Breu història de la natació i el waterpolo a Catalunya.
L'arribada de la natació a Catalunya El 15 de setembre de 1907, Francesc Solé, propietari del Gimnàs Solé, organitzà la primera cursa de natació a Catalunya al port de Barcelona. La competició constava d'una prova de velocitat de 100 metres lliures, on participaren 25 nedadors; i una prova de resistència, els 1.500 metres lliures, amb 21 nedadors. La competició rep el nom de Campionat d'Espanya de natació - Copa Solé. Els vencedors foren els alemanys Adolf von der Heyden (100 m) i Edwald Poeschke (1.500 m), amb el basc Leopoldo Lafuente, tercer classificat en ambdues proves i considerat per tant campió d'Espanya, i Bernat Picornell quart classificat.
Menys de dos mesos després, el 10 de novembre de 1907, en el mateix Gimnàs Solé, Bernat Picornell i Ricard Luján, entre d'altres amics fundaren el Club Natació Barcelona. Aquest club fugí del model elitista que tenien altres clubs nàutics de la ciutat. A falta d'instal·lacions pròpies, s'establiren als Banys Orientals de la Barceloneta. El nombre de socis del club augmentà molt ràpidament provocant el trasllat del mateix als Banys de Sant Sebastià, els propietaris del qual permeteren als cenebistes usar les instal·lacions de franc.100 anys d'esport català. Diari Avui. Albert Suñé i Ysamat i Josep Porter i Moix
La primera Copa Nadal de natació al port de Barcelona es disputà el 17 de gener de 1908, organitzada pel CNB. El 12 de juliol del mateix any, un equip del club organitza el primer partit de waterpolo a Catalunya enfront components de l'esquadra anglesa que estava de visita a la ciutat. El club també organitza el primer Premi de Pasqua el 1909 i el primer curs escolar d'estiu el 1910. Ben aviat, el CN Barcelona es converteix en una societat poliesportiva, organitzant les primeres curses atlètiques el 1910 i les seccions de pilota a mà i la de navegació a vela el 1917.
miniatura|Placa commemorativa del CN Atlètic a la platja de Sant Miquel Aquestes primeres competicions comportaren l'aparició de nous clubs com el Fèmina Natació Club (1912) per a nedadores, Club Natació Atlètic (1913), el Club de Mar creat el 1914 com a secció del CADCI, el CN Sabadell (1916), el CN Reus Ploms (1918, essent primer president Albert Pallejà), el Club Natació Pop de Badalona (1919) o la secció de natació del Centre d'Esports de Lleida (1919).
Després de la creació de les primeres proves i els primers clubs, el pas immediat fou la construcció de les primeres piscines. En aquest sentint, a Sabadell, 23 de juny de 1918, es construí la primera piscina a l'Estat espanyol amb objectius eminentment esportius amb una llargada de 25 m. L'any 1921 es posa en marxa la piscina del Camp d'Esports de Lleida, segona de Catalunya. Els primers nedadors comencen a competir internacional, destacant Enric Claret, cinquè classificat en la Travessia dels Ports de Marsella (1909), i Joaquim Cuadrada, sisè a la Travessia del Sena de París (1919). El CN Atlètic organitzà el 29 de setembre de 1918 al varador del port de Barcelona els primers Campionats de Catalunya de natació, esdevenint primers campions Ramon Bulbena, del CN Atlètic, en 60 metres, i Joaquim Cuadrada, del CNB, en 500 metres.
Un cop creades les primeres proves i instal·lacions, i apareguts els primers clubs i atletes, es feu necessari la creació d'un ens organitzador, que la FINA exigí fos d'àmbit estatal. Així, sota l'empenta del Natació Barcelona, Atlètic i Sabadell, es creà a Barcelona la Federació Espanyola de Natació Amateur (FENA) el 19 d'abril de 1920.
La consolidació de la natació catalana miniatura|Piscina Municipal de Montjuïc esquerra|miniatura|Antiga piscina de la plaça del Doctor Trueta del CN Poble Nou El 25 de febrer de 1921 es constituí la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), comandada pels tres grans clubs, CNB, Atlètic i Sabadell, als que s'adheriren el Club Natació Mataró (1920-1929) el Club Natació Pop, el Centre d'Esports de Lleida, l'Ateneu Enciclopèdic Popular, el Club de Mar i el Club Natació Els XX de Barcelona. Un any més tard es constituí el Col·legi Català d'Àrbitres i Oficials de Natació, s'inaugurà la primera etapa de la futura piscina coberta del CNB (Escullera) i aquest club començà a publicar la revista Natació.
El primer Campionats de Catalunya amb participació femenina es disputa el 1925 al port de Tarragona. D'aquests anys són les travessies del Port de Tarragona (1925) i del Port de Barcelona (1926), organitzades pel Club Nàutic de Tarragona i el CN Atlètic. Francesc de Sales Gibert, president de la federació catalana (1927-29), fou el principal promotor de la construcció de piscines, com la Piscina Municipal de Montjuïc, la primera de característiques olímpiques (50 metres) que es construí en territori espanyol, que s'inaugurà el 10 d'agost de 1929 amb un encontre entre la selecció catalana i l'SCUF de París. El 1932, el Reus Ploms construeix la primera piscina reglamentària de la ciutat, i organitza la primera travessa al port de Salou.
La dècada dels 1920 és una època d'expansió per a la natació a Catalunya. Es constitueixen nombrosos clubs, però paral·lelament es comencen a construir piscines que suposen la superació de l'escull marítim de cara a una preparació dels nedadors. Durant el període 1921-1936 són nous membres de la Federació Catalana de Natació els següents equips: Sant Feliu de Guíxols (1922), Arenys de Mar (1923), Nàutic de Tarragona (1923), CN Banyoles (1925), CN Sitges (1926), Club Femení i d'Esports (1928), Barceloneta Amateur Club (1929), CN Sallent (1929), CN Badalona (1929), CN Poble Nou (1930), Garraf (1930), CN Martorell (1930), CN Catalunya (1931), CE Mediterrani (1931), Port Bou (1931), CN Terrassa (1932), Centre Natació Mataró (1932), CN Manresa (1933), GEiEG (1934) i CN Igualada (1934). A més, el creixement d'alguns clubs portaren a la creació de diverses seccions com les de rugbi (1922) i boxa (1923) per part del CNB o les d'atletisme, frontó i basquetbol (1931) del Sabadell.
Els nedadors del Club Natació Barcelona segueixen essent els grans dominadors de la natació catalana, seguit pels del CN Atlètic. La secció de waterpolo del CNB es consolida com la gran dominadora del waterpolo català i espanyol del moment, adjudicant-se tots el campionats disputats. A més, els nedadors catalans dominen el campionat d'Espanya, mantenint la supremacia catalana fins a l'any 1934, en que per primer cop Castella es proclama vencedora en la classificació final federacions territorials.
La crisi de la postguerra La Guerra Civil i la subsegüent postguerra suposaren uns anys de crisi a la natació catalana. Només restaven federats divuit clubs i el nombre de llicències es reduí de 1.233 (el 1931) a 189. Els clubs, a poc a poc, van renaixent i n'apareixen de nous com el CN Montjuïc (1944), el CN Olot (1955) i el CN Vic (1960). L'any 1944 el CN Banyoles organitza la primera travessia a l'Estany de Banyoles. A nivell estatal, a la tradicional rivalitat Catalunya-Castella (que era entrenada pel català Enric Granados Gal), s'incorpora l'emergent natació canària. Catalunya segueix dominant en categoria femenina i waterpolo però no en categoria masculina. El març de 1948 arriba a Catalunya Andras Zolyomy, contractat pel CN Barcelona com entrenador de l'equip de waterpolo que participà en els Jocs Olímpics de Londres 1948, on no hi participà cap nedador català.
miniatura|Piscina Sant Jordi L'any 1950, Catalunya recupera l'hegemonia estatal de la mà d'homes com Robert Queralt, que trencà la barrera del minut en els 100 metres lliures en piscina de 50 metres, però la perd en categoria femenina l'any 1952. Durant la dècada de 1950 Catalunya només guanya tres campionats estatals en categoria masculina (1951, 1954, 1957), i tres més en femenina (1951, 1954, 1955). Als Jocs de Hèlsinki 1952, només hi prenen part Queralt i Ricardo Conde, els quals eren allí com a membres de l'equip de waterpolo. Quatre anys més tard, a Melbourne no participa cap nedador català per la decisió política del COE. Als Jocs del Mediterrani de 1955 celebrats a Barcelona, tampoc es guanya cap medalla.
El CN Manresa i CN Sabadell inauguren les seves piscines cobertes els anys 1955 i 1959, respectivament. La primera (Parc Sant Ignasi de Manresa) fou la segona coberta de Catalunya i serví per a posar en marxa els primers Campionats de Catalunya d'hivern. Pel que fa als esportistes, podem destacar les nedadores Mariuca Galindo, Anna Maria Santamaria, les germanes Soriano, l'olotina Montserrat Tresserras, així com la tasca realitzada per clubs com el Montjuïc, amb l'entrenador János Gergely, el Sabadell, que contractà de l'entrenador holandès Kees Oudegeest.
La dècada prodigiosa esquerra|miniatura|Piscina Picornell Els anys seixanta suposen un gran salt endavant de la natació catalana, promogut principalment per la posada en marxa d'un gran pla de construcció de piscines arreu del país, entre les que destacaren les següents: Piscina del Poblenou (1960), Piscina de Cal Tomaca del CN Tàrraco (1965), Piscina Sant Jordi (1966, la primera piscina coberta amb mesures olímpiques), Piscina Folch i Torres (1966), Piscina de l'Estany a Banyoles (1967) o les Piscines Picornell (1969, construïda per als campionats d'Europa de 1970). El 19 de febrer de 1961 es creà el Col·legi Català d'Entrenadors, que amb l'ajuda d'entrenadors com l'holandès Jan Freese, vinculat al CN Manresa i a la Residència Blume, d'Esplugues de Llobregat, inaugurada el 1961, consolidaren la tasca de formació.
Els resultats no trigaren en arribar. El 1960, Isabel Castañé esdevé la primera nedadora en participar en uns Jocs Olímpics. Miquel Torres fou el primer català que pujà en un podi europeu en quedar subcampió d'Europa de 1.500 metres lliures. Maria Ballesté guanya els Grans Premis de París i San Remo. El 1966 Jaume Monzó es proclamà subcampió dels 200 m esquena i Mari Pau Corominas finalista dels 100 m esquena ens els Campionats d'Europa. El 1967, Santiago Esteva es proclama campió d'Europa júnior de 1.500 m lliures. En els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, Santiago Esteva i Mari Pau Corominas arribaren a la final de les proves d'esquena. A nivell de seleccions, Catalunya guanya les deu edicions del Campionat d'Espanya en categoria masculina, i vuit en categoria femenina.
La dècada finalitza amb la celebració a Barcelona dels XII Campionats d'Europa entre els dies 11 i 19 de setembre de 1970. Els nedadors catalans aconseguiren deu places de finalista, i Santiago Esteva obtingué dues medalles de plata i dues de bronze.
Del cinquantenari als Jocs Olímpics miniatura|David Meca L'any 1971 es commemorà el cinquantenari de la Federació Catalana amb una situació òptima de la natació catalana: 6.773 llicències, 93 clubs federats, 22 piscines cobertes, 76 piscines descobertes i els títols estatals de natació de totes les categories. A nivell de clubs el CN Sabadell domina en categoria masculina i el CN Barcelona en la femenina. El 1971 es funda el CN Sant Andreu, que posteriorment assolirà nombrosos èxits.
Pel que fa als nedadors, es produí el relleu generacional de la gran formada de la dècada anterior, destacant principalment en categoria femenina. Destacaren Aurora Chamorro, que participà en els Jocs Olímpics de Múnic de 1972 i Natàlia Mas, primera catalana en baixar del minut en els 100 metres lliures (1978) i primera medalla d'or femenina en uns Jocs del Mediterrani, l'any 1979.