Les campanyes italianes de les guerres revolucionàries franceses (1792-1802) van ser una sèrie d'accions bèl·liques ocorregudes majoritàriament al nord d'Itàlia, entre les forces de l'exèrcit revolucionari francès i una coalició d'estats enemics que constaven per Àustria, Rússia, el regne de Sardenya i la resta d'altres Estats italians.
Intervenció francesa contra la Primera coalició Inicialment, la Revolució a França era un assumpte merament francès, que fins i tot reduiria la influència política i econòmica de França a Europa. Els Estats europeus, reticents a intervenir, no van emprendre la guerra contra França fins que no es van sentir amenaçats per un expansionisme revolucionari, que ja el 1791 havia incorporat Avinyó i el Comtat Venaissin, i amenaçava els poders estrangers que recolzessin els emigratsNeely, Sylvia (2008). A concise history of the French Revolution. Rowman & Littlefield. p.141. ISBN 9780742534117. en les seves activitats contrarevolucionàries. A més, el mateix rei Lluís XVI de França tenia interès a recolzar la guerra per fer caure al règim revolucionari, i els girondins per resoldre la crisi i el descontentament a la mateixa França. Àustria i Prússia es van aliar a la Primera Coalició a les quals van seguir les altres potències europees. La canonada de Batmy de Valmy el setembre de 1792 va suposar un punt d'inflexió a partir del qual la nova república francesa va passar a l'ofensiva. La Convenció va instituir la doctrina de les fronteres naturals de França als Pirineus, el Rin i els Alps, i la creació de repúbliques germanes més enllà d'aquests límits per proporcionar a França protecció i contribució econòmica.
El setembre de 1792, els francesos van entrar a Savoia, la qual cosa portaria al seu sobirà, Víctor Amadeu III de Sardenya, a incorporar-se a la Primera coalició; i el 26 de novembre la Convenció va declarar l'annexió de Savoia i Niça, però van fracassar a la conquesta de l'illa de Sardenya el gener de 1793 davant la flota anglesa. Des de llavors la situació a Itàlia va arribar pràcticament a un punt mort, tenint la Convenció posada les seves mires a la frontera al llarg del Rin. L'abril de 1794, els francesos van emprendre una ofensiva per aïllar Piemont i els seus aliats austríacs de l'ajuda britànica per mar, que va resultar en la presa d'Oneglia, Ormea, Garessio i Tanarello.Lee, Henry (1834). The life of the emperor Napoleon. T.&W.Boone. pp.129-133. El cop de Thermidor al juliol de 1794 i la manca de recursos a l'exèrcit van acabar per paralitzar l'ofensiva.
lang=ca|miniatura|Itàlia en 1796, anterior a la campanya francesa de Bonaparte.
El nou govern francès del Directori va mantenir la guerra com a forma de finançar a França, i va tornar a posar la seva atenció sobre el nord italià, tractant-ho com una moneda de canvi per obtenir avantatges a Renània; però Àustria també tenia interès en la campanya a Itàlia per alleujar la pressió francesa sobre els principats alemanys. El novembre de 1795, la victòria francesa a Loano havia posat als austríacs en retirada i deixat expedit el camí als francesos per la Ribera italiana fins a Savona, encara que l'estació hivernal va impedir aprofitar-se de la victòria.
La nova campanya francesa d'Itàlia, que va assegurar el futur polític de Napoleó Bonaparte, va començar el març de 1796. Més preocupat a derrotar el poder imperial-austríac que a portar la revolució per Itàlia, va signar l'armistici amb el rei de Sardenya a Cherasco el 28 d'abril de 1796, ratificat en el tractat París el 15 de maig, pel qual el rei Víctor Amadeu III va renunciar a Savoia i Niça, va garantir el control francès als passos alpins i l'ús de fortaleses. La victòria de Lodi, el 10 de maig, va posar en retirada als austríacs de Llombardia i els francesos van entrar a Milà, els sobirans de Parma i Mòdena van demanar un armistici pagant per la seva neutralitat.Desmond, Gregory (2001). Napoleon's Italy. Fairleigh Dickinson Univ Press. p.31. ISBN 9780838638842. Abans de continuar la persecució als austríacs, els francesos es van assegurar la rereguarda amb l'objectiu primordial de conquerir Màntua.
A aquest fi va estar dirigida durant el mes de juny l'ocupació francesa de Verona, Legnago i Peschiera;Edwards, Carlton (1863). In memory of Carlton Edwards. Albany: Printed for private distribution. p.138. i també la signatura d'una treva amb Nàpols i la posterior invasió de les legacions pontifícies de Ferrara i Bolonya, de manera que el papa va haver d'acceptar l'armistici a Bolonya i indemnitzar els francesos. D'aquí els francesos van passar a Livorno per expulsar als anglesos pel que van envair el Gran Ducat de Toscana Gran ducat de Toscana, imposant-li una contribució.Desmond, Gregory (2001). Napoleon's Italy. Fairleigh Dickinson Univ Press. p.33. ISBN 9780838638842.
Els intents austríacs per alliberar el setge de Màntua van resultar infructuosos. A Gènova, els feus imperials estaven en insurrecció fustigant a l'exèrcit francès, per la qual cosa els francesos van motivar un tractat l'octubre de 1796 amb Gènova per enfortir la presència francesa.Montholon, Charles Jean Tristan (1846). History of the captivity of Napoleon at St. Helena. E. Ferrett & co. p.192. Després de la conquesta francesa de Màntua el 2 de febrer de 1797, la guerra va continuar contra el papa, pel suport pontifici proporcionat als austríacs, imposant-li la pau de Tolentino el 19 de febrer, pel qual el papa renunciava a les Legacions de Ferrara, Bolonya i Romanya, i també a Avinyó i al Comtat Venaissin, i s'obligava a pagar una forta indemnització.
Napoleó va emprendre el camí cap a Viena, va travessar el Riu Tagliamento al març, però la impossibilitat d'unir l'exèrcit del Rin amb el d'Itàlia va afavorir acordar un armistici a Leoben el 7 d'abril, seguit d'una pau preliminarSchlosser, Friedrich Christoph (1843). History of the eighteenth century and of the nineteenth till the overthrow of the French empire. Chapman and Hall. pp.15-17.Cantú, Cesare (1852). Historia de cien años: 1750-1850. Establecimiento Tipográfico de F. de P. Mellado. p.259.Baring-Gould, Sabine (1908). The Life of Napoleon Bonaparte. Elibron Classics. p.148. el 18 d'abril de 1797. L'armistici de Leoben va derivar en el tractat de pau de Campo Formio el 17 d'octubre de 1797,Anquetil, Louis-Pierre (1839). Histoire de France. 4. Bureau central de l'histoire de France. pp.947-951. pel qual l'emperador adquiria la terraferma veneciana des del riu Adige,Mahan, A.T. (1893). The Influence of Sea Power Upon the French Revolution and Empire, 1793-1812. 1. Cambridge University Press. p.250. però reconeixia la República Cisalpina. Al novembre Bonaparte va tornar a França i en els següents dos anys va ser el camp de desenvolupament de règims revolucionaris a Itàlia, que van finalitzar amb la campanya austro-russa contra França l'abril de 1799.
Les repúbliques del trienni de 1796-1799 La iniciativa política va quedar en mans franceses, ja que els administradors francesos tenien poca confiança en la capacitat dels italians,Lyons, Martyn (1994). Napoleon Bonaparte and the legacy of the French Revolution. Palgrave Macmillan. p.21. ISBN 9780312121235. i la voluntat del Directori post-jacobí estava més orientat a implantar i afavorir governs moderats, i a excloure els radicals jacobins, titllats com anarquistes.Woolf, Stuart Joseph (1979). A history of Italy, 1700-1860: the social constraints of political change. Methuen & Co. p.174. ISBN 9780802036520. L'actitud del Directori francès va ser explotar econòmicament el territori italià per finançar les guerres de França, i crear repúbliques febles, que reconeguessin l'hegemonia francesa i amb aspiracions sobre el territori de les veïnes,Woolf, Stuart Joseph (1979). A history of Italy, 1700-1860: the social constraints of political change. Methuen & Co. p.175. ISBN 9780802036520. i segons model francès:Woolf, Stuart Joseph (1979). A history of Italy, 1700-1860: the social constraints of political change. Methuen & Co. pp.176-177. ISBN 9780802036520. un govern centralitzat, amb un poder executiu de cinc directors i un legislatiu bicameral elegit per sufragi indirecte. Després de l'eufòria profrancesa inicial, el jacobinisme italià va xocar amb l'expansionisme francès, demandant mesures de justícia social com a control de preus i tributació progressiva, i una república unida sense interferències estrangeres. Els francesos van aportar reformes com l'abolició de feudalisme, matrimoni civil, delmes, confiscació de les terres de l'Església, o la igualtat d'homes i dones, que no van ser acceptades uniformement, de manera que també van provocar conflicte cultural, ressentiment i resistència. Aquests factors, units a l'interès de les potències europees de la segona coalició de reduir el domini francès a Itàlia, van afavorir els moviments contrarevolucionaris del 1799.Di Scala, Spencer M. (2008). Italy: from revolution to republic, 1700 to the present. Westview Press. p.26. ISBN 9780813344133.
L'agost de 1796, els ciutadans de Reggio es van rebel·lar contra el duc de Mòdena, el que va ser aprofitat per Bonaparte per ocupar els territoris del ducat. Amb la protecció francesa Reggio, Mòdena, Bolonya i Ferrara es van confederar, i al desembre van formar la república Cispadana.Furet, François; Ozouf, Mona (1989). Dictionnaire critique de la révolution française. Harvard University Press. p.88. ISBN 9780674177284. En septiembre de 1796, se formó la Administración General de Lombardía,Zanoli, Alessandro (1845). Sulla milizia cisalpino-italiana: cenni storico-statistici dal 1796 al 1814. 1. Borroni e Scotti successoria V. Ferrario. p.229.Luther, Jörg (2010). Constitutions of the world from the late 18th century to the middle of the 19th century. Walter de Gruyter. p.569. ISBN 9783598357343. de caràcter civil i provisional.
miniatura|Itàlia en 1799, anterior a la campanya austro-russa de la Segona Coalició.
Després de la pau preliminar de Leoben, Bonaparte va alterar el panorama polític per controlar els governs italians: L'èxit francès va afavorir revoltes profranceses a la Terraferma al març i abril de 1797,Laven, David (2002). Venice and Venetia under the Habsburgs, 1815-1835. Oxford University Press. p.38. ISBN 9780198205746. al maig les tropes franceses van entrar a Venècia, i la Serenísima República es va dissoldre,Grab, Alexander I. (2003). Napoleon and the transformation of Europe. Palgrave Macmillan. p.154. ISBN 9780333682746. lliurant-se gran part del seu territori a Àustria a la pau de Campo Formio. La república de Gènova va ser desmantellada i reconstituïda com a República Ligur el 6 de juny de 1797. La república Cisalpina va ser proclamada el 29 de juny de 1797,Desmond, Gregory (2001). Napoleon's Italy. Fairleigh Dickinson Univ Press. p.36. ISBN 9780838638842. i incloïa majors territoris que la república Cispadana i l'administració general de Llombardia, és a dir, l'antic ducat de Milà, els antics territoris venecians de Bèrgam, Brescia, i Polesina, els principats de Mòdena, Reggio, Mirandola i Massa-Carrara, i les legacions papals de Ferrara, Bolonya i Romanya, a més de Màntua, i la Valtelina.Spalding, William (1845). Italy and the Italian islands: from the earliest ages to the present time. 3. Harper and Brothers. p.33.