Lolivera (Olea europaea L., del llatí oleum, 'oli', i europaeus, 'd'Europa') és un arbre de la família de les oleàcies originari de l'Àsia Menor que es conrea des de l'antiguitat a tota la conca mediterrània. També es coneix amb els noms d'oliver i oliu, i la varietat silvestre rep el nom dolivera borda o ullastre. Un lloc plantat d'oliveres és un olivar, oliverar, olivet, una oliveda o olivereda.
Distribució i ecologia miniatura|Tronc d'una olivera grega L'olivera és un arbre perenne present a tota la regió mediterrània. És molt freqüent a les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i Andalusia, on se'n localitzen les plantacions més extenses. Al Principat es troba bastant estesa per tot el territori, però les comarques de les Garrigues, el Baix Ebre, el Montsià i el Tarragonès són les zones més típiques dedicades a aquest conreu. Actualment també es cultiva en altres països de clima semblant, com el Perú, Xile, Califòrnia i el sud d'Austràlia.
S'estima que hi ha uns 2.500 cultivars.
Oliveres mil·lenàries Al món hi ha com a mínim 17 espècies d'arbres que poden viure més de 1000 anys gairebé totes són coníferes i els més antics que es coneixen són pins de l'espècie Pinus longaeva que viuen a les muntanyes Rocoses amb edats properes als 5.000 anys. Diverses grans oliveres de la península Ibèrica i d'altres zones de la Conca del Mediterrani es coneixen popularment com a oliveres mil·lenàries. D'algunes d'aquestes oliveres s'ha fet una estimació de la seva edat suposant que tenen de 2000 a 2500 anys. Dins la zona de la conca del riu Sénia hi ha classificades com a mil·lenàries 4.580 oliveres basant-se en el fet que presenten un perímetre, mesurat a 1,3 m del sòl, de més de 3,50 metres. L'olivera grossa de La Vila Joiosa es diu que té 2.500 anys, el seu perímetre a 1,3 m del sòl fa 9,10 metres. La que s'anomena Lo Parot s'ha estimat d'una edat d'entre els 600 i mil anys.
La determinació de l'edat de les oliveres mitjançant els anells de creixement dels arbres és més problemàtica en les oliveres que en molts altres arbres atès que aquests anells no són gaire distingibles en la fusta de les oliveres, pel funcionament del seu càmbium asimètric i el procés de maduració de la fusta,)J. F. Terral Exploitation and management of olive tree Journal of Archaeological Science (2000 no segueixen un patró temporal conegut a això s'afegeix el fet que l'olivera pot estar massa torçada. L'edat de les arrels de l'olivera pot ser superior a la del seu tronc.
Davant l'evidència de la dificultat de determinar correctament l'edat real de les oliveres, recentment la Generalitat de Catalunya ha substituït la denominació d'«oliveres mil·lenàries» per la d'«arbres monumentals».
Els investigadors del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF),[Arnan X.; López B.C.; Martínez-Vilalta J., Estorach M.; Poyatos R. “The age of monumental olive trees (Olea europaea) in northeastern Spain” Dendrochronologia 30: 11-14. Abril 2012. DOI: 10.1016/j.dendro.2011.02.002 2012. http://www.agenciasinc.es/Noticias/Los-olivos-milenarios-de-la-Peninsula-Iberica-rejuvenecen Notícies CSIC] fins a l'any 2012, han determinat que l'olivera més longeva es troba a la comarca del Montsià amb una edat de 627 anys i que es tracta d'una de les majors edats documentades en un ecosistema mediterrani i en el continent europeu. El mètode que s'ha seguit per la determinació de l'edat és el mètode clàssic en dendrocronologia basat en l'anàlisi dels anells obtinguts a través de l'extracció d'un estret cilindre de la fusta que va des de l'escorça al cor de l'olivera.
Les dades dendrocronològiques obtingudes també poden servir per a reconstruir les condicions climàtiques dels darrers segles.
Subespècies d'olivera Es poden observar diferents subespècies d'olivera depenent de la regió on es localitzen: O. europaea ssp. europaea, que agrupa la varietat sylvestris (ullastre) i la varietat europaea, que és la conreada tant al nord com al sud del Mediterrani i als llocs on s'ha estès el seu cultiu en l'actualitat. O. europaea ssp. guanchica, endèmica de les illes Canàries. O. europaea ssp. cerasiformis, endèmica de les tres illes de l'arxipèlag de Madeira. O. europaea ssp. laperrinei, existent a les zones d'alta muntanya més plujoses del Sàhara. O. europaea ssp. maroccana, a les muntanyes de l'Atles marroquí.
Hàbitat El seu hàbitat són les regions càlides i seques de clima temperat. Les varietats silvestres habiten en terrenys pedregosos, garrigues i formacions del litoral, mentre que les varietats de cultiu es planten en grans extensions i també en podem trobar exemplars en parcs i jardins.
Descripció Estructura vegetativa miniatura|Plàntula d'olivera encara amb els seus dos, arrodonits, cotilèdons miniatura|Fulles d'olivera mostrant la diferència entre l'anvers, verd, i el revers, grisós i pelut miniatura|Fulla doble anormal en una olivera de la varietat Leccino És un arbre perenne amb la capacitat de viure i produir durant centenars d'anys. Té port mitjà: fa entre 2 i 10 metres d'alçada (és un macrofaneròfit).
Segueix una estructura vegetativa de corm, formada per: arrel, tija (tronc) i fulles. Larrel, en el cas d'arbres nascuts de llavor, és axonomorfa i té caràcter pivotant, és a dir, que hi ha una arrel principal que sense ramificar-se penetra a la terra. Quan l'arbre prové de l'arrelament d'estaquetes, en canvi, es formen un conjunt d'arrels secundàries. En tots dos casos, però, van creixent, de manera contínua, petites arrels que són les que més fàcilment absorbeixen els nutrients. La fondària a la qual arriba l'arrel depèn de l'estructura, la fertilitat i la humitat del terreny. El tronc és tortuós, gruixut i ramificat. L'escorça, en els exemplars joves, és llisa i de tonalitats gris clar, i amb els anys s'esquerda i s'enfosqueix. La fusta és dura. La capçada és arrodonida, atapeïda i irregular. Les fulles són simples, coriàcies i lanceolades, i tenen les vores enteres i l'àpex agut. Es disposen de manera oposada i són persistents, és a dir, que no cauen habitualment fins passats dos o tres anys de la seva formació. La longitud varia entre 3 i 8 cm, i l'amplada, entre 1 i 2 cm. El pecíol és curt: fa uns 0,5 cm. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc, amb una certa lluïssor a causa d'una cutícula que és poc permeable a l'aigua, típica de les plantes que, com l'olivera, són xeròfiles. Al revers, en canvi, les fulles són de color verd gris platejat a causa de la presència de nombrosos pèls protectors anomenats tricomes que recobreixen els estomes, que només són en aquesta banda inferior de la fulla, i eviten la pèrdua d'aigua.
Caràcters de l'arbre A l'arbre de l'olivera es poden destacar tres caràcters que estan íntimament relacionats amb la zona en què es conreen, i la distinció per diverses categories dins d'ells es veu dificultat per pràctica com l'empelt sobre diferents patrons i pel sobreempelt (ambdues pràctiques força freqüents a la Comunitat Valenciana).
Vigor: fa referència a la mida de l'arbre i la capacitat que té per al creixement dels rams tant en longitud com en gruix. Es distingeixen tres categories per a la classificació de les varietats de l'arbre: elevat, mitjà i baix.
Port: fa referència a la distribució natural de les branques de l'arbre que conformen la copa. Es distingeixen tres categories per a la classificació de les varietats de l'arbre: dret, obert i ploraner. Densitat de Copa: fa referència a l'abundància de vegetació de la copa, apreciable per la capacitat de penetració de la llum, està relacionada amb l'abundància de brancatge, la longitud dels entrenusos i la mida de les fulles entre altres factors. Poden Es poden distingir tres categories per a la classificació de les varietats de l'arbre: espessa, mitjana i clara.
Caràcters del full A l'hora de classificar les fulles es pot prendre diversos caràcters, alguns d'aquests varien segons la seva situació a l'arbre o al ram, o l'estat agronòmic de l'olivera, per la qual cosa no es consideren gaire discriminants. De vegades, hi ha algun caràcter molt marcat en algunes varietats, com la curvatura dels llimbs o la forma, permeten realitzar una identificació.
Forma: és considerada per la relació entre la longitud(L) i l'amplada(A). Es distingeixen tres categories:
El·líptica (L/A <4) El·líptic-Lanceolada (L/A 4-6) Lanceolada (L/A >6)
Longitud: (L) es poden distingir tres categories:
Llarga (>7 cm) Mitjana (5-7 cm) Talla (<5 cm)
Amplada: (A) Hi hauria tres categories:
Estreta (<1 cm) Mitja (1-1,5 cm) Ampla (>1,5 cm)
Curvatura longitudinal del limbe: classifiquem segons quatre categories:
Plana Hiponàstica Epinàstica Helicoïdal
Parts reproductives miniatura|Flors d'olivera a punt d'obrir-se a San Daniele del Friuli (Itàlia) L'olivera comença a florir des de la fi de març, però les flors vertaderes surten a l'abril o al maig. Són petites i actinomorfes amb simetria radiada. La corol·la és de color blanc o blanc groguenc, amb quatre pètals soldats per la base, és a dir, que és gamopètala. El calze és petit i format per quatre sèpals soldats (gamosèpal). L'androceu està format per dos estams soldats als pètals. El gineceu és bicarpel·lar, és a dir, format per dos carpels soldats que formen el pistil que està compost per un ovari súper, un estil curt i un estigma bilobulat i papil·lós.
Les flors estan inserides en unes inflorescències paniculades petites i axil·lars que contenen de 10 a 40 flors. Hi ha flors de dos tipus: les perfectes i les estaminíferes. Les flors perfectes són hermafrodites, és a dir, que contenen els dos sexes, i això queda clar per la presència d'estams i pistil ben desenvolupats. Les flors estaminíferes, com el nom indica, només tenen estams i, per tant, són flors masculines i seran incapaces de produir fruit. Les flors estamníferes es troben a l'arbre en proporció variable; en condicions de forta secada són les úniques que apareixen, i en aquest cas no hi ha producció d'olives.
La formació de les flors s'inicia a la tardor de l'any anterior a la florida.
El fruit miniatura|Olives a l'arbre miniatura|Llavor de l'olivera, sense el seu pinyol que l'envolta El fruit de l'olivera és l'oliva. El procés de pol·linització per permetre que les flors fructifiquin és semblant al de qualsevol angiosperma: un dels dos gamets masculins del tub pol·línic s'uneix a l'òvul i l'altre als nuclis polars. També podem obtenir fruits per partenocàrpia, però, en aquest cas, les olives, que s'han format sense un procés de fecundació de la flor, tenen una mida molt reduïda. Generalment, aquesta pol·linització és duta a terme pel vent, ja que es tracta d'una planta anemòfila, però de vegades els insectes també participen en aquest procés.
L'oliva és un fruit en drupa relativament petit i amb forma el·lipsoïdal o globosa més o menys simètrica. Té la llavor tancada en un endocarpi dur que forma el pinyol el qual se solidifica de 4 a 6 setmanes després de l'inici de la formació del fruit i s'endureix fins 3 mesos després El mesocarpi continua creixent durant tota l'estació. El creixement del fruit mostra una corba de creixement doble sigmoide com també passa en la majoria de les drupes. La llavor arriba a la maduresa just abans que el fruit canviï de color en l'estadi dit “maduració verda”. El creixement del fruit s'atura quan aquest comença a canviar de color. després de l'estadi de maduració verda hi ha un decreixement del contingut de clorofil·la i un increment de l'acumulació d'antocians responsable del color negre del fruit. El seu color pot prendre diferents tonalitats, que oscil·len de verd a vermell, però quan madura es torna negra. Normalment mesura d'1 a 4 cm de longitud i de 0,6 a 2 cm de diàmetre, depenent de la varietat. El percentatge del contingut d'oli varia segons les cultivars entre el 12 i el 28%. Per hectàrea es pot arribar a tenir 22.000 kg d'olives. El pes de les olives varia entre 1 i 12 grams segons les varietats.