miniatura|alt=Manuscrit danyat per insectes|Els insectes bibliòfags són una de les causes per què els llibres es fan malbé. Una obra literària perduda és una obra literària de la qual no es conserven còpies conegudes, i solament és coneguda per referències o fragments. En general, és un terme que s'aplica a obres de l'antiguitat clàssica, però també a l'edat mitjana fins a la generalització de la impremta al , perquè, a partir de llavors, el nombre de còpies possibles es multiplicà; amb tot, cada vegada es fa servir més per obres modernes que, per raons més específiques, no s'han conservat.
Causes A l'antiguitat, les obres literàries s'escrivien en papir, material que té una durabilitat d'unes quantes generacions; si, per canvis en l'estil literari i la moda, o perquè romania obsoleta, una obra perdia interés, deixava de copiar-se i, amb el temps, els exemplars existents es feien malbé i l'obra es perdia: aquesta era la norma general, mentre que l'anomalia era que el text despertàs interés i es continuàs copiant. Cap al dC aparegué el pergamí, i en aquest moment es produí un punt clau en la preservació dels texts: solament sobrevisqueren aquelles obres que s'acabaren per copiar en pergamí, mentre que les altres, escrites en un material obsolet, acabaren per desaparèixer. Malgrat que en l'imaginari popular és molt present la censura, i particularment la censura religiosa de les autoritats cristianes envers autors pagans, en realitat es destruïren molt pocs llibres per raons religioses o ideològiques: n'hi havia prou a no preocupar-se per fer-ne còpies per donar una obra per desapareguda. En canvi, sí que es perderen moltes d'obres a causa d'incendis i destruccions de biblioteques, fos intencionadament, casualment o per negligència. Moltes d'aquestes obres es coneixen per referències d'altres autors, però de moltes d'altres no es coneix ni la mateixa existència. miniatura|alt=Autor: Hermann Göll (1876)|L'incendi de la Biblioteca d'Alexandria (Hermann Göll, 1876). Malgrat la creença popular, la biblioteca no va patir cap crema deliberada, si més no durant l'antiguitat. Sovint, hi ha obres perdudes que són ben conegudes gràcies a altres obres de gran abast com ara la Història natural de Plini el Vell o el De Architectura de Vitruvi, que contenen moltes de referències i citacions a altres obres, moltes de les quals no conservades. En altres casos, hi ha obres que directament consisteixen en una col·lecció de resums d'altres obres, com la Biblioteca de Foci o la Crestomatia de Procle. En part, la pèrdua de moltes d'obres és deguda al fet que ja hi havia altres obres que recollien la informació que contenien, fos per mitjà de citacions, referències o resums.
Hi ha casos en què han estat els mateixos autors que han destruït la seva obra, o bé han donat ordes de fer-ho després de la seva mort. De vegades, el fet de no seguir aquestes ordes ha portat a la preservació d'obres de gran importància: August va impedir que, seguint la voluntat de Virgili, es destruís lEneida, i Max Brod no va acomplir l'última voluntat de Kafka.
Obres trobades miniatura|Dos folis del palimpsest d'Arquimedes Hi ha obres perdudes que s'ha recuperat, normalment de manera parcial, gràcies a troballes arqueològiques o accidentals, com és el cas dels papirs de Nag Hammadi i els papirs de la Mar Morta; el cas de la Vil·la dels Papirs a Herculà és particular, atès que els papirs trobats, en estat de carbonització, estan en procés de desxiframent i lectura mitjançant tècniques innovadores avançades. També s'han recuperat obres en manuscrits emprats com a material d'enquadernació o en pergamins reutilitzats, com és el cas del palimpsest, en el qual s'esborra el text d'un pergamí per reescriure'l amb un text nou: si l'esborrament és imperfecte, es pot recuperar el text original. Aquest va ser el cas del De re publica de Ciceró, que es va recuperar parcialment el 1819 en una obra d'Agustí d'Hipona i va ser publicat pel cardenal Angelo Mai el 1822. Un altre exemple és la descoberta del palimpsest d'Arquimedes, que es va reutilitzar un pergamí amb diverses obres d'Arquimedes per reescriure-hi un llibre de pregàries més de 300 anys més tard. En fi, també hi ha hagut casos d'obres literàries considerades perdudes que s'han acabat per trobar en biblioteques, com seria el cas d'un còdex extraviat o mal catalogat, o bé dins d'un altre còdex. En el , l'humanista Poggio Bracciolini es destacà per la seva recerca en biblioteques d'obres perdudes d'autors clàssics; són remarcables les troballes de la Institutio Oratoria (1416) de Quintilià, diversos discursos de Ciceró i, notablement, el De rerum natura (1418) de Lucreci.
En la cultura popular La novel·la El nom de la rosa (1980) d'Umberto Eco tracta sobre la còpia de manuscrits en una abadia benedictina el i la destrucció deliberada de llibres, i concretament del segon llibre de la Poètica d'Aristòtil. El film El nom de la rosa (1986) de Jean-Jacques Annaud és una adaptació d'aquesta novel·la El film Àgora (2009) d'Alejandro Amenábar tracta sobre la vida de la filòsofa Hipàcia ( dC), i part de la trama aborda la qüestió de la pèrdua d'obres literàries per l'incendi d'una biblioteca. La novel·la de ficció El manuscrit trobat a Accra (2012) de Paulo Coelho versa sobre la troballa d'un manuscrit que narra el setge de Jerusalem de 1099. El film de misteri La novena porta (1999) de Roman Polanski tracta sobre la troballa de dos llibres d'una obra per a la invocació del Diable. En l'obra de teatre Arcadia (1993) de Tom Stoppard, els personatges es lamenten sobre la pèrdua de coneixement i la destrucció de la Biblioteca d'Alexandria
Referències
Bibliografia complementària
Vegeu també Llista d'obres literàries perdudes de l'antiguitat clàssica