La narració no lineal, la narració desarticulada o la narració interrompuda és una tècnica narrativa on els esdeveniments es representen, per exemple, fora d'ordre cronològic o d'altres maneres en què la narració no segueix el patró de causalitat directa dels esdeveniments presentats, com ara línies argumentals distintives paral·leles, immersions oníriques o narració d'una altra història dins de la trama principal.
La tècnica és comuna a la literatura electrònica, i particularment a la ficció hipertextual, i també està ben establerta a la premsa i altres mitjans seqüencials.
Literatura miniatura|Línies argumentals no lineals, il·lustració de The Life and Opinions of Tristram Shandy, Gentleman (1759–67) de Laurence Sterne L'inici d'una narració no lineal in medias res (llatí: "al mig de les coses") va començar a l'antiguitat i es va utilitzar com a convenció de la poesia èpica, inclosa la Ilíada d'Homer al segle VIII aC. La tècnica de narrar la major part de la història en flashback també es veu en la poesia èpica, com l' èpica índia el Mahabharata. Diversos contes medievals de les Nits d'Àrabs, com ara " La ciutat de llautó " i "Les tres pomes", també tenien narracions no lineals que empraven tècniques in medias i flashback. El poema anglès medieval Beowulf també utilitza una estructura no lineal, centrada en els esdeveniments al llarg de la vida del personatge titular en lloc de descriure'ls en una narració lineal.
Des de finals del segle XIX i principis del , els novel·listes modernistes Joseph Conrad, Virginia Woolf, Ford Madox Ford, Marcel Proust i William Faulkner van experimentar amb la cronologia narrativa i abandonant l'ordre lineal.Heise, Ursula K. (1997). Chronoschisms: Time, Narrative, and Postmodernism. Cambridge University Press. p. 77
Exemples de novel·les no lineals són:
La vida i opinions de Tristram Shandy, Gentleman de Laurence Sterne (1759–67) Sartor Resartus de Thomas Carlyle (ca. 1833) Ford Madox El bon soldat de Ford (1915) El so i la fúria de William Faulkner (1929) El mussol cec de Sadeq Hedayat (1937) Ulisses de James Joyce (1922) i Finnegans Wake (1939) Flann O'Brien (pseudònim de Brian O'Nolan) 's At Swim-Two-Birds (1939) Pedro Páramo de Juan Rulfo (1955) Dinar nu de William S. Burroughs (1959) Joseph Heller 's Catch-22 (1961) The Prime of Miss Jean Brodie de Muriel Spark (1961) La rayuela de Julio Cortázar (1963) La casa feta de l'alba de N. Scott Momaday (1968) L'Escorxador-Cinc de Kurt Vonnegut (1969) Going After Cacciato de Tim O'Brien (1979) Stephen King 's It (1986) Diccionari dels Khazars de Milorad Pavić (1988) El pacient anglès de Michael Ondaatje (1992) Trainspotting d'Irvine Welsh (1993) El déu de les coses petites d'Arundhati Roy (1997) Anil's Ghost de Michael Ondaatje (2000) Cloud Atlas de David Mitchell (2004) A Visit from the Goon Squad de Jennifer Egan (2011) El circ nocturn d'Erin Morgenstern (2011) El paraigua de Will Self (2012) Tota la llum que no podem veure d'Anthony Doerr (2014) Emily St. John Mandel 's Station Eleven (2014)
Diverses de les novel·les de Michael Moorcock, especialment les de la sèrie Jerry Cornelius, en particular The English Assassin: A Romance of Entropy (1972) i The Condition of Muzak (1977), destaquen per estendre la forma narrativa no lineal per explorar la naturalesa complexa. d'identitat dins d'un univers multiversal.
Scott McCloud argumenta a Understanding Comics que la narració dels còmics no és lineal perquè es basa en les opcions i interaccions del lector.
Pel·lícula Definir l'estructura no lineal a la pel·lícula és, de vegades, difícil. Les pel·lícules poden utilitzar flashbacks o flashforwards extensos dins d'una història lineal, mentre que les pel·lícules no lineals sovint contenen seqüències lineals. Citizen Kane (1941) d'Orson Welles —influenciat estructuralment per The Power and the Glory (1933)— i Rashomon d'Akira Kurosawa (1950) utilitzen una narrativa de retrospectiva no cronològica que sovint s'anomena no lineal.
Cinema mut L'experimentació amb l'estructura no lineal al cinema es remunta a l'era del cinema mut, incloent Intolerància (1916) de DW Griffith i Napoléon (1927) d'Abel Gance.Debruge, Peter (December 7, 2007). "More scripts take nonlinear route". Variety. Consultat el febrer 3, 2008. El cinema no lineal va sorgir de l'avantguarda francesa el 1924 amb Entr'acte de René Clair, pel·lícula dadaïsta i després el 1929 amb Luis Buñuel i Un Chien Andalou de Salvador Dalí (anglès: An Andalusian Dog). La pel·lícula surrealista salta a la fantasia i juxtaposa imatges, atorgant als cineastes la capacitat de crear declaracions sobre l'Església, l'art i la societat que es deixen obertes a la interpretació. L'Âge d'Or (1930) de Buñuel i Dalí (anglès: The Golden Age) també utilitza conceptes no lineals. Els cineastes russos revolucionaris Sergei Eisenstein, Vsevolod Pudovkin i Alexander Dovzhenko també van experimentar amb les possibilitats de la no linealitat. La vaga d'Eisenstein (1925) i la Terra de Dovzhenko (1930) insinuen una experiència no lineal. El director anglès Humphrey Jennings va utilitzar un enfocament no lineal al seu documental de la Segona Guerra Mundial Listen to Britain (1942).
Post-Segona Guerra Mundial Les obres de Jean-Luc Godard des de 1959 també van ser importants en l'evolució del cinema no lineal. Godard va dir: "Estic d'acord que una pel·lícula hauria de tenir un principi, un mig i un final, però no necessàriament en aquest ordre"."Godard only knows...". The Observer. novembre 26, 2000. Consultat el febrer 2, 2008. Godard's Week End (francès: Le weekend) (1968), així com Chelsea Girls (1966) d'Andy Warhol, desafien l'estructura lineal a canvi d'una cronologia d'esdeveniments aparentment aleatòria.Dethridge, Lisa (2003). Writing Your Screenplay. Allen & Unwin. p. 114-117. Alain Resnais va experimentar amb la narrativa i el temps a les seves pel·lícules Hiroshima mon amour (1959), L'Année dernière à Marienbad (1961) i Muriel (1963). Federico Fellini va definir el seu propi cinema no lineal amb les pel·lícules La Strada (1954), La Dolce Vita (1960), 8½ (1963), Fellini Satyricon (1969) i Roma (1972), com ho va fer el cineasta soviètic Andrei Tarkovsky amb les seves pel·lícules modernistes.Solaris (1972), El mirall (1975) i Nostàlgia (1983). Les pel·lícules de Nicolas Roeg, com Performance (1970), Walkabout (1971), Don't Look Now (1973), The Man Who Fell to Earth (1976) i Bad Timing (1980) es caracteritzen per un enfocament no lineal."Nicolas Roeg on Don't Look Now". Channel 4. Consultat el febrer 2, 2008. Altres cineastes no lineals principals inclouen Michelangelo Antonioni, Peter Greenaway, Chris Marker, Theo Angelopoulos, Agnès Varda, Raúl Ruiz, Carlos Saura, Alain Robbe-Grillet.Kinder, Marsha "Hot Spots, Avatars, and Narrative Fields Forever ". Film Quarterly. Vol. 55, No. 54. Consultat el febrer 9, 2008.
Als Estats Units, Robert Altman va portar el motiu no lineal a les seves pel·lícules, com McCabe & Mrs. Miller (1971), Nashville (1975), The Player (1992), Short Cuts (1993) i Gosford Park (2001). Woody Allen va abraçar la naturalesa experimental de la narrativa no lineal a Annie Hall (1977), Interiors (1978) i Stardust Memories (1980).
Dècades de 1990 i 2000 A la dècada de 1990, Quentin Tarantino va influir en un augment enorme de la popularitat de les pel·lícules no lineals, sobretot Pulp Fiction (1994). També va utilitzar la narrativa no lineal a Reservoir Dogs (1992), Kill Bill (2003 i 2004) i The Hateful Eight (2015). Els crítics s'han referit al canvi de la línia de temps com a efecte Tarantino. Altres pel·lícules no lineals importants inclouen Exotica (1994) d'Atom Egoyan, The Thin Red Line (1998) de Terrence Malick i Thirteen Conversations About One Thing (2001) de Karen i Jill Sprecher. David Lynch va experimentar amb la narrativa no lineal i el surrealisme a Lost Highway (1997), Mulholland Drive (2001) i Inland Empire (2006).
En els anys anteriors al segle XXI i a principis del , alguns cineastes han tornat a l'ús de la narrativa no lineal repetidament, com Steven Soderbergh a Schizopolis (1996), Out of Sight (1998), The Limey (1999), Full Frontal (2002), Solaris (2002) i Che (2008); i Christopher Nolan a Following (1998), Memento (2000), Batman Begins (2005), The Prestige (2006), Inception (2010), The Dark Knight Rises (2012) i Dunkirk (2017). Memento, amb la seva fragmentació i cronologia inversa, ha estat descrita com a característica d'avançar cap al postmodernisme en el cinema contemporani. Un altre exemple seria l'aclamat The Tree of Life (2011) de Terrence Malick. L'element de la cronologia inversa es va explorar més a fons a la pel·lícula Irréversible de Gaspar Noé de 2002. La pel·lícula de Noé del 2009, Enter the Void, també va utilitzar una estructura narrativa poc comuna, ja que un home recorda la seva vida a través de flashbacks en el moment de la seva mort, induïts per l'ús de drogues psicodèliques.Nelmes, Jill (2003). An Introduction to Film Studies.Routledge. p. 87. Richard Linklater va utilitzar la narrativa no lineal a Waking Life (2001), A Scanner Darkly (2006); Gus Van Sant a Elephant (2003), Last Days (2005) i Paranoid Park (2007). La pel·lícula Babel d'Alejandro González Iñárritu és un exemple d'estructura narrativa fragmentada. L'autor de Hong Kong Wong Kar-wai va explorar històries no lineals a les pel·lícules Days of Being Wild (1991), Ashes of Time (1994), Chungking Express (1994), In the Mood for Love (2000) i 2046 (2004). Fernando Meirelles a Ciutat de Déu i El jardiner constant.Algunes de les pel·lícules d'Alejandro González Iñárritu presenten narracions no lineals, com ara les escrites per Guillermo Arriaga, que també utilitza narracions no lineals en els seus altres guions. Charlie Kaufman també és conegut per la seva afició a la narració no lineal aplicada a Adaptation and Eternal Sunshine of the Spotless Mind. La sèrie de terror japonesa de Takashi Shimizu, Ju-on, portada a Amèrica com The Grudge, també és no lineal en la seva narració (l'única excepció és The Grudge 3). El director Martin Koolhoven ha fet més pel·lícules amb una narrativa no lineal, però la més notòria és probablement el seu polèmic western Brimstone, que es va estrenar al Festival de Venècia del 2016. El director Vetrimaaran va fer la pel·lícula de thriller en llengua tàmil Vada Chennai (2018) que té una estructura narrativa no lineal. Una altra pel·lícula en llengua tàmil, Iravin Nizhal (2022), té una estructura no lineal d'un sol pla. Friend of the World (2020) es divideix en capítols, que té una trama no lineal.
Televisió
Estats Units A la televisió americana, hi ha diversos exemples de sèries que fan ús de la narrativa no lineal de diferents formes i amb diferents finalitats. Alguns exemples notables són Lost, Undone, Breaking Bad, The Walking Dead, Once Upon a Time, The Witcher, Arrow, Orange Is the New Black i True Detective.Tot i que sovint es troba al drama, alguns programes de comèdia també utilitzen narrativa no lineal, com ara Arrested Development i How I Met Your Mother.Aquest tipus de narrativa s'utilitza de diverses maneres. Algunes sèries només tenen determinats episodis no lineals, com Penny Dreadful i The Leftovers.Altres utilitzen històries no lineals al llarg de tota la sèrie, com ara Lost i Arrow.Altres sèries utilitzen narrativa no lineal al començament d'una temporada i després exploren el passat fins que es troben, com Damages i Bloodline.
Japó