Der ferne Klang (títol original en alemany; en català, El so llunyà) és una òpera en tres actes amb música i llibret de Franz Schreker. Es va estrenar el 18 d'agost de 1912 a l'Alte Oper de Frankfurt del Main, sota la direcció de Ludwig Rottenberg.
La seva segona òpera i la primera d'interès, va ser la sensació operística del 1912. El llibret, igual que les de les altres set òperes que va compondre, va ser escrit per ell mateix. Va ser l'obra de consagració a la fama del compositor, i es va interpretar amb freqüència fins al 1931, poc després del qual la música del compositor va ser proscrita pel règim nazi. Molt oblidat després de la Segona Guerra Mundial, ha estat reviscut per diverses companyies d'òpera al segle XXI.
Der ferne Klang és la més extrema de les aportacions operístiques del compositor, i condensa de manera exemplar la seva obsessió per la relació entre color tímbric i espai sonor. L’obra, farcida de dissonàncies especialment en les fustes, adopta una estètica marcadament expressionista. Tot i mantenir afinitats amb el cromatisme sensual de Strauss, sovint s’ha afirmat que és l’òpera que Mahler hauria volgut escriure. L’impacte que va causar en Berg fou notable, fins al punt que aquest en va preparar una transcripció per a veu i piano. La seva estrena representà una veritable consagració i continua sent una de les fites més destacades de la seva producció.
Der ferne Klang tracta d'un jove músic en la seva recerca del so definitiu, que destrueix tot el que l'estima per descobrir tard i sense possibilitat de redempció, que el so va estar sempre al costat de la dona que des del principi el va voler.
Origen i context Schreker passà la infantesa a Linz i, arran de la mort del pare, la seva mare traslladà la família a Viena, ciutat on Franz emprengué els seus estudis musicals. És per això que se’l considera un compositor vienès; tot i no assolir el grau d’innovació de Berg o Schönberg, sí que es convertí en un adversari artístic de pes per a Richard Strauss. Schreker mantingué estrets vincles amb l’anomenada Segona Escola de Viena. Desenvolupà una carrera notable com a director i pedagog, però la seva activitat quedà interrompuda quan les autoritats nazis el destituïren de la direcció del Conservatori de Música de Berlín i prohibiren la interpretació de les seves obres.
Avui dia, la figura que s’associa més clarament amb el triomf de l’òpera alemanya de començaments del segle XX és Richard Strauss. La combinació de talent musical extraordinari i una habilitat empresarial notable li va garantir un lloc preeminent en el repertori. És sobradament conegut l’enorme èxit de Der Rosenkavalier, que va omplir durant setmanes el teatre de Dresden i fins i tot inspirà una versió cinematogràfica muda —la seva popularitat era tal que la música gairebé esdevenia secundària. Tanmateix, no és tan sabut que, només un any després de l’estrena de Der Rosenkavalier, Franz Schreker —considerat llavors el compositor destinat a dominar l’escena operística— irrompé amb força amb el seu primer gran èxit: Der ferne Klang. Les quatre-centes representacions de Der Schatzgräber entre 1925 i 1932 il·lustren bé la seva rellevància.
Les raons de què Schreker sigui gairebé un desconegut les podem trobar en la seva ascendència jueva i la temàtica ombrívola de les seves òperes, que el convertiren en una diana perfecta per al nacionalsocialisme. Els nazis no tan sols qualificaren la seva música d’Entartete Musik (música degenerada), sinó que exerciren una pressió tan intensa per expulsar-lo de les institucions on ensenyava que acabaren precipitant el seu deteriorament físic i la seva mort el 1934.
La idea inicial la va tenir Schreker el 1900. Amb el suport de l’escriptor Ferdinand von Saar, elaborà un llibret que no musicalitzà immediatament, condicionat pel dictamen desfavorable del seu professor de composició, Robert Fuchs, qui considerava l’empresa excessivament agosarada. Segons ell mateix explicava, «la idea essencial, abans de demanar música per donar-se forma, ja era música en si». L’any 1930, evocant el naixement de Der ferne Klang, relatava com havia arribat a aquell llenguatge sonor: «Em fascinaven les possibilitats de grans contrastos. D’una banda, la quotidianitat petitburgesa; de l’altra, la mirada interior de l’artista. El murmuri d’una natura seductora i alhora eternament demoníaca davant un ésser que es replega, espantat, davant l’existència. En el segon acte m’atreien els reptes tècnics i contrapuntístics del so combinat de les orquestres d’un gran espai d’esbargiment, i aquest contrast em va portar a fer aparèixer l’home-artista, solitari i musical, enmig d’aquell brogit que li aclapara els sentits i amenaça de fracturar el seu Ethos».
L'Imperi Austrohongarès vivia els seus últims compassos, igual que l’Alemanya imperial dels kàisers prussians. El terreny polític i social tremolava: els nacionalismes emergents esquerdaven les estructures tradicionals i les classes populars exigien uns drets que la burgesia dominant no estava disposada a concedir sense resistència. En filosofia i en arts, la Sezession sacsejava de soca-rel els fonaments establerts, posant en dubte allò que fins aleshores semblava intocable. A l’ideal clàssic de raó, bellesa i equilibri s’hi contraposava un nou culte a la tensió i a l’ambivalència: el lleig reclamava la dignitat del bell, el deforme desplaçava l’harmonia, la dissonància es projectava per damunt de la consonància, l’irracional prenia protagonisme davant el racional i el somni s’aixecava com a contracant de la realitat.
Amb tot, el 1910 en va donar per acabada la instrumentació i l’acollida entusiasta de l’estrena li va obrir de bat a bat el camí com a compositor d’òpera.
Composició Redactada el 1901, Schreker va completar el llibret de tres actes el 1903. Tanmateix, trigaria uns deu anys a compondre la música. Les crítiques del seu professor de composició Robert Fuchs van fer que Schreker abandonés el projecte per primera vegada el 1903. No hi va tornar fins al 1905, després d'haver assistit a les primeres representacions de l'òpera Salomé de Richard Strauss.Christopher Hailey: Franz Schreker: A Cultural Biography (Cambridge University Press, 1993) L'interludi orquestral de l'acte III (titulat Nachtstück) va rebre el seu primer concert per la Wiener Tonkünstler-Orchester el 25 de novembre de 1909 sota la direcció d'Oskar Nedbal. Tot i que l'actuació va ser tempestuosa, va impulsar a Schreker a l'avantguarda dels compositors vienesos progressistes, Schreker es va sentir prou encoratjat per acabar finalment l'òpera el 1910.
Alban Berg va preparar la partitura vocal de l'òpera el 1911. L'obra està dedicada a Bruno Walter.Christopher Hailey: Franz Schreker: A Cultural Biography (Cambridge University Press, 1993)
Representacions miniatura|esquerra|Ludwig Rottenberg el primer director de l'òpera L'òpera es va representar per primera vegada el 18 d'agost de 1912 per l'Oper Frankfurt, dirigida per Ludwig Rottenberg i va continuar representant-se regularment durant les dues dècades següents, quan va ocupar un lloc especial en el món de parla alemanya com una de les obres pioneres de l'òpera moderna.Christopher Hailey: Franz Schreker: A Cultural Biography (Cambridge University Press, 1993) Entre les produccions importants es va incloure l'estrena txeca el maig de 1920 al Neues Deutsches Theatre de Praga amb Alexander ZemlinskyMichael Frith (ed.): Zemlinsky Studies (Middlesex University Press, 2007) i l'exitosa producció de l'Òpera Estatal de Berlín de maig de 1925 amb Erich Kleiber amb Richard Tauber i l'esposa del compositor Maria Schreker en els papers principals. L'òpera també es va representar a Leningrad (1925) i Estocolm (1927). Les últimes produccions durant la vida de Schreker van ser al Teatre d'Aquisgrà i a Teplitz-Schönau durant la temporada 1930/31, després de la qual la prohibició nazi de l'Entartete Musik va fer que desaparegués del repertori.
L'òpera ha estat redescoberta i s'ha fet popular, com ho il·lustra el nombre de representacions que va rebre el 2010. Aquestes van incloure una producció de Peter Mussbach a l'Òpera Estatal de Berlín escenificada per primera vegada el 2001 i una altra producció a l'Òpera de Zúric, dirigida per Ingo Metzmacher, amb Juliane Banse i Roberto Saccà en els papers principals. L'òpera també es va oferir com a part del Bard SummerScape, el festival d'estiu del Bard College els mesos de juliol i agost a Annandale-on-Hudson, Nova York, sota el director musical Leon Botstein i posada en escena pel "director visionari" Thaddeus Strassberger.
Una nova producció a l'Òpera de Bonn es va estrenar el desembre de 2011 i una altra posada en escena va tenir lloc a l'Opéra national du Rhin d'Estrasburg l'octubre de 2012. L'any 2019 es va posar en escena una nova producció a l'Oper Frankfurt on s'havia fet l'estrena mundial, dirigida per Sebastian Weigle, posada en escena per Damiano Michieletto amb Jennifer Holloway i Ian Koziara en els papers principals. La producció estava dedicada a Michael Gielen, que havia iniciat el renaixement de Schreker a Frankfurt amb Die Gezeichneten el 1979.
L'octubre de 2019, es va presentar una nova producció a la Royal Swedish Opera, dirigida per Stefan Blunier i dirigida per Christof Loy, amb Agneta Eichenholz com a Grete i Daniel Johansson com a Fritz."Schreker's dream-like Opera Der ferne Klang signed Christof Loy" . Retrieved 17 December 2019.
El març de 2022, hi va haver una nova posada en escena a l'Òpera Estatal de Praga en una producció de Timofey Kulyabin dirigida per Karl-Heinz Steffens amb Světlana Aksenova i Aleš Brescien en els papers principals.National Theatre: Der ferne Klang
Argument Acte I Fritz, un compositor, i Grete Graumann, la filla d'un pobre oficial retirat, estan enamorats. Fritz vol casar-se amb Grete, però Fritz li diu que abans d'això ha d'escriure una gran peça de música i descobrir el misteriós so distant ("der ferne Klang") que sent dins seu. Grete intenta en va convèncer-lo perquè es quedi amb ella. Fritz deixa el seu amor d'infància i se'n va a la recerca del so llunyà.
Quan Grete torna a casa seva, es troba amb una vella estranya que pregunta a la noia sorpresa sobre Fritz i li promet ajudar-la si ho necessita. Grete continua el seu camí cap a casa.
De tornada a casa, la mare de Grete, Frau Graumann, parla amb Grete sobre els deutes que ha acumulat la família. Frau Graumann ha decidit que, en lloc de manllevar diners, Grete hauria de trobar una feina per ajudar a millorar la situació econòmica. Grete es queixa que el seu pare beu massa.
Mentre diu això, el pare de Grete, Graumann, arriba amb els seus companys de beguda, un actor i el Dr. Vigelius. Graumann acaba de perdre la seva filla en un joc de daus amb el seu arrendador, i han vingut a cobrar el deute. Quan Grete s'hi nega, el seu pare es posa furiós. Abans que pugui fer-li mal a la seva filla, els seus companys arrosseguen Graumann de tornada al pub.
Per calmar la seva mare, Grete fingeix estar contenta de casar-se amb l'arrendador. Però quan la seva mare la deixa sola a l'habitació, Grete salta per la finestra i s'afanya a buscar Fritz.
Grete no pot atrapar Fritz i cau esgotada a la riba d'un llac. Pensa a ofegar-se, però després pren consciència de la bellesa de la natura a la nit. S'adorm, somiant amb el seu amor. La vella, que en realitat és una prostituta, apareix de nou i promet portar-li un futur brillant si la segueix.
Acte II Deu anys després, Grete és la celebrada reina del demimonde en una illa al golf de Venècia, al famós saló de ball "La Casa di Maschere". Però, tot i la seva fama i èxit, encara pensa en Fritz.