia, Stopping Time: Paul Bley and the Transformation of Jazz i, en 2003, l'obra Time Will Tell: Conversations with Paul Bley. Un any després, en 2004, es publica en italià el llibre Paul Bley: la lógica del caso. En 2008, és nomenat membre de l'Orde del Canadà.
Estil Per a molts autors, Bley pot considerar-se, al costat de Bill Evans, com l'"inventor" del trio de piano modern, desenvolupant una música amb tendència a desbordar el quadre harmònic, la qual cosa aporta als seus grups una lleugeresa i obertura de línies en la qual els seus propis solos són la quintaessencia.Carles, Clergeat & Comolli: op.cit., p. 105.
Va començar tocant bop, per després incorporar-se amb decisió a l'evolució del free jazz i la música d'avantguarda, recalant finalment en formes avançades de post bop.
Discografia com a líder Primers segells 1953: Introducing Paul Bley (Debut) 1954: Paul Bley (EmArcy) 1963: Footloose!, Savoy 1964: Turns, Savoy, (reeditado en 1988 en Improvising Artists) 1964: Barrage (con Marshall Allen, Dewey Johnson, Eddie Gomez, Milford Graves), ESP 1965: Closer (con Barry Altschul, Steve Swallow), ESP 1965: Touching, Fontana 1965: Blood, Fontana 1966: In Harlem - Blood, Polydor 1966: Ramblin, BYG 1968: Mr. Joy, Limelight 1973: Scorpio (amb David Holland, Barry Altschul), Milestone
America 1971: The Fabulous Paul Bley Quintet (Gravació en directe en el Hillcrest Club, Los Angeles, 1958) 1972: Improvisie
Freedom Records 1970: Dual Unity (amb Annette Peacock, Han Bennink, Mario Pavone, Laurence Cook)[ Allmusic review] 1975: Copenhagen and Haarlem (Gravació en directe entre 1965 i 1966)
Improvising Artists (Segell propietat de Bley) 1974: Jaco 1975: Quiet Song (amb Jimmy Giuffre i Bill Connors) 1975: Alone, Again 1975: Turning Point (amb John Gilmore, Gary Peacock, Paul Motian), editat originalment en Savoy, en monoaural, al març de 1964 1976: Virtuosi 1977: Japan Suite 1977: Coleman Classics Vol. 1 1977: Axis 1978: IAI Festival (amb Giuffre / Konitz / Conners / Bley)
SteepleChase Records 1972: Solo Piano 1973: Paul Bley/NHØP (amb Niels-Henning Ørsted Pedersen) 1985: Questions 1985: My Standard 1986: Live & Live Again 1987: Indian Summer 1988: Solo Piano 1988: The Nearness of You 1989: Rejoicing 1989: Bebopbebopbebopbebop 1991: Plays Carla Bley 1992: Caravan Suite 1992: At Copenhagen Jazz House 1993: If We May 1994: Speachless 1995: Reality Check 1998: Notes on Ornette
ECM 1970: Paul Bley with Gary Peacock 1971: Ballads 1972: Open, to Love 1986: Fragments 1987: The Paul Bley Quartet 1991: In the Evenings Out There 1994: Time Will Tell (amb Evan Parker i Barre Phillips) 1999: Not Two, Not One (amb Gary Peacock i Paul Motian) 2000: Sankt Gerold (amb Evan Parker i Barre Phillips) 2007: Solo in Mondsee
Soul Note 1983: Tango Palace 1983: Sonor 1985: Hot (amb John Scofield) 1987: Notes (amb Paul Motian) 1988: Live at Sweet Basil (amb John Abercrombie) 1990: Memoirs (amb Charlie Haden i Paul Motian) 1992: Mindset (amb Gary Peacock) 1994: Chaos
Justin Time Records 1987: Solo 1991: A Musing (amb Jon Ballantyne) 1993: Sweet Time 1993: Double Time 1993: Know Time 1994: Outside In 1996: Touche (amb Kenny Wheeler) 2001: Basics 2004: Nothing to Declare 2008: About Time
Owl 1983: Tears, Owl 1990: Partners (amb Gary Peacock), Owl 1993: Homage to Carla, Owl
hatART 1992: Annette (amb Franz Koglmann, Gary Peacock), hatART
Postcards Records 1994: Synth Thesis 1994: What If (amb Bruce Ditmas com a líder, John Abercrombie, Sam Rivers, Dominic Richards) 1996: Music for the Millennium (amb Ralph Simon com a líder, Gary Peacock, Julian Priester)
Referències
Bibliografia Joachim E. Berendt: El Jazz: Origen y desarrollo (Fondo de Cultura Económica. Madrid, 1986. ) CARLES, Phillipe; CLERGEAT, André & COMOLLI, Jean-Louis: Dictionaire du jazz. Robert Laffont Edt, París, 1988.
Categoria:Pianistes de jazz Categoria:Compositors de jazz Categoria:Pianistes de Montreal Categoria:Compositors de Montreal Categoria:Morts a l'estat de Nova York Categoria:Músics de jazz canadencs Categoria:Compositors canadencs del segle XX Categoria:Compositors canadencs del segle XXI Categoria:Compositors nascuts al segle XX Categoria:Nascuts el 1932