La Simfonia núm. 2 en mi bemoll major, op. 77, va ser composta per Alexander Tcherepnin entre 1947 i 1951. Es va estrenar el 20 de març de 1952 a Chicago, dirigida per Rafael Kubelík. Té una durada d'uns 25 minuts. L'obra està dedicada a Hugo Winter.

Origen i context Els darrers dies de desembre de 1945 Tcherepnin va rebre a París un cablegrama d’Hugo Winter, un dels directors d'Associated Music Publishers de Nova York, oferint-li un encàrrec per escriure una obra orquestral d'uns quinze minuts. Va acceptar l'encàrrec però en posar-se a treballar, va descobrir la gran dificultat del projecte. L'any 1945 havia marcat la fi de la guerra i, aquell juny, el seu pare havia mort a París. Després d'anys d'ocupació alemanya, Tcherepnin es va submergir en una activitat febril per expressar la seva música de la forma més elevada. La simfonia, que havia esperat completar en pocs mesos, va acabar tardant anys, i només es va concloure, amb tota l'orquestració, l'agost de 1951, quan ja feia uns anys que havia emigrat a Chicago.

L'obra marca una nova etapa creativa de Tcherepnin, destacant per l'ús innovador de l'escala pentatònica i la recerca de llibertat expressiva més enllà de fórmules estilístiques i geogràfiques rígides. Els moviments es van compondre ràpidament però no en l'ordre final, que és 3-2-1-4. Segons Benjamin Folkman, el tercer moviment va ser clau en aquesta “alliberació creativa”, ajudat per l'ús de la màscara d'un bufó en l'estructura de lScherzo.

Música Segons el mateix compositor, tot i no ser descriptiva ni programàtica, l'obra reflecteix l'agonia dels anys de guerra, les esperances d'un món millor, la desolació per la mort del seu pare, el misteri de la mort i les emocions contradictòries del període de la postguerra.

El moviment inicial s'obre amb una Introducció lenta (Sostenuto), que estableix l'ambient abans que lAllegro desplegui els temes principals. El primer tema, carregat de tensió, contrasta amb un segon més melòdic, que culmina amb un ritme clarament marcat. Durant el desenvolupament, es barregen elements nous amb els ja escoltats, però la recapitulació tradicional se substitueix per un record subtil del material anterior. Tot això condueix a una coda extensa i rítmica que tanca el moviment, acabant amb la repetició dels primers tres compassos de la introducció, com una mena de pregunta final que deixa el sentit en suspens.

El segon moviment, Lento, serveix com a homenatge a la memòria del seu pare, incorporant un detall realista: un xiulet familiar que el clarinet interpreta al compàs 350 i que reapareix en la coda, desenvolupant-se gradualment. Una regularitat motívica que recorda el senyal de ràdio de la Segona Simfonia de Barber.

El tercer moviment, Allegro, destaca per la seva intensitat i un crescendo constant que genera una sensació d'impuls imparable, interromput només pel quart moviment. Aquest últim s'obre amb una curta Introducció i evoluciona cap a un Rondó (Allegretto), creant un contrast rítmic i temàtic. Tot i que hi ha una pausa prevista després del primer moviment, els altres estan pensats per executar-se sense interrupcions.

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1952 Tcherepnin 02 Categoria:Composicions en mi bemoll major Categoria:Obres d'Alexander Tcherepnin