miniatura|Florian Paucke: una reducció guaraní, realitzant, al centre de la plaça, un exercici de cavalleria, al . Per a defensar-se dels atacs, algunes reduccions van ser autoritzades a mantenir milícies armades. miniatura|El missioner espanyol José de Anchieta va ser, juntament amb Manuel de Nóbrega, el primer jesuïta que Ignasi de Loiola va enviar a Amèrica. Les missions jesuítiques a Amèrica, també anomenades reduccions , eren els assentaments indígenes organitzats i administrats pels sacerdots jesuïtes al Nou Món, com a part de la seva obra civilitzadora i evangelitzadora. L'objectiu principal de les missions jesuïtes era crear una societat amb els beneficis i qualitats de la societat cristiana europea, però lliure dels seus vicis i mals. Aquestes missions van ser fundades pels jesuïtes a tota l'Amèrica colonial i, d'acord amb Manuel Marzal, que resumeix l'opinió d'altres especialistes, és una de les utopies més notables de la història.Marzal, Manuel M. Las Misiones Jesuitas, una Utopia Posible?. IN Marzal, Manuel María & Tua, Sandra Negro (1999). Un reino en la frontera: las misiones jesuitas en la América colonial. Fondo Editorial Pontifícia Universidad Católica del Perú, 1999. p. 489-495
Per aconseguir el seu objectiu, els jesuïtes van desenvolupar tècniques de contacte i atracció dels indis i aviat van aprendre les seves llengües i, a partir d'això, es van reunir en els pobles que de vegades albergaven milers de persones. Eren en gran part autosuficients, disposaven d'una infraestructura completa administrativa, econòmica i cultural en règim de comunitat, on els indígenes eren educats en la fe cristiana i se'ls ensenyà a crear de vegades art amb un alt grau de sofisticació, però sempre d'acord amb els patrons europeus. Després d'un començament poc sistemàtic, marcat per intents fallits, en la segona meitat del segle XVII el model missioner estava ja ben establert i difós per gairebé tota Amèrica, però va haver de continuar fent front a l'oposició dels sectors de l'Església Catòlica que estaven en desacord amb els seus mètodes; la resta de la població de colons, per als quals els indis no pagava la pena l'esforç per cristianizarlos, i esbarts de caçadors d'esclaus, que empresonaven els indis per sotmetre'ls a treballs forçats en economia colonial d'explotació i destrucció de molts pobles, causant moltes morts. Fins i tot amb diversos problemes que superar, les missions, en el seu conjunt prosperaren fins al punt que en la segona meitat del , els jesuïtes es convertiren en sospitosos de tractar d'establir un imperi independent, que va ser un dels arguments utilitzats en la intensa campanya difamatòria que van patir a Amèrica i Europa i, finalment, va donar lloc a la seva expulsió de les colònies des de 1759 i la dissolució del seu ordre el 1773. Amb això, el sistema missioner es va esfondrar, provocant la dispersió de les poblacions indígenes reduïdes.Salcedo, S.J. Jorge Enrique. Las Misiones Jesuitas en Colombia: las regiones de Casanare y el Meta en el siglos XVII y XVIII. IN Marzal, Manuel María & Tua, Sandra Negro (1999). Un reino en la frontera: las misiones jesuitas en la América colonial. Fondo Editorial Pontifícia Universidad Católica del Perú, 1999. p. 163-166
El sistema missioner va tractar d' introduir el cristianisme i una forma de vida europeïtzada, integrant, però, molts dels valors culturals dels mateixos indis, i es basava en el respecte de la seva persona i les seves tradicions de grup, en la mesura que no entressin en conflicte directe amb conceptes bàsics en la nova fe i la justícia. El mèrit i la mesura de l'èxit d'aquest esforç han estat el tema de molt debat entre els historiadors, però el fet és que va ser central en la primera organització del territori i dels fonaments de la societat americana com es coneix actualment. Diversos monuments missioners són avui Patrimoni de la Humanitat.Alvero, Luis Alejandro. Realidad Social y Pensamiento Económico en el Rio de la Plata colonial. IN Marzal, Manuel María & Tua, Sandra Negro (2005). Esclavitud, economía y evangelización: las haciendas jesuitas en la América virreinal. Fondo Editorial Pontifícia Universidad Católica del Perú, 2005. p. 407-409
Orígens i evolució del sistema missioner
La creació del sistema de les missions ha de ser estudiat en el context de la política colonial desenvolupada per les potències europees a l'Amèrica recentment descoberta, que originalment estava habitada per molts grups ètnics de poblacions indígenes que havien desenvolupat diversos graus de civilització. Encara que alguns contactes preliminars entre els europeus i els indis van ser pacífics, aviat els colons van començar a emprendre una conquesta bèl·lica i sanguinària, sotmetent als nadius per la força de les armes superiors i tècniques militars europees, prenent-los de qualsevol tresor que poguessin trobar. En vista de les atrocitats que s'estaven cometent, reis i papes legislaren a favor dels indis, però amb poc efecte, ja que el control de les províncies transoceàniques era molt difícil. Els abusos continuaren al llarg de la història de la colonització. Juntament amb els primers colons van arribar diversos ordes religiosos missioners, principalment franciscans i dominics. La seva presència estava justificada a causa que entre els objectius de la conquesta estava la cristianització dels pobles dominats, però molts d'aquests missioners van ser complaents amb l'ús de la violència i es van beneficiar de l'explotació dels indis. Poc després, preocupat per la direcció no controlada amb què es duia la conquesta espanyola, Carles I d'Espanya va demanar als jesuïtes que intervinguessin en el procés, mentre que Joan III de Portugal va donar les primeres ordres perquè l'evangelització dels indis fos deixada a la cura de la Companyia de Jesús.Huonder, A. Reductions of Paraguay. In The Catholic Encyclopedia. New York: Robert Appleton Company, 1911. Retrieved November 10, 2009 from New AdventImbruglia, Girolamo. Il Missionario Gesuita nel Cinquecento e i "Selvaggi" Americani. IN Cuturi, Flavia. In nome di Dio. L'impresa missionaria di fronte all'alterità. Meltemi Editore srl, 2004. p. 65-71Chambouleyron, Rafael (1999). El manto del Ordem: el plan evangelizador del P. Manuel da Nóbrega. IN Marzal, Manuel María & Tua, Sandra Negro (1999). Un reino en la frontera: las misiones jesuitas en la América colonial. Fondo Editorial Pontifícia Universidad Católica del Perú, 1999. p. 37-46 miniatura|Ignasi de Loiola amb un llibre que es llegeix el lema del seu ordre: Ad maiorem Dei gloriam ("Per a major Glòria de Deu")
La Companyia de Jesús va ser fundada el 1534 per Ignasi de Loiola. La confiança que els jesuïtes inspiraven als reis ibèrics es deu al gran prestigi que en pocs anys adquiriren pel dinamisme i la sòlida preparació teològica i cultural dels seus membres, que feu que ocupessin llocs de prominència al clergat i en els consells de reis i prínceps. L'Orde es convertí en la principal força de l'Església Catòlica en el procés de la Contrareforma, renovà la pedagogia a Europa i, de fet, representà l'avantguarda religiosa en el seu temps, amb privilegis especials i una gran independència de l'estructura jeràrquica de l'Església, però amb un vot d'obediència absoluta al papa.Marzal, Manuel María & Tua, Sandra Negro (2005). Esclavitud, economía y evangelización: las haciendas jesuitas en la América virreinal. Fondo Editorial Pontifícia Universidad Católica del Perú, 2005. p. 9-11Reff, Daniel T. Plagues, priests, and demons: sacred narratives and the rise of Christianity in the Old World and the New. Cambridge University Press, 2005. p. 214-215
Els jesuïtes van arribar al Brasil el 1549, al Perú el 1567, a Mèxic en 1572 i a Nova França en 1611, però el sistema missioner va trigar diverses dècades per establir-se i consolidar-se. Per tant, els primers intents d'evangelització van ser informals, poc coherents i sense resultats significatius. Entre les principals dificultats trobades van ser l'absència d'institucions legals i administratives de suport efectiu, la poca col·laboració d'altres ordes religiosos —si no la seva connivència amb les pràctiques depredadores dels colons, com es lamentava al Brasil Manuel da Nóbrega — l'oposició dels colons que ja s'havien instal·lat, per a qui els indis eren tan insignificants com els negres i pel que sembla només fossin útils com a mà d'obra. La primera iniciativa dels assentaments de fonamentacions especials per als indis cristianitzats vingué de Joan III, que en a les Regles del primer governador general del Brasil, Tomé de Sousa els va ordenar que visquessin en grups prop dels pobles perquè poguessin entrar en un contacte més íntim amb els cristians i poguessin ser millor adoctrinats. La idea va ser elogiada per Nobrega, qui de sobte es va adonar de la ineficiència de les missions itinerants, just abans que el sacerdot espanyol José de Acosta fes la mateixa observació al Perú. miniatura||La matança dels Incas a Cajamarca, durant la conquesta espanyola del Perú miniatura|Reducció de Nostra Senyora de Loreto Concho, Baixa Califòrnia, Mèxic miniatura|esquerda|Rugendas: poble al centre del Brasil Nobrega va escriure als seus superiors sol·licitant que els jesuïtes s'obtinguessin del papa el poder d'erigir altars allà on fos que estiguessin i, així, consolidar els seus pobles, mentre es recomanava paciència amb el procés d'aculturació, la predicció que una transformació autoritària, sobtada i radical en els costums indígenes no donarien resultats positius. També va reconèixer, al seu "Diàleg de conversió de gentils" (1556-1557), que els indis no eren essencialment dolents, malgrat les seves pràctiques religioses "aberrants", i que podria ser portats gradualment a una vida més digna, car si la seva religió era errònia, l'arrel del mal era més de caràcter supersticiós, que es podria trobar en qualsevol poble ignorant, que no pas un malintencionat, l'opinió més comuna. Acosta va viatjar al Perú amb el càrrec de Provincial de l'ordre el 1576 i, inspeccionant l'obra fins llavors desenvolupat entre els indis, considerà que no era satisfactori. A l'assemblea provincial de 1576 i al Concili de Lima de 1582-1583, reunit per examinar les causes del fracàs, Acosta va recollir els elements necessaris per a compondre l'obra De procuranda indorum salute (1588), on resumia les seves experiències i presentava les contradiccions de l'evangelització al Nou Món. En aquest moment, el saqueig, l'esclavatge i assassinat en massa ja s'havien convertit en un escàndol condemnat a Europa, i fins i tot el papa Pau III va publicar ja en 1532 una butlla on va proclamar la llibertat dels indis en les possessions espanyoles.
Les idees d'Acosta eren, en fi, les mateixes que Nobrega, i van aparèixer com una alternativa viable per a la creació d'una missió basada en el respecte als indígenes i més independents d'un estat que havia demostrat ser cruel i immoral, preservant els costums nadiues que no estiguessin directament oposats a la fe cristiana i la justícia, però no abandonant, en absolut, la idea d'imposició doctrinal forçada en alguns casos. Homes del seu temps, Nobrega i Acosta consideraven la cristianització de les Índies com una necessitat per al seu propi bé (pro sua salute), i veien amb mals ulls seva religió, però que van trobar una forma per a la seva reforma, no la seva completa eliminació, identificant punts de trobada amb el catolicisme, com la creença en la vida futura i un déu suprem. Van lluitar el mètode d'erradicació completa de símbols religiosos i culturals natives que, malgrat la seva idolatria, els indis podrien conèixer la "veritable fe" a través de la raó. Aquestes idees liberals tenien una llarga història, car el papa Gregori I al segle VI ja ha recomanat a Agustí de Canterbury, evangelitzador d'Anglaterra, que treballés sobre els costums locals i preservés tot el que era positiu en la fe autòctona.