, nom complet amb patronímic Andrei Alekséievitx Amàlrik , fou un dissident soviètic, periodista i escriptor, especialment recordat a Occident pel seu audaç i en part profètic assaig titulat Sobreviurà la Unió Soviètica fins al 1984 ? Biografia Primers anys Nascut a la família del famós historiador i arqueòleg Aleksei Sergueiévitx Amàlrik, a l'edat de tretze anys va organitzar un teatre amateur de titelles a casa seva i hi representava les seves obres.
Va estudiar a la facultat d'història de la Universitat Estatal de Moscou. El 1963, va enutjar la universitat amb una dissertació que suggeria que els comerciants guerrers escandinaus (els vikings, habitualment coneguts a Rússia com a varegs) i els grecs, més que els eslaus, van tenir el paper principal en el desenvolupament del primer estat rus al segle IX. Segons aquesta teoria normanda А. Амальрик: «Восточнославянская империя, созданная германцами, византийцами и монголами, вступила в последние десятилетия своего существования…» — Radio Liberty, 12 de juny de 2015 la cronologia de les cròniques russes, la llegenda de la vocació dels varegs era una saga entre els escandinaus de Nóvgorod i va ser escrita pel compilador del còdex de Nóvgorod el 1050. I Rúrik va poder aparèixer a Nóvgorod i Stàraia Làdoga en els anys 920 - 930. El primer príncep de Kíev va ser Askold, que va ser assassinat per Oleg abans de la captura de Kíev. Segons Amàlrik, Oleg va morir durant la campanya dels rus' al mar Caspi el 911/912 i Dir es va convertir en el seu successor. Al seu torn, Dir va ser víctima d'Ígor, que es trobava en una gran marxa cap al sud. Verkhoturov D. N. Андрей Амальрик: рефутация советского антинорманизма Amàlrik es va negar a modificar les seves opinions i va ser expulsat de la universitat.
La primera fase de l'escandalosa història que va conduir a l'expulsió d'Amàlrik de la Universitat Estatal de Moscou és esmentada en les seves memòries per Aleksandr Zimín: "Un dia em va venir amb un assaig sobre el normandisme, en el qual havia rebatut Ribakov. Li vaig dir que, per descomptat, podria tenir raó, però que calia aprofundir, i les "incursions d'hússars" no provarien la veritat. Però, òbviament, l'estudi sistemàtic no li va agradar. La seva vida posterior és la pàgina de la vida del nostre país, i ja no té res a veure amb la història de la nostra ciència feudal”. Zimin A. A. Храм науки // Судьбы творческого наследия отечественных историков второй половины XX в. / Comp. A. L. Khoroixkévitx. Moscou, 2015. pàg. 234.
Primera sentència de presó Sense un títol universitari habilitant, Amàlrik es va haver de conformar amb realitzar feines mal pagades. Va escriure obres de teatre en l'esperit del "teatre de l'absurd". Va recopilar artistes alternatius, en particular, va adquirir pintures del seu amic Anatoli Zvérev, però aviat va atreure les mirades i l'atenció dels serveis de seguretat, després que intentés contactar amb un acadèmic danès a través d' l'ambaixada de Dinamarca a Moscou. Aquestes obres i el seu interès en l'art modern no figuratiu (en detriment del realisme socialista soviètic) li van costar el seu primer arrest al maig de 1965. Tot i que se l'havia acusat inicialment de difusió de pornografia, el càrrec no va prosperar perquè els testimonis citats per la fiscalia no van aportar el testimoni correcte. No obstant això, les autoritats van acusar Amàlrik de "parasitisme" i va ser sentenciat per un tribunal administratiu al desterrament (intern) en Sibèria occidental per un termini de dos anys i mig.(De fet, igual que en els casos d'altres notables dissidents, Amàlrik s'havia convertit en un "paràsit" en gran part perquè s'havia convertit en un indesitjable dissident davant els ulls del llavors omnipresent Estat soviètic, virtualment lúnic ocupador dins de l'URSS).
Va ser alliberat durant un curt període, però aviat fou novament arrestat i enviat a l'"exili intern" en una granja prop de la ciutat siberiana de Tomsk. Durant un breu viatge a Moscou per assistir al sepeli del seu pare, Amalrik va persuadir a una artista expressionista d'origen tàtara, de nom Giuzel Makudínova, al fet que es casés amb ell i que compartís el seu exili. Aquest va ser l'exili que el posteriorment descriuria en el seu escrit "Viatge involuntari a Sibèria", Nejelànnoie puteixéstvie v Sibir. Gràcies als esforços realitzats pel seu advocat, la sentència va ser revocada el 1966 i Amàlrik va poder tornar a Moscou, per viure amb la seva dona Giuzel a un atapeït apartament comunal que incloïa un bany, una cuina i un telèfon.
Protestes al judici Al febrer de 1966, durant el procés judicial realitzat contra Andrei Siniavski i Iuli Daniel, el jove Amàlrik (de tan sols 27 anys en aquells dies) i altres dissidents van protestar públicament contra el judici. Amalrik es reunia sovint amb corresponsals estrangers per retransmetre protestes, va participar en vigílies fora dels jutjats i fins i tot va fer una entrevista a un reporter de televisió estatunidenc de televisió.
Després de la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968 (fet històric conegut com a Primavera de Praga), el règim soviètic -encara que ja havia deixat enrere els pitjors mètodes del estalinisme - va incrementar la seva pressió sobre els intel·lectuals (intel·liguèntsia). En particular, l'apartament d'Amàlrik fou escorcollat dues vegades amb pocs mesos de diferència entre si, al maig de 1969 i al febrer de 1970.
Sobreviurà la Unió Soviètica fins al 1984? Andrei Amàlrik és especialment recordat en Occident pel seu notable, provocador i en certa manera premonitori assaig Sobreviurà la Unió Soviètica fins al 1984 ?, Prosusxestvúiet li Sovetski Soiuz do 1984 goda?, el qual va ser publicat per primer cop el 1970.
Les consideracions de l'autor es basaven en una anàlisi social dels problemes de la societat soviètica, una anàlisi de la mida, la composició social i l'espectre ideològic dels dissidents soviètics i dels autors de les cartes de protesta. Es presta una atenció considerable a la confrontació de l'URSS i de la Xina. Amàlrik construeix suposicions sobre com podrien desenvolupar-se els esdeveniments de la guerra sovièticoxinesa, amb un resultat decebedor per a l'URSS (cal esmentar que, amb algunes descripcions neuròtiques del poder militar xinès, l'autor respecta el pensament xinès contemporani: en una altra part de l'obra, les declaracions de Mao Zedong són utilitzades com a arguments). Segons Amàlric, seria una guerra sense èxit la que provocaria el col·lapse d'un estat debilitat i no pas l'activitat dels dissidents.
Inicialment, l'autor volia posar el 1980 com l'any de l'eventual col·lapse de la Unió Soviètica, ja que aquell correspon a un nombre rodó. No obstant això, un amic el va convèncer perquè ho canviés a l'orwellià 1984, en referència directa a la novel·la del mateix nom (anagrama de 1948, any de la seva publicació original, i que feia referència a un Estat policia que feia de Gran Germà). Per tant, Amalrik predeia l'eventual col·lapse del règim soviètic per al primer lustre de la dècada del 1980, és a dir, per al període comprès entre 1980 i 1985 aproximadament. Amàlrik va errar en algunes de les seves prediccions, com ara el proper conflicte militar amb la Xina, i el col·lapse de la Unió Soviètica, que es va produir el 1991 i no pas el 1984.
Tot i que Sobreviurà la Unió Soviètica fins al 1984? és essencialment un treball periodístic, l'anàlisi de la societat soviètica i, sobretot, el moviment dissident realitzat per l'autor és tan acadèmic que dona la impressió d'investigació científica. Les conclusions d'Amalric es basen àmpliament en l'ús de brillants imatges artístiques imbuïdes de pessimisme històric al final de l'obra.
A mesura que l'any 1984 estava cada vegada més a prop, Amàlrik va revisar la seva estimació, però encara predeia que la Unió Soviètica finalment col·lapsaria.
Reacció estatunidenca Les prediccions d'Amàlrik sobre un imminent col·lapse soviètic van ser rebutjades per la immensa majoria, si no tots, els principals especialistes occidentals en la Unió Soviètica. i va tenir un impacte menor i fins marginal a la sovietologia "de corrent principal" (mainstream).. (Crítica de The dream that failed: Reflections on the Soviet Union) Més aviat l'assaig d'Amàlrik fou rebut com una brillant i excepcional obra de literatura sobre els punts febles o fluixos del règim soviètic i del seu sistema socioeconòmic, però virtualment ningú tendia a donar-li valor com una digna peça de predicció política.
Visions contemporànies sobre les profecies d'Amàlrik A principis de la dècada del 1980, els vaticinis fets per Amàlrik semblaven més aviat exagerats. Per exemple, el 1983 (quan ja estava a punt d'arribar l'any de la seva predicció) Stephen F. Cohen, que llavors era professor a la tradicional Universitat de Princeton (Nova Jersey, Estats Units) va descriure al sistema polític-econòmic soviètic com a "remarcadament estable". Fins i tot al tardà 1991, el reconegut sovietòleg estatunidenc, el professor Jerry Hough va escriure que "la creença que la Unió Soviètica pot desintegrar com a país contradiu tot el que sabem sobre les revolucions i integracions nacionals al voltant del món ".
Això venia reforçat per alguns exagerats estudis de la CIA que suggerien que el Producte Nacional Brut (PNB) era de ni més ni menys que entre el 55 i el 60% de l'estatunidenc, i que encara continuava creixent, fins i tot durant el període de estancament de Leonid Bréjnev. Per la seva banda, el Premi Nobel d'Economia estatunidenc Paul Samuelson estimava que aquest era d'un 57% del dels Estats Units el 1987.Paul Anthony Samuelson y William D. Nordhaus, Economia (Economics), 13ena edició, McGraw-Hill, 1989 (3era edició en castellà, McGraw-Hill Interamericana de España S.A., 1990, pàgina 978). En general, els analistes occidentals, a la dècada del 1980 i de principis de la de 1990, seguien usant (per realitzar les seves estimacions i projeccions), les velles xifres inflades sobre la suposada mida i rendiment de l'economia soviètica. D'altra banda, les despeses soviètics en el camp "defensa" (és a dir, en armament ofensiu i defensiu) representava fins a un 15% del seu PNB (enfront de poc més d'un 5% en el cas de la seva contrapart estatunidenca).
No obstant això, després del col·lapse de la Unió Soviètica, el 1993 la revista britànica The Economist va citar xifres que estimacions de PNBs que eren significativament menors a les brindades per l'Atles del Banc Mundial (World Bank Atlas) durant l'any anterior. D'acord amb les llavors noves xifres revisades, els PNBs de les dues principals antigues repúbliques soviètiques, Rússia i Ucraïna, només eren aproximadament tan grans com els de Sud-àfrica i Kenya respectivament. Òbviament, resultava absolutament inversemblant que d'un any per a l'altre l'economia de l'antiga URSS hagués passat de representar un 50% de la grandària de l'estatunidenca, a només un 5% d'aquesta. Això mostra fins a quin grau el govern dels EUA i els serveis d'intel·ligència dels principals països occidentals havien arribat a sobreestimar la capacitat productiva de l'economia soviètica.Aquesta gran discrepància estadística sorgia perquè, fins a principis de la dècada del 1990, els analistes occidentals seguien utilitzant el tradicional mètode dels tipus de canvi per realitzar les seves conversions de rubles a dòlars estatunidencs (ja que el concepte de paritat del poder adquisitiu o PPA era encara molt nou en aquella època). No obstant això, el tipus de canvi soviètic oficial estava notablement inflat respecte al dòlar, tot i haver estat el ruble històricament una divisa feble.
Reacció soviètica el 1984 El 1996, el famós dissident soviètic (d'origen jueu) Natan Xaranski descriuria que "el 1984, uns funcionaris del KGB es van acostar a la presó i quan l'assaig d'Amàlrik es va esmentar, "van riure's de la seva predicció, dient-li 'Amàlrik és ben mort, però nosaltres encara estem molt presents'.”
Visions posteriors a l'URSS