Les eleccions generals d'Irlanda del Nord de 2022 se celebraren el 5 de maig de 2022. Triaren els 90 membres de l'Assemblea d’Irlanda del Nord, i foren les setenes eleccions des de l'establiment de l'assemblea l'any 1998. La celebració d'aquestes eleccions es realitzà tres mesos després del col·lapse de l'Executiu d’Irlanda del Nord a causa de la dimissió del Primer Ministre, Paul Givan (DUP), com a protesta contra el Protocol d’Irlanda del Nord.
En les eleccions de 2017, huit partits obtingueren representants en l'assemblea legislativa: el Partit Unionista Democràtic, Sinn Féin, el Partit Unionista d’Ulster, el Partit Socialdemòcrata i Laborista, el Partit de l'Aliança, els Verds, El Poble Ababns que el Benefici, i la Veu Unionista Tradicional.
En aquestes eleccions, Sinn Féin esdevingué el partit més gran, sent la primera vegada que un partit nacionalista/republicà quedava primer en vots i escons en una elecció a Irlanda del Nord i que, per tant, la primera vegada que tenia dret a nominar una Primer Ministra nacionalista. El percentatge de vot del DUP, principal partit unionista, caigué quasi un 7% i tres escons, malgrat això, els partits unionistes guanyaren dos escons més que els nacionalistes (37 escons enfront de 35) i un avantatge en percentatge de vot mínim. Aliança també feu grans guanys, superant el UUP i el SDLP i esdevindre el tercer partit en l'Assemblea. Els Verds perderen ambdós escons que havien guanyat en 2017 i es quedaren fora de l'Assemblea per primera vegada des de l'any 2003.
Com el govern d’Irlanda del Nord està fonamentat en compartit el pdoer entre nacionalistes i unionistes, el DUP (com a el partit unionista més gran) ha de nominar a un Viceprimer Ministre perquè l'executiu es puga formar, tanmateix, argumenten que no ho faran fins que se solucionen els diferents problemes, segons el seu punt de vista, existents en el Protocol d’Irlanda del Nord.
Antecedents Context El mes de maig de 2013, Theresa Villers, Secretària d'Estat per a Irlanda del Nord, anuncià que la propera elecció a l'Assemble es posposaria al mes de maig de 2016, i que se celebrarien les eleccions cada 5 anys des d'aleshores. La secció 7 de l'Acta de 2014 d’Irlanda del Nord (Provisions Diverses) especifica que les eleccions s'han de celebrar el primer dimarts de maig del cinqué any després de les últimes eleccions. Aquesta data seria el 5 de maig de 2022, tanmateix, hi existeixen diferents circumstàncies en les quals l'Assemblea es pot dissoldre abans de la data programada en conformitat amb la secció 31 de l'Acta d’Irlanda del Nord de 1998.
El mes de juny de 2016, el Regne Unit votà a favor d’eixir de la Unió Europea, encara que Irlanda del Nord votà per romandre-hi. El procés d'eixida tingué una incertesa particular a Irlanda del Nord a causa de les duanes potencials en la frontera entre Irlanda i el Regne Unit. Mentrestant, se celebraren unes eleccions generals a Irlanda del Nord anticipades en març de 2017. Després de l'elecció, Sinn Féin declarà que no entraria en un acord de coalició amb el DUP sense canvis significatius en els plantejaments del partit, incloent-hi que Arlene Foster no esdevinguera Primera Ministra fins que la investigació sobre l'escàndol de corrupció del sistema d'incentius del sistema de calefacció estiguera completa. Durant els següents anys, el termini per a formar un executiu s'anava ampliant successivament mentre les negociacions entre les forces continuaven fracassant.
El 18 d'abril de 2017, Theresa May, Primera Ministra del Regne Unit, convocà eleccions generals per celebrar-les el 8 de juny d'aquest mateix any. El Partit Conservador pergué la seua majoria absoluta a la cambra i signà un acord de confiança i suport amb el DUP per mantindre’s en el govern.
L'any 2019, el Regne Unit patí una inestabilitat política significativa al voltant de com procedir amb el Brexit. Les eleccions al Parlament Europeu de maig de 2019 significaren que el Partit de l'Aliança aconseguí el tercer eurodiputat d’Irlanda del Nord a costa del Partit Unionista de l’Ulster (UUP). El suport del DUP al govern conservador es trencà amb els desacords sobre els plans governamentals del Brexit. Llavors, els conservadors convocaren eleccions, celebrades el mes de desembre de 2019, que guanyaren amb una gran majoria. A Irlanda del Nord, per primera vegada, els partits nacionalistes irlandesos tradicionals guanyaren més escons que els unionistes trandicionals, el SDLP i l'Aliança tornaren a la Cambra dels Comuns mentre que el DUP i Sinn Féin perderen més de 5 punts percentuals.
El govern entre DUP i Sinn Féin es restablí el 10 de gener de 2020 amb l'acord «Nova Dècada, Nova Aproximació», evitaven així unes eleccions immediates. A finals de Febrer de 2020, es confirmà l'arribada del virus Covid-19 a Irlanda del Nord.
Canvis en els lideratges El 28 d'abril de 2021, Arlene Foster anuncià que dimitiria com a líder del DUP el 28 de maig i com a Primera Ministra el mes de juny de 2021 després que 20 diputats de l'Assemblea i 4 diputats de Westminster del partit signaren una carta on expressaven no tindre confiança en el seu liderage. Edwin Poots guanyà, per poc, l'elecció del lideratge del DUP de maig de 2021, però anuncià la seua dimissió 21 dies després. Qui fou segon en les primàries del partit de maig, Jeffrey Donaldson, fou l'únic en presentar-se en les primàries de juny i el partit decidií no celebrar cap votació. Donaldson va ser ratificat com a líder del partit el 30 de juny de 2021. Mentrestant, després que Poots triara no substituir a Foster com a Primera Ministra, va ser Paul Givan qui assumira el càrrec el 17 de juny de 2021.
Per una altra banda, Steve Aiken va anunciar la seua dimissió com a líder del UUP el 8 de maig de 2021, i seria Doug Beattle qui assumiria el lideratge del partit 9 dies després en presentar-se sense cap oposició.
Protocol d’Irlanda del Nord El protocol d’Irlanda del Nord és un protocol dintre de l'Acord de retirada del Regne Unit de la Unió Europea que gestiona les qüestions sobre duanes i immigració en la frontera a l'illa d’Irlanda entre el Regne Unit i la Unió Europea, i alguns aspectes sobre el comerç de béns entre Irlanda del Nord i la resta del Regne Unit. Els seus termes foren negociats l'any 2019 i acordats i conclosos el mes de desembre de 2020. A causa del conflicte nord-irlandés, la frontera entre el Regne Unit i Irlanda ha tingut un estatus especial des de la fi del conflicte amb l’acord de Belfast en l'any 1998. Com a part del procés de pau, la frontera ha sigut pràcticament invisible, sense cap barrera física o controls de duanes en tots els passos fronterers. Aquest acord havia sigut possible perquè ambdós països eren membres del Mercat Únic Europeu i de la Unió Duanera de la Unió Europea, i la seua Common Travel Area.
El DUP amenaçà en eixir del govern de coalició el 9 de setembre de 2021, per provocar, així, l'avançament electoral, si no es descartava el Protocol. Donaldson avisà: «No ho dic com a amenaça sinó com una cosa de la realitat política, les nostres institucions no sobreviuran al fracàs de resoldre els problemes que el Protocol ha creat». La següent setmana, Colum Eastwood, líder del SDLP, acusà el DUP de tindre una actitud infantil i va demanar l'aprovació d'una llei per evitar un avançament electoral. Contà als companys qeue «el delicat equilibri constitucional» a Irlanda del Nord era «massa fràgil perquè la gent hi jugara jocs».
El 3 de febrer de 2022, Givan dimití com a Primer Ministre en protesta pel protocol, cosa que va resultar automàticament en la caiguda de l’Executiu d’Irlanda del Nord. El diputat conservador Jacob Rees-Mogg digué que el govern britànic reformaria el protocol si no ho feia la UE, mentre que es va informar que Westminster estava planejant nova legislació que donaria als ministres poders per abolir el protocol. En un míting a Ballymena el 30 d'abril, Jim Allister, líder del TUV, digué que l'Executiu no tornaria fins que s'eliminara el Protocol.
Demandes per a unes eleccions avançades Després de la caiguda de l'Executiu, Sinn Féin i DUP demanaren la celebració d'unes eleccions, però el UUP, SDLP i l'Aliança s'oposaren a la idea. El secretari d’Irlanda del Nord, Brandon Lewis, descartà unes eleccions avançades, dient que la prioritat era que l'Assemblea tornara al seu funcionament normal. Dues setmanes després, tanmateix, va dir que era un risc real que l'Executiu no tornara després de les eleccions.
Resultats possibles Abans de les eleccions, els partits, comentadors i els mitjans de comunicació havien apuntat la possibilitat que un partit nacionalista, Sinn Féin, guanyara les eleccions per primera vegada. En aquest cas, sota l'Acord de Sant Andreu de 2006, Sinn Féin tindria el dret de nominar a un Primer Ministre malgrat que el bloc unionista fora el més gran. El resultat destacat en les enquestes de l'Aliança, que defuig del sectarisme entre catòlics i protestants, també presentaria un repte a la natura constitucional de l'Assemblea, perquè si esdevenien el segon partit, seria molt poc probable que tingueren el dret a nominar un viceprimer ministre, ja que el dret a la nominació està reservat al partit més gran de la designació més gran que no ha nomenat al Primer Ministre.
Candidats Un total de 239 candidats i candidates es presentaren per un del 90 escons dispoinibles de l''Assemblea, un increment respecte dels 228 de 2016. 87 dones es presentaren en aquestes eleccions, el nombre més alt en tota la història. Els escons estaven repartits entre 18 circumscripcions, cadascuna en repartia 5, i l'elecció es realitzà mitjançant el vot únic transferible.
La següent taula indica tota persona candidata nominada:
* indica que és eixint.
** indica que és eixint d'una circumscripció diferent.
^ indica que, sent membre passat de l'Assemblea, no ho era en el moment de la dissolució.
En negreta s'assenyalen les persones líders dels partits.
Amb (E) s'assenyalen les persones candidates electes.
CircumscripcióDUPSFSDLPUUPAliançaTUVVerdsPBPAontúIndependentAltresBelfast EastDavid Brooks (E)Joanne Bunting* (E)Mairéad O'DonnellCharlotte CarsonAndy Allen* (E)Lauren KerrNaomi Long* (E)