El Concert per a clarinet núm. 2 en mi bemoll major, op. 74 J. 118, va ser compost per Carl Maria von Weber el 1811. L'obra està dedicada al clarinetista Heinrich Bärmann.
Història Composició
La composició d'aquest opus es va desenvolupar el 1811, després del Concertino per a clarinet i orquestra en mi bemoll major, op. 26 i del Concert per a clarinet núm. 1 en fa menor, op. 73. Les tres obres van ser escrites per a Bärmann i les hi va dedicar. Les tres mostren una comprensió completa de les capacitats de l'instrument. A principis de 1811 Carl Maria von Weber va entaular amistat amb el clarinetista Heinrich Bärmann, qui va estrenar el seu Concertino per a clarinet. El rei Maximilià I de Baviera va encarregar al compositor dues obres perquè fossin interpretades per Bärmann. Per tant, el mestre alemany va estar treballant al mateix temps en els dos concerts per a clarinet. El segon concert porta la referència J. 118 en el catàleg de les seves obres compilat per Friedrich Wilhelm Jähns.
Una còpia manuscrita de la partitura es conserva a la Biblioteca Estatal i Universitària de Saxònia de Dresden sota la denominació Mus.4689-M-1 i es pot consultar en línia.
Publicació miniatura|250x250px|Portada d'una còpia manuscrita de la partitura. La primera edició de la peça es creu que va ser duta a terme en 1813.
Instrumentació La partitura està escrita per a un clarinet en si bemoll solista i una orquestra formada per:
Vent fusta: 2 flautes, 2 oboès, 2 fagots. Vent metall: 2 trompes en mi bemoll, 3 trompetes en mi bemoll. Percussió: 2 timbales. Corda: una secció de cordes amb violins I i II, violes, violoncels i contrabaixos.
Estructura i anàlisi El concert consta de tres moviments:
I. Allegro, en mi bemoll major 4/4 II. Romança. Adagi con moto, 6/8 en sol menor amb modulacions a do menor en l'orquestra i fa major per a les intervencions del solista, III. Alla Polacca – Rondo, en mi bemoll major 3/4
Recepció de l'obra Norman Heim considera que el Concert per a clarinet núm. 2 és “tècnicament i rítmicament més exigent, però musicalment menys profund que el Primer Concert.
Discografia selecta 1961 – Heinrich Geuser, Orquestra Simfònica de Radi Berlín, Ferenc Fricsay (DG). 1968 – Karl Leister, Orquestra Filharmònica de Berlín, Rafael Kubelik (DG) 1969 – Benny Goodman, Orquestra Simfònica de Chicago, Jean Martinon (RCA). Amb Concert núm. 1. 1982 – Janet Hilton, Orquestra Simfònica de Birmingham, Neeme Järvi (Chandos). Obra completa amb clarinet. 1983 – Eduard Brunner, Orquestra Simfònica de Bamberg, Oleg Caetani (Orfeu C 067831 A) Amb Concert núm. 1 i Concertino. 1985 – Sabine Meyer, Staatskapelle Dresden, Herbert Blomstedt (EMI Classics 2292-45792-2) Amb Concert núm. 1, Concertino i Quintet amb clarinet. 1989 – Walter Boeykens, Filharmònica de Rotterdam, James Conlon (Teldec; Erato; Apex; Warner) Amb Concert núm. 1, Concertino i Grand duo concertant. 1991 – Paul Meyer, Royal Philharmonic Orchestra, Günther Herbig (Denon). Amb Concert núm. 1. 2005 – Martin Frost, Tapiola Sinfonietta, Jean-Jacques Kantorow (BIS). Amb Concert núm. 1, Concertino i Quintet. 2009 – Karl-Heinz Steffens, Orquestra Simfònica de Bamberg, Rodoslaw Szulc (SACD Tudor 7159). Amb Concert núm. 1 i Concertino. 2019 – Sharon Kam, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena, Gregor Bühl (Orfeu). Amb obres de Kurpiński, Crusell, 1811.
Referències
Categoria:Concerts per a clarinet Categoria:Composicions en mi bemoll major Categoria:Obres de Carl Maria von Weber Categoria:Composicions musicals del 1811