miniatura|237x237px|Fong nuclear Able Archer 83 va ser el nom en clau d'un exercici de l'OTAN dut a terme el novembre de 1983. Les maniobres simulaven l'escalada progressiva d'un suposat conflicte bèl·lic amb els països del Pacte de Varsòvia que culminava en una crisi nuclear. El context de màxima tensió de la Guerra Freda i el realisme de l'exercici van fer que els comandaments militars de la Unió Soviètica ho interpretessin com un atac real, situant el món a les portes d'una guerra atòmica.
L'interès mediàtic i acadèmic per Able Archer 83 no va esclatar fins al 2013, quan es van desclassificar alguns documents oficials. Molts analistes coincideixen a veure-hi un dels episodis en què el món va estar més a prop d'una guerra nuclear des de la Crisi dels míssils de Cuba de 1962.
El preludi de la "crisi nuclear" Tot i que les dues superpotències realitzaven aquest tipus de maniobres militars de manera habitual, un conjunt d'esdeveniments anteriors a la realització d'Able Archer van afavorir un clima de màxima tensió entre els dos països i, arribat el moment, van reforçar les sospites dels serveis d'intel·ligència soviètics que el simulacre era realment l'inici d'un atac nuclear estatunidenc.
Operació RIAN Article principal: Operació RIAN miniatura|Iuri Andròpov. Director del KGB (1967-1982) i President de l'URSS (1982-1984) Dos anys abans d'Able Archer, el maig de 1981, el director del KGB, Iuri Andrópov, va expressar en una reunió secreta la seva convicció que els Estats Units preparaven un atac nuclear contra la Unió Soviètica. Per fer front a aquesta amenaça, Andropov va anunciar que el KGB i el GRU (la intel·ligència militar) posarien en marxa una operació d'espionatge anomenada RIAN (de l'acrònim rus "atac nuclear amb míssils"). Amb el coneixement del premier soviètic, Leonid Bréjnev, els agents soviètics a l'estranger tenien la missió de trobar proves sòlides que els Estats Units i l'OTAN estaven preparant un atac nuclear sorpresa. Fet i fet, RIAN va suposar la recopilació d'intel·ligència en temps de pau més gran i completa de la història de l'URSS.Fischer, Benjamin B. (1997). A Cold War Conundrum: The 1983 Soviet War Scare – Phase II: A New Sense of Urgency . CIA.
L'operació RIAN, que havia nascut de la imaginació d'Andropov, va esdevenir en una veritable obsessió pels serveis d'espionatge soviètics. A començament de 1982, tots els centres del KGB a Europa i Estats Units tenien ordres de donar-hi màxima prioritat. Els agents havien d'informar de qualsevol activitat que es pogués vincular a un atac nuclear: es van aplegar dades sobre bases nuclears, els punts d'evacuació i refugi, els nivells de les reserves dels bancs de sang, les línies de comunicació, informació sobre l'emmagatzematge de carn, sobre el moviment del personal clau, situació de les instal·lacions crítiques, llocs i dates de les reunions dels comitès...
Tanmateix, els espies sobre el terreny tenien la certesa que Occident no preparava cap atac sorpresa. Amb tot, el burocràtic sistema de la intel·ligència soviètica, basat en una obediència i jerarquia rígides, va convertir RIAN en un cercle viciós: els agents es veien obligats a proporcionar informacions alarmants per confirmar les suposicions dels seus comandaments, els quals s'hi retroalimentaven demanant més informació.
No es coneix amb certesa quin va ser el catalitzador que va motivar en les altes instàncies soviètiques la convicció en un possible atac nord-americà. Oleg Gordievsky, un espia d'alt rang del KGB que va acabar treballant per l'MI6 britànic i que coneixia perfectament la forma de pensar dels seus compatriotes, ho va atribuir a "la combinació potencialment letal entre la retòrica de Reagan i paranoia soviètica".Fischer, "A Cold War Conundrum": Appendix A: RYAN and the Decline of the KGB .
La guerra psicològica miniatura|Ronald Reagan. President dels Estats Units (1981-1989)|318x318px Un altre factor que, segons molts analistes, pot explicar l'ansietat dels soviètics per un atac va ser l'ús freqüent en l'exèrcit nord-americà de l'anomenada guerra psicològica (PSYOP, en l'argot d'intel·ligència).
Un dels objectius d'aquest tipus d'operacions és la d'influir en el sistema de valors i creences de l'adversari per minar-ne la confiança. Per aconseguir aquest efecte, els aliats van realitzar una sèrie d'operacions navals clandestines en què accedien furtivament a les aigües territorials soviètiques, demostrant fins a quin punt els vaixells de l'OTAN podien apropar-se a les bases militars soviètiques.
L'any 1981, un grup format per 83 vaixells americans, britànics, canadencs i noruecs, liderats pel portaavions USS Dwight D. Eisenhower, va travessar el corredor Groenlàndia-Islàndia-Regne Unit (conegut com a "GIUK") sense ser detectat pels radars ni pels satèl·lits espia soviètics, arribant fins a la península de Kola, a l'extrem nord-occidental de Rússia.
En una altra ocasió, aquest cop set mesos abans d'Able Archer, l'abril de 1983, es va dur a terme una altra operació de guerra psicològica. Aquell mes, la Flota del Pacífic dels Estats Units va dur a terme l'exercici anomenat FleetEx '83-1. Es tractava de les maniobres més grans de la marina americana mai realitzades al Pacífic Nord, amb la mobilització de 40 vaixells de guerra, uns 23.000 tripulants i 300 avions de combat. En l'exercici, les forces aeronavals dels Estats Units es van desplaçar des de les illes Aleutianes fins a la península de Kamtxatka amb la intenció de provocar una reacció per part de les forces soviètiques de la base de Petropàvlovsk. L'objectiu era permetre la intel·ligència naval nord-americana analitzar les característiques dels radars soviètics, així com avaluar les capacitats dels seus avions i les maniobres tàctiques. El dia 4 d'abril, almenys sis caces F-14 Tomcat de la Marina dels Estats Units, provinents dels portaavions USS Enterprise i USS Midway, van sobrevolar una base soviètica a l'illa Zeleny, a l’arxipèlag de les Kurils, per dur a terme un bombardeig simulat.
Com a represàlia, els soviètics van ordenar les seves forces sobrevolar les illes Aleutianes, a Alaska, a més d'emetre una protesta diplomàtica formal en què van acusar els Estats Units per les repetides penetracions de l'espai aeri soviètic.1983: The most dangerous year by Andrew R. Garland, University of Nevada, Las Vegas
La catàstrofe del Korean Airlines 007 miniatura|396x396px|El vol del KAL 007 Article principal: Vol 007 de Korean Air Lines
Un Boeing 747 de Korean Air Lines (vol KAL 007) realitzava la ruta Nova York-Seül quan, a les 18:26 hores (UTC) de l'1 de setembre de 1983, va ser abatut per un caça interceptor soviètic Sukhoi SU-15 sobre el mar del Japó.
La Unió Soviètica va negar inicialment tenir cap coneixement de l'incident, però va acabar admetent els fets al·legant que l'aparell havia violat el seu espai aeri i que es tractava d'un avió espia. Els 269 passatgers i tripulants que viatjaven a bord van morir, entre ells 62 estatunidencs, un dels quals era en Larry McDonald, congressista per l'estat de Geòrgia.
Aquest incident va portar les relacions entre les dues superpotències a un mínim històric. En un ambient cada cop més tens amb l'administració Reagan, el Kremlin va afirmar que, tot plegat, havia estat una provocació deliberada per part dels Estats Units amb l'objectiu de posar a prova la preparació militar soviètica. Per la seva banda, el president Reagan va condemnar la “massacre coreana” i va qualificar la resposta soviètica com un “acte de barbàrie i brutalitat inhumana”.El secretari d'Estat, George Shultz, també s'hi va afegir al ball de bastons, qualificant l'acció com "un assassinat en massa deliberat".
Moscou va interpretar la indignació occidental com un posat artificiós i va acabar acusant la CIA d'haver comès un “acte delictiu i provocador”. Enmig del crescendo verbal i diplomàtic, l'oficina del KGB a Londres va rebre instruccions per protegir els actius i ciutadans soviètics davant un possible atac, així com de recollir informació que donés suport a les teories conspiratives del Kremlin. El congrés nord-americà no es va quedar enrere i, en aquells dies, va aprovar un altre increment en el pressupost del Departament de Defensa.
Star Wars i Pershing II miniatura|Logotip de la Iniciativa de Defensa Estratègica|148x148px Des de la seva arribada a la Casa Blanca el 1981, Ronald Reagan va adoptar un discurs marcadament bel·licós i va orientar l'acció de govern a reduir de manera dràstica les capacitats militars estratègiques de la Unió Soviètica. Aquesta política va comportar l'increment més gran de la despesa militar en temps de pau de la història dels Estats Units i va inaugurar una nova escalada en la retòrica de la Guerra Freda.
Va ser en aquest context que, el 23 de març de 1983, Reagan va anunciar un dels projectes més ambiciosos i controvertits de la seva administració. La Iniciativa de Defensa Estratègica (coneguda popularment com Star Wars) era una xarxa defensiva que tenia com a finalitat destruir els míssils balístics soviètics abans que arribessin a sòl estatunidenc. Els líders soviètics, però, van interpretar la decisió com una ruptura definitiva de l'equilibri aconseguit sota la doctrina de la "destrucció mútua assegurada". Fet i fet, era una nova escalada de la cursa armamentística, aquest cop a l'espai. Iuri Andrópov, nou líder de la Unió Soviètica des del novembre de 1982, va acusar en Reagan d'“inventar-se plans per desfermar una guerra nuclear de la manera més eficaç possible".Fischer, A Cold War Conundrum: "Star Wars" miniatura|Míssil Pershing II dels EUA|192x192pxTanmateix, el pla armamentístic que va generar més alarma a Moscou va ser el desplegament dels míssils Pershing II a l'Europa occidental. Aquests míssils nuclears d'abast mitjà, desplegats per contrarestar els SS-20 soviètics instal·lats a la frontera occidental de l'URSS des dels anys 70, representaven una amenaça real pel Kremlin. Els Pershing II eren capaços de destruir "objectius durs" (hard targets) com ara plataformes de llançament subterrànies i búnquers de comandament.Fischer, Benjamin B. (1997). A Cold War Conundrum: The 1983 Soviet War Scare – Phase II: A New Sense of Urgency . CIA. A més, podien ser desplegats amb facilitat i llançats en qüestió de minuts. De fet, un cop instal·lats a l'Alemanya Occidental, podrien arribar a objectius situats a l'oest de la Unió Soviètica en un temps inferior a sis minuts.
Alerta míssils! Per acabar d'adobar l'endimoniat clima d'espiral bèl·lica, la nit del 26 de setembre de 1983, el sistema soviètic d'alerta de míssils orbitals (SPRN) va informar del llançament d'un míssil balístic intercontinental (ICMB) des de territori estatunidenc.
Stanislav Petrov, tinent coronel de les Forces de Defensa Aèria Soviètica, es trobava de guàrdia al búnquer Serpukhov-15, prop de Moscou, quan es van produir els fets. Petrov va descartar l'alerta i va atribuir-la a un error informàtic. Tot i que arriscat, el seu raonament va ser una barreja d'experiència i intuïció. D'una banda, sabia que el nou sistema d'alerta ja havia donat problemes prèviament i els radars terrestres de detecció anticipada no havien informat de cap llançament. D'altra, va considerar que un atac nuclear per part dels Estats Units hauria implicat el llançament simultani de centenars de míssils, i no pas d'un de sol. Tot seguit, el sistema va informar d'altres quatre llançaments de míssils balístics dirigits contra la Unió Soviètica. Amb tot, Petrov va tornar a desestimar la informació del sistema d'alertes.
La investigació que es va dur a terme més endavant va revelar que el sistema, efectivament, havia funcionat malament i que les falses alarmes van ser causades per una rara alineació de la llum solar en núvols d'alta altitud sota les òrbites dels satèl·lits.
Exercici Able Archer 83 Jocs de Guerra miniatura|360x360px|Vaixells de l'OTAN de la flota de l'Atlàntic (1983)