miniatura|Signatura del famós pintor Sòfilos: Sófilos m'egrafsen (Sòfilos em va pintar) La ceràmica grega reuneix el conjunt de recipients i pintura de gots grecs. Nascuda al Pròxim Orient, assolí en l'antiga Grècia un alt nivell de qualitat artística, i deixà una important informació sobre la vida i la cultura dels antics grecs.
Es conserven nombrosos exemplars de gots i probablement representa una part ínfima de la producció: ens han arribat més de 50.000 gots provinents d'Atenes. D'altra banda, els altres objectes han estat destruïts pel temps (fusta, teixits, pigments de pintura), per la mà humana, o per ser reutilitzats (pedra, bronze, metalls preciosos...).
Cronologia En l'antiga Grècia el torn de terrissaire es va introduir, probablement procedent d'Àsia, a la fi del III mil·lenni ae. La ceràmica autòctona apareix a principis del II mil·lenni ae i durant els segles següents es realitzava en general en argila refinada, decorada simplement amb pintura mat.
Estil minoic Poc després del 2000 ae apareix per tota Grècia un estil que Heinrich Schliemann denominà ceràmica miniana, perquè es va trobar a Orcomen (Beòcia), pàtria tradicional dels minies. És un estil sorprenent que es distingeix per la superfície vernissada en un gris mat d'alta qualitat. Sembla que la van introduir els indoeuropeus durant la seua invasió.
Estil micènic Al principi de l'època micènica, circa 1600 ae, la ceràmica que apareix conté nous motius d'elements presos de la natura. Després del 1400 ae aquesta ceràmica micènica hi fou predominant. Estava influïda fortament pels estils de la Creta minoica. El més destacat són les gerres d'estil palacial, gerres d'emmagatzematge molt elegants, decorades amb cridaners motius florals i marins.
Estil submicènic Després del 1200 ae i de la caiguda de la civilització micènica, s'hi redueix la presència de ceràmica. Va persistir una ceràmica feta amb el torn de terrissaire que coexistí amb un altre tipus de ceràmica feta a mà denominada ceràmica bàrbara, però no es dona en totes les regions de Grècia.
Estil protogeomètric miniatura|Àmfora panxuda amb anses, 950-900 ae, British Museum Els gots del període protogeomètric (c. 1050 ae-900 ae) constitueixen el testimoniatge artístic essencial del principi de l'Edat Fosca. L'escultura de grans proporcions encara no era coneguda, i a la pintura mural li faltava un element fonamental per al seu desenvolupament: els suports murals. Moltes altres formes artístiques (gravat d'ivori, joieria, treball de metalls) patiren una recessió semblant.
En canvi, la producció ceràmica no s'hi extingí, en particular a Atenes. Els gots es decoraven amb motius vernissats de negre brillant, descendent de l'edat del bronze. De vegades reprenen motius micènics (línies ondulants traçades a mà), però els nous motius (semicercles, cercles concèntrics) es dissenyaven amb molta cura, amb compàs o pinta. La decoració era simple i s'adaptava a la forma del got subratllant les formes amb amples traços horitzontals o amb bandes negres.
Lefkandi és un dels principals llocs d'on prové la ceràmica d'aquest període. S'hi descobrí una figureta excepcional d'un centaure, d'una alçada de 36 cm. La forma n'és molt estilitzada, i el cos està decorat amb plomes i amb formes geomètriques.
Estil geomètric miniatura|Got àtic, c. 740 ae, Staatliche Antikensammlungen de Múnic L'art geomètric va florir als s. IX i VIII ae. Es caracteritza per nous motius, trencant amb la iconografia minoica i micènica: meandres, triangles i altres figures geomètriques (d'ací prové el nom del període). Estan disposats en bandes separades de les zones negres per línies triples. Passat el temps, l'equilibri entre les bandes decorades i les bandes ombrejades es trencà en favor de la decoració: els meandres i altres motius acabaren per cobrir tot el got.
Mentre que el geomètric antic (c. 900 ae-850 ae) es coneix com a estil de «Dipilo negre», que es caracteritza per un ampli ús de vernís negre, en el geomètric mitjà (c. 850-770 ae), apareix la decoració figurativa amb els primers frisos d'animals idèntics (cavalls, cérvols, cabres, oques, etc.) que d'ara endavant alternen amb les bandes de motius geomètrics. Paral·lelament, la decoració es complica i es fa cada vegada més abundant: les zones buides s'omplin amb rosetes o esvàstiques decoratives. Aquest pas és anomenat «horror vacui» i no acabarà fins al final de l'estil geomètric. miniatura|Fragment d'un crater del pintor de Dipilo, h. 750-725 ae, Museu del Louvre A mitjan apareixen figures humanes en la decoració. Les representacions més conegudes en són les dels gots trobats a Dipilo, un dels cementeris d'Atenes. Els fragments d'aquests grans gots funeraris mostren principalment desfilades de carros de guerra i de guerrers. També escenes funeràries com: grec antic: , próthesis (exposició del mort i lamentació) o , ekphorá (transport del taüt al cementeri). Els cossos són representats de manera geomètrica tret dels panxells, prou protuberants. En el cas dels soldats, un escut en forma de diàbolo, anomenat «escut Dipilo» pel seu disseny característic, cobreix la part central del cos. Les potes i els colls dels cavalls, i les rodes dels carros són representades uns al costat dels altres. La mà d'un pintor d'aquesta època, anomenat «pintor de Dipilo», ha pogut ser identificada en diverses obres, sobretot en àmfores monumentals.
Al final del període hi apareixen representacions mitològiques, probablement coincidint amb l'època en què Homer donà forma a les tradicions del cicle troià de la Ilíada i l'Odissea. La interpretació, però, en constitueix un risc per a un observador modern: un enfrontament entre dos guerrers pot ser tant un duel homèric com un simple combat; un vaixell encallat pot representar el naufragi d'Odisseu o de qui siga.
Finalment, les escoles locals aparegueren a Grècia. La producció de gots mai fou exclusiva d'Atenes —està ben testificada des del període protogeomètric a Corint, Beòcia, Argos, Creta i a les Cíclades—, els pintors i terrissaires durant molt de temps seguiren l'estil àtic. D'aleshores ençà crearen el seu estil: Argos s'especialitzà en escenes figuratives; Creta es vinculà a un geometrisme més estricte.
Estil orientalitzant miniatura|Olpa protocoríntia amb animals i esfinxs, h. 640-630 ae, Museu del Louvre A la fi del s. VIII ae es desenvolupà un estil denominat orientalitzant, resultat de la renovació dels contactes amb Orient i de la influència del seu art. L'estil orientalitzant es desplega principalment a Corint de 725 a 625 ae. Corint esdevingué un important productor de ceràmica fina i la primera ciutat exportadora del món grec.
Es caracteritza per una forta influència de l'art oriental: tot i que l'Orient era molt menys aficionat a la ceràmica que Grècia, la seua pintura i escultura mostraven una figuració més fina i realista. Aquesta influència es traduí en una nova gamma de motius: esfinxs, aixetes, lleons, etc., representats de manera més realista que en el passat. En els frisos, el pintor va recórrer a lotus o palmetes. Les representacions humanes eren relativament rares: consistien en escenes de batalles, de tant en tant amb hoplites, o també escenes de caça. Els traços geomètrics subsistiren en l'estil anomenat protocorinti: hi havia motius geomètrics i el «farciment» del segon pla es feia amb rosetes i nous motius decoratius.
Els pintors corintis recorregueren a figures negres, principalment sobre fons vermell: utilitzaren una suspensió col·loidal de color castany que, amb la cocció, prenia un color negre brillant, quasi metàl·lic. Aquesta tècnica romangué molt de temps misteriosa, malgrat els esforços fets pels ceramistes anglesos del s. XIX, per descobrir-ne el secret. Els corintis també inventaren la tècnica d'incisió en buit que permetia fer ressaltar l'argila pàl·lida. Aquest estil s'expressà sobretot en gots petits les formes dels quals van aparéixer llavors. miniatura|Ulisses i Polifem, detall d'una àmfora protoàtica, circa 650 ae, Museu d'Eleusis La ceràmica de Corint s'exportà a tota Grècia, i la seua tècnica arribà a Atenes, que desenvolupà tot i així un estil propi, amb la influència oriental menys marcada. En aquest període qualificat de protoàtic aparegueren motius orientalitzants, encara que el traç era relativament poc realista. Les pintures es mostraven vinculades amb escenes típiques del període geomètric, com les desfilades de carros. Adoptaren, però, el principi del dibuix lineal en substitució de la silueta. A mitjan s. VII ae va aparéixer l'estil blanc i negre: traç negre sobre fons blanc, amb de policromia per als carros o la roba. L'argila utilitzada a Atenes, molt més ataronjada que la de Corint, es presta menys fàcilment a la representació de carros. miniatura|Combat de Menelau i Hèctor sobre el cos d'Euforb, plat del període mitjà de les cabres salvatges, h. 600 ae, Museu Britànic D'altra banda, Creta i sobretot les Illes Cíclades es van distingir per l'atracció pels gots anomenats «plàstics», aquells que tenien el ventre o coll amb forma de cap d'animal o humana. A Egina, el got plàstic més popular tenia un cap d'aixeta. Les àmfores mèlies, fabricades a Paros, devien molt poc a Corint o a Orient. Presentaven, com els gots amb relleus, un marcat gust per les composicions èpiques i un horror vacui que es caracteritzava per les rosetes i esvàstiques.
Finalment, s'hi pot identificar un últim estil, el de la «cabra salvatge», atribuït tradicionalment a Rodes, pels importants descobriments realitzats a la necròpoli de Camiros. De fet, es va estendre per tota Àsia Menor, amb centres de producció a Milet i Quios. En predominaren dues formes: l'enòcoa, que copiava models de bronze, i els plats, amb peus o sense. La decoració s'organitzava en registres superposats en què els animals estilitzats, sobretot les cabres salvatges, apareixien en frisos. Els nombrosos motius decoratius (triangles, esvàstiques, rosetes, flors...) n'omplien els espais buits.
Estil de figures negres miniatura|Tondo de la Copa del pardaler, ceràmica jònica, h. 550 ae, Museu del Louvre L'estil de figures negres va ser inventat a Corint al s. VII aC. Els gots àtics de figures negres s'elaboraren primer sota la influència coríntia des de circa 620 ae, i tingueren l'apogeu a Atenes entre el 570 i el 525 ae, amb un màxim grau de perfecció.
Es caracteritzava no sols pel dibuix de figures en negre sobre fons d'argila (més aviat vermella en el cas d'Atenes), sinó també per l'ús d'incisions. N'hi havia una sèrie de pseudofigures negres, en les quals les bandes clares eren reservades i no s'hi feien incisions. La Copa del pardaler del Louvre n'és un exemple.
La influència coríntia sobre la primera ceràmica de figures negres atenesa es nota en la seua decoració, mancada de motius de farciment. Les figures (principalment animals: lleons, cabres, esfinxs, etc.) estaven disposades en registres superposats i posaven en relleu l'escena principal. La ceràmica atenesa, però, es va separar a poc a poc d'aquesta influència. El gust pels motius mitològics i la composició en únic gran registre que prevaleren entre 550 i 530 ae són la mostra que es creà un estil propi a la capital àtica. Paral·lelament, els gots decorats evolucionaren: el gran got funerari deixa lloc als gots de la vida quotidiana, sobretot les àmfores, hídries, copes i craters.
Es reconeixen diversos estils de pintors atenesos, als quals a voltes se'ls pot donar nom gràcies a l'obra signada. Tal és el cas de Clities, pintor del Got François, al Museu Arqueològic Nacional de Florència: aquest crater, descobert en una tomba etrusca, data d'aproximadament l'any 570 ae. Consta de sis frisos figuratius, en conseqüència, narratius, i té la signatura del ceramista, Ergòtim. El mateix que Exèquies, del qual una de les obres més cèlebres és una àmfora, hui exposada a Roma als Museus Vaticans, que mostra Àiax i a Aquil·les a Troia, jugant als daus.