L'Operació Gira-sol (alemany: Unternehmen Sonnenblume; anglès: Operation Sunflower) va ser el nom que es va donar a l'enviament de tropes alemanyes i italianes al nord d'Àfrica el febrer de 1941, durant la Segona Guerra Mundial. El Desè Exèrcit italià (10ª Armata) havia estat destruït pels atacs britànics, de la Commonwealth, de l'Imperi i de la Força Aliada del Desert Occidental durant l'operació Compass (9 de desembre de 1940 - 9 de febrer de 1941). Les primeres unitats del nou Deutsches Afrikakorps (DAK), comandades pel Generalleutnant Erwin Rommel, van partir de Nàpols cap a l'Àfrica i van arribar l'11 de febrer de 1941. (En el món angloparlant, el terme "Afrika Korps" es va convertir en un terme genèric per a les forces alemanyes al nord d'Àfrica.) El 14 de febrer, unitats avançades de la 5a Divisió Lleugera Afrika (més tard rebatejada com a 21a Divisió Panzer), lAufklärungsbataillon 3 (Batalló de Reconeixement 3) i el Panzerjägerabteilung 39 (Destacament Antitanc 39) van arribar al port libi de Trípoli i van ser enviades immediatament a la línia del front a l'est de Sirte.
Rommel va arribar a Líbia el 12 de febrer, amb ordres de defensar Trípoli i Tripolitània, tot i que utilitzant tàctiques agressives. El general Italo Gariboldi va substituir el Maresciallo d'Italia (Mariscal d'Itàlia) Rodolfo Graziani com a governador general de Líbia el 25 de març i el Generale d'Armata Mario Roatta, comandant en cap de l'Exèrcit Reial Italià (Regio Esercito), va ordenar a Graziani que col·loqués unitats motoritzades italianes a Líbia sota el nou comandament italoalemany. Les primeres tropes alemanyes van arribar a Sirte el 15 de febrer, van avançar cap a Nofilia el 18 de febrer i un grup d'assalt alemany va emboscar una patrulla britànica prop d'El Agheila el 24 de febrer. El 24 de març, l'Eix va capturar El Agheila i el 31 de març va atacar Mersa Brega. La 3a Brigada Blindada, amb pocs efectius, no va aconseguir contraatacar i va començar a retirar-se cap a Bengasi l'endemà.
Quan la 3a Brigada Blindada es va moure, els seus tancs desgastats van començar a trencar-se, tal com s'havia previst. La brigada no va aconseguir evitar els moviments de flanqueig de l'Eix al desert al sud del promontori de Cirenaica, cosa que va deixar a la infanteria australiana a Bengasi sense més opció que retirar-se per la Via Balbia. Rommel va dividir les seves forces en petites columnes per assetjar la retirada britànica tant com ho permetia l'escassetat de combustible i aigua de l'Eix. Una força britànica considerable va ser capturada a Mechili, cosa que va portar a la retirada britànica a continuar fins a Tobruk i després fins a la frontera entre Líbia i Egipte. Les forces de l'Eix no van aconseguir capturar Tobruk en la primera onada i Rommel va haver de dividir les forces de l'Eix entre Tobruk i la frontera.
Sonnenblume va tenir èxit perquè la capacitat dels alemanys per muntar una ofensiva va ser subestimada pel general Archibald Wavell, el comandant en cap de l'Orient Mitjà, el Ministeri de Guerra i Winston Churchill. Rommel va transformar la situació amb la seva audàcia, que va ser inesperada, malgrat els copiosos informes d'intel·ligència del desxifratge de senyals de la màquina de codificació Enigma alemanya i l'MI14 (Intel·ligència Militar Britànica). Moltes unitats britàniques experimentades havien estat transferides a Grècia a l'operació Lustre i altres a Egipte per reequipar-se. Alguns comandants nomenats per Wavell al Comandament de Cirenaica (CYRCOM) no van complir les expectatives i Wavell es va basar en mapes que es van descobrir que eren inexactes, quan més tard va arribar per veure-ho ell mateix. El 1949, Wavell va escriure: "Certament no havia pressupostat Rommel després de la meva experiència amb els italians. Hauria d'haver estat més prudent...".
Fons Invasió italiana d'Egipte
LOperazione E va ser la invasió italiana d'Egipte el 1940 per apoderar-se del Canal de Suez i que va donar inici a la Campanya del Desert Occidental (1940-1943). Els italians van rebre l'oposició de les forces britàniques, de la Commonwealth i de la França Lliure. Després de nombrosos retards, l'abast de l'ofensiva es va reduir a un avanç del Desè Exèrcit (mariscal Rodolfo Graziani) cap a Egipte, fins a Sidi Barrani i atacs contra qualsevol força britànica a la zona. El Desè Exèrcit va avançar uns 105 km cap a Egipte, però només va entrar en contacte amb la força de cribratge britànica de la 7a Divisió Cuirassada i no va enfrontar-se a la força principal al voltant de Mersa Matruh. El 16 de setembre, el Desè Exèrcit es va aturar i va prendre posicions defensives al voltant del port de Sidi Barrani, amb la intenció de construir campaments fortificats, mentre esperava que els enginyers ampliessin la Litoranea Balbo (Via Balbia) amb la Via della Vittoria. Graziani tenia la intenció d'utilitzar la carretera per acumular subministraments per a un avanç sobre Mersa Matruh, uns 130 km més a l'est, on tenien la base la resta de la 7a Divisió Blindada i la 4a Divisió Índia.
Operació Compàs
miniatura|upright=0.75| La Força del Desert Occidental britànica (Western Desert Force - WDF, tinent general Sir Richard O'Connor) va atacar el Desè Exèrcit a l'oest d'Egipte i Cirenaica, la província oriental de Líbia, des del desembre de 1940 fins al febrer de 1941. La WDF, amb uns 30.000 homes, va avançar des de Mersa Matruh a Egipte per a un atac de cinc dies contra el Desè Exèrcit. La força italiana tenia uns 150.000 homes en llocs fortificats al voltant de Sidi Barrani i més a l'oest, a l'altra banda de la frontera a Cirenaica. Els italians van ser derrotats ràpidament, Sidi Barrani i Sollum van ser recuperades, i els britànics van continuar l'operació, atacant a través de Cirenaica per capturar Bardia, Tobruk i Derna. Els britànics van perseguir el Desè Exèrcit al llarg de la Via Balbia al voltant del Jebel Akhdar (Muntanya Verda) cap a la província occidental de Tripolitània. La Força Combe, una columna volant ad hoc, es va moure pel desert al sud del Jebel i va interceptar les últimes unitats organitzades del Desè Exèrcit a la batalla de Beda Fomm. La WDF va perseguir les restes del Desè Exèrcit fins a El Agheila, al golf de Sidra. Els britànics van capturar 138.000 presoners italians i libis, centenars de tancs i més de 1.000 canons i avions, mentre que només van patir 1.900 baixes, entre morts i ferits.
Els britànics no van poder continuar més enllà d'El Agheila, a causa de dificultats de subministrament i vehicles desgastats. El febrer de 1941, el Gabinet de Guerra britànic va decidir mantenir la Cirenaica amb el mínim de forces i enviar la resta a Grècia. Les unitats més experimentades, millor entrenades i millor equipades de la WDF van ser desviades a la campanya de Grècia a l'operació Lustre al març i abril de 1941. A la Cirenaica, la 6a Divisió Australiana estava al màxim de la seva força, però els vehicles de la 7a Divisió Cuirassada estaven desgastats. La 2a Divisió Neozelandesa tenia dues brigades disponibles i la 6a Divisió d'Infanteria a Egipte no tenia artilleria i s'estava entrenant per a operacions a les illes del Dodecanès. Les divisions australianes 7a (major general John Lavarack) i la 9a estaven mal equipades i encara s'estaven entrenant, un Grup de Brigades polonès tenia poc equipament i dos regiments blindats, separats de la 2a Divisió Cuirassada a la 7a Divisió Cuirassada, també s'havien desgastat en les últimes etapes de l'Operació Compàs. La resta de la divisió tenia dos regiments de tancs creuers, els tancs dels quals tenien les erugues desgastades, i dos regiments de tancs lleugers; el comandant de la divisió havia mort sobtadament i havia estat substituït pel general de divisió Michael Gambier-Parry.
Setge de Giarabub El setge de Giarabub (ara Jaghbub) va tenir lloc després de la derrota del Desè Exèrcit. La posició italiana fortificada a l'oasi d'Al Jaghbub va ser assetjada per parts de la 6a Divisió Australiana. El 6è Regiment de Cavalleria Divisional Australiana va iniciar el setge el desembre de 1940, deixant la guarnició italiana dependent de subministraments de la Regia Aeronautica (la Reial Força Aèria Italiana). El transport aeri va resultar insuficient i la fam va fer que moltes de les tropes reclutades localment desertessin. Després de ser reforçats pel 2/9è Batalló Australià i una bateria de la 4a Artilleria Reial a Cavall, els australians van atacar el 17 de març de 1941 i van obligar la guarnició italiana a rendir-se el 21 de març.
Terreny miniatura|upright=0.75| La guerra es va lliurar principalment al desert occidental, que feia uns 390 km d'amplada, des de Mersa Matruh a Egipte fins a Gazala a la costa de Líbia, al llarg de la Via Balbia, l'única carretera asfaltada. El mar de sorra, a 240 km terra endins, marcava el límit sud del desert en la seva màxima amplada a Giarabub i Siwa; en argot britànic, el desert occidental també significava la Cirenaica oriental. Des de la costa, estenent-se cap al sud, s'estén una plana elevada i plana de desert pedregós a uns 150 m sobre el nivell del mar, a uns 200-300 km de nord a sud, fins al Mar de sorra. Escorpins, víbries i mosques poblaven la regió, que estava habitada per un petit nombre de beduïns nòmades.
Les rutes beduïnes com el Trigh el Abd i el Trigh Capuzzo connectaven pous i el terreny més fàcil de recórrer; la navegació es feia mitjançant el sol, les estrelles, la brúixola i el "sentit del desert", una bona percepció de l'entorn adquirida amb l'experiència. Quan les tropes italianes van avançar a Egipte el setembre de 1940, el Grup Maletti va deixar Sidi Omar i es va perdre, havent de ser trobat per avions de reconeixement. A la primavera i a l'estiu, els dies són terriblement calorosos i les nits són molt fredes. El Sirocco (també conegut com a Gibleh o Ghibli), un vent calent del desert, bufa núvols de sorra fina que redueixen la visibilitat a uns quants metres i cobreixen els ulls, els pulmons, la maquinària, els aliments i l'equipament. Els vehicles de motor i els avions necessiten filtres d'oli especials. En un país tan àrid, els subministraments per a les operacions militars s'han de transportar des de fora. Els motors alemanys, en particular les motocicletes, tendien a sobreescalfar-se i la vida útil dels motor dels dipòsit va disminuir de 2.300 a 2.600 km a 480 a 1.450 km, cosa que va agreujar les dificultats per mantenir diversos tipus de motors alemanys i italians.
Subministrament miniatura| La ruta marítima normal per als subministraments italians a Líbia anava cap a l'oest, vorejant Sicília, i després a prop de la costa fins al port de Trípoli, per evitar la interferència d'avions, vaixells i submarins britànics amb base a Malta; un terç de la marina mercant italiana havia estat internada després que Itàlia declarés la guerra i el desviament va augmentar el viatge a uns 970 km. A terra, els subministraments s'havien de transportar a grans distàncies per carretera o en petits enviaments amb vaixell de cabotatge. Després de la derrota italiana a l'Operació Compass, Trípoli va ser l'últim port de l'Eix que quedava, amb una capacitat màxima de descàrrega de quatre vaixells de transport de tropes o cinc vaixells de càrrega alhora, suficient per al lliurament d'unes 45.000 tones llargues de mercaderies al mes. La distància de Trípoli a Bengasi era de 652 km al llarg de la Via Balbia , que només estava a mig camí d'Alexandria.