El temple de Ptah de Memphis és el principal temple egipci dedicat a l'adoració de Ptah. Se li coneixia com a Hout-ca-Ptah, que en egipci antic significa el 'castell de Ca de Ptah".El ka es una parte vital de cualquier divinidad o humana según la mitología antigua del país. Aquest temple s'estenia per la major part del recinte principal de la ciutat.
No tenim encara dades que proporcionen amb fiabilitat una indicació completa del lloc, la seua antiguitat, el seu paper en la història del país, la ubicació a la punta del delta del Nil, prop de la nova capital d'Egipte, el Caire: només unes poques restes disperses envolten el desenvolupament urbà de tota la regió.
La seua ubicació es va perdre després de la destrucció de la ciutat al , i només el testimoniatge d'escriptors clàssics i cronistes de l'edat mitjana n'han permés certificar l'existència i la seua grandesa. Actualment, només els vestigis de la seua sala hipòstila i la seua torre són encara visibles; la resta de l'edifici encara no s'ha trobat, probablement és sota el poble de Mit Rahina (Memfis): cada vegada apareixen més restes a la zona.
La sala hipòstila es va encarregar durant el regnat de Ramsés II. La decoració va continuar durant el regnat del seu fill i successor, Merenptah, com ho demostren les marques que va fer a l'escultura a la base de les parets de granit de l'habitació. Ramsés III també hi sumarà la seua marca per escrit i el seu títol darrere dels seus il·lustres avantpassats.
La sala hipòstila i la torre s'afegiren al ja existent temple de Ptah i per això es troben a la rodalia del gran temple d'Amon-Ra de Karnak.
Els primers intents per identificar les ruïnes del temple de Ptah començaren al s. XVI. I a finals del , els estudiosos que aportà Napoleó anaren al lloc i van aplanar el camí de les primeres exploracions.
El recinte d'Hout-ca-Ptah miniatura|Recreació de la façana occidental del gran temple de Ptah a Memphis, dinastia XIX d'Egipte El gran recinte, el traçat del qual ha estat identificat i se n'han explorat algunes ruïnes en diverses excavacions del s. XIX i principis del , es va construir en tova a partir del final del període hel·lenístic, inclosa la dinastia ptolemaica.
Forma un perímetre irregular quadrangular orientat d'est a oest i de nord a sud, amb la paret oriental, el costat més llarg del recinte, de més de sis-cents metres de llarg. L'angle sud-oest s'ha estudiat particularment, a causa de la presència de les ruïnes d'un petit temple dedicat a Ptah i d'una capella de Seti I. El traçat en aquest lloc té forma esglaonada i una torre a la cantonada, que demostra que en el moment de la restauració, al final de l'època faraònica (poc de temps abans de la conquesta romana), la muralla es componia d'una successió de grans bastions sortints. Aquest tipus de recinte és característic de l'època i es troba en altres llocs contemporanis més importants al llarg del Nil occidental.
El recinte s'ampliaria amb els principals llocs de devoció que s'havien assentat al voltant del gran temple de Ptah. Impressionant per la grandària, l'entrada principal era al sud; el temple llavors es trobava "enfront de l'orientació del món" d'acord amb els antics egipcis.
Altres tres accessos hi havia en els altres tres punts cardinals i s'obrien a les diferents àrees principals de la ciutat. A l'est del palau, la necròpoli, a l'oest i al nord el segon gran recinte gran Memphis. La identificació de la principal via d'accés s'ajusta a aquesta descripció gràcies a l'historiador Heròdot, que va visitar el lloc en el moment de la segona invasió persa o poc abans de la presa del poder d'Alexandre el Gran amb els Ptolomeus.
És possible que aquest traçat estiga fet abans de la planificació urbana del lloc. Pel paper exercit pel déu Ptah, en la coronació reial i jubileus, aquest lloc ha estat objecte d'ampliacions fetes per alguns faraons que volien testimoniar la seua devoció a la vella deïtat memfita.
Thutmosis IV i el seu fill Amenofis III s'embarquen en un programa a gran escala arquitectònica a Memfis, inclosa la construcció dels Propileus i la reconstrucció del santuari del déu. Les petjades d'aquests edificis indiquen que la majoria d'aquestes expansions se situen a l'oest dHout-ca-Ptah, el costat del districte d'Ânkh-Taoui, famós pels camps de conreu que s'estenien pel desert del Sàhara.
Els treballs de camp revelaren que el Nil, que llavors fluïa prop del temple de la dinastia XVIII, es va moure cap a l'est al llarg dels segles buidant noves terres per a l'expansió de la ciutat i els seus santuaris en aquesta direcció.JEFFREYS, D. G y SMITH, H. S.. Menfis y su necrópolis en el Imperio Nuevo de 1988. El desplazamiento hacia el este del Nilo, a través de la historia en Memphis. p. 58-59 Durant les dinasties XIX i XX el gran temple de Ptah s'hi desenvolupà i li ampliaren les parets per ordre de Ramsés, en honor del gran déu de Memfis, el culte del qual era molt important.
Durant el Tercer Període Intermedi, una vegada més tenim a l'oest les atencions dels faraons de les dinasties XXI i XXII: ordenaren al summe sacerdot de Ptah nous monuments. Sheshonq I mana fer la construcció del temple del déu davant un tribunal, amb columnes i una torre, anomenat el castell de Milions d'Anys de Sheshonq, l'Estimat d'Amon.
Sembla, però, que el mur sud es trobava alineat amb l'antic palau i el temple va ser construït en la dinastia XIX pel fill de Ramsés II, Merneptah. Es demostra perquè el límit meridional del tèmenos es troba en la part més antiga del temple. Altres hipòtesis sostenen que durant l'Imperi Nou les cambres foren separades per les vies processionals.
Aquestes vies s'han identificat al sud del lloc, on una s'uneix a un petit temple dedicat al principal déu de Memfis, on el recinte tardà marca l'angle sud-oest. Una altra que ix de la gran porta sud del temple, probablement apunta al recinte d'un temple dedicat a Hathor. En la dècada de 1970, un petit temple o santuari amb un altar amb forma de la dea es va trobar el llarg d'aquest camí sagrat.EL-SAYED MAHMUD, A. El nuevo templo para Hathor en Memphis. 1978. Libro que publica las primeras excavaciones del sitio. Havia de formar un dels camins del sud que conduirien els vaixells en algunes grans processons divines.
L'''Hout-ca-Ptah llavors ocupava el centre d'aquest complex de temples que literalment vivia dins la ciutat antiga.
La porta nord de l'Hout-ca-Ptah miniatura|531x531px|Estàtua d'Amenemhet III, usurpada per Merenptah, es trobà a la part nord de l'Hout-ca-Ptah, Museu Egipci de Berlín Heròdot ens dona testimoniatge de les entrades del temple de Ptah. D'acord amb aquesta evocació, al nord hi havia un propileu gran construït per un rei que anomena "Moeris" i que la majoria d'egiptòlegs identifiquen amb Amenemhet III de la dinastia XII.Heródoto, Libro II, §101
Aquesta part de la zona sagrada de Ptah correspon, doncs, al santuari més antic santuari del conjunt i s'hi han descobert estàtues reials dedicades a alguns faraons de l'Imperi antic de les dinasties IV i V, per exemple de Khefren, Menkaure, de Niuserre i Menkauhor. Petites, estan exposades en el Museu del Caire i han estat durant molt temps els únics retrats dels faraons d'aquest període, abans dels recents descobriments d'Abusir i Saqqarah.Per a les circumstàncies d'aquest descobriment, i una anàlisi estilística breu, consulteu: MASPERO, G. "El Museu egipci: col·lecció de monuments i registres relatius a les excavacions a Egipte". pàg. 9-12. I taules VIII a XII. Per veure una descripció de les estàtues, consulteu: MASPERO, G. "Guia de visita al Museu d'El Caire", 1902, pàg. 21-22, cat. 37 a 41.
Altres se'n remunten a l'Imperi Mitjà, i probablement indiquen el lloc d'un santuari dedicat al culte dels avantpassats del rei. En efecte, aquestes relíquies es troben als temples de Karnak de Tebes, els d'Abidos, o a Serabit el-Khadem al Sinaí, on els governants de la dinastia iniciaren la construcció d'una capella dedicada a l'adoració dels seus predecessors d'Horus, amb textos i dedicatòries d'estàtues reials.Vegeu Casa dels avantpassats avui al Louvre i del gran temple d'Amón-Ra a Karnak i els descobriments de Georges Legrain el 1905 al pati de l'amagatall on les estàtues dels reis de l'Imperi Antic ha estat trobadesTemples de Seti I i de Ramsés II.
Aquest degué ser el sector on es col·locaren les grans esteles amb els registres històrics de les dinasties, incloent diversos fragments que van ser trobats fora de context, però que els egiptòlegs identifiquen com a procedents de Memfis. Aquests citen la famosa pedra de Palerm que registra oficialment les primeres dinasties fins al regnat de Nefererkare Kakai de la cinquena dinastia, les peces de la qual estan disperses entre el Museu de Palerm, del Caire i el de Petrie a Londres. Un altre fragment semblant es va trobar reutilitzat com a base d'un gran colós de Ramsés II, i registra els annals del regnat d'Amenemhet II. La pedra és encara al lloc, en les ruïnes de la torre occidental del temple de Ptah, que inclou reutilitzacions de diferents llocs de la zona i del mateix temple.
En la part nord-est del recinte, l'egiptòleg Joseph Hekekyan a mitjan s. XIX va descobrir diverses talata (un bloc de tres, és una pedra de construcció de gres), un signe de la inversió de l'Imperi Nou per construir una nova part del temple durant el període ramsèsida. Aquestes petites pedres són característiques d'un edifici construït durant el regnat d'Akhenaton. Donen fe d'un temple dedicat al culte del déu Aten, que els investigadors situen a l'est de lHout-ca-Ptah, no lluny de la seu palatina de la ciutat.
Després de l'aventura religiosa d'Aten, sota la pressió dels clergues tradicionals del país, els successors del faraó Reformista desmantellaren sistemàticament els temples que havia construït a les principals ciutats, i en farien provisió de materials. Aquesta part del temple de Ptah-ca-Hout conté els darrers regnats de la dinastia XVIII, o més probablement l'inici de la següent, els primers faraons, Ramsés I, Seti I i sobretot el seu fill el gran Ramsés II i són els destructors més grans del treball d'Akhenaton, i els grans restauradors de Memfis i els seus cultes.
S'ha trobat una estela a Abu Simbel que Ramsés II va erigir en honor del déu Ptah i que evoca la gran obra que el rei inicià en Hout-ca-Ptah. Data els 35 anys del rei, i commemora la unió d'Egipte i la zona d'Hatti pel tractat de pau i el matrimoni entre el faraó i la filla del rei hitita Hattusili III, miracle que Ramsés va atribuir al déu de Memfis.DESROCHES NOBLECOURT, C. "Ramsés II - La verdadera historia". Editorial Pygmalion, 1996. Págs. 345-347
Després d'esmentar aquests fets, que coronen la diplomàcia d'Egipte, Ramsés declara:BRUGSCH, H. K. "Egipto bajo los faraones. Una historia derivada totalmente de los monumentos de 1881". Cáp. XIV, págs. 88-90 miniatura|Braços del vestigi d'un colós de granit vermell que adornava l'entrada del gran temple de Ptah. Museu Britànic Al nord-oest, William Matthew Flinders Petrie va identificar una porta. D'acord amb l'arqueòleg, la porta era lluny del lloc per la presència del llac de Ptah, l'estany famós esmentat per les fonts antigues, on es feien processons nàutiques, i és el lloc d'una depressió al nord del recinte del temple Hout-ca-Ptah que separa el gran recinte que alberga al nord el temple de Neith.
S'han trobat, però, grans fragments de colossos realitzats en granit al centre del recinte, indicant que potser no era una gran porta. Es van identificar i mesurar pels científics de la campanya a Egipte del , abans d'enviar-los a Europa: es poden veure encara al Museu Britànic de Londres, una estàtua monumental reial dempeus.
La dimensió del colós permet imaginar la considerable grandesa del portal nord del gran temple, si bé és cert que el cap d'aquest gegant excedia l'elevació de l'edifici, adornant-lo. Hauria de ser visible des d'una certa distància, com un obelisc situat davant d'una torre.