La sociologia del cos estudia el cos humà com a símbol. Parteix del principi que els éssers humans modelen el seu cos segons unes convencions socials que són canviables però que en diuen força sobre la societat.
Els primers estudis en sociologia i antropologia del cos es troben contaminats per la retòrica racial que cap al final de vol servir-se d'aquestes dues disciplines científiques per a justificar que existeixen unes societats superiors a unes altres. La ferralla racista és desbancada tot començar el segle XX gràcies a les corrents marxistes. Però el marxisme ofereix una mirada molt determinista sobre la realitat.
A partir dels anys 1940 hi ha una revisió antropològica de tota la literatura científica sobre l'estudi del cos. Això permet adonar-se que el cos és moltes vegades modelat per les convencions socials i que cap codi social és superior o inferior a cap altre. Simplement la societat contribueix a crear un corpus de gestos, mites i dinàmiques.
El cos a les societats industrialitzades és sovint el producte del consum. La societat del consum necessita crear uns imaginaris amb què poder vendre. D'aquesta manera el cos s'ha modelat segons la moda, segons l'obsessió envers la joventut, segons unes pràctiques esportives, etc. El cos és igualment un instrument per al poder polític. A la vegada el cos produeix unes dinàmiques parladores de la societat. Un somrís pot ser interpretat de forma diferent aquí o allà.
L'estudi del cos és un objecte difícil de definir perquè les recerques en l'àmbit parteixen sovint d'Occident i aquest bloc cultural ha tingut la tendència a separar el cos de l'esperit, dins la tradició cristiana, de certa forma represa pel pensament cartesià. La concepció del cos ha anat variant amb el temps. Aquesta és una primera conclusió quan hom mira de definir el cos com a objecte d'estudi. És a dir, si les societats actuals exerceixen poder d'influència sobre el cos i el seu comportament, les societats anteriors també exercien poder sobre el cos.
D'aquesta manera un règim polític determinat genera uns codis corporals i aplicables a tota la societat. Sovint el nucli de partença de l'estructura d'un estat ha tendit a fer de la dona una submisa, o tot el contrari, de forma que això mateix s'ha vist reflectit en la representació del cos de la dona i de l'home a la societat.
Objectiu d'estudi i marc teòric Definició de l'objecte d'estudi El cos és un mot de significats variats. Segons l'Enciclopèdia catalana, el cos pot voler dir:
«conjunt dotat de dues operacions, que hom acostuma a designar + i x (suma i producte)» (matemàtiques) «tot col·lectiu, conjunt de persones que formen com un organisme, que exerceixen una mateixa funció» (història) «substància material que juntament amb l'ànima o l'esperit integra el compost humà» (religió)
La definicions s'allarguen fins al dret administratiu, el disseny, les arts gràfiques, etc. En sociologia el cos com a objecte d'estudi es refereix a l'anatomia.
L'espècie humana dins la seva capacitat abstracta i de raonament ha donat nom a cadascunes de les parts de la seva anatomia (ex.: el nas, el braç, els dits, els peus, etc). El conjunt seria el cos i cadascuna de les parts passaria per les categoritzacions. La sociologia del cos problematitza aquest conjunt, no pas les parts.
El cos com a objecte d'estudi L'ésser humà ha fet històricament del cos un fetitxe. És a dir, n'ha fet una construcció cultural de tal magnitud que el cos esdevé un objecte a banda. La tradició pensativa religiosa, per exemple, ha tingut l'hàbit de separar cos i esperit, com si hi hagués dues realitats separades. Quelcom que remunta a l'Europa medieval, l'Àsia hinduista o animista, o l'Amèrica anterior a les colonitzacions, fins i tot retrobem el procediment a l'Àfrica antiga.
Aquest pensament concep moltes vegades el cos com una part de l'Univers. Per a l'hinduisme el cos seria un abillament que conformaria una realitat abstracta i diferent del món celestial. Una ànima vindria a cada cicle ocupar aquest avatar que permetria fer-lo anar dins un nou món que s'hauria creat a partir d'un caos, es trobaria en desenvolupament i tornaria a desaparèixer.
El cristianisme reprèn aquesta lectura tot i que amb algun matís. No hi trobem cap esquema de pensament cíclic, però separa el cos de l'ànima. El cos és un abillament barroer, gairebé pecaminós. Seria quelcom de menyspreable que caldria amagar. L'ànima, en canvi, caldria cultivar-la perquè és de certa forma superior.
Aquest esquema de pensament es trenca d'alguna manera amb l'arribada del Renaixement a l'Edat moderna europea. El cos continua sent objecte de fetitxisme, però deixa de concebre's progressivament com a pecat i trajo mal parit de la realitat. El pensament es posa al centre de la reflexió i de la societat. Pren forma una altra manera de concebre el cos i que conforma un fetitxisme més que arriba al seu bum amb la Revolució Francesa. És a dir, es construeix una altra narració fictícia del concepte cos. Malgrat que persisteix la mirada religiosa, aquesta nova perspectiva fa del cos un objecte sexual, un objecte de treball, un objecte de mirades mediàtiques, un objecte de bellesa, un objecte en totes les vessants. La societat contemporània crea amb això tota una simbologia rere el cos que la sociologia mira d'entendre. Convé considerar que a la societat contemporània les ciències, en el sentit més ampli, han contribuït a construir aquest fetitxisme. Especialistes de tota mena es dediquen a estudiar i, per tant, a parlar del cos com si fos una ficció. La societat dels especialistes estudia doncs el cos com a objecte de desig, com a objecte malalt que cal curar, com a objecte de transformació social, etc. El cos esdevé, resumidament, una tasca difícil de definir perquè el pensament religiós subjau i malgrat no haver-hi una societat de pensament mític, l'ésser humà, en tant que cultural, crea les seves pròpies narratives al voltant del cos, transformant-lo en quelcom de diferent a l'anatomia. Tanmateix, és aquesta cosmovisió que l'ésser humà es fa del cos allò que constitueix la matèria d'anàlisi de la sociologia del cos.
Historial de recerques Les primeres recerques en l'àmbit de la sociologia del cos són racials. S'inicien al a Europa i són el producte d'una societat que vol justificar l'existència d'uns col·lectius blancs superiors a poblacions negres. Hi ha mesuraments, càlculs i tot de recerques matemàtiques, estadístiques, entre més, que volen i s'entossudeixen a fer del negre, indígena o obrer, classes inferiors.
El marxisme treu tota la pols racista per a aportar-hi informació científica. És un pensament força determinista. Però del gros d'estudis realitzats, tot es resumeix a això mateix: d'una banda, teories racials que, mitjançant la ciència, intenten donar credibilitat a les ambicions polítiques de l'Europa de les colonitzacions; d'altra banda, teories marxistes que, amb el diàleg capitalisme-comunisme, extreuen les primeres conclusions més encertades i més comunament acceptades per la comunitat científica. Dins els diversos estudis, els que fan ús de la ciència per a justificar el racisme volen veure en els treballs de Freud quelcom de similar a la sociologia del cos, però cerquen sobretot reprimir les minories socials.
Les recerques marxistes tendeixen totes a mirar-se el cos com a producte d'una mecànica. S'estudia sobretot la relació entre maquinisme i cos. És el fruït d'un pensament que basa tot la seva construcció en el capital com a centre motor de la societat. Això torna aquests treballs de sociologia en "sociologia sobre el cos" [trd.] (Le Breton, 1992) més que sociologia del cos.
Georg Simmel encenta una nova etapa per a la sociologia del cos. Se centra molt més en la relació cos i societat. Obre el camí a l'escola de Chicago amb estudis com els de N. Anderson, C. Shaw o L. Wirth. És una etapa deslliurada del racisme i es fixa en el cos com a símbol parlador de la societat. Aporta informació sobre gestos, mirades i fins i tot els objectes que hom col·loca al cap per a decorar-lo. És a dir, els gestos o mirades de les persones també parlen de la societat de què formen part. És un tipus de sociologia de la contra-balança. És a dir, aspira a fer estudis que contra-balancin tot allò que s'havia fet fins llavors per a aportar quelcom de nou i més seriós.
En la dècada de 1940 la sociologia considera el cos des d'una vessant més antropològica i etnogràfica. El contacte amb altres cultures no industrialitzades i la caiguda del racisme a les mentalitats de molts europeus ajuda a tenir un resultat diferent al segle XIX. Ho investiguen M. Leenhardt, F. Boas, B. Malinowski, i d'altres. Els treballs es dediquen llavors a fer veritablement sociologia del cos i gràcies a aquesta aportació tenim ja definides les tres vies que orienten la sociologia del cos. És a dir, una sociologia de la mecànica, una altra de l'imaginari i finalment una sociologia del mirall social.
Amb el maig francès els estudis sociològics sobre el cos prenen una altra dimensió. L'alliberament sexual dona molta rellevància al cos perquè en fa una eina contra el règim de valors establert. El cos ja no és com el va definir l'església catòlica. No cal amagar-lo, es pot reivindicar i fins i tot se n'acaba fent una ficció. El cos és arreu. Quelcom possible pels estudis antropològics i etnogràfics de la dècada de 1940, que van evidenciar que el cos talment com el tracta la societat és fruït de convencions socials. Els treballs en sociologia agafen una gran embranzida, especialment amb els treballs de M. Foucault, N. Elias, P. Bourdieu, J. Baudrillard.
Estudis sociològics El cos com a mecànica La societat influeix en l'etiqueta Robert Hertz publica l'any 1909 un treball força revelador de la relació entre cos i societat. Mira d'entendre com és possible que existeixi població esquerrana i dretana. Vol entendre si la majoria àmplia de població dretana és o no el producte de la societat. Les conclusions són reveladores. La gran majoria podria adoptar tant la dreta com l'esquerra. És a dir, d'un llarg ventall de població analitzada, la part dretana i esquerrana que no pot anar més enllà i només pot limitar-se a aquest ús, és marginal. La conclusió és evident, les pràctiques socials canvien el propi cos.
Tot partint d'aquesta base ja treballada, diverses escoles en el camp de la sociologia fan una retrospectiva. A l'Edat moderna, per exemple, la societat de les Corts aristocràtiques acaba modelant d'alguna forma el cos, segons com eren les pràctiques socials. Això és demostrable pels hàbits del bon parlar, del bon fer, és a dir, dels modals. El fet de tenir una construcció social concreta contribueix a canviar el cos per exigències d'etiqueta. D'aquesta forma hi ha dones que poden arribar a ofegar-se per l'obligació de dur segons quins vestits. Si això fou efectivament així a Europa, a l'Àsia es va obligar les dones de la cort a embotifarrar-se els peus per a poder lluir tacons punxeguts, tal com manava l'etiqueta i això va condicionar-ne la formació dels peus.
La societat influeix en les tècniques Els treballs de Robert Hertz són importantíssims perquè demostren que la societat exerceix influència sobre el cos. Amb aquest constat M. Mauss publica a l'entre-guerres tot un estudi relatiu a les tècniques. És a dir, la societat o la construcció social també modificaria la tècnica de treball i ho faria segons l'edat, el sexe, el rendiment, etc. Tot això tindria un punt focal que uniria cadascuna de les tècniques: la transmissió. Cada cultura transmet unes maneres diferents de fer. Així, per exemple, caminar o nedar no es fa de la mateixa manera a Occident que a l'Orient. La respiració en el ioga o el taoisme difereixen perquè són dues pràctiques modelades per cultures diferents.