Sant Guinefort va ser un llegendari gos llebrer francès del segle XIII que va rebre veneració local com a sant popular.
Llegenda La història de Guinefort és una variació del motiu recurrent d'"el gos que defensa el fill del seu amo contra un assaltant animal", tal com ha quedat indexat al sistema de classificació internacional Motif-Index of Folk-Literature amb el codi B524ff, similar a la història gal·lesa del gos Gelert.
En una de les primeres versions de la història, descrita pel frare dominic Esteve de Borbó el 1250, Guinefort, el llebrer, pertanyia a un cavaller que vivia en un castell prop de Lió. Un dia, el cavaller va anar a caçar i va deixar el seu fill petit a càrrec de Guinefort. Quan va tornar, va trobar la llar d'infants feta un caos: el bressol bolcat, el nen enlloc i Guinefort va saludar el seu amo amb les mandíbules sagnants. Creient que Guinefort havia devorat el seu fill, el cavaller va matar el gos. Aleshores va sentir un nen plorar; va girar el bressol i va trobar el seu fill allà estirat, sa i estalvi, juntament amb el cos d'un escurçó sagnant per les mossegades de gos. Guinefort havia matat la serp i havia salvat el nen. En adonar-se de l'error, la família va deixar caure el gos a un pou, el va cobrir amb pedres i va plantar arbres al seu voltant, erigint un santuari per a Guinefort. En assabentar-se del martiri del gos, els habitants del lloc van venerar el gos com a sant i van visitar el seu santuari d'arbres quan ho necessitaven, especialment les mares amb fills malalts.
El relat d'Esteve de Borbó diu:
Esteve de Borbó (m. 1262): De Supersticione: On St. Guinefort.
A mesura que les esglésies protestants van sorgir al , van "criticar el culte de Guinefort veient-hi un exemple dels abusos i errors promulgats per l'Església Catòlica". La jerarquia catòlica va adoptar la crítica contínua i va intentar suprimir les creences i pràctiques de Guinefort, i ostracitzar els practicants. Es va implementar una multa per la pràctica.
L'església considerava el costum perjudicial i supersticiós, i va fer esforços per erradicar-lo i va imposar una multa per la pràctica continuada. El record comunitari de les pràctiques encara era present a la dècada de 1970, i l'última visita coneguda d'algú al bosc de Saint Guinefort per curar un nen malalt va tenir lloc al voltant de la dècada de 1940.
L'historiador britànic John Bossy a la seva obra Christianity in the West, 1400-1700 va utilitzar aquest sant popular caní per explorar les actituds medievals envers la santedat. En el text s'esmenta Sant Guinefort en el context de la religiositat popular i les tensions amb l'Església oficial durant l'edat mitjana. Bossy explica que Sant Guinefort, un llebrer venerat com a sant a la regió de Lió al , representa un exemple de com les comunitats locals desenvolupaven cultes que desafiaven la doctrina eclesiàstica. Bossy utilitza aquest cas per il·lustrar la persistència de creences populars que barrejaven elements cristians amb pràctiques precristianes o no ortodoxes, un fenomen que l'Església sovint considerava supersticiós i intentava suprimir. Aquest exemple serveix per mostrar la complexitat de la religió a l'Europa medieval, on la santedat no sempre seguia els cànons oficials, sinó que reflectia les necessitats i creences de les comunitats locals.
Bibliografia Saint Guignefort Légende, Archéologie, Histoire en francès.
(the source text for the story) Holy Dogs and Dog-Headed Saints The Greyhound Saint The Cult of Guinefort - website outlining more of the tale of the folk saint
Vegeu també Cinocèfal Cristòfor de Lícia un sant sovint representat amb el cap d'un gos Set Dorments d'Efes una llegenda cristiana primitiva (i més tard islàmica) els associa amb un gos guardià
Referències
Categoria:Gossos individuals Categoria:Gossos en l'art