miniatura|Sala principal del Tribunal Suprem del Regne Unit. En els sistemes de common law, les decisions dels tribunals superiors poden establir precedents que han de seguir els òrgans judicials inferiors. En els sistemes jurídics de dret anglosaxó o common law, un precedent judicial és una decisió anterior que serveix d'autoritat per resoldre casos posteriors amb fets o qüestions jurídiques iguals o semblants. Segons la posició del tribunal que va dictar la resolució i les regles de cada jurisdicció, el precedent pot ser vinculant o tenir únicament valor persuasiu.
El sistema de precedents pretén afavorir la coherència, la igualtat de tracte, l'estabilitat i la previsibilitat de les decisions judicials. No obstant això, l'aplicació d'un precedent depèn de la semblança entre els fets rellevants i les qüestions jurídiques dels casos comparats. Una resolució anterior no constitueix necessàriament precedent respecte de qüestions que el tribunal no va examinar ni resoldre expressament.
Funcionament La doctrina del stare decisis estableix que els tribunals han de respectar, com a regla general, els precedents aplicables. L'expressió procedeix de la màxima llatina stare decisis et non quieta movere, que es pot traduir com «mantenir allò decidit i no alterar allò establert».
La vinculació al precedent no és absoluta. La seva aplicació depèn de la jerarquia dels tribunals, de la jurisdicció en què es va dictar la resolució i de la coincidència entre els fets i les qüestions jurídiques dels casos.
Història La doctrina del precedent es va desenvolupar gradualment a Anglaterra a partir de les resolucions dels tribunals reials. Des de l'edat mitjana, les decisions i els arguments emprats en els processos es van recopilar en col·leccions que permetien als jutges i juristes conèixer com s'havien resolt casos anteriors. Entre aquestes recopilacions destaquen els Year Books, elaborats entre els segles XIII i XVI, i, posteriorment, les col·leccions privades d'informes judicials o law reports.
Inicialment, les resolucions anteriors no sempre eren concebudes com a normes estrictament vinculants, sinó com a proves o exemples de l'existència d'un principi jurídic. L'augment de la publicació sistemàtica de sentències i la consolidació de la jerarquia judicial durant els segles XVIII i XIX van reforçar progressivament l'obligació de seguir les decisions dels tribunals superiors.
La doctrina va ser adoptada, amb particularitats pròpies, pels ordenaments sorgits de la tradició jurídica anglesa, com els dels Estats Units, el Canadà, Austràlia i altres territoris que havien format part de l'Imperi Britànic. Les diferències constitucionals i judicials entre aquests països fan, però, que l'abast concret del precedent no sigui idèntic en totes les jurisdiccions.
Força dels precedents Se sol distingir entre stare decisis vertical i horitzontal. El vertical obliga els tribunals inferiors a seguir les decisions dels tribunals superiors competents dins la mateixa jurisdicció. L'horitzontal fa referència al grau en què un tribunal segueix les seves pròpies decisions anteriors.
Un precedent és vinculant quan el tribunal que ha de resoldre un cas està obligat a seguir la regla establerta per un tribunal superior de la mateixa jurisdicció. Per determinar-ne l'obligatorietat cal tenir en compte la jerarquia judicial, l'àmbit territorial i material de la jurisdicció i la similitud entre els casos.
Els precedents persuasius, en canvi, poden orientar una decisió, però no l'imposen. Poden procedir de tribunals del mateix nivell, de tribunals inferiors, d'altres jurisdiccions o, en determinades circumstàncies, d'opinions discrepants. El seu pes depèn de l'autoritat del tribunal d'origen, de la solidesa de l'argumentació i de la proximitat entre els fets examinats.
Contingut de les resolucions No tot el contingut d'una sentència té la mateixa força. La regla jurídica necessària per arribar a la decisió rep el nom de ratio decidendi i és la part que pot constituir un precedent vinculant. Per identificar-la cal examinar els fets materialment rellevants i el raonament jurídic emprat pel tribunal.
Les observacions que no són necessàries per resoldre el litigi es denominen obiter dicta. Aquestes consideracions no solen ser vinculants, però poden tenir valor persuasiu i arribar a influir en resolucions posteriors.
La identificació de la ratio decidendi pot ser complexa, especialment quan una resolució conté diverses opinions concurrents o quan els jutges que formen la majoria coincideixen en el resultat però no en tota l'argumentació.
Aplicació Quan un tribunal considera que el cas que examina presenta diferències materials respecte del precedent invocat, pot distingir-lo, el que es coneix en anglès com a distinguishing, i evitar-ne l'aplicació. No es nega necessàriament la validesa del precedent, sinó que es considera que no regula el nou supòsit.
Un tribunal competent també pot revocar o abandonar expressament un precedent anterior o overruling i substituir-lo per una interpretació nova. Així mateix, una llei posterior pot modificar o deixar sense efecte la regla establerta judicialment.
Al Regne Unit, la Declaració de pràctica de 1966 va establir que les decisions anteriors de la Cambra dels Lords eren normalment vinculants, però que el tribunal podia apartar-se'n quan ho considerés justificat. Aquest criteri continua formant part de la pràctica del Tribunal Suprem del Regne Unit.
Aquests mecanismes permeten combinar la continuïtat del dret amb la seva adaptació als canvis legislatius, socials i doctrinals. L'abandonament d'un precedent sol requerir una justificació explícita, especialment quan ha generat una interpretació consolidada o expectatives jurídiques legítimes.
Crítiques La doctrina del precedent es justifica principalment per la necessitat de garantir que els casos semblants rebin solucions semblants. També facilita que les persones, les empreses i les administracions puguin preveure les conseqüències jurídiques de les seves actuacions. El Tribunal Suprem dels Estats Units ha assenyalat que el stare decisis afavoreix el desenvolupament coherent i previsible dels principis jurídics, protegeix la confiança dipositada en les decisions judicials i contribueix a la integritat real i percebuda del procés judicial.
El precedent també limita el marge de decisió individual dels jutges, perquè els obliga a justificar per què apliquen, distingeixen o rebutgen una interpretació anterior. Alhora, permet que determinades regles jurídiques es desenvolupin gradualment a partir de casos concrets, especialment en àmbits que la legislació no regula detalladament.
Entre les crítiques al sistema hi ha el risc que una decisió errònia es mantingui durant molt de temps, la dificultat d'identificar la regla exacta derivada d'una sentència i la gran quantitat de resolucions que els professionals han de consultar. També s'ha assenyalat que la distinció entre casos pot permetre als tribunals evitar precedents incòmodes sense abandonar-los expressament.
La tensió entre estabilitat i evolució és especialment visible en els tribunals de màxima instància. Una adhesió excessivament rígida als precedents pot perpetuar interpretacions injustes o desfasades, mentre que abandonar-los amb massa facilitat pot reduir la seguretat jurídica. Per aquest motiu, els tribunals solen valorar factors com la qualitat del raonament anterior, la seva aplicabilitat pràctica, la coherència amb altres normes i la confiança que la societat hi hagi pogut dipositar.
Presència en diferents tradicions jurídiques El dret jurisprudencial o case law és el conjunt de principis i interpretacions jurídiques derivats de les resolucions dels tribunals. No és exactament sinònim de precedent: el precedent és una decisió o regla concreta que pot influir en casos posteriors, mentre que el dret jurisprudencial designa el conjunt més ampli de dret elaborat mitjançant resolucions judicials.
En els sistemes de common law, el dret jurisprudencial conviu amb la legislació aprovada pels òrgans legislatius i amb les normes dictades per l'administració. Quan una norma escrita regula una matèria, els tribunals n'interpreten el contingut, i aquestes interpretacions poden generar nous precedents.
En els sistemes de dret continental, les decisions judicials no tenen tradicionalment la mateixa força formal que el precedent en el common law, ja que la legislació escrita constitueix la font principal del dret. Tot i això, la jurisprudència dels tribunals superiors exerceix una influència important en la interpretació uniforme de les normes. La reiteració d'un mateix criteri pot arribar a formar una doctrina jurisprudencial que els tribunals inferiors segueixen habitualment, encara que el seu funcionament no sigui idèntic al del precedent anglosaxó.
En el dret espanyol, el terme jurisprudència s'aplica especialment a la doctrina establerta de manera reiterada pel Tribunal Suprem en interpretar i aplicar la llei, el costum i els principis generals del dret. Per tant, aquesta noció no s'ha d'equiparar automàticament amb el precedent vinculant propi dels sistemes anglosaxons.
En el dret català En l'àmbit dels Països Catalans, el dret civil català disposa d'una tradició jurisprudencial pròpia. El Tribunal de Cassació de Catalunya, creat el 1934 durant la Segona República Espanyola, era la màxima instància en matèria de dret civil català i dret contenciós administratiu.
L'article 111-2 del Codi civil de Catalunya estableix que el dret civil català s'ha d'interpretar i integrar d'acord amb els principis generals que l'informen i prenent en consideració la tradició jurídica catalana. En particular, disposa que s'han de tenir en compte la jurisprudència civil del Tribunal de Cassació de Catalunya i la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que no hagin estat modificades per lleis posteriors. Ambdues poden ser invocades com a doctrina jurisprudencial en els recursos de cassació.
El recurs de cassació té una funció destacada en aquesta unificació interpretativa. La legislació catalana permet fonamentar-lo, entre altres supòsits, en la contradicció entre la resolució impugnada i la jurisprudència establerta pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, o en la manca de jurisprudència sobre una qüestió rellevant de dret civil català. D'aquesta manera, el tribunal pot fixar una doctrina comuna per orientar les decisions posteriors.
La recuperació de les sentències del Tribunal de Cassació de Catalunya dictades entre 1934 i 1937 també ha permès incorporar aquella doctrina a l'estudi contemporani del dret català. La Societat Catalana d'Estudis Jurídics manté una base de dades que permet consultar aquestes resolucions i identificar-ne la continuïtat o la modificació en la jurisprudència posterior.
Aquesta regulació no converteix necessàriament les sentències catalanes en precedents vinculants en el mateix sentit que en el common law, però els atribueix una funció expressa en la interpretació, la integració i la continuïtat del dret civil català.
En la cultura popular La formació, l'aplicació i la revisió dels precedents judicials apareixen sovint en obres basades en processos que van transformar la interpretació de drets fonamentals. Aquestes representacions acostumen a centrar-se en les persones afectades i en el conflicte social que precedeix les decisions judicials, més que no pas en els aspectes tècnics de la doctrina del precedent.
La pel·lícula Loving (2016), dirigida per Jeff Nichols, dramatitza el cas de Richard i Mildred Loving, condemnats per haver contret un matrimoni interracial a Virgínia. El litigi va culminar en la sentència Loving contra Virgínia de 1967, en què el Tribunal Suprem dels Estats Units va declarar inconstitucionals les prohibicions estatals dels matrimonis interracials.