La croada savoiana (1366–1367) nasqué del mateix pla que la Croada d'Alexandria. Fou ideada pel papa Urbà V i comandada pel comte de Savoia Amadeu VI contra l'establiment de l'Imperi Otomà a l'est d'Europa. Tot i que inicialment sorgí com a col·laboració amb el rei d'Hongria i l'Imperi Romà d'Orient, aquesta expedició militar es desvià per atacar el Segon Imperi Búlgar, on aconseguí petits guanys que deixà sota govern dels romans d'Orient. També obtingué petites victòries sobre els otomans en la rodalia de Constantinoble i Gal·lípoli. Alguns historiadors, com Nicolai Iorga, creuen que no té la categoria de croada, per la poca diferenciació que en van fer entre otomans i búlgars. En canvi, Oskar Halecki, considera que la conquesta de Gal·lípoli suposà el primer èxit en l'esforç dels europeus per mantenir els musulmans fora del continent i la darrera gran victòria dels croats durant el .
Preparatius Juraments El Divendres Sant 31 de març del 1363, en el palau dels papes d'Avinyó, el rei de França Joan II el Bo i el de Xipre Pere I feren el jurament d'anar a Terra Santa i reberen del papa Urbà V la insígnia de la creu (signum crucis) per cosir-la als seus vestits en record de la prometença feta. Així començava la croada savoiana, tot i que Joan II mai compliria el seu vot en persona i que Pere I tampoc col·laborà amb el comte de Savoia en aquesta aventura. El comte de Savoia no feu el jurament davant Urbà probablement fins al 19 de gener del 1364, quan un concili de magnats regionals se celebrà a Avinyó per formar una coalició contra l'ús de companyies de mercenaris. Aquesta fou l'ocasió en què el papa concedí a Amadeu la Rosa d'Or i el comte fundà l'Orde del Collar per substituir l'Orde del Cigne Negre. Els fundadors de l'Orde del Collar eren devots partidaris i sovint parents d'Amadeu i tots probablement van secundar de bon grat aquesta croada. Tots llevat de dos, que estaven malalts, el van acompanyar a la croada. La data límit fixada per marxar va ser l'1 de març del 1365, encara que el papa esperava que Pere de Xipre i Amadeu sortirien abans. Ningú aconseguí tenir-ho tot enllestit per la data fixada, que es posposà al 27 de juny, data en què sortiren de Venècia. El maig del 1363, Urbà havia fet una crida a Lluís I d'Hongria per fer una croada contra els turcs i el rei passà l'hivern del 1364–65 preparant un exèrcit que foragités els turcs d'Europa. Pel gener del 1365, a Venècia arribaren des de Provença deu galeres, encomanades per Lluís I. Des de Zara i Dalmàcia també sortiren tropes per col·laborar amb el rei d'Hongria. Durant la primavera començaren la invasió, però no del territori turc (Rumèlia), sinó més al nord en terres dels búlgars, que estaven governades pel segon fill del tsar, Ivan Sratsimir. Conqueriren i ocuparen Vidin i prengueren captiuSratsimir a Hongria. Aquesta expedició acabà coincidint en el temps amb la croada d'Amadeu, que uniren forces per lluitar contra els turcs en la primavera del 1366.
Finançament L'1 d'abril del 1364 Urbà V feu un gran esforç per finançar l'exedició militar d'Amadeu emetent un seguit de butlles que el proveïa de noves fonts d'ingressos. Tot el que en confiscà eren béns adquirits per pecats o delictes (male acquisita): robatori, usura, expropiació indeguda, els quals no podien ser restituïts a les víctimes i es farien servir per les croades que s'organitzessin durant els sis anys següents. Encara més, totes le herències sense gastar, donacions, confiscacions, fiances i multes que havien estat obtingudes, donades, assignades o llevades pro dicto passagio et Terre Sancte subsidio (en concepte de pelegrinatge a Terra Santa o en el seu benefici) en el Comtat de Savoia i les seves dependències durant els dotze anys anteriors i els següents sis, foren destinats al comte i la seva croada. Finalment l'Església pagaria un delme (una desena part de les seva recaptació ordinària) a la croada, amb l'excepció d'aquells capellans que havien rebut permís per anar a la croada.
Composició de l'exèrcit A començament del 1366, Amadeu començà a reclutar el seu exèrcit. Més de la meitat n'era format per hereus vassalls del Comtat de Savoy, i gairebé cap família quedà sense que almenys un membre en formés part. El seu germanastre Ogier i el seu nebot Humbert, fill del seu germanastre Humbert el Bastard, també hi participaren. Aymon, germà menor de Jaume del Piemont, i els dos fills il·legítims d'Amadeu, ambdós anomenats Antoni, s'allistaren. Entre els croats hi havia un cavaller anglès, Richard Musard, i també un cosí del comte Guillaume de Grandson, Aimon, l'hereu d'Amadeu III de Ginebra, que estava massa malat per complir el seu vot, i també Lluís de Beaujeu, senyor d'Alloignet, que anava ocupant el lloc d'Antoni de Beaujeu. Arribats a Venècia, s'organitzaren en tres batallons, sota la supervisió del mariscal Gaspar de Montmayeur: el primer comandat per Amadeu, Gaspar, Aimard de Clermont i els germans Guiu i Joan de Vienne; el segon per Étienne de la Baume, senyor de Basset i senyor de Saint-Amour; el tercer i més nombrós estava comandat oer Guillaume de Grandson, Antelme d'Urtières i Florimont de Lesparre, en el qual anaven els parents del comte. Veient que la croada d'Alexandria havia armat els seus rivals comercials, la República de Venècia no se sentia inclinada a particiar en aquest projecte ni a proveir embarcacions. Una carta enviada pel papa Urbà el març del 1365 tampoc els convencé, però Amadeu el envià una ambaixada la qual aconseguí la promesa de dues galeres lleugeres i entre cinc i dues fustes. Urbà, l'artífex de la croada, negocià amb Gènova i Marsella per procurar més vaixells, però la promesa de pagar el transport feta per Carles IV del Sacre Imperi Romanogermànic mai es feu realitat. Un gran nombre de mercenaris també s'uní a la croada, aplegat a Tournus sota la direcció d'Arnaud de Cervole, però quan fou assassinat el 25 de maig del 1366 a prop de Mâcon, abandonaren l'expedició.
El trasllat De Venècia a l'Est El 3 de gener del 1366, a Le Bourget-du-Lac, Amadeu, nomenà la seva esposa Bonna de Borbó, regent durant la seva absència, que tindria l'ajut d'un consell format per set persones, de les quals almenys dues haurien de signar en conformitat les ordres decretades per ella perquè en fossin efectives. Potser en protesta a la lentitud amb què anava la croada o perquè hauria preferit que l'objectiu fos la ciutat de Jerusalem, el 6 de gener el papa revocà les butlles de l'1 d'abril del 1364, amb la qual cosa els desposseïa de la principal font d'ingressos. Amadeu anà a Avinyó per protestar i sembla que rebé la benedicció papal, tot i que les butlles continuaven revocades. El comte es veié forçat a crear un impost general per al viagio ultramarino, però no el va poder cobrar fins al 1368 i va haver de pagar el cost del transport naval mitjançant prestecs (un total de 10.000 florins) demanats a bancs de Lió i empenyorant plata de la seva família. El 8 de febrer Amadeu inicià el viatge per terra cap a Venècia.
Amadeu assolí Rivoli el 15 de febrer i, Pavia, on governava el seu cunyat Galeàs II Visconti, a mitjan març. Llavors donà la volta per visitar les relíquies de Saint-Jean-de-Maurienne i a finals de maig tornà a Pavia, on fou padrí en el bateig del fill del seu nebot Joan Galeàs Visconti, Giangaleazzo II. La seva germana Bianca, mare del nadó,feu una donació a la guerra i el seu cunyat li deixà diners (25.000 florins), vint-i-cinc soldats, sis-cents mercenaris i setze conestables comandats pel seu fill bord Cesare, que estaven pagats per Galeazzo per estar al seu servei durant sis mesos. La meitat de les tropes comandades per Étienne de la Baume sortiren des de Pavia cap a Gènova per embarcar en la flota que els esperava al port per portar-los a Venècia. L'1 de juny la resta de l'exèrcit comandat per Amadeus marxà cap a Pàdua, on la família que hi governava, els Carraresi, li oferiren l'ús del palau que tenien a Venècia. El 8 de juny Amadeu i el gros de l'exèrcit arribà a Venècia, on els venecians l'informaren que la croada no anava directament a Terra Santa, li oferiren més ajuda com ara vaixells i homes si els croats capturaven Ténedos, que estava sota control dels genovesos, però Amadeu s'hi oposà. La flota salpà vers el 21 de juny.
De Venècia a Gal·lípoli miniatura|470px|Mapa que mostra els escenaris de la croada savoiana. La flota baixà per la costa de Dalmàcia, fent parada a Pola, Ragusa, Corfú i finalment a Coró, que estava sota control venecià. Allà Amadeu sabé que Maria, filla del duc Lluís II de Borbó, la germana del qual era l'esposa d'Amadeu, estava sent assetjada al castell de Navarino per les tropes de l'arquebisbe de Patres, Angelo Acciaioli, que havia pres els seus dominis en nom de Felip II de Tàrent, cunyat d'ella, que disputava el tron del Principat d'Acaia a Hug, el fill que ella havia tingut amb Robert II de Tàrent. A començaments del 1366 Maria i Hug havien aplegat un exèrcit de mercenaris de xipriotes i provençals i havien començat a reclamar el territori del principat. Durant les negociacions, el senescal del castell de Navarino, Guillaume de Talay, manà que arrestessin Simone del Poggio, el batlle de Felip de Tàrent, i l'empresonà a les masmorres de Navarino. Quan Amadeu arribà, la contraofensiva havia isolat Maria i el seu fill Hug. Demanaren que el comte de Savoia fes d'àrbitre en la disputa. Amadeu determinà que Maria havia de renunciar a qualsevol reclam sobre Patres, i que l'arquebisbe evacués les tropes del sud d'Acaia permetent que Maria en tingués la possessió. Amb la dama rescatada i els drets de l'Església defensats, Amadeu tornà a embarcar cap a la croada.
A Coró, la flota veneciana, que estava comandada per Antelme d'Urtières, capità del comte, quedà amb els genovesos per formar una esquadra de quinze vaixells sota un únic comandament, l'almirall Étienne de la Baume. L'esquadra s'organitzà tenint en compte els llocs de procedència: hi havia un vaixell per la gent de Bresse, un altre per als de Faucigny, un altre per als de Savoia, etc. Tots els vaixells havien de navegar a la vista dels altres i cap podia navegar sobrepassant l'embarcació del comte, s'establiren multes per si es violaven aquests acords. Es comunicarien fent senyals amb banderes durant el dia i amb llanternes durant la nit, l'orde d'atac es faria sonant la trompeta del comte. Tot el viatge estava sota l'estricte control del comte de Savoia. De Coró la flota posà rumb a Agios Georgios (San Giorgio d'Albora) passant per Hidra, Negroponte, i finalment Eurip, el darrer port abans d'entrar en territori dels turcs. Allà compraren aigua potable i el metge del comte adquirí saculi pro stomaco, una mena de purificant estomacal.
Campanyes Conquesta de Gal·lípoli miniatura|Estàtua d'Amadeu a Torí, que el representa matant un turc