Pulsió (del Francès pulsion, que al seu torn prové del llatí pulsio i pulsum, derivats del verb pulsāre: «licitar», «impel·lir»), és un terme que s'empra en psicoanàlisi per designar el tipus d'impuls psíquic característic de les persones que té la seua font en una excitació interna (un estat de tensió percebuda com a corporal) i que s'adreça a un fi únic precís: suprimir o calmar aquest estat de tensió. Per assolir-ho, la pulsió se serveix d'un objecte que no és precís ni predeterminat.Aunque muy distanciado (casi opuesto) a la teoría psicoanalítica, el célebre etólogo Konrad Lorenz (1930) tras sus trabajos empíricos observa que en muchos mamíferos se encuentran mociones psíquicas que transcienden al sistema instintual, considerándolas un anticipo de las pulsiones humanas.
Alguns traductors de l'obra de Sigmund Freud traduïren la paraula alemanya Trieb de manera poc precisa com a «instint». Els traductors posteriors a Lacan van esmenar aquest error inicial i en preferiren el terme pulsió. En efecte, són conceptes diferents (i també hi ha la paraula Instinkt en alemany, paraula que també utilitzà Freud, però quan volia referir-se al concepte estrictament biològic).
Mentre la pulsió és una noció dinàmica, en la qual influeix l'experiència del subjecte i la seua història ontogenètica, és a dir la referida al seu desenvolupament, l'instint seria un concepte més estàtic i heretat genèticament. L'instint és típic dels animals no racionals. Mentre que l'instint pren objectes precisos i inamovibles per a la seua satisfacció, les pulsions manquen d'objectes fixos, predeterminats.
Freud utilitzà el terme Trieb a partir de 1905 en els seus escrits i aviat es transformà en un dels conceptes tècnics fonamentals en què recolza la teoria psicoanalítica. S'hi designa la càrrega d'energia que està en l'origen, tant del moviment de l'organisme i la seua activitat, com del seu funcionament psíquic inconscient. Es denominen pulsions les forces derivades de les tensions somàtiques de l'ésser humà, i les necessitats de l'allò; en aquest sentit, les pulsions se situen entre el nivell somàtic i el psíquic. Així com les pulsions manquen d'objectes predeterminats i definitius, també tenen diferents fonts i formes de manifestació, entre aquestes: pulsió de vida o Eros, pulsió de mort o Tànatos, pulsions sexuals, pulsió de saber, etc.
La conceptualització de les pulsions A finals del , Sigmund Freud observa que en l'ésser humà hi ha motivacions peremptòries i somàtiques que escapen a l'instint, és més: poden anar contra l'instint; de fet, la «personalitat» humana està constituïda per un conjunt de «conductes» extremament variables que superen la definició característica de l'instint. Amb tot, durant alguns anys manté la denominació d'«instint» («Instinkt» en alemany). Sense una designació definitiva, el 1905, en els Tres assaigs per a una teoria sexual explica clarament la diferència entre instint i pulsió: instint designa l'impuls provocat davant una excitació i una tensió corporal, tensió que tendeix a objectes específics i que si accedeix a aquests es descarrega momentàniament; la pulsió, però, mai queda satisfeta completament, ni hi ha un objecte precís per a la seua satisfacció. Aquestes conceptualitzacions, però, són molt debatudes.
El 1910 Freud introdueix el concepte de pulsió sexual (la teoria psicoanalítica «clàssica» sempre ha emfasitzat el caràcter libidinós de les pulsions) per semblança amb el concepte de «pulsió d'acte-conservació». Serà clau, però, l'ús per part del mateix Freud d'una altra paraula alemanya per a denominar i conceptualitzar aquests impulsos metainstintius, Trieb, que després es traduirà per pulsió.
El problema conceptual Trieb, substantivació del verb alemany treiben, significa brot, afloració, expressió, ganes, rumb, fluctuació, constricció, posada en moviment, impuls. La seua arrel és la mateixa que la de la paraula deriva.En tot cas, és molt interessant el nexe filològic entre Trieb (= pulsió) i deriva, estar a la deriva del desig segons la teoria lacaniana. Como ocorre amb altres mots, el de Trieb (pronunc. "trib") ja s'utilitzà amb alguna sistematicitat prèviament a Freud, es troba -en un context romàntic- en obres de Goethe. I ja amb criteri científic -però encara vitalista- en els estudis de Hermann Ludwig von Helmholtz i d'Ernst Wilhelm von Brücke. Però és freqüent traduir Trieb per «instint» (instinct) o de vegades «motivation»: tampoc resol el tema la traducció instinctual drive.
Així es provoca una interpretació amb tendències biològiques: en haver-hi una interpretació biològica, aquesta dona lloc a dues postures: la declaració de «no cientificitat» de la psicoanàlisi o, si s'accepta, la seua biologització conceptual.
La primera se sol donar entre conductistes, psicòlegs del jo i els psicòlegs cognitius. La segona postura és freqüent entre els psicoanalistes de parla anglesa: postulen que la problemàtica amb què opera la psicoanàlisi és una qüestió instintual que es «resoldria amb la satisfacció dels instints». Aquests són alguns dels problemes teòrics dels distints corrents de la psicoanàlisi.
Moments i dimensions de les pulsions Freud diferencià a partir de 1915 alguns moments i «dimensions» d'una pulsió:
La font (Quelle), el fet somàtic localitzat en una part del cos i que provoca una excitació. Limpuls o empenta (Drang), la tensió interior que constitueix «la mateixa essència de la pulsió» La meta (Ziel), que es pot trobar en un estat passiu o actiu, i que consisteix a «satisfer» la pulsió suprimint-ne l'excitació originària. Lobjecte (Objekt) de la pulsió —en realitat, un mitjà prou accessori—, que només serveix per aconseguir la meta i disminuir temporalment la tensió de la pulsió, a la qual no està lligat directament.
Fases (o estadis) pulsionals En la teoria «clàssica» freudiana, originàriament totes les pulsions es concebien com derivades d'una pulsió basal (quasi totalment instintiva): la pulsió de vida, l'objecte de la qual és l'autoconservació de l'individu (després el mateix Freud va modificar aquesta opinió).
La possibilitat que ocórreguen els estadis o fases pulsionals és un dels factors genètics involucrats en les pulsions; es donen per etapes segons va madurant el sistema nerviós de cada individu; en cada etapa es produeix un creixement neurològic específic en àrees que formaran part focal del conjunt de les zones erògenes.
Derivada de la pulsió de vida, és la pulsió de nodrir-se; les derivacions més complexes i interessants, però, en són les que apareixen en fases o estadis, i aquestes són:
Fase oral: ocorre entre el naixement i els 18 mesos; la zona erògena quasi exclusiva és la boca (el nounat comença a «centrar» el seu psiquisme en un objectiu: nodrir-se.Alguns estudis realitzats en la segona meitat del s. XX han demostrat que hi ha una tendència congènita en el fetus de dur-se el dit a la boca: el reflex de succió resulta la base neurològica perquè després s'hi desenvolupe una pulsió oral. Fase anal: entre els 18 i els 36 mesos. A causa del desenvolupament del control dels esfínters anals, l'infant experimenta sensacions plaents en poder tenir un cert primer control del seu cos: poder retenir o expulsar els excrements.Els xiquets petits creuen que els excrements són una part del seu cos (no tenen noció d'excrecions); açò explica que els xiquets o xiquetes sovint presenten els seus excrements com regalets als pares, d'alguna manera creuen que estan donant alguna cosa del seu cos, al qual identifiquen amb el seu si mateix. En adonar-se que els adults tenen un interés particular per la defecació infantil, utilitzen l'excrement com a objecte d'intercanvi i el donen als seus éssers estimats com a mostra d'afecte. Fase fàl·lica o uretral: ocorre entre els 3 a 6 anys, el xiquet o la xiqueta poden controlar els seus esfínters uretrals i serà un esbós anticipatori de la fase genital. Freud nota que en la fase fàl·lica es dona la constitució definitiva (tot i que no la seua conclusió, ja que l'èdip existeix activament durant tota la vida del subjecte) de l'èdip de cada subjecte. Complex de castració i sepultació del complex d'Èdip: en aquest moment es produeix un trencament, o pot no donar-se. Per això és un moment crucial en l'evolució de l'aparell psíquic. Però aquesta no és una fase o un període, sinó un procés amb què es produeix una reorganització de les experiències i la posició subjectiva. Açò és fonamental per a l'organització de les pulsions. Període de latència: entre els 6 anys i la pubertat hi ha una forta sublimació espontània dels sentiments libidinals, el període de latència (per raons evolutives existeix per a facilitar una integració cultural del subjecte). Fase genital: de la pubertat ençà, quan es troba ja configurat l'èdip; en aquesta fase es desenvolupen en cada subjecte els interessos sexuals ja determinats («inclinacions sexuals», etc.).
Posteriorment Jacques Lacan observa dues pulsions més, explicades a partir del seu Seminari XI.Definida conceptualment a partir del seminari anomenat L'angoixa.Es decir en Los cuatro conceptos fundamentales del psicoanálisis (publicación: 1964). Aquestes són:
Pulsió escòpica: centrada en la mirada, relacionada primordialment amb l'imaginari, es configura a partir de l'estadi de l'espill, quan el subjecte té la capacitat de percebre imatges —i sobretot— percebre's a «si mateix» com una unitat. No confonguem aquest si mateix amb el self de la psicologia i psicoanàlisi anglosaxona. És la base de la capacitat estètica de cada subjecte. Pulsió invocant: associada al moment de prou de desenvolupament de les àrees cerebrals del llenguatge i de síntesi. La pulsió invocant es dirigeix a la veu de paraula intel·ligible, d'aquesta manera el desig de l'altre arriba al subjecte sobretot pel suport de la veu.Esto explica la frase lacaniana Desear es con-sentir el deseo del Otro.
Nosologia Els estadis anteriors són verificables empíricament; més difícil és afirmar que una fixació (una estagnació o estasi) de l'activitat psíquica inconscient de cada subjecte en determinat estadi donarà com a resultat «automàticament» un determinat caràcter o —en casos greus— una determinada nosologia, un determinat quadre patològic.
A tot estirar es pot dir que la fixació edípica d'un subjecte en un determinat estadi pulsional tendeix a incidir en la seua activitat psíquica; per exemple, una fixació en la pulsió oral pot estar relacionada amb certes actituds addictives (encara que difícilment siga l'origen d'una addicció) -se'n dona l'exemple de fumar, beure, la bulímia, o caure en actituds passives (com el nounat és «passiu» quan està mamant). Així, seria opinable el supòsit segons el qual una fixació en la pulsió anal genera conductes d'avarícia, perquè l'avar estaria inconscientment fent una reminiscència de la retenció plaent de la femta (com ocorre en els xiquets petits) en retenir en l'edat adulta les riqueses (com una metàfora de la femta), o que la fixació en la pulsió anal genera conductes sadomasoquistes, etc. La veritat és que les fixacions inconscients en certs estadis pulsionals resulten en quadres prou més variables i complexos, menys puerilment esquemàtics.
El destí de les pulsions La psicoanàlisi «clàssica» considera que moltes afeccions psíquiques es deuen a una «fixació» de l'èdip en un determinat estadi pulsional abans del període de latència; si això és cert també ho és que resulta esquemàtic.
Lacan postula una dinàmica pulsional: la pulsió s'origina a partir d'una «falta original» (d'objecte instintiu), que és representada per l'objecte a. Des d'aquest moment de «falta» el desig es tradueix en pulsions; cada pulsió es dirigeix a una momentània meta (Ziel) gravitada per l'objecte a; així, la pulsió intenta aconseguir l'objecte a, però només fa una marrada en què pot accedir a objectes de satisfacció momentània; després la pulsió —sempre insatisfeta— torna a començar el procés.