La dimensió desconeguda (en l'original The Twilight Zone, comercialitzat com a Twilight Zone per a les seves dues últimes temporades) és una sèrie de televisió d'antologia de terror de ciència-ficció estatunidenca creada i presentada per Rod Serling, que es va emetre durant cinc temporades a CBS des del 2 d'octubre de 1959 fins al 19 de juny de 1964. Cada episodi presenta una història independent en què els personatges es troben enfrontant-se a esdeveniments sovint inquietants o inusuals, una experiència descrita com entrar a «la dimensió desconeguda »(Zona crepuscular en l'original), sovint amb un final sorprenent i una moralitat. Tot i que predominava la ciència-ficció, els esdeveniments paranormals i kafkians de l'espectacle van orientar l'espectacle cap a la fantasia i l'horror. La frase "zona crepuscular", inspirada en la sèrie, s'utilitza per descriure experiències surrealistes.
La sèrie va comptar amb estrelles consolidades i actors més joves que es farien molt més coneguts més tard. Serling va exercir com a productor delegat i escriptor principal; va escriure o coescriure 92 dels 156 episodis del programa. També va ser el presentador i narrador del programa, oferint monòlegs al principi i al final de cada episodi, i normalment apareixia a la pantalla per dirigir-se directament al públic durant l'escena inicial. Les narracions inicials i de tancament de Serling solen resumir els esdeveniments de l'episodi encapsulant com i per què els personatges principals havien entrat a la Zona Crepuscular.
La sèrie original de «és àmpliament considerada com una de les sèries de televisió més grans de tots els temps. El 2002, la sèrie va ocupar el lloc 26 a la llista dels 50 millors espectacles televisius de tots els temps de TV Guide. L'any 2004, va ocupar el lloc número 8 dels millors programes de culte de TV Guide, passant al número 9 tres anys després. El 2013, el Sindicat de Guionistes dels Estats Units la va classificar com la tercera sèrie de televisió millor escrita de tots els temps (arxivat) i TV Guide la va classificar com el quart millor drama, el segon millor programa de ciència-ficció i el cinquè espectacle més gran de tots els temps. El 2016, la sèrie va ocupar el número 7 de la llista de Rolling Stone dels 100 millors espectacles de tots els temps i va ocupar el lloc número 12 el 2022. El 2023, Variety va classificar La dimensió desconeguda en el número 14 de la seva llista dels 100 millors programes de televisió de tots els temps.
El 1997, els episodis de la tercera temporada "To Serve Man" (dirigit per Richard L. Bare) i "Una bona vida" ("It's a Good Life") (dirigit per James Sheldon) van ser escollits respectivament en els llocs 11 i 31 de la llista dels 100 millors episodis de televisió de tots els temps de TV Guide. El 2009, TV Guide va classificar l'episodi 8 de la primera temporada, "Temps per a ell, a la fi" ("Time Enough at Last") (dirigit per John Brahm), com el núm. 11 de a la seva llista actualitzada dels 100 millors episodis.
Desenvolupament A finals de la dècada de 1950, Rod Serling era un nom destacat a la televisió. Les seves exitoses obres de televisió inclouen "Patterns" (per a Kraft Television Theatre) i "Requiem for a Heavyweight" (per Playhouse 90), però constants canvis i modificacions fetes per les xarxes i patrocinadors van frustrar Serling. A "Requiem for a Heavyweight", la línia "Got a match?" es va haver de tallar perquè el patrocinador venia encenedors; altres programes tenien paraules semblants que podrien recordar als espectadors dels competidors al patrocinador, inclòs un cas en què el patrocinador, Ford Motor Company, va treure Chrysler Building d'una imatge de l'skyline de Nova York.
Segons els comentaris a la seva antologia de 1957 Patterns, Serling havia estat intentant aprofundir en material més controvertit que les seves obres de principis dels anys cinquanta. Això va conduir a Noon on Doomsday per a United States Steel Hour el 1956, un comentari de Serling sobre la defensivitat i la total manca de penediment que va veure a la ciutat de Mississipí on va tenir lloc l'assassinat d'Emmett Till. El seu guió original va ser molt paral·lel al cas Till, després va ser traslladat del sud i la víctima es va canviar per un prestador d'empenyorament jueu i, finalment, es va convertir en només un estranger en una ciutat sense nom.
miniatura|Rod Serling treballant en el seu guió amb un dictàfon el 1959 Serling va pensar que un escenari de ciència-ficció, amb robots, extraterrestres i altres fets sobrenaturals, li donaria més llibertat i menys interferències per expressar idees controvertides que escenaris més realistes. "The Time Element" va ser la presentació pilot de Serling de 1957 per al seu espectacle, una aventura de viatge en el temps sobre un home que torna a Honolulú el 1941 i intenta avisar sense èxit a tothom sobre l'imminent atac a Pearl Harbor. El guió, però, va ser rebutjat i arxivat fins que Bert Granet el va descobrir i el va produir com a episodi de Desilu Playhouse el 1958. La sèrie va ser un gran èxit i va permetre a Serling començar finalment la producció de la seva sèrie d'antologia, The Twilight Zone. El sentit editorial del destí irònic de Serling en l'escriptura feta per a la sèrie va ser identificat com a significatiu per al seu èxit per la biblioteca del BFI Film Classics, que va afirmar que, per a Serling, "la cruel indiferència i la implacabilitat del destí i la ironia de la justícia poètica" van ser temes recurrents a les seves trames.BFI Film Classics. Invasion of the Body Snatchers. p. 46–47.
Episodis Temporada 1 (1959–60)
La dimensió desconeguda es va estrenar la nit del 2 d'octubre de 1959, amb crítiques favorables. "Twilight Zone és l'únic programa en emissió que realment tinc ganes de veure. És l'única sèrie que deixaré que interfereixi amb altres plans", va dir Terry Turner per al Chicago Daily News. Daily Variety el va classificar com "el millor que s'ha aconseguit mai en la televisió filmada de mitja hora" i el New York Herald Tribune va trobar que el programa era "sen dubte la millor i més original sèrie d'antologia de l'any".
Tot i que el programa va resultar popular per als crítics de televisió, va lluitar per trobar una audiència receptiva d'espectadors de televisió. CBS apostava per una qualificació d'almenys 21 o 22, però els seus números inicials eren molt pitjors. El futur de la sèrie es va posar en perill quan el seu tercer episodi, "Mr. Denton on Doomsday", va obtenir una audiència de 16,3. Tot i així, el programa va atreure una audiència prou gran com per sobreviure a una breu pausa al novembre, després del qual finalment va superar la seva competència a ABC i NBC i va persuadir els seus patrocinadors (General Foods i Kimberly-Clark) perquè es mantingués fins al final de la temporada.
miniatura|Ed Wynn a l'episodi «Dedicat als àngels» Amb una excepció ("L'antídot" (The Chaser), la primera temporada va comptar amb guions escrits només per Rod Serling, Charles Beaumont o Richard Matheson. Aquests tres van ser els responsables de 127 dels 156 episodis de la sèrie. A més, amb una excepció ("Un món propi" (A World of His Own), Serling mai va aparèixer a la càmera durant cap episodi de la primera temporada (com ho faria en temporades futures) i només estava present com a narrador de veu en off. Serling va aparèixer a la pantalla als llocs promocionals de La dimensió desconeguda connectant l'episodi de la setmana següent, però no als mateixos episodis. Aquests espots promocionals no es van veure durant diverses dècades després de la seva emissió inicial; mentre que molts s'han llançat als llançaments de DVD i Blu-ray de The Twilight Zone, alguns es perden completament i alguns només sobreviuen com a pistes d'àudio. La majoria estan disponibles a través de Paramount+ quan es veuen els episodis complets.CBS - All Access
Molts dels episodis de la temporada van estar entre els més celebrats de la sèrie, com ara "Temps per a ell, a la fi" (Time Enough at Last), "Els monstres de Mapple St." (The Monsters Are Due on Maple Street), "Mitja hora a peu" (Walking Distance) i "Després de tancar" (The After Hours). La primera temporada va guanyar per a Serling un quart premi Emmy sense precedents per a l'escriptura dramàtica, un premi del gremi de productors per al soci creatiu de Serling, Buck Houghton, un premi del gremi de directors per a John Brahm i el premi Hugo a la millor presentació dramàtica.
El tema musical original de Bernard Herrmann va durar durant tota la primera temporada. Durant els cinc episodis finals de la temporada, el muntatge i la narració inicial surrealista original de l'espectacle es van substituir per una peça amb un ull que es tancava (que revelava el sol ponent) i una narració més curta, i una versió truncada del tema de Herrmann.
Alguns episodis de la primera temporada van estar disponibles durant dècades només en una versió amb una obertura de segona temporada enganxada. Aquests episodis amb nova obertura van ser preparats per a l'emissió a l'estiu de 1961 quan a repeticions d'estiu; els productors volien tenir una obertura constant per a l'espectacle cada setmana. Durant l'execució original de 1959/60, el tema de Herrmann es va utilitzar en tots els episodis de la primera temporada. Les estrenes de la primera temporada d'aquests episodis s'han restaurat a reedicions recents de DVD i Blu-ray, tot i que es van restaurar obertures incorrectes en dos episodis, "El Senyor Denton al dia del judici final" (Mr. Denton on Doomsday) i "Passatge per trompeta" (A Passage for Trumpet).
Temporada 2 (1960–61)
miniatura|Serling modela un avió amb l'actriu Inger Stevens, que va aparèixer a The Hitch-Hiker i The Lateness of the Hour miniatura|Pippa Scott a «Els problemes del Senyor Templeton» La segona temporada es va estrenar el 30 de setembre de 1960, amb "El King Nine no tornarà" (King Nine Will Not Return), la nova versió de Serling de l'episodi pilot "On és la gent?" (Where Is Everybody?) La familiaritat d'aquesta primera història contrastava amb la novetat del nou embalatge del programa: el majestuós tema original de Bernard Herrmann va ser substituït pel nou tema de guitarra i bongó de Marius Constant, més discordant i dissonant (i ara més familiar). L'ull de tancament va ser substituït per una introducció més surrealista inspirada en les noves imatges de la narració de Serling, i el mateix Serling es va posar davant de les càmeres per presentar la seva narració inicial, en lloc de ser només un narrador de veu en off (com a la primera temporada). Les obertures dels tres primers episodis de la temporada van conservar la narració de l'obertura dels ulls.
Un nou patrocinador, Colgate-Palmolive, va substituir Kimberly-Clark de l'any anterior (com Liggett & Myers succeirien a General Foods, l'abril de 1961), i un nou executiu de la xarxa, James Aubrey, es va fer càrrec de CBS. "Jim Aubrey va ser un problema molt, molt difícil per al programa", va dir el productor associat Del Reisman. "Va ser particularment dur a La dimensió desconeguda perquè per la seva època va ser un espectacle de mitja hora especialment costós... Aubrey va ser molt dur [amb el pressupost de la sèrie] fins i tot quan es tractava d'un petit nombre de dòlars". En una empenta per mantenir baixes les despeses del programa, Aubrey va ordenar que es produïssin set episodis menys que la temporada anterior i que sis dels que es produïssin es gravessin en cinta de vídeo en lloc de pel·lícula, un moviment que no li va agradar a Serling, anomenant-lo "ni peixos ni aus". Dos episodis addicionals filmats a la segona temporada ("The Grave" i "Nothing in the Dark") es van passar a la tercera temporada.