Dietrich Fischer-Dieskau (Berlín, 28 de maig de 1925 - Berg, Alta Baviera, Alemanya, 18 de maig de 2012) fou un baríton, director d'orquestra i musicòleg alemany.
Va ser un dels millors cantants de lieder de la seua generació, si no de tot el . Era molt admirat per les qualitats tonals i matisos de color en la seua veu. Ha interpretat molts papers operístics. El seu repertori era extremadament ampli, cobrint totes les èpoques i gèneres.
Primers anys Fischer-Dieskau va nàixer al barri berlinès de Zehlendorf, fill d'Albert i Dora. Va començar a cantar sent un infant, rebent classes de piano a partir dels nou anys, i de cant, des dels setze. L'any 1942 va prosseguir els seus estudis vocals en la "Hochschule für Musik" de Berlín amb Hermann Weissenborn, qui va veure en ell un artista de veu i intel·ligència poc comunes.
El seu primer recital públic, a Berlín el 1943, va ser interromput per un bombardeig de la RAF. Aquest mateix any, acabats els seus estudis de secundària i després d'un semestre al Conservatori de Berlín, va ser cridat a files, incorporant-se a la Wehrmacht. Va ser capturat pels nord-americans al Nord d'Itàlia l'any 1945 i va passar dos anys com presoner de guerra. Al camp de presoners, va aprendre moltes obres, incloses Dichterliebe (Amor de poeta) de Schumann i Die Schöne Müllerin (La bella molinera) de Schubert, cantant-les en nombroses ocasions als soldats alemanys que enyoraven la seva llar.
Carrera com a cantant L'any 1947, va tornar a Alemanya, on va començar la seua carrera professional cantant el Rèquiem alemany de Brahms sense haver-lo assajat, perquè va ser el substitut d'últim moment per a un cantant que es trobava malalt. A la tardor d'aquell mateix any va fer el seu primer recital de lieder a Leipzig, i aviat va donar el seu reeixit primer concert en el Titania-Palast de Berlín.
Òpera A la tardor de 1948, Fischer-Dieskau va ser contractat com el principal baríton líric en l'Òpera Estatal de Berlín, debutant com Posa en el Don Carlos de Verdi sota la direcció de Ferenc Fricsay. Posteriorment, va aparèixer com a invitat en les òperes de Viena i Múnic. Després de 1949 va realitzar gira de concerts per Anglaterra, els Països Baixos, Suïssa, França i Itàlia. Va aparèixer regularment en el Festival de Bayreuth entre 1954 i 1961 i en el Festival de Salzburg des de 1956 fins a principis de la dècada de 1970.
Com a cantant d'òpera, va actuar principalment a Berlín i en l'Òpera Estatal de Baviera a Múnic. També va aparèixer com a invitat de l'Òpera Estatal de Viena, en la Royal Opera House; Covent Garden de Londres, on va debutar el 1965 amb el paper de Mandryka en Arabella, de Richard Strauss; en l'Òpera Estatal d'Hamburg, al Japó, i en el King's Theatre d'Edimburg durant el Festival d'Edimburg. La seua primera gira de concerts pels Estats Units d'Amèrica va ser l'any 1953.
Dins de l'ampli repertori que va conrear, cal destacar: De Mozart: Don Giovanni i Almaviva en Le nozze de Figaro (Les noces de Fígaro). Va interpretar Don Giovanni el 1953 en l'Òpera estatal de Berlín; la va enregistrar amb Fricsay a Berlín, 1958 i amb Karl Böhm a Praga en 1967. No va interpretar a l'escenari a Papageno, de Die Zauberflöte (La flauta màgica), pel fet que, segons ell mateix diu, era massa alt (1,93 m) per a poder interpretar-lo convincentment, però sí que va enregistrar el paper per al disc, amb Fricsay a mitjans de 1950 i amb Böhm a mitjan anys seixanta. De Verdi: Macbeth, Iago en Otello, Rigoletto, Rodrigo en Don Carlos i Falstaff. Les seues interpretacions més destacades de Richard Wagner són Wolfram en Tannhäuser, produït per Wieland Wagner en el seu debut en Bayreuth i, més tard, Hans Sachs en Els mestres cantors de Nuremberg, paper de baríton-baix, que en principi considerava inadequat per a ell, però que va acabar interpretant l'any 1976 en l'Òpera Alemanya de Berlín, amb Eugen Jochum dirigint. A més, ha interpretat a Kurwenal en Tristan und Isolde, Telramund en Lohengrin, Wotan en Das Rheingold, Gunther en Götterdämmerung i Amfortas en Parsifal. En l'única òpera de Beethoven, Fidelio, va interpretar el paper Don Pizarro i Don Fernando. Richard Strauss: Jochanaan en Salomé, Mandryka en Arabella, que és un dels papers amb què va tenir més èxit, i a Barak en Die Frau ohne Schatten La dona sense ombra. Alban Berg: Wozzeck i Dr. Schön en Lulú. Ferruccio Busoni: Doktor Faust. Hans Pfitzner: Borromeo en Palestrina. Paul Hindemith: Mathis der Maler.
Lieder El seu primer enregistrament es va produir l'any 1949: Vier ernste Gesänge (Quatre cants seriosos), op. 121 de Brahms. Un dels seus primers discos va ser un recital d'Hugo Wolf amb una selecció de lItalianisches Liederbuch (Llibre de cançons italià).
L'any 1951, va debutar en el Festival de Salzburg amb Lieder eines fahrenden Gesellen (Cançons del camarada errant), de Mahler, sota la direcció de Wilhelm Furtwängler. Fischer-Dieskau ha interpretat a Mahler de la mà de directors com Bruno Walter, Leonard Bernstein, Daniel Barenboim i Karl Böhm. Aquest mateix any va enregistrar dues cantates de Bach per a Arxiv Produktion, amb l'especialista en música barroca, l'alemany Karl Ristenpart.
Aleshores va començar la seua relació artística amb el pianista Gerald Moore. Al llarg de vint anys van oferir nombrosos recitals de lieder, i van enregistrar molts discos, començant, en els estudis EMI de Londres, amb Die Schöne Müllerin (La bella molinera). Moore es va retirar l'any 1967, però va deixar el seu retir per al projecte més ambiciós de la parella artística: enregistrar tots els lieder de Schubert per a veu masculina; aquesta integral va quedar conclosa l'any 1970. Són molt apreciats els seus enregistraments de Die Schöne Müllerin i Winterreise (Viatge d'hivern). Afirma el cantant que les cançons de Schubert,
Va fer el seu primer recital nord-americà de lieder en el Carnegie Hall de Nova York l'any 1964.
El 20 de febrer de 1967, Fischer-Dieskau, junt amb les sopranos Elisabeth Schwarzkopf i Victòria dels Àngels van participar en una gala de comiat a Gerald Moore, amb ocasió del seu retir, en el Royal Festival Hall de Londres. D'aquesta jornada queda un enregistrament antològic de lieder, si bé és cèlebre pel Duetto buffo di due gatti, atribuït a Rossini, que interpreten a duo Schwarzkopf i dels Àngels.
L'any 1965 va cantar el seu primer recital acompanyat pel pianista Sviatoslav Richter. El pianista austríac Jörg Demus el va acompanyar en els seus enregistraments per a Deutsche Grammophon (DG) de la dècada dels anys 1960, dels que destaca Winterreise de Schubert i Dichterliebe (Amor de poeta) de Schumann, de l'any 1965, que ja havia enregistrat l'any 1957. En els anys 1970 i anys 1980 va gravar amb Barenboim enregistraments antològics de lieder de Schumann, Brahms, Wolf i Liszt. Amb aquest músic va fer una gira per Israel, fou aquella la primera visita a aquest país d'un solista alemany.
Música contemporània Fischer-Dieskau va interpretar igualment moltes obres de música contemporània, incloent obres d'Othmar Schoeck, Benjamin Britten, Samuel Barber, Hans Werner Henze, Ernst Krenek, Witold Lutoslawski, Siegfried Matthus, Winfried Zillig i Gottfried Von Einem.
Així, per al seu primer concert a Londres, en 1951, va escollir A mass of Life (missa de la vida), de Frederick Delius, dirigit per sir Thomas Beecham.
El 1962 va estrenar el War Requiem (Rèquiem de Guerra), de Britten, a la catedral de Coventry. Era una manifestació contra qualsevol tipus de conflicte bèl·lic, i com a símbol de reconciliació en plena guerra freda, va reunir un baríton alemany, Fischer-Dieskau, un tenor anglès, Peter Pears, i una soprano rusa, Galina Vixnévskaia, que no va poder ser a l'estrena però sí en l'enregistrament.
L'any 1978 va estrenar el Lear d'Aribert Reimann.
Retirada i activitat posterior Fischer-Dieskau es va retirar de les sales de concerts en 1992, optant per acomiadar-se sense una gala final. Va cantar els seus últims recitals de lieder a Berlín i Londres, i va aparèixer per última vegada com a cantant d'òpera a la gala de l'Òpera de Múnic, interpretant a Falstaff.
Una vegada retirat, va aprofundir en una sèrie d'activitats que ja havia començat amb anterioritat. Així, es va dedicar a la direcció d'orquestra, tot i que el seu primer enregistrament com a director, les Simfonies núm. 5 i núm. 8 de Schubert, datava de 1973. Des de 1983 va ser professor, a Berlín, especialitzant-se en l'ensenyament de lieder; entre els seus alumnes cal esmentar a Matthias Goerne. També es va dedicar a la pintura i a l'escriptura. Participà com a recitador i narrador en obres de Schumann o Schönberg.
En una enquesta de "Cantants destacats del segle", efectuada l'any 1999 per la revista britànica Classic CD, Fischer-Dieskau va ser considerat el segon, després de Jussi Björling.
Fou membre honorari de la Robert Schumann Society, el 1998 va rebre el Brahmspreis, el 2002 el Praemium Imperiale de la Japan Art Association i l'any 2005 el Polar Music Prize.
Morí el 18 de maig de 2012 a Berg, Alta Baviera (Alemanya), als 86 anys.
Vida personal L'any 1949, Fischer-Dieskau es va casar amb la violoncel·lista Irmgard Poppen. Van tenir tres fills: Mathias (director d'escena), Martin (director d'orquestra), i Manuel (violoncel·lista). Irmgard va morir en 1963 per complicacions posteriors al part del seu tercer fill. Després, Fischer-Dieskau es va casar amb l'actriu Ruth Leuwerik des de 1965 fins a 1967 i amb Kristina Pugell des de 1968 fins a 1975. L'any 1977 es va casar amb la soprano Julia Varady.
Des de 1949 vivia en un barri residencial als afores de Berlín Occidental.
Discografia parcial Dietrich Fischer-Dieskau és un dels artistes que més enregistraments ha fet. Algunes obres les ha enregistrades, a més, diverses vegades. En repertori liederístic, les seues interpretacions es consideren obres de referència. Va enregistrar pràcticament tots els lieder de Schubert, Brahms i Richard Strauss, la major part dels de Mozart, Schumann, Mendelssohn, Liszt i Wolf, i un gran nombre d'altres compositors, des de Bach fins a Henze.
Com a cantant Fischer Dieskau va enregistrar principalment per a les discogràfiques EMI, DG i ORFEO. Bach: Cantates, amb Karl Richter per a Polygram. Jesús i parts de baix en les Passions amb un ample ventall de directors, com Karajan, Klemperer, Furtwängler o K. Richter. Destaca l'enregistrament de la Passió segons Sant Mateu, BWV 244, dirigit per Klemperer en 1962. També és d'alta qualitat el dirigit per K. Richter. I la Passió segons Sant Joan, BWV 245, dirigit per K. Forster, amb la Simfònica de Berlín (1959). Beethoven: Fidelio: Destaquen tant l'enregistrament fet amb Bernstein amb l'Orquestra Filharmònica de Viena, com la de Fricsay amb l'Orquestra de la Radiodifusió de Baviera. L'any 1966, en plenitud de les seues facultats vocals, va enregistrar cançons de Beethoven: An Die ferne Gelibte (A l'estimada llunyana), OP. 98, i lieder (Adelaide; l'amante impaziente; Es war einmal eet König; In questa tomba fosca; Maigesang; Zartliche Liebe) , amb Demus al piano. Berg. Enregistrament històric i d'excel·lent qualitat és el seu Wozzeck dirigit per K. Böhm amb el Cor i Orquestra de l'Òpera Alemanya de Berlín (1964), i la seua interpretació del doctor Schön en Lulú (versió en dos actes), del mateix director i orquestra. Brahms: Un Rèquiem Alemany, OP. 45. Destaca l'enregistrament que va fer amb Rudolf Kempe i l'Orquestra Filharmònica de Berlín (1955), EMI Références; també és clàssica la d'Otto Klemperer i l'Orquestra Philarmonia, per a Angel. Liebeslieder, (Cançons amoroses) op. 52, i Neue Liebeslieder (Noves cançons amoroses), op. 65 per a DG, en un destacat enregistrament, amb altres cantants (Edith Mathis, Brigitte Fassbaender i Peter Schreier) i els pianistes Karl Engel i Wolfgang Sawallisch.