fou una física austríaca d'origen jueu, nacionalitzada sueca. Estudià la radioactivitat i la física nuclear i tingué un paper clau en el descobriment i explicació de la fissió nuclear, juntament amb el seu col·lega Otto Hahn. L'element 109 de la taula periòdica, descobert el 1982, s'anomena «meitneri» en honor seu.
Biografia Lise Meitner fou la tercera dels vuit fills que tingueren Philip i Hedwig (nascuda Skovran) Meitner, ambdós jueus. El seu pare era un lliurepensador que, com a advocat, respectava les lleis, però n'era crític. La mare tenia molta afició a la música i va fer que fills i filles aprenguessin a tocar el piano des de petits. El cercle social que freqüentava la família el componien jueus amb professions liberals que apreciaven la cultura i el seu comportament no venia dictat per les normes del judaisme; de fet, els Meitner, com altres famílies jueves del seu entorn, van convertir-se al luteranisme.
En aquell ambient, Lise Meitner des de la infància tingué afició per la lectura i les matemàtiques i s'interessava per la natura. A l'escola era molt bona estudiant, però en aquella època, l'educació l'obligatòria per a les noies acabava als catorze anys. Quan expressà el seu interès per estudiar a la Universitat de Viena, els seus pares li aconsellaren que primer obtingués un títol que li servís, per exemple, per ensenyar i poder mantenir-se i després ja pensaria a preparar-se per a la universitat.
Als vint anys, amb el títol per dedicar-se a l'ensenyament del francès, començà a fer classes en una escola de noies de Viena, per demostrar que podia mantenir-se ella sola, però sense oblidar el seu somni d'estudiar a la universitat. Les coses es posaren al seu favor quan, el 1899, un decret del Govern permetia l'admissió de les dones a la universitat encara que no tinguessin el títol del Gymnasium (equivalent a batxillerat). Havia de preparar-se per obtenir un certificat de Matura, que li permetria accedir a la universitat. A la seva família, la seva germana Gisela també va acollir-se a aquesta possibilitat i després de dos anys de preparació, va començar a estudiar medicina el 1900.
El 1901 va començar a estudiar física a la Universitat de Viena, on va tenir com a professor Ludwig Boltzmann. El 1905 obtingué el doctorat, i es traslladà a Berlín el 1907 per estudiar amb Max Planck i el químic Otto Hahn, amb el qual treballaria els següents trenta anys, dirigint sengles departaments a l'Institut Kaiser Wilhelm de Berlín. El director de l'Institut Emil Fischer no permetia que cap dona treballés als laboratoris, i Meitner havia de treballar al soterrani. Hahn i Meitner van col·laborar estretament en l'estudi de la radioactivitat. L'any 1918, van descobrir el primer isòtop de llarga vida de l'element protoactini. miniatura|esquerra|Lise Meitner i Otto Hahn al laboratori, 1912 El 1923, Lise Meitner descobrí el fenomen de transició no radioactiva que s'anomenaria efecte Auger pel nom del físic francès Pierre Victor Auger, que el descobriria independentment dos anys després. El 1926, esdevingué professora titular a la Universitat de Berlín, i fou la primera dona que assolia aquest grau a Alemanya.
Amb el descobriment dels neutrons a principi de l'any 1930, i la possibilitat d'obtenir elements més pesants que l'urani, l'estudi de la física nuclear guanyà cada vegada més importància. Meitner i Hahn destacaren en aquest camp al costat de personalitats com Ernest Rutherford, Enrico Fermi o Irène Joliot-Curie.
Amb l'arribada de Hitler al poder, s'inicià la persecució de molts científics jueus o d'esquerres al si mateix del món acadèmic alemany. Otto Frisch, Albert Einstein, Leo Szilard, entre d'altres, foren acomiadats o forçats a dimitir. Meitner, aleshores directora de l'Institut de Química, va poder evitar-ho inicialment per la seva nacionalitat austríaca. L'annexió d'Àustria el març de 1938, l'assetjament que patí, tot i haver-se convertit al luteranisme i no considerar-se ella mateixa jueva, i el poc suport rebut dels seus col·legues, inclòs el mateix Hahn, precipitaren la seva marxa a Suècia. Des d'Estocolm, continuà en contacte amb científics alemanys, sobretot amb Hahn, tot i la creixent desconfiança que hi havia entre ells, per correspondència o en reunions clandestines mantingudes a Copenhaguen gràcies a la seva relació amb el físic danès Niels Bohr.
En aquestes reunions, Meitner i Hahn planificaren un seguit d'experiments, que es realitzarien al laboratori de Hahn a Berlín el novembre de 1938, i que donarien lloc als primers indicis científics de la fissió nuclear. Però, els resultats no van ser interpretats per Hahn fins que, mitjançant la correspondència amb Meitner, aquesta li va poder explicar i demostrar, a partir de les teories d'Einstein, que l'àtom d'urani s'havia trencat per formar bari i criptó, expulsant gran quantitat de neutrons i energia.
Hahn publicà el descobriment científic el gener de 1939, sense esmentar la col·laboració amb Meitner. Ella en publicà l'explicació el mes següent amb el seu nebot, Otto Robert Frisch, que fou qui donà el nom de fissió nuclear. Igualment, Meitner s'adonà de la possibilitat d'una reacció en cadena d'un potencial energètic enorme. Aquest informe despertaria un gran interès, pel seu potencial armamentístic. En el context prebèl·lic del moment, els avenços dels físics alemanys influïren en els esforços nord-americans que cristal·litzarien en el projecte Manhattan.miniatura|esquerra|Lise Meitner amb unes estudiants. 1959L'any 1944, Otto Hahn rebé el Premi Nobel de química pel descobriment de la fissió nuclear, i Lise Meitner es quedà sense el reconeixement que, en opinió de molts científics, mereixia. Hahn reclamava el mèrit al·legant que el descobriment era un treball de química. Tanmateix, al llarg de la seva vida, Meitner rebé altres reconeixements pels seus treballs, com la Medalla Max Planck de la Societat Alemanya de Física el 1949, o l'Enrico Fermi Award, l'any 1966.
Després de la guerra, tot fent autocrítica del seu error d'haver seguit treballant a Alemanya en el període de 1933 a 1938, fou molt crítica amb científics alemanys com Werner Heisenberg o el mateix Hahn, que o bé col·laboraren o es limitaren a conviure amb el règim nazi, sense resistir-s'hi, fos per afinitat o per obtenir privilegis en el seu treball. L'any 1949, Lise Meitner obtingué la ciutadania sueca, i el 1960 es traslladà al Regne Unit.
Lise Meitner va morir a Cambridge, el 27 d'octubre de 1968. Conforme als seus desitjos, fou enterrada a Bramley (Hampshire) junt amb el seu germà Walter, mort el 1964. A la làpida de la seva tomba, el seu nebot Otto Frisch hi feu gravar l'equació de la fissió nuclear la inscripció «Una física que mai no va perdre la seva humanitat».
Premi Nobel Malgrat els nombrosos honors que va rebre Meitner en vida, no va rebre el Premi Nobel, mentre es va atorgar a Otto Hahn pel descobriment de la fissió nuclear. Va ser nominada 49 vegades als Premis Nobel de Física i Química, però mai va guanyar-ne cap. El 15 de novembre de 1945, la Reial Acadèmia Sueca de Ciències va anunciar que Hahn havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Química de 1944 per el seu descobriment de la fissió de nuclis atòmics pesats. Meitner va ser qui va dir a Hahn i Strassman que provessin el seu radi amb més detall, i va ser ella qui li va dir a Hahn que era possible que el nucli d'urani es desintegri. Sense aquestes contribucions de Meitner, Hahn no hauria trobat que el nucli d'urani es pot dividir per la meitat.
El 1945, el Comitè Nobel de Química de Suècia que va seleccionar el Premi Nobel de Química va decidir atorgar aquest premi únicament a Hahn, que ho va saber per un diari mentre estava detingut a Farm Hall a Anglaterra. A la dècada del 1990, els registres tancats de les actes del Comitè Nobel es van fer públics, i la biografia completa de Meitner publicada l'any 1996 per Ruth Lewin Sime va aprofitar aquest desegellat per reconsiderar l'exclusió de Meitner. En un article de 1997 a la revista Physics Today de l'American Physical Society, Sime i els seus col·legues Elisabeth Crawford i Mark Walker van escriure:
Max Perutz, el premi Nobel de química de 1962 va arribar a una conclusió similar:
El comitè de física de cinc membres incloïa Manne Siegbahn; el seu antic alumne Erik Hulthén, el professor de física experimental a la Universitat d'Uppsala; i Axel Lindh, que finalment va succeir a Hulthén. Tots tres formaven part de l'escola Siegbahn d'espectroscòpia de raigs X. La mala relació entre Siegbahn i Meitner va ser un factor aquí, així com el biaix cap a la física experimental més que no pas teòrica. En el seu informe sobre el treball de Meitner i Frisch, Hulthén es basava en els documents d'abans de la guerra. No creia que el seu treball fos innovador i va argumentar que el premi de física es donava per a treballs experimentals més que no teòrics, cosa que feia molts anys que no era així. Aleshores, la mateixa Meitner va escriure en una carta: «Segur que Hahn es mereixia plenament el Premi Nobel de química. Realment no hi ha cap dubte. Però crec que Frisch i jo vam contribuir amb una cosa no gens menyspreable per aclarir el procés de fissió de l'urani: com s'origina i que produeix tanta energia i això era una cosa molt remota per a Hahn». El Premi Nobel de Hahn era molt esperat; tant ell com Meitner havien estat nominats tant per als premis de química com de física diverses vegades fins i tot abans del descobriment de la fissió nuclear. Segons l'arxiu del Premi Nobel, va ser nominada 19 vegades al Premi Nobel de Química entre 1924 i 1948, i 30 vegades al Premi Nobel de Física entre 1937 i 1967. Entre els candidats hi havia Arthur Compton, Dirk Coster, Kasimir Fajans, James Franck, Otto Hahn, Oskar Klein, Niels Bohr, Max Planck i Max Born. Tot i no haver estat guardonat amb el Premi Nobel, Meitner va ser convidada a assistir a la reunió del Premi Nobel de Lindau el 1962.
Últims anys Meitner va trobar que Siegbahn no la volia. En el moment en què s'havia ampliat l'oferta de venir a Suècia, havia dit que no tenia diners i només podia oferir a Meitner un lloc per treballar. Aleshores Bahr havia escrit a Carl Wilhelm Oseen, que havia proporcionat diners de la Fundació Nobel. Això li va deixar espai de laboratori, però ara havia de fer tasques que els darrers vint anys havia pogut delegar als seus tècnics de laboratori. Ruth Lewin Sime va escriure que:
miniatura|Meitner amb l'actriu Katharine Cornell i el físic Arthur Compton el 6 de juny de 1946
El 14 de gener de 1939, Meitner va saber que el seu cunyat Jutz havia estat alliberat de Dachau i que ell i la seva germana Gusti van poder emigrar a Suècia. El cap de Jutz, Gottfried Bermann, s'havia escapat a Suècia, i va oferir a Jutz el seu antic treball a l'editorial si podia venir. Niels Bohr va intercedir davant un funcionari suec, Justitieråd Alexandersson, que va dir que Jutz rebria un permís de treball en arribar a Suècia. Hi va treballar fins que es va jubilar el 1948, i després es va traslladar a Cambridge per unir-se a Otto Robert Frisch. La seva germana Gisela i el seu cunyat Karl Lion es van traslladar a Anglaterra, i Meitner també es va plantejar traslladar-s'hi. Va visitar Cambridge el juliol de 1939 i va acceptar una oferta de William Lawrence Bragg i John Cockcroft d'una plaça al Laboratori Cavendish amb un contracte de tres anys amb el Girton College, Cambridge, però la Segona Guerra Mundial va esclatar el setembre de 1939 abans que ella pogués fer la mudança.