miniatura|Coet V-2 a Meillerwagen (Smithsonian Institution Negative #76-2755)l El míssil balístic V-2 (en alemany "Vergeltungswaffe 2", tot i que els enginyers l'anomenaven A-4) va ser el primer coet de combustible líquid realment funcional. Va ser emprat per l'exèrcit alemany ("Wehrmacht") per atacar objectius aliats durant la Segona Guerra Mundial. Tot i que el seu ús principal era ser emprat com a arma ofensiva, aquest giny va representar un salt quantitatiu immens en el desenvolupament de la tecnologia de coets existent, i es pot considerar un dels pares del moderns coets. Finançat per l'alemanya Nazi, aquest gran programa va costar com a mínim uns 2.000 milions de dòlars de l'any 1944.
Es van construir 6.084 míssils V-2, el 95% d'ells durant els set darrers mesos de la guerra. Per aquesta tasca es van fer servir uns 20.000 treballadors forçats. Aproximadament uns 3.225 coets van ser emprats en accions de guerra, la majoria d'ells llançats contra Anvers (Bèlgica) i Londres (Regne Unit). Entre 1.000 i 1.700 van ser disparats durant les proves i els entrenaments.
Tot i l'enorme escala de l'esforç, la falta de precisió i efectivitat dels míssils va impedir que canviés el sentit de la guerra i tot va resultar en un enorme malbaratament de recursos. Finalitzada la guerra, els anglesos, americans i russos van disparar uns altres 86 V-2 capturats als alemanys entre els anys 1945 i 1952. Tot el personal i la tecnologia dels V-2 capturat i recollit pels aliats vencedors, van formar la base de tot el desenvolupament de la coeteria que es produiria als Estats Units, Rússia i França en els anys de la postguerra i fins a l'actualitat.
Desenvolupament miniatura|esquerra|Tall vertical d'un motor L'agost del 1932, Wernher von Braun va ser reclutat per l'exèrcit alemany amb l'objectiu d'ajudar a en Walter Dornberger a desenvolupar coets de combustible líquid. Els passos donats fins aquell moment en la construcció de motors coet eren molt limitats. La VfR (Societat alemanya per les astronaus) encarregada d'aquest afers només havia aconseguit un coet amb la cambra de combustió refrigerada per aigua que només podia generar 60 kg. amb un impuls específic de 173 segons.
Després de només 28 mesos de treball, Von Braun va ser capaç de fer una demostració davant l'exèrcit del A-2, un petit coet capaç de generar una empenta de 300 kg.
Després de tres anys, al desembre del 1937, es va llençar l'A-3 que suposadament havia de ser el prototip de l'A-4 (V-2). L'A-3 aconseguia una empenta de 1.500 kg, però el poc sofisticat sistema de refrigeració només permetia mantenir l'impuls 195 segons. A part es va demostrar que els sistemes de control i l'aerodinàmica estaven completament malament.
Per tal d'acomplir els seus objectius l'A-4 necessitava un motor amb una empenta de 25.000 kg. Després de 7 anys seguint un procés d'assaig i error, es va aconseguir perfeccionar un motor de 1500 kg. amb un impuls específic de 215 segons. Però tots els intents de fer créixer el motor fins als 25.000 kg. van fracassar per la inestabilitat de la cambra de combustió. Com a solució temporal es va decidir d'ajuntar 18 cambres de combustió del motor petit en un sol motor. Finalment aquest complexíssim disseny "temporal" es va haver de passar a producció.
El desenvolupament dels sistemes de control i l'aerodinàmica pel V-2 van necessitar centenars de proves amb coets a escala A5. Aquest també va ser un esgotador procés d'assaig - error atès que hi havia molt poca teoria i cap experiència prèvia en el camp de l'aerodinàmica a velocitats supersòniques. El míssil havia d'esser controlat en aixecar-se verticalment a molt poca velocitat (i per tant les superfícies aerodinàmiques no tenien efecte), però quan volava a velocitats subsòniques, transsòniques i hipersòniques fins a arribar a Mach 4. No va poder fins a mitjan 1942 que es van poder llençar els primers A-4 en proves. Els dos primers llançament van fracassar però el tercer, el d'octubre, va volar 200 km.
La darrera àrea de tecnologia completament nova que calia desenvolupar era el sistema de guiat. Calia dirigir de manera precisa un míssil amb un abast de 320 km. Després de descartar la guia per ràdio, els dissenyadors de la V-2 van haver-se de decantar per de control que orientava el míssil seguint un camí determinat sobre un pla vertical que apuntava a l'objectiu. El sistema emprava acceleròmetres acumuladors per determinar quan el míssil havia assolit la velocitat correcta per procedir a apagar el motor en aquest moment.
Adolf Hitler va endarrerir la decisió de començar a produir massivament les V-2 tres anys, del 1939 al 1942. En Walter Dornberger es lamenta repetidament a les seves memòries, afirmant que el seu coet podria haver canviat el curs de la guerra si hagués estat disponible abans. De totes maneres, i donats els problemes que van aparèixer durant el seu desenvolupament, moltes fonts dubten que això hagués estat possible.
Detalls tècnics miniatura|Diagrama d'un coet V-2 Al moment del llançament la V-2 es propulsava durant 65 segons com a màxim, mentre un motor programat controlava l'angle d'inclinació fins al punt on es tallava l'impuls del motor. A partir d'aquest punt el cos continuava en caiguda lliure seguint una trajectòria balística. El combustible (alcohol) i l'oxidant (oxigen) eren empesos a la cambra de combustió per turbines de vapor. El vapor que movia aquestes turbines era generat per peròxid d'hidrogen concentrat emprant permanganat potàssic com a catalitzador. Els dipòsits que contenien tant l'alcohol com l'oxigen estaven fabricats amb un aliatge d'alumini i magnesi.
La cambra de combustió assolia una temperatura d'entre 2.500 °C i 2.700 °C. El combustible compost d'alcohol i aigua es bombava a través de la doble paret de la cambra de combustió principal, per tal de refrigerar la cambra i escalfar el combustible (refrigeració regenerativa). Després d'aquest recorregut el combustible era injectat a la cambra de combustió principal a través de 1.224 injectors, per tal d'assegurar la correcta barreja de l'alcohol i l'oxigen. Uns petits forats permetien que una petita part del combustible es filtrés directament a la cambra de combustió, formant-se una capa ("boundary layer") que en protegia les parets. Aquesta capa s'encenia en contacte amb l'atmosfera formant la llarga i difusa flama a la sortida del motor.
Les V-2 eren dirigides per quatre timons externs col·locats als alerons de la cua, i per quatre panells de grafit interns instal·lats a la sortida del motor. El sistema de guiatge LEV-3 consistia en dos giroscopis (un de vertical i un d'horitzontal) per aconseguir l'estabilització lateral, i un acceleròmetre giroscòpic connectat a un integrador electrolític (el tall del motor es produïa quan una fina capa de plata ubicada sobre una base poc conductora, era desgastada). Algunes de les darreres V-2 eren dirigides per "rajos guia" (senyals de ràdio transmesos des de terra), però els primers models empraven una senzilla computadora analògica que ajustava la direcció del coet, i la distància de vol era controlada pel moment d'atur del motor, per un sistema doppler governat des de terra o per diferents acceleròmetres integrats a l'interior. El coet deixava d'accelerar tan bon punt arribava a la part més alta de la paràbola que el conduïa fins a l'objectiu.
La majoria de les V-2 operatives anaven pintades de camuflatge amb diferents variacions, però cap al final de la guerra també van aparèixer pintades de verd oliva. Durant la fase de proves, les coets anaven pintats amb el típic patró de quadres blancs i negres alternats (com un tauler d'escacs), perquè fos més fàcil d'apreciar si el coet girava sobre si mateix.
Fitxa tècnica Nom: V-2 (Vergeltungswaffe 2) Funció: Míssil balístic d'una etapa (bombardeig) País: Alemanya Desplegament: 1944 Longitud: 17,25 m. Amplada (amb alerons): 3,56 m Diàmetre: 1,65 m. Pes en llançament: 12.800 kg. Abast: 393 km. Tipus motor: Combustible líquid. Empenta: 267 kN. Combustible: 3800 kg d'alcohol (etanol i aigua) Oxidant: 4900 kg d'oxigen líquid Donades les variacions que hi ha entre diverses fonts les dades aquí presentades poden no ser del tot exactes.
Emplaçaments de llançament miniatura|Coet V-2 a Meillerwagen Inicialment es van planificar realitzar llançaments des de grans bunkers subterranis a Épercles i La Coupole, però finalment es va optar per llançament des de posicions mòbils. Per tal de poder moure tot el necessari per al llançament d'un sol míssil, incloent-hi el coet, homes, equipament i el combustible, es necessitaven uns 30 camions. Un cop ubicat al lloc de llançament el coet era aixecat, s'omplien els tancs de combustible, s'armava i es disparava. Des que el comboi arribava al lloc de llançament fins que es disparava el coet eren necessaris uns 90 minuts i el personal era capaç d'abandonar el lloc en 30 minuts més. Amb aquesta tècnica es podia disparar una mitjana de deu V-2 per dia.
Aquests míssils, doncs, es podien disparar pràcticament des de qualsevol lloc. Normalment s'escollien carreteres que travessaven boscos, per poder amagar-se millor. El sistema era tant petit i tant mòbil que ni un sol d'aquests combois va ser detectat enmig d'un llançament per l'aviació aliada.
Operacions La primera unitat capaç d'assolir un estat operacional real, va ser la Batterie 444. El 2 de setembre del 1944 es van desplegar a Houffalize (Bèlgica) per iniciar una sèrie d'atacs sobre la recent alliberada ciutat de París. L'endemà el 485 es va moure cap a Den Haag per iniciar l'atac sobre Londres. Durant els següents dies alguns dels llançaments van fallar, però a partir del 8 de setembre ambdós grups van començar a efectuar llançaments efectius. miniatura|Motor d'un coet V-2. Durant els següents mesos es van disparar un mínim de 3.172 míssils distribuïts entre diversos objectius de la següent manera:
Sobre Bèlgica: 1664 Anvers 1610 (˜ 50% del total) Liege 27 Hasselt 13 Tournai 9 Mons 3 Diest 2 Sobre França: 76 Lilla 25 París 22 Tourcoing 19 Arràs 6 Cambrai 4 Sobre Anglaterra: 1402 Londres 1358 (˜ 40% del total) Norwich/Ipswich 44 Sobre Alemanya: 11 Remagen 11 Sobre Països Baixos: 19 Maastricht 19
Realment va haver-hi centenars més de llançaments, però que van explotar en ple vol, de manera que no apareixen a cap de les estadístiques dels aliats. Els treballs finals sobre les V-2 al final de la Guerra intentaven, de fet, solucionar aquest problema.
La darrera bomba V-2 que va esclatar (sobre el seu objectiu) ho va fer el 27 de març del 1945. S'estima que uns 2.754 civils van morir i uns 6.523 van quedar ferits a Londres a causa dels atacs amb les V-2. Aquests atacs van provocar un nombre relativament baix de víctimes (en el context de la guerra) perquè moltes de les bombes anaven mal dirigides i van explotar en llocs on podien fer molt poc mal. Correctament dirigits cap a blancs més encertats haguessin causat una devastació terrible.
Silenci Les bombes V-2 volaven a una velocitat supersònica, això feia que fins al moment de l'impacte es moguessin en el més absolut silenci. Per la població civil acostumada a amagar-se quan sentien a un bombarder enemic o una bomba voladora V-1, aquesta nova arma resultava desconcertant.
Aquest fet va permetre també al govern britànic mantenir aquest nou tipus d'atac en secret fins al 10 de novembre, tot i que aquests van començar al setembre del 1944. Les explosions es podien atribuir a qualsevol altre causa o senzillament a cap causa. D'aquesta manera els alemanys no podien estar segurs de si els seus míssils estaven arribant o no a Anglaterra. El 8 de novembre els alemanys finalment van anunciar que disposaven i estaven emprant les V-2, només llavors (2 dies després) Winston Churchill va informar al parlament que Anglaterra estava patint un atac amb coets "des de feia unes setmanes".
Contramesures