miniatura|Portada de la revista de l'exili antisoviètic Tschasowoj (El Guàrdia), París, ca. 1932. LExèrcit Blanc (Белая армия) o Guàrdia Blanca (Белая гвардия, белогвардейцы) fou el braç militar del Moviment Blanc durant la Revolució Russa. Els seus membres s'anomenaven blancs (Белые, o despectivament Беляки) o russos blancs (un terme que posseeix altres significats).
Va abastar algunes de les forces russes, tant polítiques com militars, que es van oposar als bolxevics després de la Revolució d'Octubre i que van lluitar contra l'Exèrcit Roig (igual que el nacionalista Exèrcit Verd i l'anarquista Exèrcit Negre) durant la Guerra Civil Russa des de 1918 fins a 1921. El qualificatiu blanc tenia dos significats. Primer, en contraposició als rojos —l'Exèrcit Roig que donava suport als soviètics i comunistes. Segon, la paraula «blanc» tenia connotacions monàrquiques: històricament cada tsar era anomenat solemnement el tzar blanc, i l'ideal monàrquic durant la guerra civil era conegut com a ideal blanc.
En sentit estricte, no existia cap «Exèrcit Blanc»; sense coordinació central, les forces blanques mai van ser més que una feble confederació de grups contra-revolucionaris. La majoria d'oficials que conformaven el nucli de l'exèrcit eren d'ideologia monàrquica, però altres grups donaven suport a altres tendències polítiques: demòcrates, social-revolucionaris i altres opositors de la Revolució d'Octubre. En altres temps i altres circumstàncies, els mateixos grups donarien suport a l'Exèrcit Roig. També va existir un tercer grup conegut com a Exèrcit Verd que s'oposava a ambdós. Les tropes de base de l'Exèrcit Blanc incloïen tant a enemics declarats dels bolxevics (molts cosacs, per exemple) com camperols apolítics reclutats. De vegades, els aliats occidentals de la Triple Entesa i forces estrangeres intervencionistes van proporcionar important assistència a les unitats de l'exèrcit. Això duria a alguns a veure a l'Exèrcit Blanc com a representant dels interessos de les potències rivals.
miniatura|lang=ca||Mapa de la Guerra Civil Russa. Ofensiva de l'Exèrcit Blanc cap al centre de Rússia. La Guerra Civil Russa entre blancs i rojos duraria fins a 1921. L'Exèrcit Blanc, en col·laboració ocasional amb les forces intervencionistes estrangeres (japoneses, britàniques, canadenques, franceses, nord-americanes…), va aguantar en algunes zones (especialment Sibèria, Ucraïna i Crimea) durant bastant temps i va posar sobre el terreny un considerable capital humà però va fracassar en la unitat o la cooperació efectiva entre els seus cossos, mentre que l'Exèrcit Vermell a poc a poc va aconseguir avantatge. L'activitat blanca es concentraria posteriorment en cercles d'exiliats. Un gran nombre de russos antisoviétics es van agrupar a Berlín, París, Harbin i Shanghai, establint xarxes culturals que durarien fins a l'època de la Segona Guerra Mundial. A partir d'aquest moment, les seves activitats trobarien acollida als Estats Units.
Després de la seva derrota, va haver-hi romanents i continuacions del moviment en diverses organitzacions, algunes de les quals només van tenir un suport estret, perdurant dins de la comunitat d'emigrants blancs de tot l'estranger fins a la caiguda del comunisme en les revolucions d'Europa oriental de 1989 i la posterior dissolució de la Unió Soviètica entre 1990 i 1991. Aquesta comunitat en l'exili d'anticomunistes sovint es dividia entre els liberals i els segments més conservadors, i alguns encara esperaven la restauració de la dinastia Romanov, inclosos diversos reclamants al tron buit com Nicolau Romanov, Príncep de Rússia (1924-2014) que va viure a Itàlia i el príncep Andrei Romanov (nascut en 1923) dels Estats Units i altres exiliats que desitjaven una república democràtica constitucional a Rússia.
L'organització del moviment blanc miniatura|Bandera actual de Rússia, utilitzada pel Moviment i l'Exèrcit Blanc. En sentit estricte, no existia un Exèrcit Blanc com a força unificada i menys un «govern» que dirigís al moviment blanc i rivalitzés coherentment amb el govern soviètic. Sense coordinació central, les forces blanques mai van anar més enllà d'una feble confederació de grups contrarevolucionaris. La majoria dels seus membres havia servit en l'exèrcit del tsar Nicolau II i buscaven la tornada de la monarquia a l'Imperi rus. L'absència d'una administració governamental central i la falta d'una prefectura acceptada de forma unànime eren un problema per al moviment blanc, mentre que els bolxevics si que comptaven amb un partit polític i una jerarquia disciplinada i sòlidament establerta que els permetia imposar la seva autoritat sense tensions internes.
El moviment blanc mancava de les estructures polítiques dels bolxevics, i aviat els seus caps militars van començar a convertir-se en veritables autoritats polítiques. Però sense coordinació central, les ambicions de cada grup o camarilla d'oficials van degenerar en greus pugnes entre els blancs. Tal situació es va agreujar en saber-se que el tsar Nicolau II havia estat afusellat amb tota la seva família en Iekaterinburg al juliol de 1918. En mancar des de llavors d'una figura en nom de la qual administrar vastes extensions de territori rus, els generals del moviment blanc es van transformar en petits cabdills regionals gairebé autònoms. Fins i tot va haver-hi extenses regions a Sibèria on simples grups de bandolers locals eren l'única autoritat i sobre les quals els generals blancs no exercien cap mena de control.
La falta d'una organització administrativa competent que organitzés els territoris sota el seu control, es considera la principal causa de la derrota del moviment.
De vegades, els aliats occidentals de la Triple Entesa i forces estrangeres intervencionistes van proporcionar important assistència a les unitats de l'exèrcit. Això portaria a alguns a veure a l'Exèrcit Blanc com a representant dels interessos de les potencies rivals, element que la propaganda bolxevic va aprofitar plenament, difonent que els oficials blancs només obeïen ordres de França i del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, contrariant l'interès de Rússia.
La Guerra Civil Russa entre blancs i vermells duraria fins a 1921. L'Exèrcit Blanc va comptar amb la col·laboració ocasional de forces japoneses, britàniques, canadenques, franceses i nord-americanes, entre d'altres. Aquestes potències van aportar al Moviment Blanc, diners, assessorament militar, trens cuirassats i artilleria pesada, a més de rebre entre març i abril de 1918 un cos expedicionari Aliat per intervenir específicament a Sibèria Oriental.
Lentament, el suport d'aquests contingents estrangers va anar disminuint a causa que l'opinió pública als seus països (sobretot a França i Regne Unit) rebutjava la idea de continuar sostenint tropes per combatre a Rússia quan la Primera Guerra Mundial ja havia acabat i els soldats exigien tornar a les seves llars. El creixent aïllacionisme d'EE.UU. a partir d'inicis de 1919 va fer que aquest país també reduís el seu auxili als blancs. Estava en discussió la utilitat de recolzar militarment a un moviment anti-bolxevic molt desorganitzat i sense líders reconeguts per tots, la qual cosa podria implicar malgastar recursos sense apreciar avantatges efectius. Algunes tropes franceses es van oposar a continuar el suport als anti-bolxevic, com en el cas dels motins del Mar Negre. Finalment, els èxits repetits dels bolxevics des de mitjans de 1919 i la seva consolidació com a govern efectiu de Rússia van causar dubtes sobre les possibilitats reals que el règim comunista pogués ser desallotjat del poder, i que al seu torn el moviment blanc aconseguís efectivament substituir-ho.
Una excepció notable a aquesta política va ser Japó, que per la seva proximitat geogràfica a Rússia esperava aprofitar les riqueses naturals de Sibèria, l'explotació de les quals no podien realitzar els blancs a causa de les pressions de la guerra. Els interessos econòmics del Japó justificaven llavors mantenir la presència de tropes en zones de la Sibèria russa. La participació bèl·lica del Japó en la Primera Guerra Mundial havia estat molt petita i, per tant, no hi havia problemes estratègics ni financers que li impedissin sostenir una ocupació militar a Rússia, més encara considerant que l'Exèrcit Blanc depenia per complet del suport material japonès i que, per tant, no s'oposaria a la penetració econòmica del Japó. Un fet clau per la retirada japonesa el 1922, va ser la creació la cració de la República del Llunyà Oest el 6 d'abril de 1920
Els blancs van aguantar bastant temps en algunes zones (especialment en l'est de Sibèria, sud d'Ucraina i Crimea), però des de mitjans de 1919 les forces de l'Exèrcit Roig van començar a obtenir victòries rellevants. El juliol del 1919 l'almirall Aleksandr Kolchak va assumir el comandament militar de l'Exèrcit Blanc a Sibèria i es va revelar com un dels caps militars més capaços dels blancs. Però la falta de coordinació amb altres líders blancs i la impopularitat dels seus cabdills locals van fer que l'Exèrcit Blanc perdés terreny davant el renovat Exèrcit Roig. A finalitats de 1919 els bolxevics havien recuperat la major part de la Rússia europea i havien expulsat als blancs a les zones més remotes de Sibèria. Les tropes blanques, desmoralitzades i en desintegració permanent, van començar a dependre fortament del suport militar japonès al llarg de l'any 1920.
Alguns soldats blancs van lluitar sota la direcció del autoproclamat «general» Grigori Semiónov, formant bandes armades dedicades al pillatge. Uns altres van passar a Mongòlia, on van establir un règim pro-rus a les ordres del baró Roman von Ungern-Sternberg, a costa de considerables baixes. Però van fracassar en la unitat o la cooperació efectiva entre els seus cossos, mentre que l'Exèrcit Roig aconseguia gradualment avantatge i prenia el poder a Mongòlia.
Principals nuclis del moviment blanc Gràcies a la feblesa inicial del govern soviètic, els seus enemics van poder organitzar-se amb impunitat. Les principals agrupacions anti-soviètiques van ser:
L'Exèrcit de Voluntaris i altres forces (finalment agrupades en 1919 en les «Forces Armades del Sud de Rússia») es va centrar a l'est d'Ucraïna, a la regió del baix Do i de Kuban. L'Administració Suprema de la Regió Nord i el seu successor el Govern Provisional de la Regió Septentrional, en el nord de Rússia, amb el ports àrtics de Múrmansk i Arkhànguelsk. L'Exèrcit del Nord-oest, que va operar entre Estònia i Petrograd. L'«Exèrcit Rus» de l'almirall Aleksandr Kolchak, que va controlar gran part de Sibèria.
Ideologia La ideologia del Moviment Blanc va estar en permanent desenvolupament durant la guerra civil. Els generals Kornílov i Denikin van sostenir certes formes de base ideològica però cap era tan concreta o coherent com la del general Wrangel durant l'anomenat «experiment de Crimea» el 1920. Va ser aquí on Wrangel va plantejar breument el nucli del «ideal blanc», que feia èmfasi en l'alliberament de Rússia dels bolxevics i altres forces «anàrquiques», l'establiment d'un govern just i honrat, la protecció dels fidels contra les persecucions religioses, els drets del pagès a la propietat de la terra i l'oportunitat de tots els russos de triar a un «líder». Per les idees albergades per la majoria dels seus oficials i per les mesures aplicades allí on van controlar el territori, no obstant això, el moviment va ser en la pràctica conservador i reaccionari.