La Simfonia núm. 3 va ser composta per Arvo Pärt el 1971. Es va estrenar el 21 de setembre de 1972 a la Sala de Concerts d'Estònia de Tallinn per l'Orquestra Simfònica Nacional d'Estònia amb la direcció de Neeme Järvi, a qui va ser dedicada.

Composició Després de compondre el seu Credo el 1968, va iniciar un període de transició on va deixar de compondre. El motiu d'aquest parèntesi creatiu va ser la constatació per part de Pärt que el seu mètode de composició musical havia estat completament desenvolupat. L'única peça important en la qual va decidir treballar va ser la Tercera Simfonia, que va sorgir just abans de la creació del seu estil Tintinnabuli únic. Durant els anys entre 1968 i la creació tant de Fratres com de Tabula Rasa, Pärt va aprofundir en el cant gregorià, la música polifònica primitiva i la polifonia del Renaixement, de la qual va trobar molta inspiració per a aquesta simfonia. En fer això, va rebutjar l'estil musical serialista del qual en va ser pioner i va defensar a Estònia i va recórrer a un llenguatge musical molt més dens i minimalista. Finalment, Pärt va completar la simfonia l'any 1971 i la va estrenar a la Sala de Concerts d'Estònia a Tallinn el director estonià Neeme Järvi, a qui la va dedicar, va dirigir l'⁣Orquestra Simfònica Nacional d'Estònia, el 21 de setembre de 1972.

Estructura La simfonia està dividida en tres moviments sense títol, interpretats sense pausa. La durada total de la simfonia és d'aproximadament 21 minuts. La llista de moviments és la següent:

1. (♩ = 66) 2. (♩ = 54-56) 3. (♩ = 60)

La simfonia està escrita per a una orquestra simfònica formada per dues flautes, un flautí, tres oboès, tres clarinets en si, un clarinet baix en si, dos fagots, un contrafagot, quatre trompes en fa, quatre trompetes en si, quatre trombons, un tuba, timbales, una celesta, campanes, una marimba, tam-tam i una secció de corda completa. Aquesta simfonia mostra clarament la preocupació del compositor per monodia i la polifonia primerenca, que és característica d'aquest període de transició, però era diferent dels seus períodes anteriors. Utilitza material harmònic i melòdic que intenta assemblar-se a la música del cor dels segles  i , tot i que no s'utilitzen cites en cap part de la peça.

La simfonia comença amb una melodia lenta interpretada tant pels oboès com pels clarinets i es modula ràpidament a sol sostingut menor. El primer moviment, format per 142 compassos, és el més curt de la simfonia, que està pensada per ser tocada lentament i attacca. El segon moviment comença amb una melodia diferent interpretada per un fagot i els violoncels i, després d'arribar a un clímax que va seguit d'una secció de transició, té una secció solista al costat dels timbals que se suposa que han d'accelerar els ritmes dels timbals per acabar amb un tremolo que condueix al tercer moviment. El segon moviment té 147 compassos en total. Finalment, el tercer moviment alla breve posa fi a la simfonia. Aquest és el moviment més llarg de la simfonia, format per 275 compassos. Pärt va descriure aquesta simfonia en discussions posteriors com una "obra alegre" i va afirmar que no era "el final de la meva desesperació i recerca".

Enregistraments notables La següent és una llista dels enregistraments notables d'aquesta composició: Director Orquestra Any de gravació Format Neeme Järvi Orquestra Simfònica de Bamberg 1989 CD Neeme Järvi Orquestra Simfònica de Göteborg 1999 CD Takuo Yuasa Orquestra de l'Ulster 1999 CD Paavo Järvi Orquestra Simfònica Nacional d'Estònia 2000 CD Kristjan Järvi Orquestra Simfònica de la Ràdio de Berlín 2010 CD Tõnu Kaljuste Orquestra Filharmònica NFM Wroclaw 2015 CD

Anàlisi musical Els compositors minimalistes com Philip Glass van traçar una línia evolutiva que ajuda a comprendre el camí propi d'Arvo Pärt. La Simfonia núm. 3 representa un moment decisiu dins aquest procés: és la primera obra de gran format on Pärt incorpora de manera explícita referències a la música medieval.

Malgrat que s’articula en tres moviments —amb el perfil tradicional de ràpid inicial, secció lenta i final animat—, tots tres comparteixen materials i s’executen sense pausa. El resultat és una estructura contínua, propera al poema simfònic, d’uns vint minuts de durada: hi ha punts de tensió i girs clarament perceptibles, però sense la divisió contundent pròpia de la simfonia clàssica o romàntica.

L’empremta de Dmitri Xostakóvitx, figura decisiva en la formació del jove Pärt, encara és recognoscible. Tanmateix, de la mateixa manera que l'estonià comparteix més arrels amb el finlandès que amb el rus, l’afinitat musical sembla acostar-se especialment a Jean Sibelius: una escriptura sòbria però intensa, d’una fredor aparent que amaga una vibració interior continguda.

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1972 Categoria:Obres d'Arvo Pärt Part 03