Escòcia (en scots i anglès: Scotland; en gaèlic escocès: Alba) és el més septentrional dels quatre països constituents del Regne Unit.The Countries of the UK statistics.gov.uk. Consultat el 10 d'octubre de 2008. Juntament amb Anglaterra i Gal·les, forma part de l'illa de la Gran Bretanya, i abasta un terç de la seva superfície total; a més, és format per més de 790 illes. Limita al nord i l'oest amb l'oceà Atlàntic; a l'est amb el mar del Nord, al sud amb Anglaterra i al sud-oest amb el canal del Nord i el mar d'Irlanda. El territori escocès abasta 78.772 km², i la seva població s'estima en 5.116.900 habitants, amb una densitat de població de 65 hab./km². La capital n'és Edimburg, i és un dels grans centres financers europeus. La ciutat més gran n'és Glasgow, l'àrea metropolitana de la qual agrupa el 20% del total de la població escocesa.
El Regne d'Escòcia va ser un estat independent fins al 1707, data en la qual es va signar l'acta d'Unió amb el Regne d'Anglaterra, per crear el Regne Unit de la Gran Bretanya, però Escòcia ha estat en una unió personal amb Anglaterra i el Regne d'Irlanda des de la Unió de les Corones el 1603.Keay, J. & Keay, J. (1994). Collins Encyclopaedia of Scotland. London. HarperCollins.Mackie, J.D. (1969) A History of Scotland. London. Penguin. La unió no va suposar cap alteració del sistema legal propi d'Escòcia, que des de llavors ha estat diferent del de Gal·les, Anglaterra i Irlanda del Nord, per la qual cosa és considerada en el dret internacional com una entitat jurídica pròpia.Collier, J.G. (2001) Conflict of Laws (3a edició) Cambridge University Press. La pervivència d'unes lleis pròpies, i d'un sistema educatiu i religiós diferenciat formen part de la cultura escocesa i del seu desenvolupament al llarg dels segles.
Sorgit al , l'independentisme escocès ha guanyat influència d'ençà de la fi del ; representat pel Partit Nacional Escocès, que treballa per la independència d'Escòcia;Escòcia no és un estat sobirà i, per tant, no és considerat com a membre independent en organismes com les Nacions Unides o la Unió Europea. va obtenir la majoria absoluta al Parlament escocès a les eleccions del maig del 2011. El novembre del 2013, el Parlament del Regne Unit va votar celebrar un referèndum sobre la independència escocesa el setembre del 2014. http://www.legislation.gov.uk/asp/2013/14/contents. L'opció guanyadora va ser el «no» a la independència.
Origen etimològic La Crònica anglosaxona del és el document més antic en el qual apareix el terme Scotland, format a partir del terme llatí Scoti, d'origen dubtós, emprat com una referència als habitants d'Hibernia (l'actual Irlanda). La paraula Scotia, apareguda en llatí vulgar, es va emprar només per a referir-se a la zona d'Escòcia en què es parlava gaèlic; a més, aquest terme s'alternava amb Albania, procedent del terme gaèlic referent a Escòcia, Alba. L'ús del terme Scotland per a referir-se a tot el territori escocès només es va generalitzar a la baixa edat mitjana. En els temps moderns, el terme Scot s'aplica a tots els habitants d'Escòcia, independentment del seu origen ètnic, ja que la identitat escocesa és primordialment cívica i no ètnica o lingüística. El terme scot també s'empra per a referir-se a l'idioma, scots, parlat en algunes zones dels Lowlands o Terres Baixes Escoceses.
Símbols nacionals miniatura|esquerra|Bandera d'Escòcia
La bandera d'Escòcia, coneguda com a Saltire o «creu de sant Andreu», data, segons la llegenda, del , per la qual cosa, si això fos cert, seria un dels emblemes nacionals més antics encara en ús.Scotland: Scottish Flag. Aquesta creu també va entrar a formar part de la bandera del Regne Unit o Union Jack el 1606. Hi ha molts altres símbols d'Escòcia, oficials o no, com, per exemple, el card (la flor nacional), la declaració d'Arbroath, el dibuix del tartà, relacionat amb els clans escocesos, o la bandera del «lleó rampant» que apareix a l'estendard reial d'Escòcia. El lema nacional és nemo me impune lacessit, que pot traduir-se com a 'ningú no em provoca impunement', i que al seu torn es relaciona amb el card.
La cançó Flower of Scotland és popularment considerada com a himne nacional d'Escòcia, competint amb Scotland the Brave. La primera és la que s'empra per a la majoria d'esdeveniments polítics i esportius, com per exemple els partits de la selecció de futbol d'Escòcia, mentre que la segona es fa servir per a representar Escòcia als jocs de la Commonwealth. Atès que no existeix un himne oficial, la disputa continua oberta, especialment després de la devolució de poders del 1998, i existeixen altres cançons candidates, com Scots Wha Hae, A Man's A Man for a'That o, més recentment, I'm Gonna Be (500 Miles).Anthem demand falls on deaf ears.
La festa nacional d'Escòcia és el «dia de Sant Andreu», el 30 de novembre, encara que la Burns Night o la Nit de Burns, celebrada el 25 de gener en honor del poeta nacional, Robert Burns, té més seguiment. El «dia del Tartà» és una altra celebració d'invenció recent, i originària del Canadà. El 2007, el Parlament d'Escòcia va aprovar el decret oficial pel qual el dia de Sant Andreu passava a ser bank holiday, el dia de festa oficial.«Notes explicatives al Decret de 2007 sobre el Bank Holiday del Dia de Sant Andreu (Escòcia)»
Història
Història antiga miniatura|Restes d'un assentament neolític a Skara Brae, a les illes Òrcades S'ignora si Escòcia va estar habitada durant el Paleolític, ja que les successives glaciacions que van cobrir el seu actual territori han destruït totes les proves d'assentaments humans anteriors al període Mesolític. Es creu que els primers grups de caçadors-recol·lectors van arribar-hi fa uns 11.000 anys, quan els gels de la primera glaciació van començar a retirar-se cap al nord.Moffat, Alistair (2005). Before Scotland: The Story of Scotland Before History. Londres. Thames & Hudson, pàg. 42."The Megalithic Portal and Megalith Map: Rubbish dump reveals time-capsule of Scotland's earliest settlements" megalithic.co.uk. Consultat el 10 de febrer de 2008.Edwards, Kevin J., Whittington, Graeme. "Vegetation Change", a Edwards, Kevin J. & Ralston, Ian B.M. (Eds) (2003). Scotland After the Ice Age: Environment, Archaeology and History, 8000 BC–AD 1000. Edinburgh. Edinburgh University Press, pàg. 70. Els primers assentaments van aparèixer al territori escocès fa aproximadament 9.500 anys, i els primers pobles fa uns 6.000. D'aquest període data per exemple l'assentament de Skara Brae, a la més gran de les illes Òrcades, que es troba en molt bon estat de conservació, així com altres restes d'habitatges, soterraments i centres rituals del Neolític trobats sobretot a les illes escoceses. Aquesta abundància de construccions que han sobreviscut al pas del temps es pot deure a l'absència d'arbres a la zona, que va permetre als pobladors primitius crear construccions a la mateixa roca local.
Romanització d'Escòcia
La història escrita d'Escòcia comença amb la romanització del centre-sud de la Gran Bretanya (les actuals Gal·les i Anglaterra, que formaven la província de la Britannia). Els romans van anomenar inicialment Caledònia («Terra de caledonis») Escòcia, per l'immens bosc de pins caledonis que s'estenia de nord a sud i d'est a oest per tota la zona. El principal poble assentat en aquella època a la regió escocesa era el dels pictes, anomenats així, aparentment, pel seu costum de pintar-se el cos. Els escots, per la seva banda, eren un poble d'origen irlandès, que es va establir a l'oest d'Escòcia. Durant aquest període existien, per tant, dos regnes diferenciats: el de l'oest d'Escòcia, Scotland, i el regne picte de l'est, Alba.
La romanització d'Escòcia va ser un llarg procés amb una multitud d'interrupcions: l'any 83 aC, el general Gneu Juli Agrícola va derrotar els caledonis en la batalla del mont Graupi, cosa que va permetre la construcció d'una cadena de fortificacions coneguda com a Gask Ridge, a prop de la falla de les Highlands (sense endinsar-se, pel que sembla, més al nord); poc després, no obstant això, els romans es van retirar als Southern Uplands («planes del sud»),Hanson, William S. The Roman Presence: Brief Interludes, in Edwards, Kevin J. & Ralston, Ian B.M. (Eds) (2003) Scotland After the Ice Age: Environment, Archeology and History, 8000 BC — AD 1000. Edinburgh. Edinburgh University Press. és a dir, al terç més meridional d'Escòcia, i van començar la construcció del mur d'Adrià per controlar les tribus de la zona. Aquesta línia va marcar durant gairebé tot el període d'ocupació romana el límit septentrional de l'Imperi romà, malgrat la construcció, més al nord encara, del mur d'Antoní. Aquesta frontera només va poder ser defensada durant breus períodes, dels quals el més tardà va tenir lloc entre els anys 208 i 210, durant el mandat de l'emperador Septimi Sever.Robertson, Anne S. (1960). The Antonine Wall. Glasgow Archaeological Society. En general, l'ocupació d'aquestes zones d'Escòcia pels romans es va estendre durant no més de 40 anys, encara que la influència llatina en la part més meridional, sobretot entre les tribus d'origen bretó, va ser més duradora.
Història medieval El Regne dels pictes (amb seu a Fortriu cap al ) va experimentar un important desenvolupament durant l'edat mitjana, potser com a resposta al mateix imperialisme romà.Peter Heather. "State Formation in Europe in the First Millennium A.D.", a Barbara Crawford (ed.), Scotland in Dark Ages Europe, (Aberdeen, 1994), pàg. 47–63. Una fita important en aquesta lluita per la supervivència i l'ampliació va ser la batalla de Dunnichen (685), en la qual els pictes van derrotar les tribus de Northumbria durant el regnat de Bridei III (671-693). El regnat d'Óengus I (732-761) va ser igualment un període de consolidació per al Regne picte.Alex Woolf. "The Verturian Hegemony: a mirror in the North", a M.P. Brown & C.A. Farr, (editors). Mercia: an Anglo-Saxon Kingdom in Europe, (Leicester, 2001), pàg. 106–11. El Regne dels pictes ocupava en aquesta època, segons la descripció de Beda el Venerable, una extensió similar a la que després ocuparia el Regne dels escots durant el regnat d'Alexandre I (1107-1124).
L'any 839 dC, una gran flota nòrdica va envair a través del riu Tay i el riu Earn, tots dos altament navegables, i va arribar al cor del regne picte de Fortriu. Van derrotar a Eóganan mac Óengusa, rei dels pictes, al seu germà Bran, i al rei dels escocesos de Dál Riata, Áed mac Boanta, juntament amb molts membres de l'aristocràcia picta en la batalla de 839. El sofisticat regne que s'havia construït es va ensorrar, igual que el lideratge picte, que s'havia mantingut estable durant més d'un segle des de l'època d'Óengus mac Fergusa, i l'ascens de Cináed mac Ailpín com a rei tant dels pictes com dels escocesos es pot atribuir a les conseqüències d'aquest esdeveniment. La dominació dels pictes per una cultura d'origen gaèlic, que establí el mite de l'ascendència irlandesa de la dinastia reial de Cináed mac Ailpín (Kenneth MacAlpin o Kenneth I). reprinted in Dauvit Broun and Thomas Owen Clancy (editors), (1999)Spes Scotorum: Hope of Scots, Edinburgh: T.& T.Clark, pàg. 95–111.
En els segles següents, partint des del seu territori originari a l'est d'Escòcia, al nord del fiord de Forth i al sud del riu Oykel, el Regne picte va aconseguir controlar les terres del nord i del sud. Cap a finals del , els reis d'Alba havien afegit al seu territori l'àrea angloparlant del sud-est d'Escòcia i dominaven també les zones de Galloway i Caithness; al final del , aquest regne s'havia estès fins a aconseguir l'extensió aproximada de l'Escòcia actual.
miniatura|Estàtua de Robert Bruce a l'entrada del castell de Stirling