miniatura|El naixement de Venus de Sandro Botticelli, c. 1485, Uffizi, Florència Art del Renaixement és la pintura, escultura i arts decoratives d'un període de la història d'Europa conegut com a Renaixement, que va sorgir com un estil diferenciat a Itàlia cap a l'any 1400 dC, en paral·lel amb els desenvolupaments que es van produir en filosofia, la literatura, la música, la ciència i la tecnologia entre els segles XIV i XVI. En aquest corrent artístic l'individu i la natura van començar a ser tractats com un tot harmònic del qual es pretenia destacar la seva bellesa. Igual que va passar en els corrents de pensament humanistes, l'ésser humà va passar a convertir-se en el centre de l'Univers i els artistes van preocupar-se per plasmar a les seves obres un ideal de bellesa.
Els nous estils es van originar a Itàlia, i Itàlia va produir més art que qualsevol altra part d'Europa. Els objectes d'art de tota mena es trobaven entre els béns de luxe que Itàlia produïa i exportava. També va exportar artistes, com Leonardo da Vinci, que va morir a la cort francesa.
La introducció de les formes renaixentistes als Països Catalans no es produí fins a la fi del i no es desenvolupà l'estil fins ben entrat el .
Estimulats pels antics, els artistes del Renaixement van ser els primers de la història europea a escriure extensament sobre l'art i sobre ells mateixos. Giorgio Vasari va escriure Le Vite de' più eccellenti pittori, scultori, e architettori (Vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes), publicada el 1550, va ser la primera història de l'art, on va encunyar el teme rinascita (renaixement) en lletra impresa. No fou, no obstant, fins al que aquest concepte no va rebre una àmplia interpretació historicoartística. El mot «renaixement» es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica.
La posició social i intel·lectual de l'artista va canviar en el Renaixement, passant d'artesà, amb una posició social relativament baixa i vinculat al seu gremi, a creador conscient d'obres d'art originals amb esquemes complexos, una persona que conversava amb humanistes i negociava amb reis i papes. Els artistes d'èxit van gaudir de riquesa i honors, com ara el títol de cavaller que l'emperador Carles V va concedir a Ticià el 1533.
Un context favorable al renaixement de les arts Tornada al creixement Després del descens demogràfic del i la primera meitat del , la població europea va començar a recuperar el seu nivell anterior a la crisi. Tot i que les epidèmies eren recurrents a Europa fins al , la gran Pesta Negra s'havia allunyat i els períodes de fam es van separant més. Des del es produeixen a Europa un seguit de transformacions que anuncien la fi de l'edat mitjana i l'aparició d'una nova era, i aquestes prenen un ritme accelerat al llarg del . Des de 1380 aproximadament, a causa de la Guerra dels Cent Anys, París va deixar de ser la capital artística que havia estat fins aleshores, i els qui abans emigraven, ara es queden i treballen per a la burgesia de les ciutats o els grans comerciants europeus, sobretot italians i espanyols, que apreciaven cada vegada més el seu art. El pas de l'edat mitjana a la modernitat s'anuncia pel ressorgiment del comerç i de la vida urbana, especialment a Flandes i a Itàlia on la ciutat es converteix en centre econòmic i polític, així com cultural i artístic, l'aparició de la burgesia com a classe social ascendent i l'aparició de poders monàrquics forts. Entre 1500 i 1580, el clima sembla més suau abans de tornar a refredar-se durant la Petita Edat de Gel.
La Guerra dels Cent Anys va acabar el 1453 i els castells fortificats deixen pas a poc a poc a palaus de plaer. La indústria tèxtil italiana va desenvolupar nous teixits que va poder exportar al llevant emprant llana italiana i espanyola. Els grans descobriments geogràfics de l'era dels descobriments afavoreixen una visió unitària del món. Amb el descobriment d'Amèrica el 1492, l'or i la plata van fluir a Europa i van promoure la recuperació econòmica i els grans viatges i el comerç marítim permeten el sorgiment de les grans ciutats i el seu embelliment.
La difusió de la filosofia clàssica és rescatada a través dels filòsofs andalusos, i es tendeix a una separació clara entre religió i filosofia, entre raó i fe, en la que es contraposa l'humanisme enfront teocentrisme i erudits i humanistes com Erasme de Rotterdam, Dante Alighieri i Francesco Petrarca van criticar les creences supersticioses i també les van qüestionar, desenvolupant l'humanisme com a corrent vital que veu l'home com a centre i mesura fonamental de totes les coses. A una llibertat de pensament major, allunyada del dogmatisme medieval, correspon un impuls considerable dels coneixements científics. El desenvolupament de les universitats i, sobretot, l'aparició de la impremta afavoreixen la difusió de les noves idees, i la cultura passa dels monestirs als carrers de les ciutats. Les altes densitats trobades al a Flandes i al nord d'Itàlia són favorables a una intensificació del treball.
Els Albizzi van transformar la República de Florència d'una comuna a un estat territorial, com havien fet Venècia o Milà, expandint-se per la Toscana i absorbint Volterra en 1361, Arezzo el 1384, Pisa 1406 i Liorna en 1421, però després de la ruïnosa situació de Florència amb el fracàs de la guerra amb la República de Lucca, al setembre de 1434, es consumà la derrota de l'oligarquia güelfa de Rinaldo Albizzi i s'hi establí la facció democràtica de Cosme de Medici, al que va succeir el seu fill Pere i després el seu net Llorenç. El 9 d'abril de 1454 el tractat de Lodi va posar fi a les guerres de Llombardia i va garantir 40 anys de pau estable a la península italiana, afavorint l'eclosió artística i literària del Renaixement.
Els mecenes permeten als artistes practicar el seu art miniatura|Verrochio, Bust de Llorenç de Medici, un mecenes. Conservat a la National Gallery of Art, Washington DC. Les corts principesques són llocs privilegiats per a que hi floreixi la cultura renaixentista. En l'àmbit artístic, molts mecenes van acumular importants col·leccions. Tots pertanyen a l'aristocràcia del poder (prínceps, ducs, reis, papes) i de l'economia (grans comerciants que invertien els seus diners en la producció artística). Durant el Renaixement, l'artista depenia de l'ordre pública (principalment de l'Església o de les confraries) i després gradualment privat, però els requisits del mecenes, contràriament a la creença popular, no constitueixen necessàriament un fre a la seva creativitat. Es treballava primer com a artesà als bottega (tallers en els quals es pujava de grau: aprenent, company, mestre) que de vegades s'agrupaven en companyies per compartir les càrregues i els riscos abans d'adquirir, a partir de la dècada de 1470, la condició d'artista que treballa en un estudi individual i el mecenes del qual demana la signatura. Se li demana cada cop més que realitzi els elements importants del seu encàrrec i deixar de confiar-los als seus alumnes, per tal de reconèixer el seu "toc". Els Medici: Llorenç el Magnífic dona suport a la creació artística de Verrocchio i Botticelli. Els encàrrecs de Montefeltro es referien a àmbits tan variats com la bibliofília, els tapisos o les pintures. Ludovico Sforza (1452-1508), Duc de Milà, va emprar Leonardo da Vinci i Bramante. El papa va posar a treballar artistes del Renaixement a Roma: Miquel Àngel va pintar la Capella Sixtina, Alexandre VI Borja (1492-1503), Juli II (1503-1513), Lleó X (1513-1521), Pau III Farnès (1534-1549) A França, les guerres italianes van oferir als reis l'oportunitat d'entrar en contacte amb l'art renaixentista i saquejar algunes de les seves obres mestres. Francesc I va convidar artistes italians (Leonardo da Vinci a Amboise; Benvenuto Cellini, Rosso Fiorentino, il Primaticcio a Fontainebleau i altres). Els comerciants també es van convertir en amants de l'art: Jacques Coeur a la França del , el ric banquer italià Roberto Strozzi el 1489.
L'art renaixentista italià Giorgio Vasari (1511-1574), arquitecte i historiador de l'art, utilitzà el terme italià rinascita, per referir-se a l'art italià del i remarcar la idea que aquest art suposava un nou naixement del "bon art antic" i un trencament amb la tradició artística medieval. El renaixement seria, doncs, l'art sorgit a Itàlia el i estès per tot Europa el , i fonamentat en un retorn als criteris estètics de l'antiguitat clàssica grega i romana, en l'exaltació de la naturalesa com a model i en el nou sentit de l'home, aportat per la filosofia humanista. Els supòsits històrics que permeteren de desenvolupar el nou estil es remunten al quan, amb l'humanisme, progressa un ideal individualista de la cultura i un profund interès per la literatura clàssica, que acabarà dirigint, forçosament, l'atenció sobre les restes monumentals clàssiques.
Diferents etapes històriques marquen el desenvolupament del Renaixement. La primera té com a espai cronològic tot el segle XV, és l'anomenat Quattrocento o Primer Renaixement, i comprèn el Renaixement primerenc que es desenvolupa a Itàlia. La segona, afecta el , el Cinquecento o Alt Renaixement, i el seu domini artístic queda referit a l'Alt Renaixement, que se centra en el primer quart del segle, i desemboca entre 1520 i 1530 en una reacció anti-clàssica que conforma el Manierisme.
Proto-Renaixement a Itàlia, 1280-1400 A Itàlia, a finals del i principis del XIV, l'escultura de Nicola Pisano, sovint considerat el fundador de l'escultura moderna, i el seu fill Giovanni Pisano, treballant a Pisa, Siena i Pistoia, mostra tendències marcadament classicitzadores, probablement influenciades per la familiaritat d'aquests artistes amb els antics sarcòfags romans. Les seves obres mestres són els púlpits del Baptisteri i la Catedral de Pisa. Contemporani de Giovanni Pisano, el pintor florentí Giotto di Bondone va desenvolupar una manera de pintura figurativa sense precedents naturalista, tridimensional, realista i classicista, en comparació amb la dels seus contemporanis i el mestre Cimabue, i la seva l'obra més important és el cicle de la Vida de Crist a la Capella dels Scrovegni de Pàdua.
Primer Renaixement a Itàlia, el Quattrocento
miniatura|Cimbori, cúpula i llanternó de Santa Maria del Fiore Tot i que Nicola Pisano, Giovanni Pisano i Giotto di Bondone havien tingut aprenents i seguidors, els primers artistes veritablement renaixentistes no van sorgir a Florència fins al 1401 amb el concurs per esculpir un conjunt de portes de bronze del Baptisteri de Sant Joan, que va reunir les propostes de set joves escultors, entre ells Filippo Brunelleschi, Donatello i el guanyador, Lorenzo Ghiberti. Brunelleschi, més famós com l'arquitecte de la Cúpula de Santa Maria del Fiore i de la Basílica de San Lorenzo, va crear una sèrie d'obres escultòriques, inclòs un crucifix de mida natural a Santa Maria Novella, coneguda pel seu naturalisme. Es creu que els seus estudis de perspectiva van influir en el pintor Masaccio. Donatello es va fer famós com l'escultor més gran del primer Renaixement, les seves obres mestres van ser la seva estàtua humanista i inusualment eròtica de David, una de les icones de la república florentina, i el seu gran monument a Erasmo de Narni Gattamelata, el primer gran bronze eqüestre que es va crear des de l'època romana.