Els orígens de lanarquisme xinès remunten a principis del segle XX durant el moviment nacionalista xinès. La preponderància a finals del del moviment nihilista i el comunisme llibertari a Rússia va tenir gran influència sobre el moviment nacionalista xinès.
L'ús de l'assassinat com un mitjà de lluita en el moviment antimanxú, encoratjat per grups com els Grups Xinesos d'Atemptat, era similar a la idea de sacrifici dels grups antitsaristes com Naródnaia Vólia i el nacionalista paneslau Mà Negra.
Tot i que l'anarquisme i el nihilisme són ideologies diferents, en aquells temps la premsa popular europea i xinesa tendien generalment a confondre'ls. Durant la Conferència Internacional de Roma per a la Defensa Social contra els Anarquistes es va donar la següent definició d'anarquisme: "tot acte que utilitzi mitjans violents per destruir l'organització de la societat". Aquesta associació amb la violència política va promoure un precoç interès per l'anarquisme entre els radicals xinesos. A causa de l'absència de material literari en idioma xinès, aquesta influència va resultar força limitada.
Els moviments estudiantils xinesos miniatura|Wu Zhihui, Zhang Renjie i Li Shizeng, anarquistes xinesosLa primera presència anarquista explícita s'originà a França i al Japó entre els estudiants xinesos de famílies adinerades que cursaven a l'estranger, assentats en aquests estats després de la Rebel·lió dels bòxers. Tot i que aquests programes no eren accessibles a la gran majoria de la població, al voltant del 1906 havien portat a Europa entre 500 i 600 estudiants i al Japó, especialment a Tòquio, uns 10.000 estudiants (a causa de la proximitat geogràfica, la similitud cultural i el cost més accessible). A París l'avantatge consistia que el govern francès subvencionava els estudis.
Segons altres fonts, hi havia una política conscientment executada des del govern xinès consistent a allunyar els estudiants més radicalitzats i enviar-los a Europa i, els més moderats, al Japó. Els estudiants educats a l'estranger, però, van aprendre els mètodes i ideologies socialistes i l'anarquisme europeu, que transformarien completament la societat xinesa. És important remarcar que en ambdós casos, l'anarquisme ràpidament es va convertir en la tendència dominant entre els estudiants que havien estudiat a l'estranger. El 1906, amb diferència de mesos, es van fundar dos grups anarquistes, un a Tòquio i l'altre a París. Les diferències inicials entre aquests grups produirien en el futur moviment anarquista xinès dos estils i visions diferents de l'anarquisme.
Grup parisenc Segons Li Shih-tseng, que va participar en el moviment, les influències del grup localitzat a París provenen principalment de tres camps diferents: el radicalisme llibertari i l'anarquisme, el darwinisme social i la filosofia xinesa clàssica. Mentre el grup parisenc era poc procliu a combinar els ensenyaments de Laozi (sistema tradicional xinès de repartiment comunal de la terra) amb la ideologia anarcocomunista, Li descrivia el grup com integrat per joves que havien rebut una excel·lent educació en la tradició clàssica xinesa. També reconeixia que el pensament tradicional xinès exercia influència sobre ells, però la tendència més manifesta dins del grup parisenc era la de rebutjar, o fins i tot oposar-se activament, a qualsevol associació entre l'anarquisme i la cultura tradicional.
El grup de Tòquio El grup de Tòquio estava subjecte a les mateixes influències, amb un ordre diferent, però, de preferències. Mentre el grup de París estava influenciat per la ciència i la civilització occidentals, el grup de Tòquio basava el seu anarquisme en la tradició política asiàtica. En altres paraules, mentre a París estudiaven esperanto, reivindicaven l'anarcosindicalisme i llegien l'obra de Mijaíl Bakunin i Piotr Kropotkin, a Tòquio propugnaven una societat basada en les comunes camperoles, unides per municipis confederats democràticament i lliure, per mitjà de l'ajuda mútua i l'autodefensa recíproca. Basaven la seva ideologia en la fusió del taoisme, el budisme i la comuna tradicional camperola xinesa, atorgant preferència als textos de León Tolstoi sobre els de Kropotkin. Tots dos grups reivindicaven l'atemptat com a tàctica en els seus inicis, la qual cosa revela la influència del nihilisme, però cap al 1910 en assumir l'anarquisme com a ideologia van renunciar a la pràctica de l'assassinat polític.
Cooperació i diferències A principis del segle XX el moviment anarquista estava localitzat en la seva majoria al món occidental i els estudiants xinesos de París veien en el aquest pensament la ideologia més avançada d'occident i la més allunyada de la cultura tradicional xinesa, la qual percebien com en decadència. Aquesta posició xocaria amb el grup de Tòquio, que creien que podria ser més fàcil per a ells fer la transició a l'anarquisme del que seria per als europeus.
Aquestes diferències, però, no van suposar la no-cooperació. L'estructura descentralitzada i l'èmfasi en l'economia local i l'autodeterminació política propugnada per tots dos grups, els va fer arribar a la conclusió que després de la revolució els dos sistemes podrien coexistir pacíficament. El conflicte es donava essencialment sobre els valors, prioritats i mètodes per aconseguir la revolució, no tant per l'escenari postrevolucionari. En particular, el conflicte requeia sobre el lloc que havien d'ocupar les tradicionals filosofies xineses, dins dels pensaments i pràctiques anarquistes. Aquesta fou una de les principals fonts de fricció i debat entre els dos grups.
Comparació amb els anarquistes europeus
Els grups de París i Tòquio condemnaven el confucianisme i defensaven una transformació social. Tot i que el moviment anarquista europeu advocà per la transformació social, els anarquistes xinesos es destacaven per la importància fonamental que atribuïen a l'abolició de l'antiga cultura tradicional. Els anarquistes europeus llançaven les seves més dures crítiques contra el cristianisme, considerat com un dels tres pilars de l'autoritarisme, juntament amb el capitalisme i l'estat. Els anarquistes xinesos van declarar la guerra total contra la cultura confuciana, la qual veien com una forma de control social més o menys anàloga al cristianisme occidental en la seva penetració hegemònica de la societat i la prescripció de normes socials. Com ho va exposar Chtu Min-I, un dels membres del grup de París, aquest èmfasi en la transformació cultural seria també adoptat pels elements de l'esquerra radical xinesa. La seva retòrica i el seu contingut serien eventualment utilitzats per Mao per a justificar la Revolució Cultural.
Anarquisme i nacionalisme En el primera fase del moviment, els anaquistes d'ambdues tendències generalment van participar en el moviment nacionalista, tot i que en teoria repudiaven el nacionalisme i els estats nació.
Atacs nacionalistes Els primers atacs contra el moviment anarquista provenien principalment de nacionalistes xinesos, que veien en l'anarquisme una amenaça als seus esforços per construir una nació forta, centralitzada, unificada i moderna que pogués fer front a la potencia invasora de l'imperialisme occidental.
Els nacionalistes també sostenien que només mitjançant la construcció d'un front popular es podria derrotar els manxú i la dinastia Qing i que, a llarg termini, si hi hagués alguna possibilitat que l'anarquisme tingués èxit, havia de ser necessàriament precedit per un sistema republicà que s'assegurés a la Xina.
Resposta anarquista La resposta dels editors de Shi Hsin-Chi es fonamentava en la idea que la revolució que propugnaven seria global, simultània i espontània. Per tant, els imperialistes estrangers estarien massa preocupats amb les revolucions en els seus estats d'origen per envair o assetjar la Xina. Van sostenir també que tenir un govern centralitzat coercitiu no havia impedit als enemics de la Xina atacar-la en el passat i que a llarg termini la tirania és tirania, independentment de si és nadiua o estrangera. Per tant, l'únic enfocament lògic per a un poble que vol la llibertat hauria de ser oposar-se a tota autoritat, ja sigui manxú, han, estrangera o nadiua.
El grup de París, de la mateixa manera que la majoria de moviments radicals del món en aquells anys, creia en la revolució com en una força de la natura. Així, doncs, la Revolució vindria perquè era evidentment necessària i la seva funció era simplement preparar les persones per a això i ajudar a veure la necessitat de canvi social. Aquesta perspectiva proporciona una bona comprensió de la naturalesa fonamentalment evolucionista del moviment i explica l'enfocament del moviment centrat en l'educació en comptes de consolidar una organització.
Resultats de la col·laboració La participació de destacades figures nacionalistes indica el paper de les relacions personals en l'organització dels grups de París. Les persones que van fundar aquest grup havien sortit del moviment nacionalista i van quedar-hi forts lligams.
Els resultats reals d'aquesta col·laboració va ser que els anarquistes van comprometre la seva posició, i arribaren al punt d'accedir a càrrecs polítics dins el govern nacionalista, al qual teòricament eren contraris. Aquest mateix any, Jing Meijiu i Zhang Ji (un altre anarquista afiliat al grup de Tòquio) van ser escollits per anar al parlament republicà. Shifu i el grup Guangzhou van declarar que amb la seva acció s'havien convertit en traïdors a la causa i demostraven la seva falta de compromís amb el moviment; els dos homes seguien autoanomenant-se anarquistes i van ser actius en la promoció de l'anarquisme fins a finals de la dècada del 1920.
Com a contrapunt a aquesta col·laboració, hi ha evidència que altres anarquistes podrien haver-se unit al nou govern nacionalista i guanyar posicions de poder i privilegi; es van negar, però, a fer-ho per no contradir pas els seus principis. Com Scalapino i Yu sostenen: "no hi ha dubte que molts es van negar a jugar el tipus de paper polític que era tan necessari en un període en el qual el personal capacitat era extremadament escàs en comparació al de les labors manuals".
Qüestions estratègiques Arif Dirlik afirma que aquests problemes són indicatius de l'ambigüitat existent dins l'anarquisme. Més exactament, fou una qüestió d'estratègia. Els anarquistes xinesos es consideraven anarquistes perquè estaven treballant per a la supressió a llarg termini del capitalisme, l'estat i l'autoritat coercitiva en general. En la seva visió, l'anarquisme era un objectiu a molt llarg termini i no una cosa que esperaven veure realitzada durant la seva vida. Chiang, per exemple, creia que es necessitarien 3.000 anys per aconseguir la revolució que somiaven.
Entenent això, és més fàcil entendre per què els anarquistes es veurien temptats a fer campanya, ocupar càrrecs polítics o col·laborar amb elements simpatitzants al govern, ja que això, suposadament, ajudaria a aconseguir les seves metes a llarg termini. Aquesta actitud era clarament diferent a la de l'anarquisme revolucionari de Kropotkin i Bakunin, o fins i tot del grup de Guangzhou, l'objectiu immediat del qual era la revolució i la creació d'una societat anarquista a curt termini.
És important reconèixer que aquesta posició fou formulada en resposta a la preeminència posada en els orígens ètnics pel moviment antimanxú, que intentava afirmar la il·legitimitat de la dinastia Qing, basant-se en el fet que els seus membres formaven part d'una minoria ètnica sense contacte amb la majoria han, una posició que els anarquistes dels quatre grups principals van denunciar com a racista i impròpia d'un moviment que afirmava estar treballant per l'alliberament. La seva posició, doncs, era que l'organització sobre la base de l'origen ètnic conduïa al racisme, i no tenia lloc en una revolució que buscava l'alliberament de tota la humanitat.
Naixement i creixement de l'anarquisme