miniatura|Mestre João Vicente, fundador de l'Orde dels Lóios i del Convent de Vilar de FradesL'estampa prové de Galeria das ordens religiosas e militares desde a mais remota antiguidade até nossos dias adornada com muitas estampas, d'autor desconegut, 1843. miniatura|Canonge de l'Orde dels Lóios miniatura|Detall del portal sud de la façana, en estil neoromànic, utilitzant vestigis del monestir originari -ací, una àguila, símbol de la congregació, alçant rèptil LEsglésia de Sâo Salvador de Vilar de Frares, també anomenada Església de Vilar de Frares i Església del Monestir dels Lóios, es troba a la muntanya Airó, al costat del marge esquerre del riu Cávado, a la freguesia d'Areias de Vilar, al municipi de Barcelos, districte de Braga, a Portugal.
Forma part del conjunt del convent de la Congregació de Canonges Seculars de Sâo Joâo Evangelista que ací establí la primera casa mare, i havia estat abans un monestir benedictí.
Té una arquitectura notable, especialment per les voltes de l'església, a l'absis i al transsepte, així com pel portal manuelí de la façana principal, al costat del qual es troba, a la torre sud, un portal i una finestra de característiques neoromàniques, construïts al , amb vestigis del monestir originari.VINHAS, Joaquim Alves, A Igreja e o Convento de Vilar de Frades, Barcelos: Junta de Freguesia de Areias de Vilar - Barcelos, 1998.
És Monument Nacional des de 1910.Decret de 16 de juny de 1910, publicat en el Diário do Governo núm. 136 de 23 de juny de 1910. Vegeu Església de Vilar de Frades, en IGESPAR, accés el 25 d'abril de 2007. Per decret de 16 d'octubre de 2001 de l'IPPAR, s'obrí la instrucció del procés de reclassificació de l'Església de Vilar de Frades.
Història La referència més antiga al monestir benedictí de Vilar de Frares data de 1509.MARQUES, José, A Arquidiocese de Braga no Século XV, Lisboa: Imprensa Nacional-Casa da Moeda, 1998, p. 652. Tanmateix, segons fra Leão de Sâo Tomás, hauria existit una carta del monjo benedictí fra Drumário, escrita el 7 d'octubre de 571, que datava la fundació del monestir del 566, per Martí de Braga.SÃO TOMÁS Frei Leão de, introd. e notas críticas de José Mattoso, Benedictina Lusitana, Tomo I, p. 358-359. Segons Jorge de São Paulo, creient en l'existència d'aquesta carta, el monestir seguí la regla de sant Benet des d'aquesta data fins al 714, any en què fou destruït per les invasions musulmanes, i no en resta res d'aquesta fase de la vida del convent. Hauria estat reconstruït, segons el mateix autor, el 1070, sota l'orde Benedictí fins al 1425. La reconstrucció la feren, sobretot, nobles locals, com Godinho Viegas, que pel seu rol en la conquesta cristiana, reberen favors dels primers monarques portuguesos, com ara Sanç I, que va donar fur al monestir el 1172. El 1104, Dona Gotinha, parenta de Godinho Viegas, donà un nou estímul al convent, i una propietat rústica de la freguesia de Santiago de Encourados.(2)
El 1302, Dona Beringeira Aires, hereva i patrona d'altres convents a més d'aquest, donà, el 12 d'agost, el patronatge i jurisdicció que tenia sobre el monestir al bisbe de Porto. El 1400, va passar a ser una abadia secular, sota el patronatge de l'arquebisbe de Braga. El 1425, finalment, Fernando da Guerra, arquebisbe de Braga, dona el monestir al metge Joâo Vicente, futur bisbe de Lamego i Viseu. Aquest el va reformar.FERREIRA, Monsenhor José Augusto, Fastos episcopaes da igreja primacial de Braga : sec. III- sec. XX, Tomo I, Mitra Bracarense, 1928.SANTA MARIA, Francisco de, O Ceo aberto na Terra : historia das sagradas congregações dos Conegos Seculares de S. Jorge em Alga de Venesa & de S. João Evangelista em Portugal, Lisboa, Off. de Manoel Lopes Ferreyra, 1697.
Al convent s'annexaren, al llarg de la seua ocupació pels Lóios, algunes esglésies, la majoria de les quals per Fernando da Guerra. A més de l'església del Monestir de Sâo Bento da Várzea, va annexar l'església de Santa Maria Madalena, de Sâo Joâo d'Areias de Vilar, Santa Leocádia de Pedra Furada, Santa Maria de Moure, Sâo Jorge de Airó, Sâo Martinho de Airó, Sâo Vicente de Areias, Sâo Pedro de Adães i Santiago de Encourados. L'arquebisbe Luís Pires hi annexarà també Santa Maria de Góis, després de la renúncia de l'abat d'aquesta església en entrar en l'orde dels Lóios.(2)
Alfons V fou un dels reis portuguesos que més va beneficiar l'orde, i Vilar de Frares en particular, amb privilegis i exempcions. Joan V de Portugal confirmà els privilegis concedits pels antecessors. Maria I, el 23 d'octubre de 1779 funda en el convent una escola "de llegir, escriure i comptar". Per provisió règia de 1782, la sobirana concedia als canonges de Vilar de Frares els mateixos privilegis que havien estat atribuïts al canonge de la Seu de Porto i als monjos de l'orde benedictí. A la fi del , Vilar de Frares tenia un ampli poder econòmic sobre 126 freguesies.(2)
L'església miniatura|Volta de la nau de l'església miniatura|Torre de l'alçat principal, al nord, amb cresteria i l'àguila, símbol de la congregació miniatura|Porta d'accés a l'atri, amb la imatge de Lorenzo Giustiniani L'església romànica primitiva, de la qual resten alguns elements al costat sud de la façana ("torre vella") ha estat datada de forma irregular per diversos autors, variant de 1070 fins a l'inici del . Tanmateix, tenint en compte la data de la carta foral i les característiques dels elements conservats, propis del romànic tardà, es creu que data del darrer quart del .GRAF, Gerhard N., Portugal Roman: Le Nord du Portugal", Paris: Zodiaque, 1987. Tant el portal com la finestra al seu damunt es reconstruïren a l'inici del , modificant, probablement, gran part de l'estructura originària, per ordre del rector Martinho José de Almeida. El portal té actualment tres arquivoltes ornamentades amb éssers fabulosos i elements naturals i geomètrics, amb capitells que contenen elements típics del bestiari romànic.(2)
L'església, amb planta en forma de creu llatina amb transsepte reduït, té la capçalera cap a l'est. El cos és de nau única, separada amb cinc capelles laterals. Aquestes característiques s'assemblen al que va ser designat com esglésies criptocolaterals, comunes des de mitjans del .(2)
Alguns arquitectes de la família Lopes de Guimarães foren contractats pels canonges de Vilar de Frares en obres del convent. Molts autors, tanmateix, atribueixen el traçat arquitectònic a Joâo de Castilho. Si fou així, el projecte dataria del final de la primera dècada del , quan Castilho acabava les obres a la Seu de Braga, on va aplicar per primera vegada a Portugal la "volta <i>combada</i>", sistema que s'aplicà, poc després, a Vilar de Frares.DIAS, Pedro; "A Arquitectura Manuelina", Livraria Civilização Editora, Porto, 1988, p. 70.
Característiques Absis i creuer La pedra utilitzada en l'absis és un tipus de granit extret de la muntanya Penida, a Areias de Vilar, de gran qualitat estètica, ja que s'arriba a assemblar al marbre. Tot i que recorrent a elements propis de l'estil manuelí, la relació de proporcionalitat harmònica i equilibrada del conjunt s'insereix en una línia classicista accentuada per la llum de les finestres, per la claredat del granit usat, per les mènsules que suporten els nervis del sostre i pel fris que els uneix inferiorment. Les voltes, amb el traçat típic de Joâo de Castilho, es feren segons noves tècniques que permetien un notable descens del perfil dels nervis.(2)
El 1697, s'engrandí la capçalera per l'est, per incloure-hi el retaule principal i la respectiva tribuna, pel mestre Pascoal Fernandes i Joâo Moreira, de Porto, en "estil pla". Aquesta ampliació, visible des de l'exterior, a la part posterior de l'edifici, contrasta en estil amb l'edifici manuelí -en comptes dels contraforts i d'una cornisa còncava decorada amb rosasses, l'annex presenta pilastres manieristes i una cornisa convexa amb un fris inferior. El 1930, el director interí dels "Monuments del Nord" referia, tanmateix, la necessitat d'obres urgents a les teulades, portada, i consolidació de la volta de la capella principal, que amenaçava ruïna.(2)
Capelles col·laterals i cor Les capelles col·laterals d'estil manuelí són també rellevants pel que fa a les voltes, d'estructura gairebé quadrangular. Els nervis parteixen de mènsules ornamentats amb temes vegetals, antropomòrfics i de fauna, i en ressalta la imatge de l'àguila de Joan Evangelista.(2)
El cor, acabat durant les obres del , es reformà al 1682, per António Joâo Padilha, de Porto, per construir-hi cadires, prestatgeries, reixes i tribuna per a l'orgue.
La resta del cos de l'església la construí el mateix Joâo Lopes, el Vell, en una segona fase d'obres que els frares costejaren majoritàriament, a causa de l'enfrontament amb el bisbe Diogo de Sousa que, així i tot, va pagar els vitralls del cor -informació que permet concloure que les obres s'acabaren abans de 1532, any de la mort del prelat. Van ser construïts, en aquesta fase, la portada de l'església i l'arc i volta del cor.(2) El cos de l'església, mantenint la planta traçada originàriament, tindria característiques de les esglésies tipus sala, amb format rectangular. D'aquest cos resta només un mur irregular al nord. La falta de recursos monetaris va obligar els frares a cobrir la nau amb un folre de fusta sostinguda de manera fràgil per parets poc espesses i sense contraforts, la qual cosa obligà a fer obres en les dècades de 1620 i 1630 de les quals resultarien les actuals imposants voltes.(2)
Entre el tresor de l'església hi ha les rajoles del , signades i datades de 1742 folrant dues capelles de l'interior, i altres del , possiblement de fabricació regional i bastant rares.SIMÕES, J. M. dos Santos. "Azulejaria em Portugal no século XVIII", Lisboa: Fundação Calouste Gulbenkian, 1979, pàgina 95. L'altar principal conté actualment una peça de talla imponent, en estil nacional, datat del 1697. En destaquen dues teles de Pedro Alexandrino, en la sagristia (construïda al ), i algunes escultures.(10) La façana principal miniatura|Portal principal En el context de les obres del cinc-cents, el portal principal fou objecte d'especial atenció. El 1523 ja estaria conclòs, com es desprén dels cronistes del convent que a partir d'aquesta data comencen a referenciar les obres del monestir. Es caracteritza per cinc arcs carpanells, en grups de tres pseudocolumnes, integrats en arrabans, enquadrats per dos grans columnes que tenen forma de dos troncs podats. Està protegit per un porxo també d'arc carpanell.(2)
Torre sud Al , la façana principal fou remodelada, i s'integrà el portal del en la torre sud. La façana de l'església, encomanada el 1796 - 1797, començà a ser executada el 1804 - 1805. Aquesta torre, que tingué un rellotge de sol fins al 1629, més petita que la torre nord, o "nova", es construí segons característiques neogòtiques, evidents en la rosassa i en les finestres d'arc apuntat, al centre del frontispici. Els vestigis del pòrtic del segle XI o XII foren, llavors, reutilitzats en conjunt amb dues arquivoltes noves, però fetes a l'estil romànic. Aquesta torre es manté inacabada fins ara.(2)