La Samarra abbàssida és una ciutat del centre de l'Iraq que fou capital del Califat abbàssida entre els anys 836 i 892. Fundada pel califa al-Mútassim, fou, durant un breu període de temps, una gran metròpolis que s'estenia en desenes de quilòmetres al llarg de la riba oriental del Tigris. Després del retorn dels califes a Bagdad fou abandonada al llarg de la segona meitat del segle IX.
Les ruïnes de la Samarra abbàssida han arribat fins als nostres dies gràcies al seu relativament curt període d'ocupació. El traçat de la ciutat encara es pot veure amb fotografies aèries, que mostren una àmplia xarxa de carrers, cases, palaus i mesquites. Els estudis que comparen les proves arqueològiques amb la informació dels historiadors musulmans han permés identificar molts topònims de l'antiga ciutat.
El jaciment de la Samarra abbàssida fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2007, per considerar-lo "el plànol més ben preservat d'una gran ciutat antiga". La ciutat moderna del mateix nom es troba dins de les ruïnes abbàssides.
Etimologia miniatura| Dírham del-Muntasir encunyat a Surra Man Ra'a (Samarra) el 861-862 Se sap que el topònim Samarra existia abans de l'època islàmica. Els autors clàssics l'esmenten de maneres diverses, entre aquestes la grega Suma (Σουμᾶ), la llatina Sumere i la siríaca Šumara.
El nom formal de la ciutat abbàssida era Surra Man Ra'ā (en àrab: سُرَّ مَنْ رَأَى), que significa 'el que ho veu s'alegra'. Aquest nom va aparèixer en monedes i l'adoptaren alguns escriptors medievals. Altres fonts contemporànies, però, van utilitzar Sāmarrā (سَامَرَّا) o Sāmarrā' (سَامَرَّاء) com a variants del nom preislàmic; aquesta darrera forma acabà per convertir-se en la grafia estàndard.
Història de la ciutat abbàssida Fundació Samarra, la va fundar el vuité califa abbàssida Al-Mútassim (r. 833-842) el 836. El motiu principal n'era la necessitat del mateix califa de trobar allotjament per als seus recentment formats regiments turcs i d'altres nacionalitats. Aquestes tropes, que pertanyien a grups que fins aleshores havien exercit un paper marginal en el món islàmic, eren molt impopulars entre els habitants de Bagdad, i en ocasions s'havien produït incidents violents entre els soldats i els habitants de la ciutat. Per això, cap al 835, Al-Mútassim va decidir abandonar Bagdad, seu habitual dels califes abbàssides des del 762, i creà una nova capital. El trasllat d'Al-Mútassim des de Bagdad no mancava de precedents; Harun al-Rashid (r. 786-809) s'havia traslladat a al-Raqqa i hi havia format un nou complex administratiu, conegut com al-Rafiqah. ()</ref>
Després d'un període de cerca d'un lloc adequat, Al-Mútassim es va decidir per un emplaçament a uns 130 km al nord de Bagdad, a la riba oriental del Tigris, a prop de la capçalera del canal de Nahrawan. Després d'enviar a comprar les propietats locals, inclòs un monestir cristià, el califa feu que els seus enginyers inspeccionassen els llocs més adequats per a la urbanització. El 836 ja se n'havien construït els primers edificis i Al-Mútassim es traslladà a la nova ciutat.miniatura| Mapa de la Samarra abbàssidaDes del principi, la construcció a Samarra es va fer a gran escala. L'espai no era un problema; el terreny era abundant i barat, i a penes hi havia assentaments preexistents que n'obstaculitzassen l'expansió. Al-Mútassim va concedir espais a elits de l'exèrcit i l'administració. S'hi van construir mercats, mesquites i banys per al poble, i diversos palaus per al califa i altres personalitats. Es van enviar materials i mà d'obra de diferents parts del món musulmà per a les obres; ferrers, fusters, escultors de marbre i artesans hi van col·laborar.
La fundació d'una nova capital era una declaració pública de l'establiment d'un nou règim, alhora que permetia a la cort estar "a distància de la població de Bagdad i protegida per una nova guàrdia de tropes estrangeres, i enmig d'una nova cultura que girava a l'entorn d'extensos terrenys palatins, espectacles públics i una cerca aparentment incessant d'indulgència ociosa" (T. El-Hibri), un acord comparat per Oleg Grabar amb la relació entre París i Versalles després de Lluís XIV. A més a més, en crear una nova ciutat en una zona fins llavors deshabitada, Al-Mútassim podia recompensar els seus seguidors amb terres i comerç sense cost per a ell i lliure de qualsevol restricció, a diferència de Bagdad amb els grups d'interés establerts. La venda de terres sembla que produí considerables beneficis per a l'erari: com escriu Hugh Kennedy, es tractava d'"una espècie de gegantesca especulació immobiliària en què tant el govern com els seus seguidors esperaven beneficiar-se".
Sota els successors d'Al-Mútassim Després de la mort d'Al-Mútassim, el seu successor Al-Wàthiq (r. 842-847) va romandre a Samarra. Aquesta decisió va convéncer els residents de la permanència a la nova ciutat i durant el seu regnat començà una nova ronda de construccions. Va construir un nou palau, el Haruni (el seu nom de pila era Harun), a la vora del Tigris, que esdevingué la seua nova residència.
Al-Mutawàkkil (r. 847-861) hi va emprendre noves construccions, ampliant la ciutat central cap a l'est i construint la Gran Mesquita de Samarra, l'acantonament de Balkuwara i palaus. Després de traslladar-se a Damasc el 858, torna a l'Iraq i emprén el seu projecte més ambiciós, la nova ciutat d'Al-Mutawakkiliyya, al nord de Samarra. En la nova zona hi ha el Palau del-Ja'fari (Ja'far era el seu nom de pila), al qual trasllada al 860. Fou assassinat, però, a l'any següent i Al-Mutawakkiliyya fou abandonada poc després.;; Les fonts coincideixen que les sumes que al-Mutawàkkil gastà en els seus projectes foren enormes, i potser es perderenn en la dècada següent, quan el govern patia sovint crisis fiscals. miniatura| El minaret en espiral de la Mesquita d'Abu Dulaf miniatura| Samarra a principis del segle XXLa dècada que va seguir a l'assassinat d'Al-Mutawàkkil fou un període turbulent, conegut a vegades com l'Anarquia de Samarra, durant el qual la capital va patir sovint cops de palau i aldarulls militars. El fill d'Al-Mutawàkkil, Al-Múntassir (r. 861-862), abandonà Al-Ja'fari i es va traslladar al Palau de Jawsaq, que continuà sent la residència dels seus successors. Al-Mustaín (r. 862-866), davant la impossibilitat de controlar els regiments, abandonà Samarra i va intentar establir-se a Bagdad el 865, però els turcs i altres tropes van respondre deposant-lo i assetjant Bagdad fins que el califa va abdicar. Els seus dos successors, al-Mútazz (r. 866-869) i Al-Muhtadí (r. 869-870), també van ser enderrocats per l'exèrcit.
Al-Mútamid (r. 870-892) emprengué els darrers projectes de construcció coneguts de Samarra, però en l'últim període del seu regnat sembla que passava menys temps a la ciutat. Després de la seua mort, Al-Mútadid (r. 892-902) tornà formalment a Bagdad, i posà fi així a l'interludi de Samarra. Al-Muktafí (r. 902-908) va considerar en un moment donat la possibilitat de tornar a Samarra i acampar al Palau de Jawsaq, però ho deixà córrer pels elevats costos.
Samarra tenia pocs incentius perquè els habitants hi restassen; el subministrament d'aigua era problemàtic. Amb el retorn dels califes a Bagdad, la ciutat va quedar abandonada. En els segles següents, alguns assentaments aïllats hi van sobreviure entre les ruïnes, però la major part de la ciutat aviat restà deshabitada.
Panoràmica de la ciutat Les restes conegudes de Samarra ocupen una superfície aproximada de 58 km², la majoria a la riba oriental del Tigris. Dels 6.314 edificis registrats del jaciment (el 1991), sols nou conserven algun component d'alçada significativa; la gran majoria de les ruïnes són monticles esfondrats de tàpia i enderrocs dispersos. Al sòl, les restes són poc impressionants; vistes des de l'aire, però, s'aprecia clarament tot el plànol de la ciutat abbàssida, amb els edificis i el traçat dels carrers.
Centre de Samarra L'àrea central de la ciutat es va construir durant el regnat d'Al-Mútassim, i s'eixamplà posteriorment sota Al-Wàthiq i Al-Mutawàkkil.
El traçat urbà d'aquesta zona estava dominat per unes llargues i amples avingudes que discorrien de nord a sud i de nord-oest a sud-est. L'historiador i geògraf musulmà al-Yaqubí les descriu fil per randa i enumera els edificis que n'hi havia.
Els residents d'aquesta secció de la ciutat eren una barreja de civils i militars. En alguns casos, els acantonaments de les tropes estaven segregats de la resta de la població. Molts comandants de l'exèrcit, amb els seus regiments, hi van rebre assignacions, inclosos els dels turcs, faraghina, ushrusaniyya, maghariba, ishtakhaniyya, jund, shakiriyya, àrabs i khorasans. Alguns buròcrates, prínceps abbàssides i altres personalitats també tenien parcel·les al llarg de les avingudes. A més de les residències, ací n'hi havia altres edificis, com ara els estables públics i privats, l'oficina de l'Agència Tributària (diwan al-jaraj) i la presó. Al-Mútassim descriu els mercats amb àmplies fileres en què cada classe de mercaderia es venia en una secció separada. A prop dels mercats hi havia la forca de la qual van penjar el rebel Babak Khorramdin (khashabat Babak) i on exposaven els executats. Al Tigris hi havia un gran nombre de molls, on es descarregaven les provisions procedents de Mossul i altres ciutats. La mesquita primera, dissenyada per Al-Mútassim, aviat es quedà petita per als habitants de la ciutat; Al-Mutawàkkil la va demolir i substituir per la Gran Mesquita de Samarra, construïda als voltants del-Hayr. Aquesta mesquita, la major del món en aquella època, feia 239 m × 156 m i tenia 17 naus a la sala de pregària. Un mur de tancament de 443 m × 374 m amb pòrtics coberts albergava més fidels. El minaret en espiral, de 52 m d'altura, segueix en peus a la part posterior de la mesquita.
Al-Matira miniatura| Fragment de ceràmica sancai de fabricació xinesa, segles IX-X, trobat a Samarra, un exemple de les influències xineses en la ceràmica islàmicaAl-Matira era un acantonament al sud del centre de Samarra. S'establiren dos farsakhs (12 km) al sud de la construcció de la ciutat, en l'emplaçament d'un llogaret preexistent.
Al-Matira estigué habitada si més no fins al .
Dar al-Khalifa Al nord del centre de Samarra hi havia el palau del califa (Dnar al-Khalifa). Fou la seu oficial del govern durant els regnats d'Al-Mútassim, al-Múntassir, al-Mustaín, Al-Mútazz, Al-Muhtadí i al-Mu'tamid.
Al Haruni Al-Haruni fou un palau construït per Harun al-Wathiq a la vora del riu Tigris. Al-Wathiq hi va residir durant el seu regnat, igual que Al-Mutawàkkil abans de la construcció del-Khàfariyya el 859.
Qasr al-Ashiq era un palau situat enfront d'Al-Haruni i el Dar al-Khalifa. És el millor conservat dels palaus de Samarra i l'edifici principal va ser restaurat quasi totalment a la fi del segle XX.
Samarra va atraure per primera vegada l'atenció dels arqueòlegs a la primeria del segle XX, i Henri Viollet, Friedrich Sarre i Ernst Herzfeld hi van excavar abans de la Primera Guerra Mundial. Entre el 1924 i el 1961 es van prendre fotografies aèries que conservaven parts del jaciment que des de llavors han estat envaïdes per noves urbanitzacions. La Direcció General d'Antiguitats d'Iraq reprengué les excavacions entre el 1936 i el 1940, i continuà en les dècades dels 1960 i 1970. Entre el 1980 i el 1990 s'hi feren treballs d'excavació i restauració. Per la mateixa època, Alastair Northedge inspeccionà les restes de la ciutat i publicà obres sobre el tema. Malgrat aquests projectes, es calcula que el 80% del jaciment seguia sense excavar a principis del segle XXI.