Curitiba és un municipi brasiler fundat l'any 1693, capital de l'estat del Paraná. És al Primer Altiplà Paranaense, a 934 metres sobre el nivell del mar, a més de 110 quilòmetres de distància de la costa atlàntica i a 1.386 km al sud de Brasília, la capital federal. Amb 1.948.626 habitants, és el municipi més populós del Paraná i de tota la regió Sud del Brasil, a més de ser la vuitena ciutat del país per nombre d'habitants, segons l'estimació feta per l'IBGE per a 2020.
Fundada a partir d'un petit poblat bandeirante, Curitiba va esdevenir una important parada comercial arran de l'obertura de la carretera entre Sorocaba i Viamão, transitada pels comerciants de caps de bestiar boví i cavallí coneguts com tropeiros. L'any 1853 esdevingué la capital de la nova Província del Paraná. Des de llavors, la ciutat, va mantenir un ritme de creixement urbà consolidat per l'arribada d'una gran quantitat d'immigrants europeus al llarg del , majoritàriament alemanys, poloneses, ucrainesos i italians, que li van conferir diversitat cultural.
Al llarg de la seva història, Curitiba va portar a terme diversos plans i legislacions que pretenien sostenibilitzar el creixement i que la van dur a ser reconeguda internacionalment per les innovacions urbanístiques i cura pel medi ambient. La implementació de la xarxa de transport públic n'és la més important.
Compta amb una elevada posició en els rànquings d'indicadors d'educació, com la menor taxa d'analfabetisme i la millor qualitat de l'ensenyament bàsic entre les capitals d'estat brasileres. L'any 2008 va figurar entre les cinquanta ciutats més influents del món pel seu valor financer i comercial, segons l'Índex Mastercard de Mercats Emergents. El 2014, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura va incloure-la dins la xarxa mundial de ciutats creatives, en la categoria de disseny. Curitiba va ser declarada com la ciutat més ambientalment sostenible d'Amèrica Llatina per l'Índex Verd de Ciutats de 2015, estudi de Siemens.
L'any 2009, en una recerca publicada per la revista Forbes, Curitiba va ser citada com la tercera ciutat més intel·ligent del món, per considerar que es preocupa, de forma conjunta, per ser ecològicament sostenible i guanyar qualitat de vida, tot mantenint les infraestructures i el dinamisme econòmic. Curitiba va ser inclosa en la llista de ciutats globals en la categoria gama per part del Globalization and World Cities Study Group & Network (GaWC). No obstant això, alguns problemes socioeconòmics persisteixen; per exemple, la capital paranaense va ser classificada el 2016 al 44è lloc entre les ciutats amb les majors taxes d'homicidi del món.
Etimologia esquerra|miniatura|Araucàries enmig de la ciutat de Curitiba. L'etimologia del topònim Curitiba és controvertida, atesa la dificultat per saber si és d'origen tupí o guaraní, donat que ambdues llengües són força similars i tants uns com els altres visqueren en aquest territori. A més, el nom de la ciutat va estar grafiat de diferents maneres al llarg de la història després de la colonització: Curituba, Corituba, Queretiba, Curityba o Corityba, fins al present Curitiba. En qualsevol cas, l'acord comú tradueix el nom com «conjunt de pins» o «bosc de pins», és a dir, pineda.
El 1919, l'aleshores governador de l'estat del Paraná, Afonso Alves de Camargo, va establir oficialment l'actual ortografia del topònim, Curitiba, per un decret llei. Fins a aquella època, el nom de la ciutat era escrit tanmateix amb les formes Curityba i Corityba. La denominació dels habitants del municipi és curitibanos (en català, curitibà, -anes). Curitibanos és el nom d'una localitat de l'estat de Santa Catarina, fundada per emigrants de la capital paranaense.
Amb el pas dels anys, la ciutat ha guanyat diversos sobrenoms. Durant la dictadura, i en l'àmbit de l'ufanisme brasiler, va ser coneguda com la Cidade Sorriso (‘ciutat somriure’), intentant fer oblidar la fama d'antipàtics que tenien els veïns de Curitiba. Altres noms són Ciutat Ecològica i Ciutat Model, pel seu compromís mediambiental, així com el de capital de les Araucàries, rebut aquests pinyers característics del Paraná.
Història Període colonial (s. XVII - XVIII) Els primers dies del municipi de Curitiba es remunten al segle XVII quan els exploradors bandeirantes a la cerca d'or sortien de Paranaguá i travessaven la serralada del Mar camí a Queretiba. Eleodoro Ébano Pereira va ser el cap de la primera expedició oficial que va coordinar els serveis d'explotació de mines d'or en els Districtes del Sud (incloent Curitiba). Els primers prohoms que sorgeixen en la història de Curitiba, després d'Ébano Pereira, són Baltasar Carrasco dos Reis i Mateus Martins Leme, responsables de portar-hi els primers colons. No obstant això, d'acord amb l'historiador Romário Martins:
miniatura|Centro Cultural da Vilinha i escultura al cacic Tindiquera.|esquerraUn cop els expedicionaris superaven la Serra do Mar, s'acomodaven en un llogarret anomenat Vilinha ("poblet"), al marge dels rius Atuba i Bacacheri. La mancança d'or i la dificultat per aconseguir aliments va fer que els bandeirantes decidissin establir-se en un punt proper però millor ubicat, creant un nou assentament que seria batejat amb el nom de Nossa Senhora da Luz dos Pinhais. Això hauria tingut lloc l'any 1661, segons els registres del Dr. Rafael Pires Pardinho, ouvidor-geral (una mena de fiscal general) de la vila en 1721.
L'any 1668, Gabriel de Lara, anomenat O Povoador (el poblador), va manar construir-hi un pelourinho (costell o picota). Un grup integrat per disset colons va assistir a l'aixecament de la picota, considerat el naixement de l'enclavament de la nova Curitiba. No obstant això, sovint a Gabriel de Lara no se'l reconeix com el fundador de Curitiba, fet que els historiadors acostumen a atribuir a Eleodoro Ébano Pereira. El monòlit que hi ha actualment en el lloc del desaparegut pelourinho és el punt que marca el quilòmetre zero de les carreteres paranaenses i està ubicat a la plaça Tiradentes, al Centre Històric de Curitiba. D'altra banda, l'antic poblat de Vilinha se situava en l'espai que ara ocupa el barri Alto, mentre que les comunitats indígenes que poblaven aquesta àrea se situaven on ara es troba el barri d'Atuba.
Existeix una llegenda sobre la fundació de Curitiba, narrada per una gran quantitat d'historiadors, en la que es menciona el nom dels primers colonitzadors, constituïts per les famílies Seixas, Soares i Andrade. Aquests bandeirantes, en temps incert, van convidar el cacic dels Camps de Tindiquera, a la vora del riu Iguaçú, per a que els ajudés a triar el lloc més adequat per a instal·lar definitivament la nova colònia. Després d'una llarga caminada pels camps que els envoltaven, el cap indi va fixar la seva vara a terra i va dir: “Aquí!”. En aquell llocs'hi va construir una petita capella, en honor de la Candelera, construïda amb canyes i fang. Aquella ermita va ser substituïda dècades després per una església, ja de pedra, que va atendre a la comunitat durant més d'un segle i mig, fins que fou construïda, a finals del , la present Catedral Metropolitana.
El 29 de març de 1693, el poblat de Nossa Senhora da Luz dos Pinhais va assolir la categoria de Vila, quan el capità Mateus Martins Leme va constituir la Câmara de Vereadores (consell municipal). Aquesta data és la que té caràcter oficial i estableix l'aniversari curitibano.
Al nou assentament, a més de l'extractivisme mineral, va néixer una incipient ramaderia i agricultura de subsistència en les àrees forestals que envoltaven la població. La producció minera no va durar gaire temps, ja que a les darreries del va tenir lloc l'esclat del cicle de l'or a l'estat de Minas Gerais. En el , la ramaderia i, principalment, el comerç d'animals de tir, van afavorir l'arribada i establiment de nous colons, comportant el progrés de la regió. La vila estava localitzada en el camí del bestiar, construït el 1730, des de Rio Grande do Sul, passant per São Paulo i arribant a Minas Gerais, per a comercialitzar bous i ases pel treball de tir i de càrrega a les mines. Emperò, l'obertura d'una nova carretera allunyada de la ciutat, va comportar de nou l'aïllament de Curitiba.
Període imperial (s. XIX) miniatura|Debret, Jean-Baptiste (1827). Panorama de Curitiba.Curitiba va ser elevada a la categoria de capital de comarca per mitjà d'un edicte Imperial de data 19 de desembre de 1812, en substitució de Paranaguá. Posteriorment, va ser elevada a la categoria de ciutat per la llei de la Província de São Paulo n.º 5, del 5 de febrer de 1842.
Amb la Llei Imperial n.º 704, del 29 d'agost de 1853, Curitiba va esdevenir la capital de la nova província del Paraná, que recentment havia assolit la desitjada emancipació, escindit-se de la de São Paulo. Aquesta mesura pretenia, d'una banda, afeblir el poder dels paulistes i, de l'alta, garantir el suport al règim imperial dels paranaenses, una regió en continu creixement econòmic. Per la seva tasca i esforç en l'acompliment dels desitjos polítics del Paraná, diverses personalitats van deixar el seu nom gravat als anals de la història. Aquell mes d'agost de 1853, el Govern Municipal, que tenia la seu a tocar del pati de l'església de Nossa Senhora da Luz, era compost pels següents regidors: Benedito Enéas de Paula, Fidélis da Silva Carrão, Manuel José da Silva Bittencourt, Floriano Berlintes de Castro, Francisco de Paula Guimarães, Inácio José de Morais, Francisco Borges de Macedo, Antônio Ricardo Lustosa de Andrade i, amb el càrrec de President de la Cambra, el coronel Manuel Antonio Ferreira.miniatura|Mapa de Curitiba, 1894. El 1820, Curitiba va ser visitada pel naturalista francès Auguste de Saint-Hilaire, qui es va meravellar de la ciutat i va deixar escrites les següents paraules:
Aquell any, a Curitiba hi havia 220 cases. L'economia local es veia dinamitzada pels sectors fuster i agrícola (en especial pel cultiu d'herba mate) que van impulsar de nou el creixement del municipi. 22 anys després, ja tenia 5.819 habitants.
A mitjans de segle, el govern provincial paranaense va promoure la vinguda de nous colons europeus, majoritàriament italians i polonesos. però també alemanys i ucraïnesos, a més de rebre migració interna: paulistes, gaúchos, catarinenses, mineiros i fluminenses. Tot això va exercir influència en la configuració de la societat curitibana, de la seva cultura i de la seva economia, durant dècades.miniatura|Antiga Estació Ferroviària de Curitiba, actual Museu Ferroviário de Curitiba.D'ençà 1867, van sorgir 35 petits nuclis coloniais als boscos de mata atlàntica de la perifèria de Curitiba. Una nova onada de progrès va arribar a la ciutat, l'agricultura va ser desenvolupada amplament i va iniciar-se la industrialització de la regió. El dia 2 de febrer de 1885 (festivitat de Nossa Senhora dos Navegantes), va ser inaugurada la línia de tren que unia Curitiba i Paranaguá, fet històric que va ocasionar un important impuls per al desenvolupament de la capital paranaense, que passava, a partir d'aquesta data, a tenir una connexió ràpida i moderna amb el port de Paranaguá, permetent una millora en l'eficiència de l'exportació de mate.
Període republicà (s. XX -) miniatura|Panoràmica de Curitiba (1900). Inclou dades de la progressió demogràfica:
1780 - 2.949 hab., 1858 - 11.313 hab., 1872 - 11.730 hab., 1890 - 24.553 hab., 1900 - 50.124 hab.