La Convenció sobre la Prevenció i el Càstig del Delicte de Genocidi, o Convenció sobre el Genocidi, és un tractat internacional que criminalitza el genocidi i obliga els estats que en formen part a perseguir la seva prohibició. Va ser el primer instrument jurídic que va codificar el genocidi com a delicte i el primer tractat de drets humans adoptat per unanimitat per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948, durant la tercera sessió de l'Assemblea General de les Nacions Unides. La Convenció va entrar en vigor el 12 de gener de 1951 i té 153 estats que en formen part el febrer del 2025.
La Convenció sobre el Genocidi es va concebre en gran part com una resposta a la Segona Guerra Mundial, que va veure atrocitats com l'Holocaust que no tenien una descripció o definició legal adequada. L'advocat polonès-jueu Raphael Lemkin, que havia encunyat el terme genocidi el 1944 per descriure les polítiques nazis a l'Europa ocupada i el genocidi armeni, va fer campanya pel seu reconeixement com a crim segons el dret internacional. Lemkin també va vincular el colonialisme amb el genocidi, esmentant genocidis colonials fora d'Europa en els seus escrits.: "Extra-European colonial cases also featured prominently in this projected global history of genocide. In 'Part III: Modern Times,' he wrote the following numbered chapters: (1) Genocide by the Germans against the Native Africans; (3) Belgian Congo; (11) Hereros; (13) Hottentots; (16) Genocide against the American Indians; (25) Latin America; (26) Genocide against the Aztecs; (27) Yucatan; (28) Genocide against the Incas; (29) Genocide against the Maoris of New Zealand; (38) Tasmanians; (40) S.W. Africa; and finally, (41) Natives of Australia ... While Lemkin's linking of genocide and colonialism may surprise those who think that his neologism was modeled after the Holocaust of European Jewry, an investigation of his intellectual development reveals that the concept is the culmination of a long tradition of European legal and political critique of colonization and empire." En una resolució de 1946, l'Assemblea General va reconèixer el genocidi com a crim internacional i va demanar la creació d'un tractat vinculant per prevenir i castigar la seva perpetració. Les discussions i negociacions posteriors entre els estats membres de l'ONU van donar lloc a la Convenció sobre el Genocidi.
La Convenció defineix el genocidi com qualsevol dels cinc "actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcial, un grup nacional, ètnic, racial o religiós". Aquests cinc actes inclouen matar membres del grup, causar-los lesions corporals o mentals greus, imposar condicions de vida destinades a destruir el grup, impedir els naixements i traslladar per la força els infants fora del grup. Les víctimes són atacades a causa de la seva pertinença real o percebuda a un grup, no aleatòriament. La convenció també criminalitza "la complicitat, l'intent o la incitació a la seva comissió". Els estats membres tenen prohibit participar en cap genocidi i estan obligats a perseguir l'aplicació d'aquesta prohibició. Tots els autors han de ser jutjats, independentment de si són particulars, funcionaris públics o líders polítics amb immunitat sobirana.
Aquesta convenció ha influït en el dret tant en l'àmbit nacional com internacional. La seva definició de genocidi ha estat adoptada per tribunals internacionals i híbrids, com ara la Cort Criminal Internacional, i incorporada al dret intern de diversos països. Les seves disposicions es considera que estan àmpliament reflectides del dret consuetudinari i, per tant, que són vinculants per a totes les nacions, tant si en formen part com si no. El Tribunal Internacional de Justícia (CIJ) també ha dictaminat que els principis subjacents a la Convenció representen una norma peremptòria contra el genocidi que cap govern pot derogar. La Convenció sobre el Genocidi autoritza la jurisdicció obligatòria de la CIJ per resoldre disputes, cosa que porta a litigis internacionals com el cas del genocidi rohingya i el litigi sobre la invasió russa d'Ucraïna el 2022.
Definició de genocidi L'article 2 de la Convenció defineix el genocidi com:
L'article 3 defineix els delictes que poden ser castigats en virtut de la convenció:
La convenció es va aprovar per prohibir accions similars al genocidi armeni i l'Holocaust.
El primer esborrany de la Convenció incloïa els assassinats polítics. Inicialment, la Convenció va votar per aprovar la inclusió de grups polítics en la seva definició de genocidi, però l'URSS juntament amb algunes altres nacions no van acceptar que les accions contra grups que tenien determinades opinions polítiques o estatus social similars constituïssin genocidi. Els estats membres, inclosos l'Iran, l'Uruguai i Egipte, van proposar reobrir la discussió a la convenció. Aquests grups van raonar que les accions relatives al genocidi polític no complien els criteris de genocidi basant-se en cinc arguments.
(a) Els grups polítics són voluntaris i, per tant, no homogenis (b) Desincentivaria els estats membres de participar en la Convenció per por d'interferències externes dins dels estats membres (c) Dificulta que els estats membres promulguin mesures preventives contra els grups subversius (d) La qüestió d'excloure els grups polítics donaria lloc a debats sobre altres grups, inclosos els grups econòmics i professionals. (e) La Declaració dels Drets Humans i els governs nacionals haurien de protegir i fer complir els drets de tots els ciutadans, de manera que les proteccions contra les violacions dels drets humans haurien d'estar englobades dins d'aquestes jurisdiccions en lloc de la definició de genocidi de l'ONU.
Basant-se en aquests arguments, aquestes estipulacions van ser posteriorment eliminades en un compromís polític i diplomàtic. Tanmateix, el debat dins dels àmbits acadèmics i l'activisme han evidenciat greus defectes que han resultat l'exclusió intencionada dels grups polítics com a grups de víctimes per part de la Convenció.
Els primers esborranys també incloïen actes de destrucció cultural en el concepte de genocidi, però aquestes van rebre l'oposició de les antigues potències colonials europees i d'alguns països colonitzadors. Aquests actes, que Lemkin considerava part integrant del concepte de genocidi, s'han considerat sovint que formaven part del genocidi cultural (un terme que tampoc està del tot clar en el dret internacional). El juny de 2021, la Cort Penal Internacional va publicar noves directrius sobre com la destrucció cultural, quan es produeix juntament amb altres actes reconeguts de genocidi, pot ser potencialment una prova que corrobori la intenció del delicte de genocidi.
La Convenció sobre el Genocidi estableix cinc actes prohibits que, quan es cometen amb la intenció requerida, constitueixen genocidi. El genocidi no es defineix només com a assassinats a gran escala, de tipus massacre, que són visibles i ben documentats. El dret internacional reconeix una àmplia gamma de formes de violència en què es pot tipificar el delicte de genocidi.
Assassinat de membres del grup Article II(a) Tot i que els assassinats en massa no són necessaris perquè s'hagi comès un genocidi, han estat presents en gairebé tots els genocidis reconeguts. En certs casos, els homes i els adolescents són assassinats en les primeres etapes, com ara en el genocidi dels yazidites per part de Daesh, l'atac dels turcs otomans contra els armenis, i els atacs de les forces de seguretat birmanes contra els rohingya. Els homes i els nens solen ser objecte d'assassinats "ràpids", com ara per trets. Les dones i les nenes tenen més probabilitats de morir més lentament per talls, cremades o a conseqüència de la violència sexual. La jurisprudència del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPIR), entre d'altres, mostra que tant les execucions inicials com les que segueixen ràpidament altres actes de violència extrema, com ara la violació i la tortura, es reconeixen com a part del primer acte prohibit.
Una discussió menys consolidada és si les morts que estan més allunyades dels actes de violència inicials poden ser abordades en virtut d'aquesta disposició de la Convenció sobre el Genocidi. Els juristes han postulat, per exemple, que les morts resultants d'altres actes genocides, incloent-hi causar danys físics o mentals greus o la imposició deliberada amb èxit de condicions de vida calculades per provocar la destrucció física, s'han de considerar assassinats genocides.
Causar danys greus a la salut física o mental dels membres del grup Article II(b) Aquest segon acte prohibit pot abastar una àmplia gamma d'actes genocides no mortals. El TPIR i el Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia (TPII) han considerat que la violació i la violència sexual poden constituir el segon acte prohibit de genocidi, ja que causen danys físics i mentals. En la seva històrica decisió Akayesu, el TPIR va sostenir que les violacions i la violència sexual van provocar "destrucció física i psicològica". La violència sexual és un tret distintiu de la violència genocida, i la majoria de les campanyes genocides la sancionen explícitament o implícitament. S'estima que entre 250.000 i 500.000 dones van ser violades en els tres mesos del genocidi ruandès, moltes de les quals van ser sotmeses a múltiples violacions o violacions en grup. A Darfur, es va dur a terme una campanya sistèmica de violació i sovint mutilació sexual, i a Birmània, les forces de seguretat birmanes van infligir violacions massives públiques i violacions en grup als rohingya. L'esclavitud sexual va ser documentada en el genocidi armeni pels turcs otomans i en el genocidi dels yazidites per part de Daesh.
La tortura i altres tractes o càstigs cruels, inhumans o degradants, quan es cometen amb la intenció requerida, també són genocidi en causar danys físics o mentals greus als membres del grup. El TPIY va determinar que tant experimentar una execució fallida com presenciar l'assassinat dels membres de la família poden constituir tortura. La Comissió d'Investigació Siriana (COI) també va determinar que l'esclavitud, l'adoctrinament o l'esclavitud sexual dels fills i els actes de violència física i sexual també ascendeixen al nivell de tortura. Tot i que va ser objecte d'algun debat, el TPIY i més tard la COI siriana van sostenir que, en determinades circumstàncies, la deportació i el trasllat forçós també poden causar danys físics o mentals greus.Popović, Case No. IT-05-88-T, para. ; Tolimir, IT-05-88/2-A, para. ; Karadžić, IT-95-5/18-T, para. ;
Infligir deliberadament al grup condicions de vida pensades per provocar la seva destrucció física Article II(c) miniatura|Durant les guerres índies, el govern federal dels Estats Units va promoure la caça de bisons per diverses raons, com ara com a forma de destruir els mitjans de supervivència dels indis de les planes per pressionar-los perquè romanguessin a les reserves índies. Els experts han citat això com un exemple de genocidi que implica eliminar els mitjans de supervivència. El tercer acte prohibit es distingeix de l'acte genocida de matar perquè les morts no són immediates (o poden no arribar a passar), sinó que creen circumstàncies que no permeten una vida prolongada. A causa del període de temps més llarg abans que s'aconsegueixi la destrucció real, el TPIR va sostenir que els tribunals han de considerar la durada del temps que s'imposen les condicions com un element de l'acte. Al segle XIX, el govern federal dels Estats Units va donar suport a l'extermini del bisó, del qual els nadius americans de les Grans Planes depenien com a font d'aliment. Això es va fer per diverses raons, principalment per pressionar-los cap a reserves durant els temps de conflicte. Alguns experts en genocidi descriuen això com un exemple de genocidi que implica eliminar els mitjans de supervivència.