La simulació de malaltia és la fabricació, disminució o exageració de símptomes físics o psicològics dissenyats per aconseguir un resultat desitjat, com ara evitar anar a treballar o obtenir beneficis econòmics.
La simulació de malaltia no és un diagnòstic mèdic, però es pot registrar com un "focus d'atenció clínica" o un "motiu de contacte amb els serveis de salut". La simulació de malaltia es classifica com a diferent d'altres formes de conducta d'exageració de malalties com ara el trastorn de símptomes somàtics i el trastorn factici o síndrome de Münchhausen, tot i que no tots els professionals de la salut mental estan d'acord amb aquesta formulació.
El fet de no detectar casos reals de simulació suposa una càrrega econòmica per als sistemes d'atenció sanitària, els programes de compensació dels treballadors i els programes de discapacitat. Així mateix, les falses acusacions de simulació sovint perjudiquen pacients o demandants genuïns.
Detecció Richard Rogers i Daniel Schuman van descobrir que l'ús dels criteris del DSM-5 condueix a resultats veritablement positius en només el 13,6%–20,1% dels casos; és a dir, entre les persones que els criteris assenyalen com a simuladores, només el 13,6%–20,1% són veritables simuladors. La resta, el 79,9%–86,4% a qui aquests criteris assenyalen com a simulació, en realitat són resultats falsos positius, és a dir, persones que no són simuladores classificades erròniament com a tals. L'acusació falsa de simulació pot provocar reaccions negatives, algunes de les quals condueixen a la violència. Per tant, la detecció precisa de la simulació és un problema social actual.
Hi ha diverses maneres de demostrar que l'assegurat està simulant una malaltia. Per exemple, un simulador pot publicar a les xarxes socials fotos on fa esquí aquàtic, al·legant al mateix temps que està massa lesionat per treballar. Una persona pot intentar simular una àmplia gamma de lesions o malalties, des de malalties cardíaques fins a dolors lumbar.
Hi ha diversos mètodes per avaluar la simulació, per exemple, l'Inventari Multifàsic de Personalitat de Minnesota-2, que és la prova més validada. Altres proves inclouen una entrevista estructurada sobre els símptomes informats, que s'utilitza per als símptomes psiquiàtrics, i la prova de simulació de trastorns de la memòria (TOMM), dissenyada per detectar dèficits de memòria fingits. La cultura i l'educació també probablement influeixen en l'eficàcia global d'aquestes proves. Investigacions han demostrat que els adults colombians amb baix nivell d'alfabetització obtenen resultats significativament pitjors en la prova de simulació de trastorns de la memòria, per la qual cosa hi ha preocupacions sobre la influència del nivell educatiu en l'avaluació de la simulació. Els criteris existents per a un trastorn simulat poden no ser aplicables a un altre trastorn. Per exemple, les proves per detectar la simulació del TEPT poden no funcionar per a la simulació de trastorns neurocognitius; per tant, hi ha la necessitat de crear nous criteris.
Tot i que no existeix una prova única que determini de manera inequívoca la simulació, es recomana als professionals sanitaris que estiguin atents a determinats patrons de comportament que poden indicar un engany intencionat.
Referències
Vegeu també Trastorn de símptomes somàtics Hipocondria Síndrome de Münchausen Síndrome de Münchausen per poders
Categoria:Frau