Esquema de la psicoanàlisi és una obra pòstuma i inacabada de Sigmund Freud, escrita el 1938 i publicada en alemany el 1940 amb el títol Abriss der Psychoanalyse en Internationale Zeitschrift für Psychoanalyse-Imago (volum 25, núm. 1, pàgines 7-67). Amb el nom dAn Outline of Psycho-Analysis, la traduí a l'anglés James Strachey aquest mateix any, versió publicada en lInternational Journal of Psychoanalysis (volum 21, núm. 1, pàg. 27-82). Algunes traduccions posteriors en porten per títol Compendi de psicoanàlisi.
Segons Ernest Jones, Freud l'hauria començat a redactar a Viena en abril o maig de 1938. Strachey opina, però, que la primera pàgina del manuscrit en duu la data “22 de juliol” i això recolzaria el parer dels editors alemanys que deien que l'obra s'havia iniciat el juliol de 1938, quan Freud ja es trobava a l'exili, a Londres. Es va interrompre per una cirurgia a principis de setembre i la seua mort el 1939.
El llibre presenta una síntesi dels principals eixos del pensament freudià: l'aparell psíquic, la teoria de les pulsions, la sexualitat, l'inconscient, la interpretació dels somnis i la tècnica psicoanalítica. El mateix Freud reconeix en el pròleg de l'obra que el seu propòsit és compendiar els principis en què se sustenta la psicoanàlisi per exposar-los sintèticament. Si bé Strachey la insereix en “la llarga sèrie d'obres de divulgació que escrigué Freud”, assenyala que l'Esquema té la particularitat de ser l'únic en aquesta sèrie que no està dirigit a un públic alié a la psicoanàlisi, sinó que constitueix “més aviat un «curs de repàs» per a estudiants avançats” i arriba a considerar-lo “un epíleg summament fascinant” concebut “per als que ja es mouen a pler entre els escrits de Freud”. Malgrat ser un text clar i concís, conté alguns passatges amb prou feines comprensibles per als no iniciats. LEsquema s'ha comparat amb Psicologia del nen de Jean Piaget (escrit en col·laboració amb Bärbel Inhelder) perquè el que Freud hauria fet en aquell respecte de la seua psicologia dinàmica s'assembla a l'esforç de Piaget d'oferir en aquest llibre “una presentació definitiva de la psicologia evolutiva” l'elaboració de la qual li havia costat les darreres quatre dècades.
Contingut El llibre està dividit en tres parts: “La psique i les seues operacions”, “La tasca pràctica” i “El guany teòric”, subdividida la primera en cinc apartats (“L'aparell psíquic”, “Doctrina de les pulsions”, “El desenvolupament de la funció sexual", “Qualitats psíquiques” i “Un exemple: la interpretació dels somnis”), la segona, en dues (“La tècnica psicoanalítica" i “Una mostra de treball psicoanalític”) i la tercera, en altres dues (“L'aparell psíquic i el món exterior” i “El món interior”).
Strachey explica que Freud no havia posat títol a la primera part de l'obra i que els editors alemanys l'havien batejada “Die Natur des Psychischen”, això és, “La naturalesa d'allò psíquic”. Ell, en canvi, en la seua traducció anglesa li donava un títol “una mica més general” (“La psique i les seues operacions”). D'altra banda, la major brevetat del darrer capítol (“El món interior”) dugué el traductor a afirmar que:
[…] podria haver-lo continuat amb l'examen de temes com el sentiment de culpa —ja tocat, però, en el capítol VI—; això no obstant, és un enigma saber fins a on i en quina direcció hauria prosseguit Freud, ja que el programa traçat per ell en el «Pròleg» sembla acomplir-s'hi raonablement.
L'aparell psíquic esquerra|miniatura|301x301px|La metàfora de l'iceberg superposa els termes de la primera tòpica freudiana (consciència, preconscient i inconscient) i els de la segona (allò, jo i superjò) El model d'aparell psíquic delineat en l'Esquema reprén els postulats centrals del que s'ha anomenat la “segona tòpica freudiana" —que inclou les instàncies de l'allò, el jo i el superjò—, que es diferencia d'una “primera tòpica”, que comprén la consciència, l'inconscient i el preconscient. Freud denomina allò la més primitiva instància de l'aparell anímic, el contingut del qual concerneix a l'herència, l'innat o allò constitucional, i concerneix en concret a les pulsions. La incidència del món exterior alteraria una porció de l'allò destinada a convertir-se en el jo, porció descrita com “un estrat cortical dotat d'òrgans per a la recepció d'estímuls i de dispositius per a protegir-los”, que tindrà la funció d'intervenir entre aquella altra instància i el món exterior. El jo governaria els moviments voluntaris i tindria al seu càrrec lluitar per l'autoconservació de l'individu amb l'evitació, el domini i la cancel·lació dels estímuls procedents de l'exterior, així com també per la submissió dels reclams pulsionals provinents de l'allò, respecte dels quals ha de determinar si els satisfarà —i, en cas positiu, en quines condicions— o els sufocarà. Així com a partir de l'allò s'originaria el jo, dins d'ell naixeria més tard una nova entitat psíquica (el superjò) consistent en el relicte de l'etapa en què l'individu no ha superat encara el desemparament infantil i es manté en estreta dependència de les figures parentals, els designis de les quals passen a incorporar-se en la constitució d'aquesta tercera instància. L'autor argumenta que la relació entre el jo i el superjò de determinat individu deu la seua naturalesa a la que li precedí entre el xiquet o xiqueta i sos pares, els quals, a més de les idiosincràtiques peculiaritats dels seus ideals, transmeten al fill o filla “l'influx, per ells propagat, de la tradició de la família, l'ètnia i el poble, així com els requeriments del medi social respectiu”.
Doctrina de les pulsions miniatura|365x365px|Edició en alemany de 1921 de Més enllà del principi de plaer, obra en què Freud havia introduït la seua nova concepció del dualisme pulsional a partir de la distinció entre pulsió de vida i pulsió de mort Freud defineix les pulsions com “les forces que suposem darrere de les tensions de necessitat de l'allò”, i —conforme a les innovacions que en la doctrina de les pulsions havia introduït en Més enllà del principi de plaer— destaca el caràcter conservador que manifesten malgrat constituir la causa de qualsevol activitat, i la progressiva complexitat que un organisme conquistàs obriria pas a una contraposada tendència a tornar a una forma d'organització més elemental. Diferencia dos tipus de pulsions fonamentals (Eros i pulsió de destrucció) i situa dins la primera “l'oposició entre pulsió de conservació de si mateix i de conservació de l'espècie”, és a dir, la mitjancera entre la pulsió d'autoconservació i la pulsió sexual, “així com l'altra entre amor del jo i amor d'objecte”, la qual stricto sensu no consisteix en una oposició —sinó, en tot cas, en una mena de complementarietat— ja que el mateix Freud estableix en Introducció del narcisisme que narcisisme i amor objectual es nodreixen de les mateixes fonts i com més se n'enriqueix un més se n'empobreix l'altre. Mentre que Eros pugnaria per constituir unitats de més complexitat (lligam), la seua contrapart tindria per objectiu la dissolució d'aquests nexes i trobaria el fi darrer en la tasca de “transportar allò viu a l'estat inorgànic”, raó per la qual també és coneguda com a pulsió de mort. La libido (energia d'Eros), la suma íntegra de la qual es concentra al principi sobre el jo, és després utilitzada per a investir o catectizar representacions d'objecte, i això suposa una superació de l'etapa narcisista i la trasposició de libido narcisista en libido d'objecte. El jo seguirà, però, acomplint la funció d'emmagatzemar-la: d'ell partiran les noves investidures objectuals i a ell en tornaran quan un objecte siga reassignat o desinvestit.
El desenvolupament de la funció sexual esquerra|miniatura|483x483px|Èdip i l'esfinx (1864), de Gustave Moreau. El complex d'Èdip (fita de la fase fàl·lica, última etapa del desenvolupament psicosexual infantil abans del període de latència), que pren el nom de la tragèdia de Sòfocles, representa una de les més cèlebres teoritzacions freudianes Freud discuteix l'estesa opinió de la seua època referida al fet que el cor de la sexualitat humana concerniria als quefers genitals que esdevinguessen entre persones de diferent sexe i que l'aspiració de dur a terme actes sexuals normalment no sobrevindria sinó fins a la pubertat o l'adveniment de la maduresa genèsica. Li contraposa tres fets que no quadren amb aquesta concepció: l'existència de l'homosexualitat, el cas d'aquelles persones les apetències sexuals de les quals no apareixien unides als genitals o al seu ús considerat normal i que per això qualificaven de “perverses” i, finalment, l'interés que molts xiquets i xiquetes ―que acabaven caient en la categoria de “degenerats”― manifestaven pels seus genitals i l'excitabilitat. L'autor atribueix l'oposició que la psicoanàlisi havia trobat al fet que hagués posat el focus sobre aquestes tres situacions i que desestimàs les llavors més àmpliament acceptades idees sobre la sexualitat per arribar a aquestes conclusions:
a. La vida sexual no comença sols amb la pubertat, sinó que s'inicia després de nàixer amb clares exterioritzacions.
b. Cal distingir taxativament entre els conceptes de «sexual» i «genital». El primer és el més extens, i inclou moltes activitats que no tenen res a veure amb els genitals.
c. La vida sexual inclou la funció del guany de plaer a partir de zones del cos, funció que es posa posteriorment {nachträglich} al servei de la reproducció. Sovint ambdues funcions no arriben a superposar-se totalment.
Freud sosté que són palpables ja en la infantesa les manifestacions d'una vida sexual de ple dret el desenvolupament de la qual es produeix amb total regularitat i que té relació amb els fenòmens psíquics que dominaran la posterior vida eròtica de l'adultesa, entre els quals cal esmentar-se la fixació en certs objectes i la gelosia. El desenvolupament de l'activitat sexual infantil arriba al cim al final del cinqué any de vida, que precedeix al període de latència, caracteritzat per una calma pulsional i finalitzat el qual l'erotisme reemergeix durant la pubertat. Freud atribueix un important paper en el procés d'hominització a tal escomesa en dos temps de la sexualitat, aparentment privativa de la nostra espècie: esmenta la teoria que l'ésser humà seria descendent d'algun animal la maduració genèsica del qual hauria advingut als cinc anys i agrega que per obra d'una important contingència ambiental aquell ininterromput creixement sexual s'hauria vist pertorbat i això hauria provocat, entre altres conseqüències, la supressió del caràcter periòdic dels impulsos libidinals, tan freqüent en el món animal. L'oblit en què cau la vasta majoria dels esdeveniments corresponents a la primera florida de la vida sexual (amnèsia infantil) guarda molta relació amb les hipòtesis psicoanalítiques sobre l'etiologia de les neurosis, així com també amb aspectes tècnics del treball terapèutic.
Qualitats psíquiques miniatura|282x282px|Theodor Lipps, filòsof alemany admirat per Freud, és esmentat en l'Esquema per haver estat un important partidari de la idea d'inconscient Freud designa amb el nom de qualitats psíquiques el conscient, l'inconscient i el preconscient. Diu que la noció psicoanalítica de consciència no es distingeix de la dels filòsofs i l'opinió popular, i tota la resta en resta inclosa en la categoria de l'inconscient. Aquest no suposa, però, un conjunt d'elements homogenis, sinó que en el seu si es diferencien, d'una banda, els processos passibles d'esdevenir conscients sense més, és a dir, els que poden ser evocats per després apartar-se novament de la consciència, ja que aquesta és un estat summament efímer ―es tracta del preconscient o susceptible de consciència― i, d'altra, aquells processos o continguts que no tenen accés a la consciència (l'inconscient genuí) i de l'existència del qual ens adonem a partir d'inferències i de la traducció d'aquest material a una expressió conscient.