miniatura| Cercle de Bakhtin. Asseguts, d'esquerra a dreta: Mikhaïl Bakhtin, Maria Iúdina, Valentín Volóixinov, Lev Pumpianski, Pavel Medvédev. Dempeus: Konstantí Vaguinov i la seva esposa (Leningrad, mediats de la dècada de 1920). Valentín Nikolàievitx Volóixinov va ser un lingüista rus, membre de l'anomenat Cercle de Bakhtin, al costat de Mikhaïl Bakhtin i Pavel Medvédev. És un dels principals referents de la teoria literària marxista i de la teoria de la ideologia.
Biografia Els detalls dels primers anys de vida de Volóixinov no són clars, però es creu que va néixer en la família d'un advocat. En la seva joventut, va ser membre de la mística Societat de la Rosa-Creu, on es va fer amic de les famoses germanes artistes i escriptores Anastasia Tsvetayeva i Marina Tsvetayeva. Fins i tot abans de la Revolució Russa ja s'havia fet amic pròxim de Mikhaïl Bakhtin, i participava en l'Escola de Filosofia de Nével.
Volóixinov va estudiar en la Facultat de Dret de la Universitat de Petrograd, però els seus estudis van ser interromputs en 1916. De 1919 a 1922, va viure en Nével, més tard en Vítebsk, on va publicar diversos articles sobre música i va donar conferències sobre Història de l'Art i Literatura en la Universitat Proletària, fundada per Pavel Medvédev en Vítebsk. En 1922, seguint a Medvédev, va tornar a Petrograd, on, després que ell i Bakhtin es mudessin allí en la primavera de 1924, van continuar la seva estreta relació. Va interpretar poemes i esbossos musicals en el saló de la pianista Maria Iúdina.
Després de graduar-se en la Universitat de Leningrad en 1924, va ser estudiant de postgrau en l'Institut de Recerca d'Història Comparada de la Literatura i les Llengües d'Occident i Orient, i més tard Professor Associat en l'Institut Pedagògic i Universitat Herzen de Leningrad, fins a 1934.
En els últims dos anys de la seva vida Volóixinov va estar greument malalt de tuberculosi i es va veure privat del seu treball i fins i tot de la lectura a causa de la malaltia. Va morir en un sanatori per a persones amb aquesta malaltia en Détskoie Seló (Leningrad), en 1936.
Alguns estudiosos creuen que les obres que porten el nom de Volóixinov van ser escrites en realitat pel seu company Mikhaïl Bakhtin, encara que el tema es objecte de debat; algunes d'aquestes obres s'han afegit a les reedicions de les obres completes de Bakhtin.
El marxisme i la filosofia del llenguatge La obra principal de Volóixinov és El marxisme i la filosofia del llenguatge (Marksizm i filosófiya yazyká), escrit cap a finals dels anys '20. Allà realitza una crítica a la llingüística contemporània (Saussure, Vossler, Potebnyà, Steinthal) bolcada a l'estudi del signe llingüístic abstracte i del llenguatge com un sistema de normes invariables, i desenvolupa la seva teoria del signe ideològic,Volóixinov, V. El marxisme i la filosofia del llenguatge, Alianza, Madrid, 1992. Traducció de Tatiana Bubnova. detallant en una de les seves principals definicions:
No es coneix la data exacta de l'elaboració d'aquests textos i s'ha discutit la seva autoria per part de Volóixinov, ja que alguns historiadors, biògrafs i/o literats la hi han atribuït al seu col·lega Mikhaïl Bakhtín; l'estudiosa i traductora de Bakhtin Tatiana Bubnova ha manifestat que el text seria en realitat un apòcrif de Bakhtin, encara que s'absté d'afirmar amb certesa (en el pròleg del llibre) que Volóixinov no va participar d'aquest.
Les teories de Volóixinov es basen, en canvi, en una anàlisi crític del concepte de llenguatge de Wilhelm von Humboldt com un procés creatiu o <<generatiu>> continu, i en la concepció del llenguatge com un sistema de signes proposada per Ferdinand de Saussure. En certa manera, el pensament llingüístic de Volóixinov també està influenciat per les anàlisis del seu contemporani soviètic Nicholas Marr.
El sígnic i l'ideològic com a bases del procés comunicatiu Volóixinov centra el seu estudi en l'objecte, igual que altres autors com Roland Barthes. Tot objecte material, una vegada entra en contacte amb els processos comunicatius, es converteix en una altra cosa. Per tant, subjecta que tot objecte té un suplement de funció, una altra dimensió i reflecteix una altra realitat. Els objectes es converteixen en signes.
Pensa que el signe és molt important així estableix un relació entre signes i objectes. Els objectes, per a Volóixinov, estan dividits en dues dimensions, subjecta que existeixen els objectes físics, coneguts com la dimensió de l'objecte físic, i d'altra banda, afegeix que l'objecte té altres funcions a part de ser tangible, perquè es converteix en signe, a això ho dirà la dimensió comunicativa.
En la dimensió comunicativa o ideològica, l'objecte o paraula ens reflecteix i ens refracta a una altra realitat, és a dir, veiem l'objecte deformat depenent de la perspectiva de la nostra pròpia visió i de l'angle concret.
Per a Volóixinov igual que per a Saussure, el signe és el segell que sorgeix entre dues consciències individuals organitzades socialment. És a dir, el llenguatge no és un fet biològic ni natural, sinó un fet social. Marx és el primer que es qüestiona la ideologia. Serà a partir d'aquest moment, quan Volóixinov tracti el tema de la ideologia que arribarà als nostres dies, en el qual expressa que la ideologia és l'estudi d'idees des d'un punt de vista concret, on és inevitable la refracció. Per tant, sempre hi ha una refracció en la ideologia perquè en tot moment l'ús del llenguatge té a veure amb un punt de vista, perquè el llenguatge pretén reflectir alguna cosa. Així mateix, Volóixinov arribarà a la conclusió que la paraula és un signe pur perquè remet a diferents punts de vista.
El signe com a acció discursiva El fet que la paraula sigui un signe pur i la seva funció sigui la comunicació, ens porta a afirmar el seu caràcter polisèmic, perquè té múltiples sentits possibles, segons on s'expressi i com s'expressi.
Volóixinov també parla del concepte de dialogisme, perquè entén el llenguatge com un procés sempre unit al diàleg, perquè comporta la presència de, almenys, dues consciències individuals.
Algunes característiques del signe segons Volóixinov són:
Caràcter multiacentuado o polisèmic de la paraula. Cal comunicar la comunicació amb la comprensió. El context situacional és crucial per a la comunicació, per al fet comunicatiu. L'ús del llenguatge, en canvi, no té res a veure amb l'establiment de la veritat. La neutralitat ideològica. La paraula és ideològicament neutra perquè no està lligada a cap ideologia concreta, una paraula pot ser utilitzada en diferents àmbits ideològics, és a dir, es pot usar un mateix significant per a significats molt diferents. La paraula es coneix com un signe intern intrasubjetivo. La paraula entra dins de cada persona, cadascun es parla a si mateix a través del seu llenguatge, en les seves funcions comunicatives. Caràcter d'ubiqüitat. La paraula acompanya tot acte existencial, està en tots els llocs i pot acompanyar a tot fet no lingüístic. A més, sorgeix entre dues consciències individuals. Per tant, la paraula es converteix en un discurs intersubjetivo de caràcter ubic. Caràcter de entreidad de la paraula. En una comunitat concreta, utilitzem els mateixos significants: l'ús del llenguatge té a veure amb una situació concreta. Per això és tan important el circuit lingüístic. Si no hi ha un receptor concret del que algú està dient, sempre cal suposar que hi ha un receptor encara que sigui explícit i no implícit. Per això, l'ús del llenguatge abstracte no existeix. La parla seria l'aquí i ara d'alguna cosa, i per tant, el context situacional és fonamental.
Textos El discurs en la vida i el discurs en la poesia, Revista Zvezdá, 1926. Freudisme, Leningrad, 1927. El marxisme i la filosofia del llenguatge, Leningrad, 1929(?)
La seva frase cèlebre és "el signe és la sorra de la lluita de classes". Això se sosté ja que diferents corrents de pensament amb diferents interessos tracten de donar-li una valoració (a la qual anomena accentuació) diferent a la paraula (signe ideològic). Per això es diu que el signe està multiacentuado i és el ring (quadrilàter) de lluita de diferents posicions o en les seves paraules "la sorra de la lluita de classes".
Obra Valentín Volóixinov. La paraula en la vida i la paraula en la poesia. Cap a una poètica sociològica. Traducció de Tatiana Bubnova. (Article publicat originalment en la revista Zvezdá, Núm. 6, 1926) Volóixinov, V. El marxisme i la filosofia del llenguatge. Madrid: Alianza Editorial, 1992. Pròleg i traducció de Tatiana Bubnova.
Referències
Categoria:Morts a Sant Petersburg Categoria:Marxistes russos Categoria:Teoria de la literatura Categoria:Filòlegs russos Categoria:Morts el 1936 Categoria:Polítics de Sant Petersburg Categoria:Alumnes de la Universitat Estatal de Sant Petersburg Categoria:Polítics nascuts al segle XIX Categoria:Polítics morts al segle XX Categoria:Nascuts el 1895