miniatura|Una família japonesa contemporàniaLa exerceix un paper fonamental per a la perfecta integració en la societat japonesa. Està rígidament basada en la línia de successió, segons la qual els descendents es vinculen entre si a través d'una idea de les relacions de la qual no es basen en la mera successió sanguínia, sinó que més aviat tenen com a finalitat el manteniment i la perpetuació de la pròpia família com a institució.
Des del final del període Tokugawa, quan la unitat familiar bàsica era el , fins a la Segona Guerra Mundial, quan aquest sistema va ser abolit per les potències aliades, l'estructura de la família japonesa ha experimentat importants canvis per arribar a un concepte de família basat en la igualtat de drets per a les dones, la herència compartida entre tots els fills i la lliure elecció de professió i matrimoni.
Tot i això, el ràpid creixement econòmic que es va donar a la postguerra va comportar una sèrie de problemes socials de diversa índole, especialment en l'àmbit familiar, com l'absència d'una figura paterna per als fills (motivada pels rígids horaris de les empreses japoneses en què treballen els marits i pares de família) i la pressió per l'autorealització i l'èxit personal dels joves, que han provocat l'aparició de diversos trastorns socials que fan que els joves japonesos no surtin de casa, recorrin als antidepressius o se suïcidin.
Història Família tradicional miniatura|300x300px| L'emperador Hirohito amb la seva esposa Kōjun i els seus fills el 1941 Durant gran part del , el model de família ideal vigent al Japó era el de l'ie, que es caracteritzava per un sistema patrilineal i una estricta jerarquia que s'articulava en funció de l'edat dels membres. Les responsabilitats familiars prevalen sobre els desitjos individuals, ja que es considera que és la família, i no l'individu, l'element que garanteix la supervivència dins del sistema social.
La peculiaritat d'aquest sistema consisteix en la característica essencial, per ser considerats membres d'una mateixa família, de viure tots a la mateixa casa i, en cas d'absència d'hereus homes, que el gendre o qualsevol forà amb un grau de parentiu mínim passi també a formar part de la unitat familiar, i qui se li atorgui el cognom familiar. Això també pot passar en el cas que es consideri que els fills homes no són dignes de perpetuar el cognom.«Sólo hereda una persona, que además puede ser un foráneo "adoptado" por la familia. Los límites entre parientes y no parientes resultan, por tanto, artificiales; incluso una familia que parezca estar basada en lazos de sangre puede incluir, de hecho, a foráneos que sólo están vinculados por un grado de parentesco. Cualquiera puede ser incorporado o excluido del ie.» De fet, l'ideal tradicional del sistema ie designa el fill major com a l'hereu de la família, que es fa responsable de la cura i la manutenció dels pares ancians, mentre que els fills menors passen a formar famílies autònomes, però que segueixen estant vinculades i subordinades (segons el grau d'interdependència econòmica) a la principal. En canvi, la principal tasca de les filles és trobar marits en altres famílies, per tal de donar hereus al llinatge.
A la família tradicional, el matrimoni és vist com un important vincle entre les famílies i és una font de grans preocupacions, ja que la preservació de la identitat de l'ie gaudeix de prioritat absoluta. Per això, al Japó de preguerra estaven molt estesos els en què la jove parella tenia poca o cap participació a l'acord. Aquests matrimonis els gestiona un mediador especialitzat que assumia la tasca i la responsabilitat de comunicar als pares un eventual rebuig o una conclusió satisfactòria de l'acord. A més, els pares també tenien la facultat de fer tornar els fills a casa seva si no estan satisfets amb el resultat del matrimoni.
El paper de la dona, una vegada que entra a la nova família, és el d'honrar, per sobre dels seus pares, als seus sogres, obeir i servir al seu marit, i mostrar-se complaent i atenta. Aquesta submissió total és la pedra angular que sosté tot el sistema governamental del Japó i es considera l'única manera de donar pau i estabilitat al país, si bé és conegut el total sacrifici de les dones sota aquest tipus de jerarquia.
Postguerra miniatura|Dinar en una família japonesa dels anys 50 L'estructura de la família japonesa va patir importants canvis ja en la Restauració Meiji de 1866, quan el desenvolupament econòmic i el capitalisme van contribuir a la caiguda gradual del sistema ie, cosa que va provocar l'abandonament de la tradició familiar patriarcal. La política de democratització duta a terme pels Aliats durant el període d'ocupació contribueix a consolidar aquest procés: en primer lloc, es desposseeix l'antic sistema familiar del seu poder legal, mitjançant l'abolició de l'herència a disposició únicament del fill major per a passar a una herència compartida entre tots els membres del nucli familiar. A més, la responsabilitat de la manutenció dels pares deixa de ser responsabilitat exclusiva del fill major masculí per passar a ser una obligació de tots els fills. També se suprimeix el matrimoni concertat, de manera que es torna al matrimoni el seu veritable significat d'acord mutu entre les dues persones involucrades. En segon lloc, les famílies són més reduïdes, les taxes de fecunditat disminueixen i la població abandona les zones rurals per concentrar-se a les zones industrialitzades de les grans ciutats, un fenomen que fa que el centre de gravetat de la mà d'obra es desplaci del sector agrícola i manufacturer al sector serveis. Igual que passa en altres països industrialitzats, cada cop més joves tenen l'oportunitat d'accedir a l'educació superior i cada cop més dones accedeixen al mercat laboral; d'altra banda, la seguretat de trobar feina disminueix, i els joves comencen a endarrerir el matrimoni el màxim possible o directament no es casen.
També es produeixen grans canvis en l'estil dels habitatges, que passen d'estar dissenyats per a una família de tres generacions a estar-ho per a famílies de no més de quatre membres, en què cadascú té la seva pròpia habitació, dividides entre si ja no pels típics envans corredissos (fusuma i shōji), sinó per gruixuts murs de pedra. Tot i això, aquesta revolució es va veure frenada per l'elevat cost d'aquests habitatges, que en alguns casos equivalia a set vegades els ingressos mitjans d'una família japonesa de l'època.
Anys 50 i 60 miniatura|Una família japonesa el 1957 Cap a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, va començar a estendre's al Japó un tipus particular de família, formada per un marit assalariat que treballa al sector serveis, normalment en empreses situades fora de la localitat de residència, amb uns ingressos fixos i dedicat per complet a la feina (), la seva dona, normalment , i els seus fills.
El marit exerceix el paper de sustentació de la família, tot i estar fora de casa la major part del dia durant sis dies a la setmana, i deixa la gestió de la llar en mans de la seva dona. Com que està absent de la llar durant llargs períodes, passa a ser gairebé una figura estranya per als nens, que no tenen oportunitat de veure'l durant la major part de la setmana, i molt menys de passar temps amb ell quan està descansant de la feina. D'aquesta manera, els nens queden en gran manera privats d'un model masculí, i la presència del pare a casa acaba creant confusió a la vida familiar, en lloc de suposar una situació natural.
Mentre el marit proveeix el suport de la família, treballant fins tard i mantenint les seves amistats dins l'àmbit laboral, la dona s'ocupa de la criança i l'educació dels fills. Gràcies al creixement de l'economia japonesa, els nens que obtenen bons resultats acadèmics tenen el futur assegurat i tenen grans oportunitats al món laboral. Per això, l'objectiu primordial de la mare japonesa és l'èxit i la realització dels seus fills: s'estén així el fenomen de la , un terme despectiu per referir-se a les mares obsessionades amb l'èxit acadèmic i laboral dels seus fills, fins i tot a costa de fer-los infeliços. Aquesta atenció particular està dirigida bàsicament als fills masculins, el futur dels quals depèn únicament d'entrar a la universitat adequada, mentre que a les filles se les anima a estudiar per a que trobin més fàcilment marit o un treball a temps parcial, el qual s'ha estès per tot el Japó des dels anys seixanta.
Tot i que la denominada salaryman family no era la més comuna al Japó a principis de la dècada dels 60, els empleats en empreses eren la categoria d'homes que més buscaven les dones japoneses, ja que podien assegurar un futur esplaiat tota la família. L'escàs temps de què disposa la parella per estar junts encara no s'aborda com un veritable problema. Finalment, els canvis esmentats en l'estructura familiar fan que la dona japonesa tingui cada cop més estudis, cosa que anima els mateixos homes a triar com a esposa aquest tipus de dona. Cap al final de la dècada, també es registra un augment del nombre de divorcis.
Anys 70 miniatura|294x294px| A la dècada dels 70 es va produir un canvi radical en l'estructura familiar japonesa, ja que les dones japoneses eren cada cop més independents i tenien més estudis. Durant la dècada dels 70, la generació filla de la salaryman family va créixer de manera substancialment diferent de l'anterior, acostumada a viure amb l'absència del pare i amb uns progenitors que tenien molt poc en comú. Aquesta nova generació, ja sense consciència de les penúries econòmiques dels temps de la guerra o de la immediata postguerra, es va familiaritzar amb la vida familiar que mostraven les pel·lícules americanes i amb el concepte del “matrimoni per amor”.
Tot això, unit a les reivindicacions d'igualtat per part de les dones, que es van traduir en la creació d'un Moviment d'alliberament de les dones, i a les protestes estudiantils de finals dels anys seixanta, va donar lloc a un nou tipus de família conegut com la nova família. Aquesta darrera difereix de la seva concepció anterior en tres conceptes clau: en primer lloc, les relacions de parella estan cada cop més unides a la idea romàntica de l'amor, i la vida matrimonial es basa en les relacions sentimentals i ja no en un simple acord econòmic entre les parts. En segon lloc, les relacions entre marit i dona esdevenen més equilibrades i democràtiques, i el marit s'implica més en els assumptes familiars, per exemple, acompanyant la seva dona al supermercat i passant temps amb els nens els caps de setmana. A més, el terme new family es promociona a revistes i s'utilitza com a marca associada a un estil de vida innovador.
L'augment de la participació de les dones en activitats fora de l'àmbit domèstic, el desenvolupament econòmic del país, el treball dels homes fora de la comunitat residencial i el nombre creixent de dones amb més nivell d'estudis i amb llargs períodes lliures d'obligacions familiars, contribueixen al creixement d'una diversitat d'oportunitats per a les dones, que van des del treball a temps parcial (que creix en tres punts percentuals, passant del 9% als anys 60 al 12%) fins a l'educació dels fills i la participació en activitats comunitàries, a més d'atendre les necessitats dels marits.
Anys 80 i 90