En les epopeies homèriques, lantiga Grècia es descriu com una societat patriarcal. Durant el desenvolupament de la ciutat al llarg del , es van establir dos grans grups socials basats en criteris d'exclusió: el «cercle de ciutadans», que excloïa els estrangers (metecs) i els esclaus, i el «club d'homes», que excloïa les dones.

Aristòtil (Política, III, 1) va definir la ciutadania com la possibilitat de participar en el poder polític; la dona constituïa, així, el sector social més allunyat de la possibilitat de participar-hi, ja que, a diferència dels metecs i els esclaus, no podia convertir-se mai en ciutadana.

Va caldre esperar l'època hel·lenística per veure grans figures femenines emergir en el món grec, ja en decadència després de la mort d'Alexandre Magne, tal és el cas de reines com Berenice, Arsínoe o Cleòpatra.

L'epopeia homèrica

miniatura|upright|Fresc de «la Parisienne», palau de Cnossos

La principal font d'informació de les dones en aquesta època és homèrica: la Ilíada i sobretot lOdissea, obres en les quals es descriuen combats i banquets reials, contenen nombrosos moments de la vida quotidiana, on les dones estan en la part davantera de l'escena. El caràcter històric d'aquestes descripcions està evidentment subjecte a debat: no obstant això, sembla probable que els poetes autors d'aquestes dues epopeies hagin tret la seva inspiració, en aquests passatges, de la vida quotidiana de la seva època, al .

En les epopeies, la dona té un triple paper: esposa, reina i mestressa de casa. Esposa en primer lloc o futura esposa, la qual cosa permet comprendre la complexitat de les pràctiques matrimonials gregues. Es troba en primer lloc el clàssic sistema de la reciprocitat, il·lustrat per l'excepció a la regla d'Agamèmnon urgint Aquil·les a reprendre el combat. Li ofereix una de les seves tres filles precisant: «que sense donar-me regal es porti la que vulgui com a esposa a la casa de Peleu, i a més li donaré un dot».Homer, Ilíada, IX.146-147 Es tracta d'una pràctica excepcional: normalment, l'espòs ha de donar al seu sogre un present, les ἕδνα, hêdna. La dona va a instal·lar-se llavors a casa de l'espòs, a la Ilíada, en l'estatge del pare d'Aquil·les. La unió és monògama en el món dels herois grecs com els troians. No obstant això, les pràctiques matrimonials romanen encara poc formalitzades: Helena, esposa legítima de Menelau, és tractada també com l'esposa legítima de Paris. Príam deroga la regla de la monogàmia; a més, el seu palau acull els seus fills i les seves esposes, però també les seves filles i els seus marits.

Les esposes dels reis homèrics són també reines. Així, en el cant VI de la Ilíada, Hècuba pot convocar les dones de Troia per a una cerimònia religiosa. En el cant IV de l'''Odissea, Telèmac visita Esparta i és acollit a la sala del banquet per Helena, que està davant els companys del seu marit. Fins i tot, Arete, esposa d'Alcínou, és a la sala del palau, al costat del seu espòs.

D'altra banda, elles són mestresses de casa, regeixen el grec οἶκος, oikos, és a dir, la casa, el domini. El seu símbol és la filosa: Penèlope teixeix la seva cèlebre tela, a exemple d'Helena. Qui representa la Guerra de Troia -o fins i tot Andròmaca, a la qual Hèctor retorna al seu ofici en el moment en el qual parteix al combat.Ilíada VI, 490. Ell torna a acollir els hostes, com ho fa Arete per Odisseu o Policasta, filla de Nèstor, per Telèmac. Per fi, han d'administrar els recursos del domini. Quan Ulisses parteix a Troia, és a Penèlope a qui confia les claus del tresor.

Al voltant de l'esposa legítima graviten les serventes i les concubines. Les primeres estan a disposició de la mestressa de casa. Així, al final de lOdissea, Odisseu mata igualment les serventes que s'havien ficat al llit amb els pretendents. Elles ajuden les esposes en els seus treballs domèstics i són supervisades per una intendent, personatge central de l'oikos grec. La dida hi ocupa igualment un lloc important, testificat pel paper jugat per Euriclea, nodrissa d'Ulisses, després de Telèmac, adquirida per cent bous per Laertes, a la qual honra «igual que la seva esposa».Odissea (I, 428-433). Les concubines són captives de guerra, el lot del vencedor, que serveixen de dàdives entre reis, tals com Briseida i Criseida. Quan Troia és presa, la dona i les filles de Príam són trofeus per als vencedors aqueus. Les dones, qualsevol que sigui el seu estatus, romanen abans de res sotmeses als homes, siguin els marits o, com en el cas de Penèlope, el seu fill Telèmac.

Edat del bronze miniatura|Nausica i altres dones En la vida diària, les dones de la reialesa i les esclaves es dedicaven a tasques similars. La distinció entre homes lliures i esclaus estava marcada en forma més definida. Els homes lliures podien dedicar-se a les mateixes tasques que els esclaus, però només els homes lliures podien portar armes i defensar les seves ciutats.

Els deures de la dona giren al voltant de la casa. L'epítet d'Homer dels «braços blancs» i els frescs de l'edat del bronze que mostren les dones amb la pell blanca i els homes torrats pel sol atesta que els treballs de la dona estaven orientats de portes endins. La senyora de la casa és la que s'ocupava de la família i de la llar. Les cases d'Alcínou i d'Odisseu tenien moltes esclaves.Homer, Odissea, 7.103; 22.420-23. Tots els aliments es preparaven a casa per esclaves i eren servits per elles.

Les robes es feien des del principi a la fi, a casa, i en aquesta tasca estaven implicades les dones de la reialesa, i fins i tot les immortals, així com les esclaves. Les dones madures solien asseure's al costat del foc a filar i teixir. Aquest se situava al centre de l'habitació principal de la casa. El fet que Homer mostri Helena, Penèlope o Arete assegudes al costat del foc significa que una dona estava totalment al cas de tot el que succeís en la seva llar. És comú trobar una dona de la reialesa teixint mentre entretenia els seus hostes. miniatura|upright|esquerra|Dona micènica En certs exemples, aquest incessant teixir adquireix un significat màgic: les dones estan traçant el destí dels homes. Arete, encara que era una reina, va poder reconèixer que el vestit que portava Odisseu havia estat confeccionat en la seva pròpia llar.Homer, L'Odissea, 7.233-36 L'episodi de Nausica demostra que fins una princesa considerava que la rentada de la roba era tant una obligació com una realització digna d'elogi.

Les dones estaven també encarregades de banyar i untar d'olis els homes. Homer és molt explícit en aquesta ocasió, perquè aquesta tasca no estava reservada a les esclaves ni tampoc a dones que com Calipso tenien intimitat amb l'home a qui banyaven. La jove i virginal filla de Nèstor era la que banyava Telèmac i li donava massatges amb oli d'oliva, i Helena relata que a Troia era ella mateixa la que banyava i ungia a Odisseu.Calipso: Homer, Odissea, V.265. Policasta: Odissea, III.464-66. Helena: Odissea, IV.252.

Altres fonts històriques també proporcionen testimoniatges sobre les tasques usuals de les dones de l'edat del bronze. Tauletes procedents de Pilos, escrites en lineal B, esmenten com a tasques de les dones buscar aigua i preparar els banys, filar, teixir, moldre gra i recollir-lo. També diuen que la ració alimentosa dels homes era dues vegades i mitja major que la de les dones.F.F.J. Trisch, The Women of Pylos; L.R. Palmer, The Interpretation of Mycenaean Greek Texts, pàg. 96, 98.

Comparada amb la literatura grega posterior, l'èpica dona una impressió generalment atractiva de la vida de les dones. S'esperava que fossin modestes, però no enclaustrades. Andròmaca i Helena passejaven lliurement pels carrers de Troia, encara que sempre amb escorta, i les dones apareixien en l'escut d'Aquil·les ajudant a la defensa de les muralles de la ciutat.Ilíada, 18.514-15. També es parla de les cites de nois i noies fora de les muralles de Troia.Iliada, 22.126-28 Moltes dones, especialment Helena, Arete i Penèlope, podien romandre a les habitacions públiques en presència d'homes convidats sense escàndol. No sols les concubines sinó també les esposes legítimes podien ser considerades desitjables, i aquí encara hi ha poca influència de la misogínia que es desprèn de la literatura grega.

L'edat fosca i l'època arcaica Testimoniatges arqueològics miniatura|upright|Dona vestida a l'estil cretenc: vestit amb mànigues i faldilla amb volants, trena, arracades, polseres i collaret. Terracota d'Esparta, La principal font de coneixement, respecte a les dones durant l'edat fosca i el principi del període arcaic, abans de la codificació de les seves lleis civils, és l'arqueologia, especialment el material obtingut dels sepelis de dones i les seves imatges en les peces de ceràmica.Donna C. Kurtz i John Boardman, Greek Burial Customs

Els rols del sexe estaven ja fortament establerts a Atenes durant l'edat fosca. Tant els membres vius de les famílies que aportaven presents a les tombes dels seus morts com els artesans que confeccionaven tots els elements que adornaven els sepulcres eren conscients que els continguts de les tombes, així com les seves inscripcions, havien de ser dades indicatives del sexe del mort. El sexe es diferenciava de diverses formes. En el període protogeomètric (1000-900 aC), els enterraments d'homes i de dones que es feien a l'Àtica es diferenciaven per les formes de les àmfores en què les cendres eren enterrades o les que servien per a marcar les tombes. Els enterraments d'homes s'associaven normalment amb àmfores que tenien nanses al coll, mentre que les de les dones portaven nanses horitzontals i eren col·locades en la seva part més ampla. Les àmfores amb nanses en la part més ampla eren les que s'usaven per a portar aigua, tasca tradicionalment realitzada per dones.

Les dones i la colonització grega L'època arcaica veu els grecs, constrets per l'estretor de les seves terres, llançar-se a un gran moviment de colonització. La majoria del temps, els colons són únicament homes: compten amb la població indígena per subministrar-los esposes. És el procediment tradicional de les noces per rapte. HeròdotHeròdot, Històries, I, 146. relata que els colons atenesos fundadors de Milet, a Cària, van atacar els autòctons, se'n van apoderar de les dones i van matar els homes. Per venjar-se dels agressors, les dones càries van jurar no menjar mai amb els seus esposos i no anomenar-los mai pel seu nom.Cf. Jean Rougé: «La colonisation grecque et les femmes», en Cahiers d'histoire número 15 (1970),p. 307-317.

Matrimonis i tirans El matrimoni a l'antiga Grècia com a mitjà per a establir aliances troba el seu apogeu a partir de la segona meitat del , quan moltes ciutats gregues són governades per tirans. En ruptura amb els feudalismes anteriors, es basen, no obstant això, en elles per assentar el seu poder. Així, l'atenès Pisístrat es va casar tres vegades: la primera, amb una atenesa anònima; la segona, amb una argiva d'alt rang; la tercera, amb la filla del seu adversari Megacles, de la poderosa família dels Alcmeònides. Al final del , Dionisi I, tirà de Siracusa, vidu de la seva primera dona, duplica el benefici del seu matrimoni contraient dues aliances simultàniament:Plutarc, Vides paral·leles, Dión, III, 2) i Diodor de Sicília, Biblioteca històrica XIV, 44, 3. les dues esposes són filles de grans personatges, una de Locri, l'altra de Siracusa.