Una venèfica era una bruixa a l'Antiga Roma que utilitzava pocions, drogues i verins per a una àmplia varietat de propòsits. «Venèfica» significa «enverinadora» en llatí. La paraula apareix a les obres d'una àmplia varietat d'autors clàssics, com ara Ciceró i Horaci.
Fins i tot avui, persisteixen restes sobre el concepte de «venèfica» en la llengua catalana, per exemple, la paraula «venenífic» designa maligne, metzinós, verinós, viperí, virulent...
Hècate, la deessa grega de la bruixeria, de vegades rep l'epítet venèfica en textos i oracions romanes.
El sacerdot italià Francesco Maria Guazzo, al seu manual de caça de bruixes de 1608, Compedium Maleficarum, també utilitza el terme «venèfica» per descriure els actes de les bruixes, començant pel subtítol de l'obra, «Ex quo nefandissima in genus humanum opera venefica, ac ad illa vitanda remedia conspiciuntur».
El jurista italià Paolo Grillandi, que va exercir com a jutge papal en els judicis de bruixes de 1517, a la seva obra de 1536 Tractatus de hereticis et sortilegiis, escrita a partir del que va aprendre de les confessions d'heretges i bruixes, que va servir com a tractat sobre bruixeria i demonologia al , va parlar de les venèfiques. En una de les seves entrades, sobre les venèfiques, Paolo les distingeix de les bruixes que mantenen pactes amb el diable, els maleficarum, equiparant-les a un tipus de sanadors o bruixots, quan explica la següent consideració:
Citacions literàries Ciceró utilitza el terme «venèfica» associat a l'abast de la bruixeria i els actes màgics, per exemple, a la seva obra Brutus, al capítol , passatge 217:
Que es tradueix com:
miniatura|Representació de Medea, una figura clàssica de la venèfica Ovidi utilitza el terme per caracteritzar Medea, la bruixa, a la seva obra Les Metamorfosis. Per exemple, al llibre de Les Metamorfosis, en el passatge on Medea, per guanyar-se la confiança de les filles de Pèlias, intenta convèncer-les de l'eficàcia dels seus poders transformadors rejovenint un moltó:
Que es tradueix com:
A l'assaig de Sir Francis Bacon, titulat De l'amistat, es fa esment de les malalties venenífiques en els termes següents:
Crim de venefici a l'Antiga Roma miniatura|Sul·la, dictador romà que va promoure la Lex Cornelia de sicariis et veneficis A l'antiga Roma, el delicte de veneficium constituïa l'acte d'enverinar algú. Era un delicte infame i insidiós i s'associava estereotipament amb les dones, tot i que no s'exclou que moltes de les condemnades ho fossin sense que s'hagués establert la prova de la seva culpabilitat, com va passar amb les dones condemnades per bruixeria a l'Edat Mitjana.
El primer cas conegut del delicte de veneficium a Roma, el famós cas del «captis mentibus» (lit. «l'arrest de les mentideres»), va tenir lloc durant el consolat de Marc Claudi Marcel i Gai Valeri l'any 331 aC, quan la ciutat va ser assolada per una pesta. Després de la mort de diverses figures destacades de la ciutat, afectades per una estranya malaltia, un esclau va acusar un grup de matrones patrícies romanes davant dels edils curuls. Després de l'acusació, les autoritats van capturar vint matrones, entre les quals Cornelia i Sèrgia, ambdues de les famílies més patrícies de Roma, en flagrant delicte mentre preparaven decoccions verinoses sobre el foc, per després entregar-les als magistrats del fòrum. Malgrat que elles van negar la toxicitat de la decocció, les matrones van ser executades per venèfiques i mentideres. Després d'aquests procediments judicials, setanta matrones venèfiques van ser arrestades i condemnades.
Un altre fet famós va ser un enverinament a gran escala, que va tenir lloc després d'una celebració en honor de Bacus, una bacanal, en què les libacions dels celebrants del ritual van ser enverinades amb un verí desconegut, l'any 184 aC. El pretor d'aleshores, Quint Naevius Macro, va ser encarregat pel Senat d'investigar el cas «de veneficiis quaerere» (lit. «la investigació sobre l'enverinament»), i després d'haver passat hores examinant l'assumpte als municipis i al conciliàbul, va resultar en la condemna de 200 persones, segons Valeri Ànties.
La primera disposició legislativa promoguda específicament per prevenir l'ocurrència de venenifici va ser promulgada pel dictador Sul·la l'any 82 aC, i es va anomenar Lex Cornelia de sicariis et veneficis (Llei Cornèlia contra assassins i enverinadors), i la seva aplicació es va prolongar al llarg dels segles, experimentant poques alteracions. El «facti species» que hi figurava prohibia fabricar, comprar, vendre o posseir verí amb la intenció d'enverinar algú. El precepte legal que hi estipulava, segons Marcià, era la deportatio in insulam (una varietat d'exili, que implicava la deportació a una illa) i la confiscació de béns.
Més tard, en temps de Marcià, el delicte de venenifici dictava la pena capital per als delinqüents de baix estatus (els humiliores), que eren llançats a les bèsties perquè perissin cruelment, mentre que els delinqüents d'alt estatus (els altiores) rebien la pena de deportació. (Dig. l.c.)
Importància en la història de la medicina portuguesa A Portugal, el terme «venéfica», en el sentit de «bruixa enverinadora» o de «bruixa que fa emmalaltir els altres», va ser heretat de la tradició romana i va continuar reflectint-se en l'imaginari portuguès, experimentant nombroses permutacions al llarg del temps, fins al , amb la paraula «venefício» convertint-se en el terme genèric i erudit per classificar supersticions com el mal d'ull, els encanteris, els lligams amorosos i els embruixaments.
En aquest sentit, hi va haver nombrosos metges i físics portuguesos que van discutir les diferències entre les malalties reals (aleshores anomenades dolències naturals) i les malalties màgiques (aleshores anomenades venefícios), assenyalant des de bon principi una reivindicació de la classe mèdica a Portugal d'eliminar el tema dels venenificis de l'esfera d'influència de la Inquisició i dels xarlatans i curanders itinerants, per tal de portar-lo a la seva àrea de competència. Per exemple, Bernardo Pereira, un metge del , a la seva obra Anacephaleosis medico-theologica magica, juridica, moral, e politica, dedica una dissertació únicament als «venefícios», que es descriu a l'Índex de la següent manera:[
Un altre exemple digne de menció va ser el cas de Francisco da Fonseca Henriques, un metge portuguès de finals del i principis del , que es deia que era el metge de la cambra reial del rei Joan V, autor de nombroses obres com ara el seu llibre de medicina Âncora Medicinal para Conservar a Vida com Saúde i, més rellevant per al tema en qüestió, el compendi mèdic portuguès Medicina Lusitana: Socorro Délfico, aos Clamores da Natureza, Humana para Total Profligação de seus Males, que exposava els mals causats per bruixeria.
En aquesta última obra, que va dedicar a l'aleshores Inquisidor General del Regne de Portugal, el metge de la cambra reial va tractar el mal d'ull i els quebrantos (suposades malalties d'origen màgic), utilitzant l'expressió «oculta qualidade venéfica» (qualitat venenifica oculta) per descriure la mirada malèvola de certes persones (presumiblement bruixes i bruixots) capaces de, des de la distància i a través de la seva mirada, transmetre influències negatives als altres, especialment a les persones més vulnerables, com els nens, causant-los malalties sense cap altra causa aparent.
Per a aquest metge del rei Joan V, no hi havia cap dubte que el tranglomanglo (una malaltia mortal produïda per arts màgiques) resultant del mal d'ull s'originava en certs individus identificables per la seva «naturalesa depravada i constitució mòrbida» i, més concretament, en els quals s'observava una aparent «corrupció dels humors», que els feia emanar una suposada «(...) aura nocivíssima, que, moguda per les passions de l'ànima, ja sigui per enveja o per ira, fixant els ulls en algun objecte, la contamina i l'ofèn (...)».
Certs estudiosos moderns, com els de Bruno Fernandes Barreiros, sostenen que Francisco da Fonseca Henriques va parlar del mal d'ull a la seva obra no necessàriament per una creença personal en les supersticions del mal d'ull, el tranglomanglo i altres venenificis (tot i que no exclou aquesta possibilitat), sinó que el seu principal objectiu era intentar portar aquestes qüestions (que fins aleshores pertanyien més estrictament al fòrum religiós de la Inquisició), a l'àmbit de la competència mèdica. Fins i tot va impartir conferències sobre aquest tema en una obra dedicada al Inquisidor General.
En definitiva, això hauria estat un pla per ennoblir encara més la classe mèdica de la societat portuguesa, atorgant-li encara més poder que abans, i així eliminar lentament i conseqüentment el poder de la Inquisició.
Des del punt de vista de Francisco da Fonseca Henriques, hi hauria: Interessos econòmics: destinats a ampliar la clientela de la professió mèdica, perquè la gent, ostatge de les creences populars que s'havien desenvolupat al llarg dels segles al voltant d'aquests assumptes, encara era molt supersticiosa, i sovint preferia els serveis de curanders, mezinheiros (remeiers) i fins i tot xarlatans als dels metges; Interessos de prestigi: per ennoblir encara més la professió mèdica, per tal d'inculcar en la concepció de l'època la idea que els metges també serien capaços de combatre forces fosques, dissipant així la credibilitat que es donava a tota una munió de xarlatans, curanders i remeiers populars que pul·lulaven per les zones rurals, que administraven cures i pronunciaven diagnòstics dictats purament per supersticions i creences populars; Interessos científics: en la mesura que, en treure el tractament de les malalties venenifiques de l'àmbit de la Inquisició i l'espiritualitat, hi havia una major oportunitat d'estudiar i tractar aquestes qüestions, basant-se en metodologies més científiques i rigoroses que les que prevalien durant els segles anteriors (i que, a tots els efectes, fins a cert punt van continuar persistent en zones rurals remotes, fins i tot al ).
En rigor, és important assenyalar que Francisco da Fonseca Henriques ni tan sols va ser el primer metge portuguès que va intentar fer esforços en aquesta direcció, ja que fra Manoel Teixeira de Azevedo, doctor cum laude en medicina i protometge de la marina, a la seva obra de 1668 Correcção de Abusos Introduzidos Contra o Verdadeiro Método da Medicina (Correcció dels abusos introduïts contra el veritable mètode de la medicina), havia prescrit mètodes per diagnosticar venenificis i malalties d'origen màgic, mitjançant l'anàlisi dels cossos dels «embruixats», que, per cert, van ser readoptats per Francisco da Fonseca Henriques en les dècades següents.
La metodologia suggerida, tot i que encara estava lluny de ser un mètode de diagnòstic rigorós i eficaç, sempre prioritzava el rigor científic i era molt més saludable que els mètodes avalats per la creença popular de l'època, que consistien a remullar un drap en orina i col·locar-lo al cap d'un pacient sospitós de ser «quebrantado», i esperar que el drap s'assequés. Si el drap, un cop sec, estava tacat, això constituïa un «signe segur que el pacient estava afectat per una malaltia d'origen màgic».
Referències
Bibliografia
Categoria:Bruixes Categoria:Cultura de l'antiga Roma Categoria:Història de la medicina