miniatura|Herättäjäjuhlat, el festival del moviment religiós finlandès Herännäisyys, a Seinäjoki, Finlàndia el 2009 Els estudiosos han proposat diverses classificacions sociològiques dels moviments religiosos. En la sociologia de la religió, la classificació més utilitzada és la tipologia «església-secta». La tipologia és interpretada de manera diferent per diferents sociòlegs, i s'han proposat diversos trets distintius per caracteritzar les esglésies i les sectes. A la majoria de seguiments, les funcions següents es consideren rellevants: L'església és una organització obligatòria en què neixen les persones, mentre que la secta és una organització voluntària a la qual la gent sol convertir-se. L'església és una organització inclusiva a la qual pot pertànyer tot tipus de persones, mentre que la secta és una organització exclusiva de persones qualificades religiosament. L'església és una organització establerta que està ben integrada a la societat més gran i normalment inclinada a buscar una aliança amb el poder polític, mentre que la secta és un grup escissionat d'una religió més gran; sovint està en tensió amb els valors socials actuals, rebutja qualsevol compromís amb l'ordre secular i tendeix a estar compost per persones desfavorides. L'església presenta complexes estructures burocràtiques jeràrquiques, mentre que la secta és una organització més petita, democràtica i relativament informal. Els ministres d'una església estan formalment formats, educats i ordenats, mentre que la secta rebutja les distincions agudes entre clergues i laics, i sovint és governada per líders carismàtics. En teologia i litúrgia, l'església s'inclina cap al dogmatisme, el tradicionalisme i el ritualisme, mentre que la secta promou experiències espirituals intensificades per als seus membres i adopta un enfocament més inspirador, informal i impredictible de la predicació i el culte.
La tipologia església-secta s'ha enriquit amb subtipus. La teoria del continuum església-secta afirma que les esglésies, ecclesia, denominacions i sectes formen un continuum amb una influència decreixent en la societat. Les sectes són grups separats de religions més convencionals i tendeixen a estar en tensió amb la societat. Els cultes i els nous moviments religiosos queden fora d'aquest continuum i, a diferència dels grups esmentats, sovint tenen un ensenyament nou. S'han classificat segons la seva actitud davant la societat i el nivell d'implicació dels seus adherents.
Tipologia «església-secta» miniatura|Un diagrama del continuum de la tipologia església-secta que inclou «església», «denominació», «secta», «culte», «nou moviment religiós» i «secta institucionalitzada» La tipologia «església-secta» té els seus orígens en l'obra de Max Weber i Ernst Troeltsch, i des de la dècada del 1930 fins a finals de la dècada del 1960 va inspirar nombrosos estudis i models teòrics, especialment en sociologia estatunidenca.
Weber va caracteritzar l'església com una organització obligatòria, burocràtica i inclusiva, la pertinença de la qual s'obté principalment en néixer per adscripció, i la secta com una organització voluntària, democràtica i exclusiva els membres de la qual es recluten mitjançant l'admissió individual després de l'establiment de la qualificació.
Ernest Troeltsch va acceptar la definició de Weber però va afegir la noció d'un grau variable d'acomodació amb la moral social; l'església és intrínsecament conservadora, inclinada a buscar una aliança amb les classes altes i amb l'objectiu de dominar tots els elements de la societat, mentre la secta està en tensió, amb els valors socials actuals, rebutja qualsevol compromís amb l'ordre secular i tendeix a estar compost per persones desfavorides.
Estudis sociològics i teològics posteriors van elaborar les tipologies de Weber i Troeltsch incorporant-les a una teoria del «continuum» o «moviment» de l'església-secta. H. Richard Niebuhr considerava que els «grups religiosos» es trobaven entre els pols de la secta i l'església; les sectes són grups de protesta que se separen de l'església a la recerca d'experiències religioses més autèntiques. Les sectes són intrínsecament inestables i a mesura que creixen tendeixen a esdevenir com una església; un cop s'han convertit en institucions establertes, marcades pel compromís i l'acomodació, estan al seu torn exposades a nous reptes cismàtics.
La secta és el resultat de «les revoltes religioses dels pobres», i la força motriu del moviment cíclic entre la secta i l'església no és tant la controvèrsia doctrinal com l'estratificació i el conflicte social que tenen lloc segons les línies de classe, raça, ètnia i seccionismes.
Altres estudiosos van enriquir la tipologia amb subtipus. Howard Becker va introduir un continuum de tipus que anava des del culte a la secta: «la denominació» i «l'ecclesia». John Milton Yinger va delinear una tipologia sextuple: «l'església universal» (per exemple, l'església Catòlica Romana), «l'ecclesia», amb la qual volia dir establerta, les «Esglésies nacionals» (per exemple, l'església d'Anglaterra, l'església Ortodoxa Russa), la «denominació» (per exemple, els baptistes, els presbiterians), la «secta establerta» (per exemple, els adventistes del setè dia, els quàquers), la «secta» (per exemple, molts pentecostalistes, l'església de Déu) i el «culte» (per exemple, la Família Internacional, la Cienciologia). Benton Johnson va simplificar la definició de «secta» i «església» i la va basar en una única variable: el grau d'acceptació de l'entorn social. Una església és un grup religiós que accepta l'entorn social en què existeix, una secta és un grup religiós que el rebutja.
La tipologia església-secta i la noció d'un «continuum església-secta» o «moviment de la secta a l'església» van ser objecte d'un fort atac en la sociologia de la religió de la dècada del 1960 en endavant. La teoria va patir la manca d'acord sobre els trets distintius, la proliferació de nous tipus i l'evidència empírica qüestionable sobre els seus supòsits bàsics. Moltes contribucions al debat van ser percebudes com a pura naturalesa classificatòria i desproveïdes de contingut teòric significatiu. Finalment, hi va haver un acord general entre els estudiosos per abandonar completament l'ús de la tipologia, tot i que la disminució del debat sobre la tipologia de l'església-secta no va afectar l'interès persistent per les contribucions de Weber sobre el tema i, més àmpliament, per la seva sociologia de la religió. A més, malgrat les crítiques, la distinció entre secta i església ha passat a formar part del repertori teòric estàndard dels sociòlegs.
Max Weber miniatura|Una escena del renaixement gal·lès de 1904-1905. Dan Davies de la capella d'Hermon fent un bateig al riu Gwaun el 1905 A mesura que les idees de Max Weber sobre l'església i la secta s'han desenvolupat al llarg del temps, el que segueix és un esbós de definicions i temes clau.
Tant l'església com la secta són organitzacions hierocràtiques, ja que fan complir les seves ordres mitjançant la coacció psíquica proporcionant o negant béns religiosos com ara beneficis espirituals (bendicció màgica, sagraments, gràcia, perdó, etc.) i beneficis materials (beneficis eclesiàstics i altres dotacions). Però a diferència de la secta, l'església és una organització obligatòria la pertinença de la qual normalment es determina pel naixement o el baptisme dels infants més que no pas per l'associació voluntària, que reclama «un monopoli de l'ús legítim de la coacció hierocràtica». Perquè de la seva pretensió de dominació hierocràtica universal, l'església s'inclina a nivelar totes les distincions no religioses i a superar «llaços familiars, germans i tribals... barreres ètniques i nacionals». Ningú està en principi exclòs de l'església, no fins i tot els pecadors impenitents, els escèptics i els indiferents. L'església «deixa que la gràcia brilli sobre els justos i els injustos... L'afiliació a l'església és, en principi, obligatòria i, per tant, no demostra res pel que fa a les qualitats del membre».
L'església també es caracteritza per «un sacerdoci professional allunyat del 'món', amb sous, promocions, deures professionals i una forma de vida distinta». Els ministres solen ser nomenats sobre la base de la seva educació religiosa formalment certificada i funcionen en una estructura administrativa jeràrquica. Les demandes de l'església envers el clergat poden ser més o menys exigents, però la seva plena satisfacció (la santedat del ministre) no és una condició per a l'eficàcia dels sagraments i per a la realització dels rituals religiosos; l'església compleix la seva missió ex opere operato, i distingeix clarament entre persona i càrrec, és a dir, entre carisma del ministre individual, que de tant en tant pot faltar, i eficàcia de la funció religiosa, que és perpètua i depèn només de la voluntat de Déu.
Mentre que l'església és «una associació obligatòria per a l'administració de la gràcia», la secta per a Weber és «una associació voluntària de persones qualificades religiosament». És voluntària, ja que es basa en la voluntat d'adoptar els estàndards de conducta ètica requerits pertinença a la secta; la pertinença no s'adscriu al naixement sinó que resulta de la lliure acceptació de la doctrina i la disciplina de la secta per part del seguidor, i de l'acceptació contínua del seguidor per part de la secta. La secta no expressa una reivindicació de la dominació hierocràtica universal, i per tant, és exclusiva (com a «aristocràcia dels elegits») en lloc d'inclusiva com l'església. Està formada per individus la conducta i estil de vida dels quals «proclamen la glòria de Déu», persones qualificades religiosament que creuen (o esperen) ser «salvades». En ser una associació lliure de «virtuosos religiosos», la secta planteja grans demandes cap als seus membres i els imposa la disciplina més estricta:
En contrast amb el sacerdoci professional de l'església, els membres de la secta només poden exercir el poder hierocràtic en virtut del carisma personal. La predicació laica i el sacerdoci universal són la norma, així com «l'administració democràtica directa» per part de la congregació, que és responsable conjuntament de la celebració dels sagraments per un ministre digne en estat de gràcia. El càrrec ministerial no és un «ofici» recolzat per estructures d'autoritat eclesiàstiques, sinó un nomenament o «elecció» subjecta a la voluntat popular de la congregació; el ministre és un servidor de la congregació, i no hi ha separació burocràtica entre persona i càrrec, entre individu i funció, és sempre admissible.
Les esglésies catòlica, anglicana i ortodoxa són casos paradigmàtics d'organitzacions semblants a l'església; fora del cristianisme, es poden trobar bons exemples d'esglésies així definides, segons Weber, a l'islam, en la forma lamaista del budisme i, en un sentit més limitat, al mahdisme, al judaisme i probablement a l'hierocràcia tardana de l'antic Egipte. La gestió oficial del confucianisme es va oposar a les persecucions budistes, taoistes i de sectes de salvació de tota mena. El calvinisme es caracteritza millor com una església semblant a una secta; els baptistes, els quàquers i els metodistes són casos paradigmàtics de sectes, així com els científics cristians, els adventistes. Entre aquests dos pols, segons Weber, són possibles diferents graus d'aproximació a l'església o a la secta. L'hinduisme, per exemple, és una religió estrictament de naixement, a la qual un pertany només pel fet de néixer de pares hindús, però és exclusiu com a secta perquè per certs delictes religiosos es pot excloure per sempre de la comunitat.
miniatura|The Ordination of Elders in a Scottish Kirk, de John Henry Lorimer, 1891. Galeria Naciona d'Escòcia