Un culte és un grup social que es defineix per les seves creences religioses, espirituals o filosòfiques inusuals o pel seu interès comú en una personalitat, objecte o objectiu particular. Aquest sentit del terme és controvertit, ja que té definicions divergents tant en la cultura popular com en l'àmbit acadèmic, i també ha estat una font contínua de controvèrsia entre els estudiosos de diversos camps d'estudi. La paraula culte se sol considerar pejorativa.
Un sentit més antic de la paraula culte implica un conjunt de pràctiques de devoció religiosa que són convencionals dins de la seva cultura, estan relacionades amb una figura particular i sovint s'associen a un lloc concret. Les referències al culte d'un sant catòlic en particular, o al culte imperial de l'antiga Roma, per exemple, utilitzen aquest sentit de la paraula.
Tot i que el sentit literal i original de la paraula es manté en ús, al va sorgir un sentit derivat de «devoció excessiva». A partir dels anys 30, els cultes es van convertir en objecte d'estudi sociològic en el context de l'estudi del comportament religiós.Fahlbusch, Erwin, and Geoffrey William Bromiley. The Encyclopedia of Christianity 4. p. 897. Consulta 21 de març de 2013. Des dels anys 40, el moviment contraculte cristià s'ha oposat a algunes sectes i nous moviments religiosos, etiquetant-los com a cultes a causa de les seves creences poc ortodoxes. Des dels anys setanta, el moviment secular anticulte es va oposar a certs grups i, en reacció als actes de violència comesos per uns quants dels seus membres, els ha acusat sovint de practicar el control mental. Els acadèmics i els mitjans de comunicació han discutit algunes de les reivindicacions i accions dels moviments anticulte, provocant una nova controvèrsia pública.
Les classificacions sociològiques dels moviments religiosos poden identificar un culte com un grup social amb creences i pràctiques socialment desviades o novedoses encara que sovint no és clar.OED, citing American Journal of Sociology 85 (1980). p. 1377: "Cults…like other deviant social movements, tend to recruit people with a grievance, people who suffer from a some variety of deprivation."Shaw, Chuck. 2005. "Sects and Cults." Greenville Technical College. Consulta 21 de març de 2013.Olson, Paul J. 2006. "The Public Perception of 'Cults' and 'New Religious Movements'." Journal for the Scientific Study of Religion 45 (1): 97–106 Altres investigadors presenten una imatge menys organitzada dels cultes, dient que sorgeixen espontàniament al voltant de noves creences i pràctiques. Els grups etiquetats com a cultes varien des de grups locals amb pocs seguidors fins a organitzacions internacionals amb milions de persones adherides.
Definició i ús La paraula culte deriva del terme llatí , que significa «adoració». En anglès modern, el terme culte és generalment un terme pejoratiu amb connotacions despectives. El terme s'aplica de diverses maneres a grups abusius o coercitius de moltes categories, com ara bandes, crim organitzat i organitzacions terroristes.
Un sentit més antic de la paraula culte, que no és pejoratiu, indica un conjunt de pràctiques devocionals religioses convencionals dins de la seva cultura, relacionades amb una figura concreta i freqüentment associades amb un lloc concret, o generalment amb la participació col·lectiva en rituals religiosos. Les referències al culte imperial de l'antiga Roma, per exemple, utilitzen la paraula en aquest sentit. Al va sorgir un sentit derivat de devoció excessiva, i l'ús no sempre és estrictament religiós.
Les classificacions sociològiques dels moviments religiosos poden identificar una secta com un grup social amb creences i pràctiques socialment desviades o noves, tot i que això sovint no està clar. Altres investigadors presenten una imatge menys organitzada de les sectes, dient que sorgeixen espontàniament al voltant de noves creences i pràctiques. Les sectes s'han comparat amb sistemes polítics totalitaris en miniatura. Aquests grups es descriuen típicament com a dirigits per un líder carismàtic que controla estrictament els seus membres.
En el seu sentit pejoratiu, el terme s'utilitza sovint per a nous moviments religiosos i altres grups socials definits per les seves creences i rituals religiosos, espirituals o filosòfics inusuals, o per la seva creença de grup en una persona, objecte o objectiu en particular. Aquest sentit del terme està poc definit, amb definicions divergents tant en la cultura popular com en el món acadèmic, on ha estat una font contínua de controvèrsia entre els estudiosos de diversos camps d'estudi. Segons Susannah Crockford, «la paraula 'culte' és un canviador de forma, que es transforma semànticament amb les intencions de qui l'utilitza. Com a terme analític, es resisteix a una definició rigorosa». Ella argumenta que la definició menys subjectiva de secta es refereix a una religió o grup similar a la religió que «construeix conscientment una nova forma de societat», però que la resta de la societat rebutja com a inacceptable.
El terme secta ha estat criticat per mancar-li de rigor acadèmic; Benjamin E. Zeller va afirmar que «etiquetar qualsevol grup amb el qual hom no estigui d'acord i consideri desviant com a sectar pot ser una cosa habitual, però no és erudició». L'acadèmica religiosa Catherine Wessinger va argumentar que el terme deshumanitzava les persones del grup, així com els seus fills; després del setge de Waco, alguns estudiosos van argumentar que la definició de la branca davidiana com a secta pels mitjans de comunicació, el govern i els antics membres és un factor significatiu pel que fa al que va provocar les morts. No obstant això, també s'ha considerat com a empoderador per a exmembres de grups que han tingut experiències traumàtiques. Es va observar que el terme tenia una legitimitat cultural considerable.
A la dècada del 1970, amb l'auge dels moviments seculars anti-sectes, els estudiosos (tot i que no el públic en general) van començar a abandonar l'ús del terme secta, considerant-lo pejoratiu. A finals de la dècada del 1970, el terme secta va ser substituït en gran mesura en el món acadèmic pel termenova religió o nou moviment religiós. Altres termes alternatius proposats que s'han utilitzat han estat religió emergent, moviment religiós alternatiu o moviment religiós marginal, tot i que el terme més popular és el nou moviment religiós. El moviment anti-sectes considera principalment el terme nou moviment religiós com un eufemisme que perd la implicació que són nocius.
Estudis acadèmics miniatura|400x400px| La tipologia església-secta de Howard P. Becker, basada en la teoria original d’Ernst Troeltsch i que proporciona la base per a una classificació moderna de cultes, sectes i nous moviments religiosos
A partir de la dècada del 1930, els nous moviments religiosos percebuts com a sectes van esdevenir objecte d'estudi sociològic en el context de l’estudi del comportament religiós. El terme culte en aquest context té els seus orígens en l'obra del sociòleg Max Weber (1864–1920). Weber va ser un teòric important en l'estudi acadèmic de les sectes, que sovint es basa en les seves teoritzacions de l'autoritat carismàtica i de la distinció que va establir entre esglésies i sectes. Aquest concepte de divisió entre església secta va ser elaborat més endavant pel teòleg alemany Ernst Troeltsch, que va afegir una categorització mística per donar cabuda a experiències religioses més personals o individuals. El terme «culte» té una història que prové del sociòleg Maz Weber, que distingia entre Església i secta. Aquesta distinció va ser desenvolupada més per Ernst Troeltsch, que va afegir «místic» per designar una experiència religiosa més individual o personal.
El sociòleg estatunidenc Howard P. Becker va dividir encara més les dues primeres categories de Troeltsch, dividint l'església en ecclesia i denominació; i la secta en secta i culte. Igual que la religió mística de Troeltsch, el culte de Becker es refereix a petits grups religiosos que manquen d'organització i que emfatitzen la naturalesa privada de les creences personals.
miniatura|267x267px| Max Weber (1864–1920), un teòric important en l'estudi de les sectes
Les formulacions sociològiques posteriors es van basar en aquestes característiques, posant un èmfasi addicional en les sectes com a grups religiosos desviants, derivant la seva inspiració de fora de la cultura religiosa predominant. Sovint es pensa que això porta a un alt grau de tensió entre el grup i la cultura més dominant que l'envolta, una característica compartida amb les sectes religioses. Segons aquesta terminologia sociològica, les sectes són productes del cisma religiós i, per tant, mantenen una continuïtat amb les creences i pràctiques tradicionals, mentre que els cultes sorgeixen espontàniament al voltant de noves creences i pràctiques.
Els estudiosos William Sims Bainbridge i Rodney Stark han argumentat a favor d'una distinció addicional entre tres tipus de sectes: moviments de sectes, sectes clientelars i sectes d'audiència, tots els quals comparteixen un compensador o recompenses per les coses invertides en el grup. En la tipologia de Bainbridge Stark, un moviment sectari és una organització completa real, que es diferencia d'una secta en què no és una escissió d'una religió més gran, mentre que els cultes d'audiència estan organitzats de manera poc definida i es propaguen a través dels mitjans de comunicació, i els cultes de clients ofereixen serveis (és a dir, lectures psíquiques o sessions de meditació). Un tipus pot fer-se un altre, per exemple, l’Església de la Cienciologia que passa de ser un públic a una secta clientelar. Els sociòlegs que segueixen la classificació de Bainbridge Stark tendeixen a continuar utilitzant la paraula culte, a diferència de la majoria d'altres acadèmics; tanmateix, Bainbridge va declarar més tard que es penedia d'haver utilitzat la paraula. Stark i Bainbridge, en discutir el procés pel qual els individus s'uneixen a nous grups religiosos, fins i tot han qüestionat la utilitat del concepte de conversió, suggerint l'afiliació com un concepte més útil.
A principis dels anys seixanta, el sociòleg John Lofland va estudiar les activitats dels membres de l'Església de la Unificació a Califòrnia per intentar promoure les seves creences i guanyar-ne de nous. Lofland va assenyalar que la majoria dels seus esforços van ser ineficaços i que la majoria de les persones que s'hi van unir ho van fer a causa de relacions personals amb altres membres (sovint relacions familiars). Lofland va publicar les seves troballes el 1964 com a tesi doctoral tituladaThe World Savers: A Field Study of Cult Processes (Els salvadors del món: un estudi de camp dels processos de culte), i el 1966 en format de llibre amb el títol Doomsday Cult: A Study of Conversion, Proselytization, and Maintenance of Faith (Culte del judici final: un estudi de conversió, proselitització i manteniment de la fe). Aquesta obra es considera un dels estudis més importants i citats sobre el procés de conversió religiosa.
J. Gordon Melton va afirmar que, el 1970, «es podia comptar amb els dits de les mans el nombre d'investigadors actius sobre noves religions». Tanmateix, James R. Lewis va escriure el 2004 que el creixement meteòric en aquest camp d'estudi es pot atribuir a la controvèrsia sectària de principis dels anys setanta. A causa d'una onada de religiositat no tradicional a finals dels anys seixanta i principis dels setanta, els acadèmics van percebre els nous moviments religiosos com a fenòmens diferents de les innovacions religioses anteriors.
Algunes investigacions de la Universitat de Stanford publicades el 1994 han documentat i discutit el cultisme i les característiques semblants a les sectes en empreses visionàries.