La batalla de Tútrakan o batalla de Turtucaia (en romanès, Batalia de la Turtucaia; en búlgar, Битка при Тутракан (Bitka pri Tútrakan) o Тутраканска епопея (Tutrakanska epopeya)) va ser la primera batalla de la primera ofensiva de les Potències Centrals al Front de Romania durant la Primera Guerra Mundial.
En resposta a la invasió romanesa de la Transsilvània austrohongaresa el 2 de setembre de 1916, els búlgars van respondre assetjant la fortalesa de Turtucaia, a 60 km al sud-est de Bucarest, a Dobrudja, recolzats per un petit contingent alemany.
La fortalesa va caure en quatre dies, causant la pèrdua de més de vint i cinc mil homes (entre morts, ferits i presoners de guerra), el desbaratament dels plans bèl·lics romanesos, la recuperació de Dobrudja per Bulgària i la millora de la situació dels austrohongaresos.
La derrota i la por a perdre la capital va portar a l'alt comandament romanès, amb el suport de França i Rússia, a frenar en adversa situació defensiva l'avanç a Transsilvània a mitjans de setembre. Això va permetre als alemanys i austrohongaresos reprendre la iniciativa a Transsilvània i, en poc més de tres mesos, ocupar més de la meitat del territori romanès mitjançant avenços des de Bulgària i Transsilvània.
Antecedents L'agost de 1916, les Potències Centrals es trobaven en una situació militar cada cop més difícil: al Front occidental, l'ofensiva alemanya a Verdun s'havia convertit en una costosa batalla de desgast; al Front oriental, l'ofensiva Brussílov trencava l'exèrcit austrohongarès; al Front italià, l'exèrcit italià augmentava la pressió sobre els austrohongaresos; al Front balcànic, la força expedicionària aliada del general Sarrail al nord de Grècia semblava preparada per a una ofensiva important contra l'exèrcit búlgar. El govern romanès va afirmar que el moment era correcte per complir amb les ambicions nacionals del país alineant-se amb l'Entente i va declarar la guerra a l'Imperi austrohongarès el 27 d'agost de 1916. Tres exèrcits romanesos van envair Transsilvània a través dels Carpats, enfrontant-se contra un exèrcit austrohongarès molt més petit. En poc temps els romanesos van ocupar Orșova, Petroșani, i Brașov, i van arribar a Sibiu en el seu camí cap al riu Mureș, el principal objectiu de l'ofensiva.
En resposta, l'Imperi alemany va declarar la guerra a Romania el 27 d'agost, seguit de Bulgària a l'1 de setembre. L'endemà, el 3r Exèrcit búlgar va iniciar la primera gran ofensiva de les Potències Centrals de la campanya de Romania envaint Dobrudja Meridional.
Els orígens i l'estat de la fortalesa Originàriament, Tútrakan era un fort romà. Durant el regnat de l'emperador Dioclecià (284- 305) es va convertir en una de les majors fortaleses del limes del Danubi.
Al es va convertir en part de l'Imperi búlgar, fins que aquest últim va ser conquerit per l'Imperi Otomà a finals del . miniatura|esquerra|Poble de Turtucaia (actualment Tútrakan), 1916 Quan els otomans van entrar en el seu període de declivi, es van concentrar en el Danubi com la seva principal barrera defensiva als Balcans. No obstant això, l'enorme ample del riu va resultar insuficient per defensar-se contra els exèrcits de l'Imperi Rus, que el va travessar diverses vegades en el seu tram més baix durant les nombroses guerres russo-otomanes. Per contrarestar aquesta amenaça constant, l'exèrcit otomà va crear el quadrilàter fortificat Russe-Silistra-Varna-Xumen, amb la intenció d'evitar que qualsevol invasor creués els Balcans i amenacés Constantinoble. Tútrakan estava situat al costat septentrional del quadrilàter, en un tram on el Danubi era estret, a través de la desembocadura navegable del riu Argeş. Això el va convertir en un lloc excel·lent per a un encreuament i va fer que els otomans el fortifiquessin amb una gran guarnició.
Amb l'alliberament de Bulgària després de la guerra Guerra russoturca (1877-1878), Tútrakan es va convertir en part integrant del país, però les ambicions nacionals búlgares van ser dirigides en general cap a Macedònia i Tràcia, i la defensa del Danubi es va descuidar molt. Com a resultat de la Segona Guerra dels Balcans, Tútrakan i tota la regió de Dobrudja Meridional van ser cedits a Romania el 1913.
Immediatament, l'Estat Major de Romania va prendre mesures per reforçar les defenses del poble, dissenyant-lo per servir de cap de pont en cas de guerra amb Bulgària. Les obres intensives de construcció van durar més de dos anys sota la direcció d'enginyers militars belgues.Glenn E. Torrey (2003) El terreny circumdant és favorable per a un cap de pont, ja que els turons que dominen la ciutat formen part d'un altiplà de 7x10 km d'ample, situats una altura de 113 metres sobre el Danubi, i estan envoltats de nombroses rambles.Petar Boychev (2009) page 4-5
miniatura|Mapa de la fortalesa i els seus voltantsLa defensa bàsica consistia en tres línies de defensa concèntriques de trinxeres ancorades al riu: La línia avançada de defensa estava formada per les posicions més avançades, que eren petits llocs avançats dissenyats per a la vigilància. A l'oest, al voltant del poble de Staro Selo, les fortificacions exteriors eren més àmplies. La línia principal de defensa es va construir a la vora de l'altiplà per mantenir l'artilleria enemiga fora de qualsevol pont que pogués de construir-se a Tútrakan. La línia s'allargava gairebé a 30 km i tenia com a nucli quinze «centres de resistència», forts numerats de l'1 al 15 i que porten els noms dels assentaments locals: «Tútrakan», «Staro Selo», «Daidur», «Sarsanlar», etc. Cadascun d'ells tenia dos refugis per a 50 a 70 soldats, amb teulades suportades per bigues de ferro o taulers de fusta, sobre els quals es col·locava una capa de terra de dos metres. El seu perfil era baix, sent visible només uns 60 centímetres, garantint així una protecció raonable contra els obusos d'artilleria de campanya. Separats entre 1,2 i 2,2 km de distància, els forts individuals es van unir per trinxeres poc profundes i nius de metralladora, que estaven connectades entre elles mitjançant trinxeres de comunicació a la part posterior de la línia principal de defensa. Els espais d'intervenció van ser coberts encara més per posicions de fusells i metralladores en els flancs dels forts. Els «centres de resistència» estaven ben protegits per barreres de filferro d'arç que van arribar a una amplada de 10 a 15 metres, però es van col·locar a uns 50 metres de la línia de tir i, per tant, no es podien defensar amb granades de mà. A centenars de metres enfront de la línia principal, els romanesos van construir tres fileres d'obstacles i filferros d'arç que s'estenien de forma contínua des del fort 3 fins al fort 15.Министерство на войната (1939). La major part de l'artilleria es va col·locar a la línia principal de defensa, encara que diverses peces, juntament amb trinxeres i metralladores, es van col·locar a les illes properes del Danubi per donar suport a la flotilla romanesa del Danubi, que tenia la tasca de subministrar una cobertura d'artilleria a les zones properes occidentals de la fortalesa. A 4 km de la línia principal de defensa i a 3 km de Tútrakan hi havia la línia secundària de defensa de la fortalesa. Consistia en una única línia de trinxeres amb pocs nius de metralladores i alguns obstacles, sense artilleria. Amb la seva atenció enfocada gairebé a la línia principal de, el comandament romanès ignorava en gran manera aquesta línia secundària. Amb la finalitat de comandar tota l'àrea de la fortalesa, es va dividir en tres sectors: I (oest), II (sud) i III (est), també nomenats pels pobles locals: «Staro Selo», «Daidur» i «Antimovo». Cadascun d'aquest sectors tenia el seu propi comandant.
La guarnició de la fortificació La defensa de les fronteres del Danubi i Dobrudja va ser confiada al 3r Exèrcit de Romania, sota el comandament del general Mihail Aslan, que tenia el seu quarter general a Bucarest. La fortalesa de Tútrakan va ser comandada pel cap de la 17a Divisió d'Infanteria romanesa, el general Constantin Teodorescu, que al principi del conflicte tenia a la seva disposició les següents forces:miniatura|General Constantin Teodorescu, comandant de la Fortalesa de Tútrakan, 1916 17a Divisió d'Infanteria (Teodorescu) 18a Brigada d'Infanteria 36è Regiment d'Infanteria 76è Regiment de Reserva 39a Brigada d'Infanteria 40è Regiment d'Infanteria 79è Regiment de Reserva una companyia de guàrdies fronterers un esquadró de cavalleria quatre batallons de milicians una companyia de peoners
Els romanesos van establir a la fortalesa una força de combat de 19 batallons, amb més de 20.000 homes i 66 metralladores. Només tres dels batallons eren de l'exèrcit permanent, amb la resta extreta de la reserva. Un avantatge valuós per a la guarnició va ser l'assistència de la flotilla romanesa del Danubi, composta principalment per la 2a Divisió de monitors: Brătianu, Kogălniceanu i Catargiu.Spencer Tucker, Priscilla Mary Roberts, World War I: Encyclopedia, Volume 1, p. 999
El general Teodorescu podia confiar en un gran parc d'artilleria, que a finals d'agost estava format per més de 157 canons que s'estenien entre els calibre 75 i el 210 mm; no obstant això, la majoria eren canons fixos que no tenien capacitats modernes ni tir ràpid. L'artilleria de les trinxeres consistia en nombrosos canons de torreta de petit calibre, mentre que havia només 23 canons artilleria mòbil amb cavalls, dels quals només vuit eren de tir ràpid.Министерство на войната (1939),p.263-4 Al sector occidental, les tropes es van beneficiar dels canons de la flotilla del Danubi. Gairebé tota l'artilleria es va desplegar a la línia principal de defensa, però l'artilleria fixa en particular es va col·locar d'una manera que va dificultar que tots els canons concentressin el foc en un sol lloc; els canons es van distribuir en igual quantitat entre els sectors, sense deixar cap espai. L'origen d'aquesta dificultat va ser el fet que els canons, en la majoria dels casos, disparaven des de plataformes, el que significa que la seva posició no es pot desplaçar.
La guarnició de Tútrakan es va connectar a Olteniţa, que estava a la riba del Danubi, per un cable telefònic submergit, i amb el quarter general del 3r Exèrcit a Bucarest per una estació de telegrafia sense fils. No obstant això, va romandre relativament aïllat de les unitats romaneses més properes a Dobrudja; la 9a divisió estava gairebé 60 km a l'est, a Silistra, mentre que la 19a divisió i la 5a brigada de cavalleria estaven a 100 km al sud-est, al voltant de Dòbritx. Les 16a, 18a i 20a Divisions de Infanteria romanesa i la 1a Divisió de cavalleria estaven a la riba esquerra del Danubi, i es podien utilitzar per reforçar la fortalesa si fos necessari.
En general, malgrat alguns defectes de la defensa, el comandament romanès confiava en les tropes de la fortalesa i en la seva capacitat de resistència contra els principals atacs enemics. Sovint es referia a ella com «el segon Verdun», o «el Verdun de l'Est». Aquesta comparació estava justificada. La major part de les principals fortaleses europees tenien un nombre semblant de forts del mateix tipus que els 15 forts existents al voltant de Tútrakan; per exemple, la Posició fortificada de Lieja tenia 12 forts, la Fortalesa de Przemyśl tenia 15 i la Plaça fortificada de Verdun tenia 23.
Els atacants Per a protegir la frontera del Danubi, els búlgars van activar el seu 3r Exèrcit al setembre de 1915, donant el comandant al tinent general Stefan Toshev durant gairebé un any perquè formés i equipés les seves tropes. Quan les intencions romaneses es van fer clares a mitjans de 1916, l'enfortiment del 3r Exèrcit es va convertir en una prioritat per l'alt comandament búlgar.